Anna Oliver: “No fer la reciprocitat o no entrar al Llull és la decisió política de no evidenciar la relació entre els tres territoris de parla catalana”

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) celebra aquest dissabte a Castelló els actes del 25 d’Abril. Enguany, la convocatòria té alguns ingredients que la fan especial. D’una banda, és la primera que es fa sense restriccions després de dos anys de pandèmia. D’una altra, l’entitat clou els actes de celebració del cinquantè aniversari. I, encara, una altra efemèride que ha marcat l’elecció de la capital de la Plana: fa quaranta anys de l’aplec del 1982, en què Joan Fuster va pronunciar un dels seus discursos més importants. El plat fort d’aquesta diada serà la interpretació de la integral del Mural sonor del País Valencià.

En aquesta entrevista, Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, repassa alguns dels fonaments de l’entitat, que té sis mil socis i mira al futur amb optimisme.

—Arribeu a la celebració del 25 d’Abril amb la polèmica sobre el requisit lingüístic dels funcionaris. Tants anys després…
—És inacceptable. Això és rebaixar, és deixar sense efecte la llei de la funció pública i l’esperat reglament que havia de regular els nivells per a arribar a un nivell de valencià que et permetera d’atendre la ciutadania. Encara són a temps de corregir-ho, i és el que hem demanat al president Puig. Nosaltres ja ens hem posat en contacte amb la resta d’entitats en defensa de la llengua i hi treballarem conjuntament, com ho hem fet sempre. L’any 2015 vam fer un acte demanant el requisit. Continuarem.

—Us ha decebut el govern?
—Generalitzar és dolent. Ací hi ha noms i cognoms. És la consellera Gabriela Bravo la que ha posat traves i qui dificulta que s’aplique l’exigència de la capacitació lingüística. A més, la majoria de la gent que oposita a eixos nivells més alts de la funció pública tenen una llicenciatura i, per tant, demanem una cosa coherent amb la resta de nivells del funcionariat. No entenem la posició de la consellera.

—Esperàveu que Compromís tinguera més capacitat per a evitar aquesta rebaixa del requisit?
—Confiàvem que el Partit Socialista, que no gestiona l’àrea de Política Lingüística, deixara treballar i respectara els altres.

—La segona legislatura del Botànic és a punt d’acabar. Com la definiríeu?
—Crec que és la legislatura de la gestió. La gestió és necessària perquè veníem del gran desastre, però la ciutadania demana acció política, execució, carrer i avantguarda. Ja sé que és difícil de fer això a partir de les institucions i, a més, hi ha hagut la gestió de la pandèmia, que ha estat una necessitat sobrevinguda i que ha demanat molts esforços. Tota l’expectativa s’ha congelat.

—El fet que governe un pacte de partits progressistes i que l’alternativa siga un govern de dreta amb l’extrema dreta complica la tasca reivindicativa d’ACPV?
—No. Nosaltres no ens presentem a les eleccions. No es pot esperar de nosaltres que siguem complaents amb el govern. És cert que o hi ha un govern progressista o mana la dreta. I al País Valencià tots sabem què significa que mane la dreta, i més aliada amb l’extrema dreta. No és una cosa circumstancial d’aquestes terres, sinó que ho veiem a tots els països. És un perill real, però no fem càlculs aritmètics ni tàctics. Nosaltres fem una crítica a qui siga i quan siga perquè volem ser eixa avantguarda que les institucions no poden ser. Anem un pas endavant en l’exigència.

—Us ho demanava perquè fa l’efecte que és més còmode extremar la crítica quan mana la dreta, i que s’ha modulat la crítica per a no donar arguments que afavoresquen la dreta.
—Jo crec que ens hem pronunciat en tots els àmbits. No hem abandonat cap de les reivindicacions. Ni l’àmbit de la funció pública, ni el de la reciprocitat, ni l’Institut Ramon Llull, ni les ajudes al valencià… Ni hem deixat de defensar la cultura com un dels nostres valors. Jo no he vist un canvi de comportament o d’actitud a ACPV. Potser es veu millor des de fora.

—ACPV commemora ara els quaranta anys d’aquell discurs de Joan Fuster a la plaça de bous de Castelló. Entre tot allò que va representar, també era un crit d’emergència sobre la situació de la llengua. Ara també som en emergència lingüística.
—Jo no sóc ni filòloga ni lingüista i no veig eixe drama. És cert que els qui en saben parlen d’emergència lingüística. Però si ens quedàrem en el discurs de Fuster tal com el va fer, avui dia no tindríem escoles en valencià, no hi hauria eixa normalització. No tindríem el dret d’exigir i no ens podríem plantar ara davant el decret de la competència lingüística. Per tant, trobe que hi ha una millora. No anem al pas que voldríem i, a més, hi ha moltes llacunes i dèficits, però si s’haguera complit allò de l’“Ara o mai”, seria mai i no és mai perquè som ací.

