21.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 22.04.2023 - 09:29
Acció Cultural del País Valencià ha convocat per avui a València la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril, la diada que commemora la desfeta d’Almansa del 1707 i la pèrdua dels furs. El lema que l’entitat ha triat per convidar a la participació és “Horitzó País Valencià”. Més autogovern, un finançament just i una defensa dels drets dels catalanoparlants són tres punts del manifest que ACPV ha publicat. El quart és recordar Guillem Agulló en el trentè aniversari de l’assassinat.
La jornada reivindicativa es complementa amb una matinal de l’Escola Guillem Agulló, en què es tractaran qüestions relacionades amb l’antifeixisme, i amb un concert a la plaça de bous de València. És la primera volta que el concert del Vint-i-cinc d’Abril torna a la plaça d’ençà del 2016. Amb tot, Anna Oliver, la presidenta d’Acció Cultural, ja ha advertit que les circumstàncies no són les mateixes i que l’espectacle tindrà unes altres dimensions.
De tot això, en parlem amb Oliver en aquesta entrevista feta a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, que és la seu de l’entitat.
—“Horitzó País Valencià” és el lema de la diada. Horitzó pot semblar un mot molt ambiciós, però l’horitzó és eixe punt que, per més que avances, no assoleixes mai.
—Com la utopia, no? Pots fer eixa lectura, però nosaltres la que fem és la primera. Una mirada llarga, perquè la gent moltes vegades busca resultats en el curt termini, som en una societat curt-terminista, que de seguida vol la satisfacció dels seus anhels. És impossible. Una transformació social i de país no l’aconseguiràs perquè isques el dia 22 a manifestar-te. És una cosa de constància, de permanència i de resiliència. I horitzó com a mirada oberta. No em focalitze en una qüestió concreta, no és sols la qüestió de la llengua, no és sols la qüestió del finançament, sinó que és un ventall de temes a tractar perquè un país té moltes branques, molts àmbits. Nosaltres busquem un país transformador i que s’avinga amb la nostra història, la nostra cultura, la nostra trajectòria.
—És una diada que se celebra just abans d’unes eleccions a les Corts que es preveuen amb un resultat incert. Això influeix a l’hora de plantejar fins on arribeu en les reivindicacions?
—Seria una ximpleria no dir que és que les eleccions condicionen. Nosaltres no sabem com. Pot ser que la militància o els quadres de partit decidesquen de participar en aquesta mobilització ciutadana que engloba tot el món, que no és d’un partit, i volen estar al costat de la ciutadania sense buscar el rèdit immediat. O pot ser que decidesquen de quedar-se en la vorera i veure-la passar perquè ja tenen convocatòries pròpies amb les seues crides a la ciutadania. No sé què passarà. Jo vull pensar que tindran consciència nacional i que, per tant, estaran al costat de la gent. Unes eleccions no es guanyen el dia de les votacions, ni la democràcia és votar cada quatre anys. Jo vull pensar que sí que es farà una crida a la participació, perquè els temes que reivindiquem els afecten i els duen als seus programes electorals. A més, no poden muntar una manifestació, i nosaltres, sí.
—Torneu a la plaça de bous de València. La darrera imatge que en tenim és molt potent i és del 2016. Amb quin ànim hi aneu?
—És icònic. La gent ens movem molt per imatges, per records, però no serà la plaça de bous del 2016. Això ho tenim present des del primer moment. No és una renúncia, és ser conscient de la realitat que vivim. El 2016 veníem després de molts anys de no poder-hi accedir. No hi havia la multiplicitat d’oferta que hi ha ara. I benvinguda siga, perquè és senyal de normalitat. En el mateix moment del concert i hi haurà unes altres convocatòries, però en teníem ganes i la productora Pro-21 tenia clar que volia fer un espectacle el 22 d’abril, que volia ajudar a eixa mobilització ciutadana, i ens va abellir, i vàrem sumar i hi som com a coorganitzadors.
—Teniu por d’una certa desmobilització?
—Em preocupa sempre. Em va preocupar l’any passat a Castelló, em preocupa el Nou d’Octubre, però em preocupa perquè veig una societat molt atomitzada. Cadascú, preocupat d’un objectiu concret. No menor, la sostenibilitat, el feminisme, i no una crida general a totes eixes lluites. És difícil que la gent no se senta interpel·lada. A banda, és la vespra de Sant Jordi, tot el sud del país està de festa, és la festa del llibre. A la ciutat de València, dilluns és festa. Però, mira, justament per això, que la gent vinga i es trobe en el carrer després d’uns anys sense poder-ho fer i després que vinga a la festa.
