15.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 15.06.2020 - 23:09
L’any 2017, el Consell de la Generalitat va aprovar el decret 61/2017 que pretenia desplegar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià a l’administració. Quatre sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) el van anul·lar en gran part. S’hi va presentar recurs. Diumenge passat, 14 de juny, es van fer públiques dues sentències del Tribunal Suprem espanyol amb les quals es manté l’anul·lació i es pretén limitar l’ús de la llengua catalana en l’àmbit administratiu i institucional. Per a aquest tribunal, l’ús del català ha de restar clos dins cada comunitat autònoma, i encara. La Federació Llull, formada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Òmnium Cultural (OC) i Obra Cultural Balear (OCB) ha expressat el rebuig a un pronunciament que qualifiquen de ‘molt greu’ perquè ‘restringeix l’autogovern‘, ‘nega al valencià el caràcter de llengua pròpia del poble valencià i la subordina de fet al castellà’, i perquè ‘es desdiu d’una sèrie de sentències anteriors en què reconeixia la unitat de la llengua i l’equivalència de les denominacions oficials de català i valencià’. En parlem amb Anna Oliver, advocada i presidenta d’ACPV.
—Quina és la situació?
—El Tribunal Suprem ha confirmat les sentències del Tribunal Superior de Justícia de València i, per tant, allò que s’havia declarat nul es confirma com a tal. I deixa en paper mullat el decret del Consell valencià.
—No sembleu sorpresa.
—No. Però és que ara han anat un pas més enllà. Perquè diu que el decret no és l’eina jurídica correcta per a regular aquesta matèria, perquè no pot anar contra una norma per una qüestió de jerarquia. I perquè també hi afegeix que la llei de procediment administratiu permet la comunicació entre comunitats autònomes en la llengua cooficial… sempre que siga la mateixa. Així doncs, qüestiona (o deixa entreveure que qüestiona) la unitat de la llengua perquè al nostre Estatut no hi diu ‘català’.
—Formalment no entren en la qüestió de la unitat de la llengua però la neguen a la pràctica i en neguen la pràctica.
—Sí, fan una cosa que és bastant comuna en els magistrats que és dir ‘jo, en això, no hi entraré, perquè, a més, no és objecte del recurs, no és el que a mi em toca i no correspon de fer-ho ara, però no m’estic de dir-ho’. Aleshores deixa caure que ací es parla d’àmbit lingüístic però que àmbit lingüístic no és cap figura jurídica. Com si sols allò que fóra reconegut en la norma tinguera aplicació pràctica. I no és això. És una qüestió científica que ells mateixos diuen que no qüestionen. Doncs, aleshores, si hi ha unitat de la llengua, no hi hauria d’haver problema perquè les tres administracions autonòmiques es pogueren comunicar en català, no?
—Una de les qüestions que denuncieu és que no és un afer que afecti una ‘comunitat autònoma’ sinó, justament, allò que neguen, l’àmbit lingüístic en el qual diuen que no entren…
—És clar. La Federació Llull ha respost unitàriament perquè és un problema per a tots els que fem servir el català. Per a tots els que reivindiquem una igualtat lingüística. Que fixeu-vos que no es reclama més que això: igualtat lingüística. Però no. En fi. Ja hi havia hagut casos aïllats d’algun magistrat o d’alguna administració que havia exigit la traducció d’allò que els administrats presentaven, si havia de tenir efectes. I, és clar, amb aquesta sentència és com si es reforçara això que passa i que vulnera els drets lingüístics dels catalanoparlants, és com donar-hi ales, dir que, al cap i a la fi, té (perquè li la donen) una empara legal.
—Una de les coses que s’extreuen de les sentències és que ‘pots’ parlar en català a casa però no a fora.
—Sí, és tornar a refermar les fronteres fictícies a tot el territori, quan la pràctica dels catalanoparlants és fer ús de la seua llengua en qualsevol lloc on s’entén. Que si un paper se n’ha d’anar a Toledo, comprenc que el traduesquen, però per a Lleida o a Palma no té cap sentit. I, com ells diuen (el TSJ i ells, a l’inici, i ho reconeix també la trajectòria jurisprudencial del Suprem), la unitat de la llengua és una qüestió científica i, per tant, no hi ha res per a discutir en aquest camp. I per això fan el comentari dient ‘no hi entrarem’. Però és que realment, si no és discutida, no ens ho haurien de prohibir. Perquè, a més, ells es basen en la Llei del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, que diu que en territoris amb llengües cooficials no hi ha cap problema que els papers vagen amunt i avall en català. Que és el que accepten per a les Illes i Catalunya, on tenen la mateixa denominació.
