Anna Maria Saludes: “Dir que Rodoreda i Manrubia eren amants ho trobo una mica tronat”

Anna Maria Saludes és una de les grans expertes en Mercè Rodoreda, i l’ha traduïda. És una dona d’elegància natural, intel·ligència esmolada, conversa dispersa i mentalitat moderna, filla com és de pares republicans, Susina Amat i Ernest Saludes, tots treballadors del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Saludes viu al Baix Empordà, i en aquests moments prepara la publicació de les cartes entre les grans amigues Mercè Rodoreda, Susina Amat (la seva mare), Julieta Franquesa i Carme Manrubia. Ella les va conèixer totes i en fa perfils, també. VilaWeb va visitar fa uns dies Saludes a casa seva, colgada de llibres i quadres, i la va entrevistar al pati, per parlar no tan sols de Rodoreda, sinó sobretot d’ella, la seva vida i la seva mirada.

—Com és que vau néixer a Baiona?
—La meva mare va passar la frontera embarassada de sis mesos de mi. Va sortir amb el grup aquell del Bibliobús, amb Anna Murià, Pau Vila, i van anar fins a Perpinyà. S’havia casat l’agost del 38. I jo vaig néixer a l’hospital de Baiona. El pare feia el butlletí del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. La meva mare també hi era, com la Rodoreda, la Manrubia i la Julieta Franquesa.

—I van viure a l’estat francès?
—Poc, que el van fer fora, el pare, perquè tenia tuberculosi. No volien refugiats malalts. Quan vam tornar, el 41, el meu pare el van aturar a Pamplona, en un hospital disciplinari, que era com un camp de concentració, i se’l van quedar. I la meva mare, el meu germà i jo vam baixar cap a la Portaferrissa, a Barcelona. El meu pare va arribar després. Hi havia la possibilitat d’anar-se’n a Amèrica.

—I no hi vau anar?
—No hi vam anar perquè, explicaven a casa, els passatges ens els va robar algú. Jo crec que ningú no tenia ganes de marxar.

—Com era el pare?
—Va fer tots els esports, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, és allò de Salvat-Papasseit. A l’Ateneu s’hi estudiava francès, i era com una petita universitat. Allà es va formar. De fet, el meu pare escrivia molt més bé el francès que no el català.

—I la mare?
—La meva mare, Susina, era mestra, va estudiar professorat espanyol. Però els germans, que eren molt més grans, no van deixar que anés a Madrid a fer un superior. I després sempre li havia agradat pintar.

—I “Susina”, d’on ve aquest nom tan preciós?
—De Tarragona. Ursicina. Susina és el que se’n diu hipocorístic.

—Vau néixer en una casa amb molts llibres o pocs? Una casa intel·lectual? Quin ambient s’hi respirava?
—Tothom llegia molt. La mare de la meva mare ja era mestra.

—A casa qui manaven, els homes o les dones?
—A Catalunya manen molt les dones. Passa que no es nota. Allà a la botiga, a la joieria, de petita, jo sempre sentia unes esbroncades de les dones als homes. Esbroncades afectuoses, però era així. Aquí les dones manen.

—Va ser una infantesa de la Barcelona grisa, trista i franquista?
—Sí, era horrorosa. Anàvem a una escola Montessori, perquè la meva mare no va voler mai que anés a escoles religioses. Perquè les monges no són ni mestres, sinó analfabetes. I vam anar a l’escola del Bosc.

—Per què vau acabar estudiant italià?
—Vaig fer italià perquè el francès ja el sabíem, a casa. La meva àvia Maria parlava en francès. Els meus pares, entre ells, parlaven francès perquè els altres no ho entenguessin, a vegades. Jo sempre sortia amb italianes, i em vaig matricular en uns cursets a l’Institut Italià. Després em vaig matricular a Filosofia i Lletres, però em vaig engorronir i em vaig quedar a casa, al despatx, i la carrera va quedar penjada. I al cap de deu anys em vaig casar amb un italià. I el meu home em va dir “per què no acabes la carrera?” I llavors em vaig matricular a italià.