—Un manifest amb quatre punts, tres d’ells són els de tota la vida: finançament, autogovern i protecció del català…
—S’ha de fer pedagogia. Ara quan es parla de finançament just, tothom sap de què es parla. A la darrera manifestació, hi havia tots els partits, i em va sorprendre. Quan la gent a qui preocupa el tema del finançament i l’autogovern començàrem a parlar d’això, era impensable de traure la gent al carrer. Que a més, s’hi sumaren tots els sindicats, tots els partits polítics, centenars d’entitats. Qui en parlava, ara fa deu anys o quinze? Ningú. Per tant, sí que hi ha hagut un avanç. Tinc eixe tarannà optimista. Ho hem aconseguit? No. Ho assolirem? Confie que sí. A més crec que està molt bé obrir la mirada i explicar que quan parle d’autogovern no parle sols que cal augmentar l’ús social del valencià, que és prioritari i que és un eix central d’aquesta casa, sinó que parle de moltes més coses. Parle que si no hi ha diners, no podré atendre la dependència, no podré atendre l’educació, la sanitat… No podré fomentar l’ús del valencià. Si parle del dret civil valencià, no parle que vinga Jaume I i restaurem els furs. Parle que quan les meues Corts legislen, no vinga Madrid i m’ho tombe. Els temes són recurrents, sí, i fins que no assoleixes l’objectiu piques pedra.
—Parleu dels partits polítics, però hi ha un doble llenguatge quan parlen de finançament. Quan són a Madrid, sembla que s’obliden d’allò que diuen ací.
—Per això és important que siga la gent fora els partits qui ho demane i qui pressione. Perquè, efectivament, ací es diu una cosa i a Madrid se’n vota una altra. O s’aparca el tema, o diuen que no és el moment, i mai és el moment. Crec que quan hi haja un grup de gent que pese en el càlcul electoral del partit, la seua opinió canviarà. Això ho ha de fer la societat civil organitzada. Jo vaig a una manifestació, però quan vaig al congrés dels diputats, què faig? I jo, ciutadà, puc demanar-te comptes.
—Quin balanç feu dels vuit anys de Botànic, per tant?
—Crec que s’ha avançat en molts temes. No es pot votar en clau de por, amb l’amenaça constant de “si no sóc jo, és el desert, tot malament”. Es tracta de la realitat. Venim de més de vint anys del PP i sabem què ha significat quant a esprémer recursos, destrucció del paisatge, anorreament de la llengua, de la persecució d’entitats com ara Acció Cultural… Tot això ja ho coneixem. El balanç que faig del Botànic és que esperava que es compliren més coses, que no haguera sigut tan dificultós arribar a desenvolupar la llei de la funció pública. Aspire que la competència lingüística toque tots els àmbits, com ara sanitat i justícia. Però crec que sí, que s’ha fet un treball positiu. Una primera legislatura en què es van llevar els enderrocs, com ho diuen ells, i després s’ha començat a construir. Els politòlegs parlen de cicles polítics que duren dotze anys. Jo aspire que hi haja un govern de progrés, respectuós amb la democràcia i amb la idiosincràsia del País Valencià.
—Fa la sensació que sempre hi ha assignatures pendents. La reciprocitat, l’Institut Ramon Llull… Això és desídia, és desinterès, és càlcul polític?
—Crec que és voluntat política. Tampoc no hem d’oblidar que hi ha govern de coalició i, per tant, hi ha dues ànimes i dues maneres de gestionar. No som en el Ramon Llull, però hi posen els diners i es reuneixen els titulars de les conselleries de cultura i els directors generals de política lingüística, i es promociona el llibre en valencià amb unes altres eines. No signem la reciprocitat, però fem sèries o pel·lícules que s’emeten al mateix temps, busquem eixa comparació d’audiències, i la gent veu el mateix producte que ens uneix. Per tant, no es vol declarar, no es fa el pas, no es diu que s’accepten els lligams lingüístics, històrics, territorials, perquè no es vol dir Països Catalans, perquè és un anatema. I al final, vull que es treballe per a l’objectiu final. Em preocuparia que no existiren eixes col·laboracions, o que no existira eixa aportació de capital, o que no hi haguera una bona relació entre tots tres governs, com si no tinguérem cap lligam.
—En diem possibilisme?
—No. Això és buscar l’objectiu, no la fotografia, no el titular. Si em signen l’entrada en el Ramon Llull i després no fan res, no em serveix. Vull que facen. I sense renunciar a continuar exigint la reciprocitat, i l’entrada formal. Però em preocupa el fons, no la forma. No és possibilisme, és que jo no vull complir el tràmit, però que siga una carcassa buida.
—Darrerament, hem sentit dir a alguns dirigents de Compromís que tenim el país que tenim i no el que voldríem. ACPV comparteix aquesta anàlisi?
—Crec que potser és una expressió desafortunada. Sí que crec que allò de l’anàlisi de la realitat concreta continua servint al segle XXI, i sí que has de conèixer quina és sociologia i quina és la teua trajectòria i tota la repressió que hi ha hagut en el País Valencià cada volta que s’ha intentat fer un progrés en eixe autogovern. I, per tant, saber amb què pots comptar, però eixe derrotisme no el compartiré mai. Crec que tenim molta gent mobilitzada en àrees molt diferents que potser sí que es desil·lusionen o potser no treballen prou enxarxades i perden força, però el país que volem l’hem de treballar. No pots dir: “És que no puc fer res més, amb el que hi ha, jugue.” Les coses es poden transformar i l’obligació d’un polític és fer-ho.