—Afirmeu que, de fet, es desdiuen de les seves sentències.
—Sí. I, a més a més, sense argumentar. Perquè hi pot haver canvis jurisprudencials, n’hi ha a tots els àmbits. Tu pots establir una doctrina i en un moment determinat es fa un altre estudi, una reflexió i un tomb en la doctrina que fins eixe moment s’havia aplicat. Això qualsevol jurista ho sap. Però sempre que s’argumente. I sempre que es justifique i s’expliquen les raons que motiven eixe canvi. Però és que ací no ho fan. Diuen: no entrarem en eixe assumpte. Doncs si no hi entren, el que val és allò que han dictat fins ara: que hi ha una única llengua en tot l’àmbit lingüístic o en tot el territori o com vostè en vulga dir, i, a partir d’aquí, els administrats tenen uns drets que s’han de respectar.
—Una de les conseqüències d’aquestes sentències és la restricció de l’autogovern en les actuals autonomies, tant en la valenciana com en les de la resta del país.
—Sí. Però jo posaria l’accent en l’administració pròpia. En l’autogovern. Vull dir que si tu no vols que te’ls restringesquen i en vols fer ús, has de fer passos. De fet, el 2015 ja ho dèiem, que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià s’havia esgotat, que havia estat una eina que… bé, va ser el que es va poder fer en aquell moment, però que per ella mateixa ja no pot tenir més efectes, que cal una llei d’igualtat lingüística. I que cal també treballar, a banda de l’àmbit legislatiu, en el dia a dia, i reforçar l’autogovern ajudant el poble perquè puga fer ús dels seus drets. I això implica fer passos endavant. Tant en la llei com en més àmbits. Vull dir que si hi ha un acord de les Corts que parla de la reciprocitat de les televisions, i que s’activarà, no hi ha justificació perquè no es faça. Quan es retalla l’autogovern s’ha de criticar, sí; però l’autogovern s’ha d’exercir. Per a enfortir-se.
—Passeu de seguida de la queixa a l’acció, diguem-ne.
—És que, si no, no té sentit. Queden pendents dos recursos més contra el decret, que es resoldran, previsiblement, en la mateixa línia. Per tant, eixa via s’ha esgotat. Podem queixar-nos o fer una crítica, i s’ha de fer, però el que no hem de fer és caure en un estat de lamentació, i llepar-nos les ferides. Fem-hi alguna cosa. Vull dir… ets un govern! Utilitza allò que tens a la teua mà i les decisions que pots prendre ara. Perquè tens legitimitat per a fer-ho i perquè tens l’autoritat i tens la gent al darrere que et dóna suport. Per tant, no et falta cap altre element sinó la voluntat política.
—Que de fet ja ha estat expressada: en els acords del Botànic hi ha el compromís d’aprovar la nova llei d’igualtat lingüística.
—Es va signar l’acord, es va fer un acte públic de presentació, hi ha consens social i la possibilitat de treballar-ho. De fet, la sentència diu que un decret no es pot ocupar d’aquesta tasca, que pot desenvolupar la llei però no excedir-ne l’àmbit. Porte’m una llei, si de cas.
—Per tant, la Federació Llull reclama…
—Que es legisle. Que es faça ús de les prerrogatives que té un govern autonòmic. I per a les quals una societat li dóna suport. El que no s’hauria de fer és ni governar ni legislar per reacció. Se suposa que tu has de ser proactiu, i que si tens un objectiu, tens un programa, vols garantir els drets lingüístics de la ciutadania, que eixa desigualtat històrica respecte del castellà vaja retrocedint. Doncs fes passos en aquest sentit. Fes-los. I si cal legislar, legisla. I si cal activar la reciprocitat entre les televisions autonòmiques, tal com has aprovat, fes-ho. I si cal tornar a entrar en el Ramon Llull, entra-hi d’una vegada.
—Que són qüestions pràctiques que es poden dur a terme…
—Immediatament, és clar. Si no, es gestiona, diguem, però no s’avança. No s’avança. I cal una política decidida que prioritze el teu territori i la teua gent.
—Us consta si hi haurà resposta institucional?
—Bé, crec que es reuniran els responsables de política lingüística dels tres governs. És el mínim: que si hi ha un atac a l’autogovern hi haja una resposta. I està bé que siga així. S’ha de fer. Però jo demanaria que no ens quedàrem ací, en la resposta formal de dir ‘això no m’agrada’. No: mou-te i soluciona-ho. Que queda legislatura i encara ho pots fer.