—Heu esmentat la reciprocitat i l’entrada a l’Institut Ramon Llull. Són batalles perdudes?
—Són dues decisions polítiques. És no voler evidenciar eixa relació entre els tres territoris de parla catalana. No voler fer res que signifique una assimilació política dels tres territoris. De tota manera, no sóc de frases fetes, però l’única batalla que es perd és la que s’abandona i nosaltres no pensem abandonar cap d’aquestes coses.

—Fa dos anys que sou al capdavant d’ACPV. Us hi incorporàreu en plena pandèmia. Heu tingut temps de posar en pràctica aquelles idees de feminització de l’entitat o de rejoveniment?
—Abans ja feia part de la junta, però ara m’he adonat que Acció absorbeix molt. Absorbeixen les urgències. Ara ens centràvem en el 7 de maig i ha eixit això de la funció pública i et destorba l’agenda. Amb tot, sí que ja ens orientem cap a l’agenda feminista, per exemple. El 25 d’Abril, la trobada de joves es va fer amb gent amb moltes ganes de fer coses. També els cursos de l’escola d’animació, que l’any passat van funcionar molt bé. Hem recuperat els campaments. Tenim la pretensió de fer una acampada jove… A poc a poc, es va dinamitzant. I anem tornant a algunes activitats i creant-ne de noves.

—ACPV, amb quina salut arriba a cinquanta anys?
—Jo crec que bé. Acció ha superat moltes crisis, molts atacs i jo estic contenta de com ho anem ordenant i endreçant. La junta, a banda del seu compromís polític amb la llengua, amb la cultura, amb el país, és formada de gent amb funcions concretes. Vénen d’àrees professionals que dominen i, per tant, s’encarreguen d’eixos aspectes a ACPV. Eixa mescla de tècnic i polític permet una gestió més senzilla.

—Econòmicament, ACPV ha tingut èpoques molt complicades, també per algunes multes polítiques. En quina situació es troba l’entitat?
—Ens anem normalitzant. Hem superat la crisi de la covid amb el tancament del centre Carles Salvador, no poder llogar espais… Cada vegada hi ha menys dependència de les subvencions i busquem recursos propis. El Mural Sonor n’és un exemple… Treballem per a ser més autosuficients i més professionals.  Hem agafat la via per a poder corregir les coses i anar-les sanejant. Així ens podrem dedicar a fer política. Encara no estem en la situació ideal que ens permetria de créixer en recursos humans, que seria fantàstic per a poder fer més coses o fer-les millor, però hem fet endreça.

—Ara teniu uns sis mil socis. Quants en necessiteu per a arribar a l’autofinançament?
—Molts! [Riu] Jo no aspire a ser la germana menuda d’Òmnium, sinó la mare. L’ambició sempre! Tampoc no saps com vindran les coses. Fa uns quants anys, Òmnium no tenia la quantitat de socis que té ara. Què produeix el clic perquè la gent et veja com una entitat útil per a pagar una quota? Perquè és això que demanem a la gent. Actualment, tenim una visibilitat que va més enllà de les dues grans fites tradicionals del 25 d’Abril i el 9 d’Octubre. Som més accessibles i més gent se’ns acosta.

—Quan es va crear, ACPV era l’entitat referent del catalanisme i l’antifranquisme al País Valencià, amb molt de poder de convocatòria. Amb el pas del temps s’ha vist com aquelles manifestacions multitudinàries es desinflaven. Deixant de banda el període covid, a què ho atribuïu?
—Jo negue la major. [Riu] Si mires la programació, si mires la memòria d’activitats, quina entitat un dimarts de vesprada, amb la pluja que queia, t’omple un vestíbul amb una xerrada política? I amb la desafecció política que hi ha al carrer. Tu convides i la gent et diu que sí, que l’únic problema que tenen és l’agenda i no dubten a venir. Acabem de fer el Mural sonor… Jo no tinc aquesta sensació. Hi ha, això sí, més referents, i això està molt bé perquè vol dir que hi ha molta més gent disposada a treballar en àmbits especialitzats. Perquè Escola Valenciana treballa l’escola i nosaltres tenim molt bona relació amb ells. Plataforma per la Llengua treballa la denúncia i campanyes de conscienciació, i nosaltres també treballem amb ells. Vindran a la manifestació, òbviament. Les manifestacions? Crec que sí que ha canviat sociològicament la manera de protestar i la gent ja no hi va tant. Potser ara no és l’eina adequada… Ja ho veurem el 7 de maig. No veig que en conjunt Acció haja deixat de ser un referent. Crec que continua essent la casa mare.

—No noteu una certa desmobilització?
—Jo veig bel·ligerància. Ja sé que les xarxes socials són una bombolla, però veus com la gent les empra. Tant les nostres com les de les altres entitats. La gent reclama, qüestiona, es queixa. A l’informe del Síndic de Greuges apareixen queixes. Tot i haver desmantellat l’Oficina de Drets Lingüístics, la gent continua presentant queixes. No descobrisc res si dic que no estem en la transició i que el moment d’efervescència política ha passat. La gent s’ha fet més individualista i fa activisme a les xarxes i poc al carrer. Només s’ha de veure la manifestació del Primer de Maig proppassat. En una situació de crisi econòmica i laboral, els carrers no s’omplen.