—Amb un italià us vau casar?
—M’agraden els francesos, però també m’agraden molt els italians. Si has anat als dos països, ho entens.

—I els catalans?
—Els catalans m’agraden, però emparentar-se amb un català, malament rai, perquè, com que són d’aquí, has de donar la cara amb la seva família. En canvi, amb un francès o italiana, pots inventar.

—Ha! I la carrera, com va anar?
—Quan em vaig matricular d’italià, el primer any a la universitat, el departament tenia un únic estudiant, que era jo. I a més, el professor era David Romano, especialista de la història del poble d’Israel. Aquell departament d’italià feia morir de riure.

—I després vau anar a Itàlia. I us hi vau estar quaranta anys.
—Del 1974 fins fa uns deu anys, que vaig tornar. Me’n vaig anar un dia terrible, el dia que van garrotar Puig Antich. Em portaven a l’aeroport i jo deia, però què hi ha tanta policia? Anaven a cavall. I quan vaig arribar a Itàlia, feia vergonya dir que venies d’Espanya. De fet, jo no me’n considero, d’espanyola. Ho som per força, no?

—Vau fer-hi classes de català i de llengua i literatura.
—Primer vaig fer una lectura d’espanyol, jo, a Nàpols. Veus el paisatge, i és una meravella. Però és que tenen un volcà, tenen Pompeia. Jo ara només miro la televisió italiana. En part, per sentir parlar italià. Nàpols era horrorós en el sentit de dur, però és una ciutat meravellosa. Una de les ciutats més maques del món.

—I a Itàlia, hi vau anar amb el marit?
—No. Va morir molt aviat, el Sandro. Va ser un matrimoni en què no hi va haver cap traïció per cap cantó, però va durar de Nadal a Sant Esteve.

—I no heu tingut més grans amors, a la vida?
—Sí. Molt grans, alguns. Ara llegeixo les cartes del gran Albert Camus. I et quedes parat de l’amor que hi ha entre aquestes dues persones, amb els problemes que van tenir, perquè ell ja era casat, i tenia fills, però va ser un amor que va durar quinze anys. I aquestes cartes les ha publicades la filla de Camus. Són unes cartes tan boniques que s’han de publicar, diu la filla.

—La filla publica les cartes del pare amb l’amant?
—Sí, amb Maria Casares, la gran actriu. El seu pare era ministre de la República, i van marxar a l’exili, eren de la Corunya.

—I això per què ho lligueu amb la vostra història sentimental?
—Perquè sempre penso que els amors s’acaben. No per dir aquella animalada que té el Capri de…

—…”L’amor se’n va, però ella es queda.”
—O ell es queda. Que és igual. Però passa que les persones canvien molt. Jo vaig anar a Itàlia, i va canviar tot el meu món. L’exili el devia portar genèticament, perquè m’hi trobava molt bé. S’havia mort el meu pare, el meu marit, i jo vaig dir: he de fotre el camp.

—I quina classe d’estudiant vol estudiar llengua i literatura catalanes als anys setanta, vuitanta, noranta, a Nàpols?
—Primer, jo ensenyava castellà. Però l’ensenyava ben malament.

—Ensenyàveu el castellà malament?
—Home, si era catalana, per força l’ensenyava malament.

—I llavors, quan vau començar a ensenyar català?
—Això va començar a Florència. I vam tenir una llicenciatura de català dins Florència mateix. En acabat, ho han deixat morir i la noia que jo tenia ara ensenya castellà. Una noia de Mataró. Els italians ho han deixat morir. La màfia de la universitat és espantosa. Tot el que passa ara, tan horrorós políticament, també passa en el món de les lletres.