—Temeu que el debat espanyol contamine el debat i els discursos de la campanya de les eleccions a les Corts Valencianes?
—Sí, és clar. És que els mateixos partits espanyols i la premsa de Madrid creen el marc comunicatiu i diuen que les eleccions generals es juguen al País Valencià. I per això tant de personal foraster vindrà a fer campanya. Per tant, no és gratuït, el reforç del discurs espanyol. No perdran l’ocasió de marcar-lo i de fer-lo perquè no se’ns oblide ni per un minut que som a Espanya. Si en algun moment cal dir alguna cosa de plurilingüisme o de plurinacionalitat, es dirà si dóna vots. I tant, que em preocupa. Ja fa un parell d’anys que fan pre-campanya i que hi ha hagut moviments polítics molt descarats per venir a marcar el territori.
—Una de les potes fonamentals de la diada és l’homenatge a Guillem Agulló. Després d’aquests vuit anys de govern progressista, els feixistes tenen més por, ara?
—No crec que un feixista tinga por. Un feixista està acostumat a manar, a dominar, a tenir altaveus mediàtics i, per tant, com que no tenen res a perdre, aposten molt fort. Ells tenen com a objectiu molt clar estar en llocs de direcció, tant socials com polítics. I ho treballen. En conseqüència, no és una cosa circumscrita al nostre territori, sinó que és una onada general que es veu a Europa, també. Ells es reforcen i, per tant, no crec que tinguen por. Per això és tan important que la gent no es pense que els drets aconseguits no es poden perdre i que l’amenaça del feixisme és una anotació en un llibre d’història en un capítol al qual no s’arriba mai a secundària o en batxillerat. No és una anècdota històrica, és una realitat en el carrer.
—Algun polític us ha confirmat l’assistència als actes?
—No.
—L’Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural, participaran en els actes?
—Sí. Ve la federació Llull. N’estem molt contents, perquè avui mateix fan una matinal de l’escola Guillem Agulló, que és una iniciativa d’Òmnium Cultural, de la qual formen part Acció i els Joves d’Acció, que fa quatre anys que van consolidant-se. És una matinal centrada en l’antifeixisme. La inaugura Betlem Agulló i hi ha ponents que treballen eixe tema, que el coneixen, amb gent de premsa, també. La cloenda la fem conjuntament Xavier Antich, president d’Òmnium, i jo mateixa. Joan Miralles, de l’Obra Cultural Balear, ens acompanyarà a la manifestació i a la festa…
—Parlàveu dels joves. Aquests darrers temps heu fet alguns moviments per a acostar-vos-hi. Costa?
—Canviem la manera de comunicar. Han funcionat molt bé els vídeos de la gent jove, TikTok en el llenguatge TikTok, perquè una de les coses que hem canviat és que hem donat llibertat creativa als comunicadors. Abans potser hi havia més prevenció. Fa poc em demanaven si donàrem indicacions a Aitana Carrasco per al cartell del Vint-i-cinc d’Abril. I no, ella sap perfectament què és la diada. Amb els tiktokers fem igual. En l’Any Fuster ja ho férem. Amb Cabra Fotuda vam fer un vídeo que va circular moltíssim. Es treballa en el món de l’oci amb Acció Cultural Escoltes del País Valencià, que hem engegat. S’ha treballat en molts grups en l’escola d’animació, i s’ha reorganitzat tot el tema de les visites de gent d’instituts que vénen, coneixen l’Octubre CCC, però sobretot després fan una ruta literària o una ruta històrica i gaudeixen d’un espectacle musical en valencià. S’obrin finestres.
—El vostre mandat com a presidenta, que va començar en plena pandèmia, s’acaba el febrer vinent. Us tornareu a presentar?
—Si a la junta i a la gent els sembla bé, sí. M’agradaria continuar. Ha estat un mandat complicat i bonic, he après moltíssim aquests anys. Això ocupa molt de temps i molta energia, però estic molt contenta. Cal que la gent hi estiga d’acord, i després que et voten.
—Per a fer què?
—Desenvolupar tot això de què parlàvem. La qüestió de l’escoltisme al País Valencià, l’oci, ens preocupa molt. Consolidar l’escola d’animació. Treballar més en política lingüística. Ara forme part del Consell Social de les Llengües, que encara que és a títol personal, és clar que va relacionat amb la presidència d’Acció Cultural. Crec que, sempre que el president tinga a bé convocar el consell, es pot fer un treball i es pot fer una aportació i es pot continuar empenyent tot això que dèiem. Hi ha un equip en la junta que podem treballar i tothom ja és centrat en els seus temes. Es poden fer més coses i es pot treballar molt més el territori. Crec que cal reforçar la presència en el territori.
