Anna Mercadé: ‘L’energia femenina treballa i dirigeix d’una manera diferent’

Anna Mercadé va començar militant en la lluita antifranquista i aviat es va adherir a la lluita feminista. L’any 1976, pionera i dirigent del moviment feminista, va ser una de les organitzadores de les I Jornades Catalanes de la Dona, d’on va néixer l’Associació Catalana de la Dona, que presidí fins el 1979.

Començà, aleshores, una segona etapa de la seva vida, enfocada a la formació ocupacional per competències, amb una atenció especial a la dona. L’any 1989 la fitxà la Unió Europea, on durant sis anys dirigí un programa dedicat a la creació d’empreses per part de dones. Entre moltes altres fites, d’aquesta etapa es destaca, també, la creació del primer programa de microcrèdits a Catalunya, que va fer extensible, posteriorment, a l’estat espanyol.

Actualment es dedica a l’assessorament i la consultoria sobre la dona, l’empresa i el lideratge femení. Fa d’assessora del president de la Cambra de Comerç de Barcelona i és la directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia d’aquesta cambra.

—Us indignava que el pare donés cent pessetes a la mare perquè ella anés a comprar.
—De petita era molt rebel. Però aquella imatge em va quedar molt gravada perquè jo pensava: ‘A mi, això, no em passarà.’ A més, hi havia un fet agreujant, que és que la meva mare era cantant d’òpera i ho havia deixat tot per casar-se i tenir fills. Aquesta dependència no m’agradava. Després vaig començar a rebel·lar-me contra el sistema imperant. Primer vaig començar qüestionant-me l’existència de Déu i a partir d’aquí ja em vaig qüestionar tot l’entorn i la societat on vivia, que no m’agradava.

—Una societat que era plenament franquista.
—Absolutament: les dones no podien fer res i necessitaven el permís del marit per a tot: per a sortir a l’estranger, per a tenir un compte corrent… Era angoixós. Només podien tenir fills i tenir-ne cura. I callar.

—De jove us adheriu al moviment antifranquista. Quan comenceu a militar en la causa feminista?
—Començo connectant amb algunes feministes d’aquí Catalunya. Juntes vam veure que necessitàvem una cobertura legal i vam muntar un secretariat de dones de les Nacions Unides, perquè en aquella època tot era prohibit: associar-se, reunir-se… I, a partir d’aquí, vam anar a Madrid a un congrés de dones democràtiques i allà vam decidir de fer unes jornades ‘com Déu mana’ –que dèiem– a Catalunya. És aleshores que comencem a construir les Jornades Catalanes de la Dona. I després ja va venir l’Any Internacional de la Dona, el 1975, i la celebració d’aquelles jornades.

—Que van ser un èxit.
—Rotund. Perquè les vam organitzar de manera unitària les dones de diversos partits polítics i, sobretot, dones de tots els barris. Les jornades van ser molt importants. Hi havíem treballat dos anys o tres. De les jornades, en va sortir un programa unitari. I, després, com que vam veure que calia un instrument perquè les dones es poguessin reunir i organitzar, vam crear l’Associació Catalana de la Dona.

—Hi havia més consciència feminista aleshores que no ara?
—En aquell moment passava que no hi havia cap dret, era una època terroríficament obscurantista. Era tan aclaparador, aquell ambient, que va ser una eclosió. Però ara, després de trenta anys, torna a haver-hi la consciència que cal continuar lluitant perquè no hem resolt moltes coses. La igualtat davant la llei la tenim, i és evident que les dones han entrat a la universitat massivament, i també al mercat laboral. Però moltes de les coses que demanàvem a les Jornades Catalanes de la Dona, com la igualtat salarial, encara no s’han aconseguit.

—En denuncieu actualment una certa involució, fins i tot.
—De vegades, sí. Per exemple, ara hi ha unes tendències molt perilloses en nenes petites i nenes joves a ser princesetes i a buscar el príncep blau un altre cop. I que el príncep blau els solucioni els problemes.

—El vostre currículum és molt llarg. Aturem-nos en un fet: el 1999 creeu el primer programa de microcrèdits per a dones emprenedores a Catalunya. Què representa aquella fita?
—Aquella fita és coherent amb un seguit de passos anteriors. Jo havia creat el Centre Tècnic de la Dona i després havia estat sis anys a la UE ajudant dones a fer empreses pròpies. Amb aquesta experiència, em vaig adonar que les dones eren molt bones emprenedores però que tenien problemes, un dels quals era la manca de finançament: perquè els donessin un crèdit al banc havien d’anar-hi amb el marit o el pare o el germà gran. I bé: en aquell temps me’n vaig anar als Estats Units amb una beca i vaig veure que allà funcionaven molt bé els microcrèdits. En tornant, vaig voler-los crear aquí i no m’hi va ajudar quasi ningú. Finalment vaig aconseguir que un grup d’empresàries hi posés uns diners a fons perdut, com un fons de garantia, i l’Institut Català de Finances ens va donar una línia de crèdits per a dones. Al cap d’un parell d’anys, quan havíem demostrat que això funcionava i que les dones tornaven els diners, vaig aconseguir que Isidre Fainé, de La Caixa, ens donés una línia de microcrèdits per a dones.

—A Isidre Fainé el vau interpel·lar directament.
—Ell va presentar-nos un llibre, Emprendiendo en femenino. Quan em va tocar el torn de paraula li vaig dir públicament, davant un auditori ple, que aquí hi havia un problema molt greu amb les dones. Arran d’allò em va citar, també públicament, per anar a esmorzar al seu despatx. Hi vaig anar i allà va néixer la línia de microcrèdits. I a partir d’això ara es pot dir que La Caixa té el MicroBank.

—Denuncieu la segregació vertical, aquesta mena de piràmide en què a la base hi ha ‘exèrcits de dones’ i a la cúspide, els homes. Per què passa, això?
—La segregació vertical, efectivament, significa que a dalt de tot només hi ha homes, tot i que a la base hi ha majoritàriament dones. Això passa pel sostre de vidre. És a dir, obstacles subtils però que fan que no es promocioni les dones. Fins al punt que als països nòrdics s’han hagut d’instal·lar quotes perquè no hi ha manera que es trenquin aquestes piràmides en què a la cúspide només hi ha homes.

—Hauríem de fer com aquests països, marcar quotes?
—I tant. S’ha demostrat que, al pas que anem, altrament trigarem més de quaranta anys perquè hi hagi equilibri entre homes i dones. Als països nòrdics s’ha demostrat que és la manera d’arreglar les coses.

—Dieu que les dones tenen un estil propi de dirigir.
—Nosaltres tenim molta empatia, som molt bones comunicadores, tenim habilitats socials excel·lents… Si un membre de l’equip té un problema, per exemple, la primera cosa que fem és anar a prendre-hi un cafè. I ens agrada manar en equip i treure el millor de les persones. Una altra cosa és que hi ha empreses on així no es pot manar, perquè la norma és manar autoritàriament i costa de canviar-ho. Però l’energia femenina treballa i dirigeix d’una manera diferent. Aquest és el futur de les empreses.