—Us ho vau passar bé, ensenyant català a Florència?
—Sí, molt. A més, allà també vaig tenir un altre gran amor, en Paolo, amb qui després vam venir a viure aquí. Allà hi havia un ambient molt més civilitzat, i vaig viure en una casa que tenia un bosc fabulós. En Paolo era un comptable, però era molt culte, perquè treballava a la Sansoni, que és una gran casa editorial que havia fundat Giovanni Gentile, un gran feixista d’aquells de l’època. Però era una casa de llibres escolàstics i s’aguantava. També se’n va anar a la porra.

—I quants anys hi vau estar amb aquest home?
—Entremig també ens vam deixar. A mi, trencar amb les persones em costa, perquè si t’estimes molt una persona pot ser que després no hi tinguis el mateix tipus de relació. Però te’n queda un afecte. Es transforma. Volen que la gent estigui igual durant trenta anys i…

—La vostra relació amb Rodoreda no s’entendria sense la vostra mare?
—No, perquè era amiga de la meva mare.

—Rodoreda la vau conèixer personalment?
—Sí. Molt. Va venir al meu casament a Castelldefels.

—I com era la Rodoreda que coneixíeu?
—Molt simpàtica, una persona encantadora. Ja veies que era una persona fora del que és habitual. Hi ha persones que diuen que tenen aura. Mercè Rodoreda tenia aura. Com reia, com parlava, les coses que deia, sense fer-se mai l’escriptora. Ella sempre parlava del present. Passa que la Rodoreda és un geni. I els genis han de pagar un tribut. L’Espriu li va escriure tres o quatre cartes, la va felicitar, i li va dir que anés amb compte amb els envejosos, perquè són com una plaga, que fa molt de mal. I és això, jo crec que és una qüestió d’enveja, que també ja li tenia el seu editor, Joan Sales. Això és el que vaig aprendre a Itàlia: tu pots posar com un drap brut una persona, però amb elegància. No dir paraules de mal gust.

—Heu traduït Rodoreda del català a l’italià.
—Sóc una traductora atípica. Me’n recordo aquí traduint La plaça, amb unes baralles amb una amiga que gairebé em va costar l’amistat. Vam estar-nos moltes hores, dos dies, per traduir una paraula. Quan la Colometa va a treballar a casa d’aquells poca-soltes (aquell home, per cert, és el retrat del seu marit, l’home del guardapols és el seu marit, allò el retrata perfectament), viuen en una casa en què picaven en un lloc però havien d’anar a obrir en un altre (com a la casa on va viure ella un cop casada). I aquella casa tenia “una escala de pinyonets”. Tothom ho traduïa com una escala de caragol. I no és una escala de caragol. Era de pinyonet, perquè semblen pinyonets. És allò que feia Gaudí.

—I com ho vau traduir?
—La meva amiga en va dir granilla. Antonio Tabucchi em va posar pels núvols. Tinc uns articles que parlen molt bé de mi. He traduït Aloma, La plaça del diamant, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra. Primer vaig començar amb una editorial feminista, i van posar un quadre de la meva mare a la portada. I després vaig passar a la Bollati Boringhieri, que eren els que editaven les obres de Freud i de Jung.

—Per què la fan tan seva, les feministes, Rodoreda?
—Diuen que és feminista, però ella fa que no, que no ho és, perquè les doctrines no li agradaven. Però és evident que explicant el que passava a les dones…

—… ja n’hi ha prou per a ser feminista.
—Ella deia que es divertia tant, escrivint això, que de cop la gent no havia entès que era una novel·la d’amor. Sempre deia que d’ella només en quedaria La plaça, i tenia raó.

—Per què?
—Perquè és una novel·la que, del punt de vista de novel·la, és molt estranya. Tot és una conversa infinita. “Em va dir”, “jo li vaig dir”, “vaig anar”, “vaig fer”. I aguantar aquest ritme a tota una novel·la és genial.

—I Quanta, quanta guerra no quedarà?
—Quanta, quanta guerra és molt bona, també. I també el conte “Semblava de seda”, que va dedicar abans de morir a l’Obiols, per atonyinar aquella possible amant d’ell que diuen que tenia.