—La joia de la corona d’ACPV és aquest edifici, l’Octubre CCC, al bell mig de la ciutat, que es consolida com a seu d’entitats, que allotja dos mitjans de comunicació… Hi ha algun pla específic per a fer-lo encara més dinàmic i més viu?
—Mantenir-lo és molt car i, a més, tenim més seus en diverses comarques, però sobre l’Octubre ens agradaria més col·laboració amb l’ajuntament i, per tant, ens agradaria que hi haguera més permeabilitat i més transvasament. Amb tot, quan la gent veu aquest edifici pensa que és molt gran, i ho és, i és una preciositat, però realment, a ACPV tenim problemes d’espai perquè les sales sempre són ocupades. Ja fa mesos que es programen exposicions per al 2023. Ací hi ha un volum enorme d’activitat. I com que tenim eixa vocació de portes obertes, que tot el món puga venir, això dóna molta marxa, però en complica la gestió. Ací ve la coordinadora feminista, ACICOM fa el seu festival, vénen entitats, el DataBeers… Dimarts mateix, el vestíbul era ple i el bar va haver de tancar perquè necessitàvem l’espai més enllà de la recepció. I la llibreria fa molts actes.

—ACPV va teixir una xarxa de casals Jaume I que aglutinava gent jove, però n’heu tancats alguns. Com ho feu per a no perdre aquest segment de la població?
—Va venir la crisi i vam haver de fer una retallada salvatge. Als casals hi ha gent jove, i gent que se sent mot vinculada al casal a què pertany. Ara tenim vuit seus locals i uns grups espontanis a Fondeguilla i Benidorm. Amb el retorn a la normalitat els he recorregut tots, tret de dos. I les converses sempre han estat per a dir-los que som una junta accessible i per a demanar-los què volen, com ho volen i com volen que treballem plegats a partir d’ara. Tenim la intenció de fomentar l’intercanvi entre aquests grups. Quant a la implicació dels joves, tenim molt bona relació amb els sindicats i amb les joventuts dels partits polítics. El nostre pla estratègic té unes línies d’actuació per a aprofundir en això. Acció Cultural no és una entitat recreativa, és una entitat amb cinquanta anys que va nàixer amb les circumstàncies que va nàixer. És molt complicat i no es farà d’avui per demà.

—Com són les relacions d’ACPV amb Òmnium i l’Obra Cultural Balear?
—Molt bones. Quan passe el 7 de maig tenim prevista una reunió per a conèixer-nos perquè tant l’Obra com Òmnium han canviat la presidència. Una de les coses que proposarem serà un programa d’actes conjunt per a commemorar l’Any Fuster.

—Tot el que ha tingut a veure amb el procés ha interferit en les accions polítiques d’ACPV?
—El que a mi m’arriba és que hi ha valencians que s’han associat a Òmnium i a Acció Cultural. La nostra gent és molt conscient políticament. Acció ha estat amb ells. Férem l’acte d’Amnistia, Marcel Mauri ha estat ací, vam visitar Jordi Cuixart a la presó, hem anat a les concentracions… No ens hem amagat. I, a més, vam decidir que Cuixart mantindria la presidència de la Federació Llull perquè, com ell deia, el govern espanyol no li havia de llevar la presidència ni d’Òmnium ni de la federació. No entenem que el president d’una entitat cultural i social estiguera en la presó per haver defensat idees polítiques. No té cap lògica.

—La vostra entitat ha estat objectiu de l’extrema dreta durant molts anys. Ara sembla que hi ha una època de calma.
—Hi ha pendent el judici per les agressions del 9 d’Octubre de 2017. Nosaltres som acusació particular. No sé si això els té aturats. Com que no hi ha ni absolució ni condemna, deuen estar aturats per a no empitjorar les coses. A més, ara no s’alimenten els grupuscles blavers, ells també es fan grans. Tampoc no hi ha mitjans que els donen aixopluc. Queda una cosa patètica i reduïda.

—Quina imatge d’Acció Cultural del País Valencià projecteu d’ací a deu anys?
—Espere que siga com ha estat la seua trajectòria. Jo veig una entitat que sap polsar la realitat del carrer, del que demana la gent i, per tant, fent bandera d’aquestes reclamacions. Espere que continue amb eixa connexió amb el carrer. Que siga pròxima a la base social, que no la vegen com una cosa de gent saberuda, que hi haja molt d’activisme, molt de peu a terra, molta proximitat amb el territori. I m’agradaria moltíssim que poguérem parlar de molta més gent, dels nuclis locals amb gent que tinga ganes de fer una transició i que els que ara som a primera línia tinguem un relleu amb gent preparada, que conega la casa per dins i per fora, que tinga projecte i objectius. Si fóra un ésser humà, pense que és un ésser amb molt bona salut i que d’ací a deu anys pot tenir molt de potencial i molta capacitat.