—Ara treballeu en un llibre de cartes. I de perfils de les autores de les cartes.
—Aquest llibre potser es dirà Cartes a tres amigues. Són les cartes de Mercè Rodoreda a Susina Amat, Julieta Franquesa i Carme Manrubia. Aquestes cartes són interessants perquè et mostren que el fet de recuperar aquesta amistat és com recuperar una època de la joventut en què hi havia uns ideals, unes il·lusions. S’havien conegut als trenta i es van tornar a trobar als anys setanta i vuitanta.

—Però són cartes que parlen dels anys trenta o dels anys vuitanta?
—No en parlen mai, del Comissariat i els anys trenta. Parlen de la tramuntana i d’aquesta casa. I la Carme Manrubia, que va tenir una actitud una mica… És que la Carme es va deslliurar de l’Esther Floricurt, suposo, perquè la Rodoreda estigués més amb ella. És possible que fos una mica possessiva. L’amistat és un dels sentiments més importants. Moltes vegades, hi ha un amor molt gran amb un amic. Es converteix en una amistat. Però, en canvi, dir que eren amants… ho trobo una mica tronat.

—Dieu que Manrubia va estripar les cartes?
—Sí, les va estripar. La Rodoreda, en canvi, les va guardar, les de la Carme. Per tant, només tenim un esborrany i una postal de la Mercè a la Carme. I les cartes de la Carme a la Mercè. I amb això, alguns fan les grans conjectures.

—Per què triomfa, Rodoreda?
—La gent mira més les pel·lícules que no llegeix els llibres. Però bé, Rodoreda és una escriptora universal perquè tracta de temes universals. Tant és el Japó com la Xina, a tot arreu és igual: la tragèdia d’una dona. I això és universal.

—Més enllà de Rodoreda, quin autor em recomaneu de llegir?
—Raimon Llull. Ausiàs Marc. La literatura catalana és un miracle, perquè tal com ens ataconen… Però sempre ha passat això, si fa mil anys que ens persegueixen… I som aquí. Mira, que entrarem a casa un moment.

—Per què teniu una menorà, aquí?
—Perquè era d’en Paolo. Tota la gent civilitzada italiana s’ha ocupat d’això. He llegit les coses de la Xoà, de Levi. Diuen que Amat és un cognom jueu. Però no ho sé, si en tinc arrels, no.

—Aquest llibre…
—Un de Juan Manuel de Prada. S’ha begut l’enteniment o què, la Maria Àngels Vilallonga, fent un llibre sobre la Manrubia, amb aquest. No pots fer un llibre amb ell perquè t’hi barallaràs. És un fatxa. La Manrubia era del POUM, per cert.

—El vigilant al camp de sègol. Salinger.
—Aquest és un llibre que sempre l’he de llegir i no el llegeixo mai. I aquest el deu haver fet la Blanca Llum.

—I aquesta sou vós?
—Aquesta era jo a Nàpols amb la gossa que tenia, que em va regalar el meu marit quan érem parella. Es deia Pum, com el gos de Massagran.

—I aquest quadre?
—De la mare. Això és L’auca del Senyor Esteve. Això és La puntual.

—Perdoneu la ignorància, la vostra mare va tenir una carrera important com a pintora? O coneguda?
—Va fer algunes exposicions, dues o tres, una de molt maca. A ella li agradava pintar encàustica, que això no és l’oli. I això és un quadre del Comissariat. Heu llegit La revolució del bon gust? Els catàlegs sempre tenen valor. Aquí hi ha la Rodoreda. Mireu, aquesta és la meva mare. Tota la meva vida està constel·lada de quadres de la meva mare. En aquest quadre veus la col·lecció que hi ha de la Proa, una revista d’art, una escultura que és un cavallet. Em sembla que el meu pare hi va treballar. Hem passat més d’una hora parlant.