Anna Lluch: ‘Comunicar bé un diagnòstic de càncer forma part de la cura’

A l’Hospital Clínic de València hi ha un ascensor que va directe de la planta baixa a la vuitena, sense parar en cap altre pis. Com passa a la majoria d’ascensors d’edificis públics, va molt lent i durant el trajecte hi ha temps per a llegir la cara dels qui l’ocupen. També ara, en època de màscares i rictus ocults, l’expressió és una barreja poc homogènia d’angoixa i esperança. I de neguit per la incertesa. A la vuitena hi ha el servei d’oncologia i el despatx de la doctora Anna Lluch (València, 1949).

A l’era pre-covid, la sala d’espera i els passadissos eren plens de malaltes que esperaven per a ser ateses. Normalment anaven acompanyades i algunes ja duien màscara perquè estaven baixes de defenses. Ara no hi ha tanta gent esperant i es respecten les distàncies, però la sensació de qui espera un diagnòstic o el resultat d’unes proves de control és la mateixa de desassossec. L’ambient només canvia quan la doctora Anna Lluch entra o ix del despatx, la bata oberta i el somriure franc, i s’atura a parlar amb l’una o l’altra. O amb totes. A vegades una paraula basta. O una mirada. Això ja reconforta una estona més i alleuja l’espera.

Anna Lluch és una investigadora reconeguda mundialment en el diagnòstic i el tractament del càncer de mama. Ha estat durant molts anys la cap del servei d’oncologia i hematologia de l’Hospital Clínic. Ara està jubilada però continua essent professora emèrita a la Facultat de Medicina i investiga a l‘Institut d’Investigacions Sanitàries (INCLIVA) i, amb un permís especial de la Conselleria de Sanitat, passa consulta dos dies la setmana. Això li permet d’estar amb les seues malaltes, com diu amb un possessiu usat amb tota propietat.

Durant l’entrevista parla de la necessitat mútua de contacte, de continuar exercint la medicina pública perquè es troba amb plenes facultats i encara pot ser útil, diu. Parla de la resposta de la sanitat pública a la pandèmia i explica en què treballen ara als laboratoris que investiguen el càncer.

El mes de març passat, Anna Lluch va passar la covid de manera asimptomàtica i manté actius els anticossos. ‘Ni contagie ni em puc contagiar’, diu, i per això es pren amb una mica de laxitud el precepte del distanciament: abraça i ho explica.

—Vàreu passar la covid molt al principi de tot. Com heu viscut el confinament?
—L’he passat en casa, les setmanes que em tocà confinar-me, però després he estat activa a l’hospital. Nosaltres no hem tancat les consultes. Hem continuat existint. Hem tractat les malaltes que ho necessitaven. Hem fet tot el que havíem de fer amb totes les mesures de prevenció.

—I el laboratori de l’INCLIVA, ha continuat les investigacions que tenia en curs?
—Hem continuat, sí. Encara que en una etapa curta estiguera tancat, les coses que teníem en marxa les havíem de fer, no podíem perdre el treball començat. I a partir del juny ja ens tornàrem a integrar, vam obrir i hem continuat.

—Una de les sensacions que es tenen és que tot se centra en la covid i que hi ha malalties com el càncer que es deixen de diagnosticar.
—El problema és que els programes de detecció precoç es van aturar fins al mes de maig. En juny van començar a obrir les unitats. Forçàrem perquè s’obriren perquè ja no hi havia tant de perill i començàrem a cridar les dones per a poder fer-los les mamografies en fase asimptomàtica, que és l’screening que fem.

—Us heu trobat amb casos de tumors que han arribat massa avançats a la consulta?
—Crec que això ho hem de quantificar més endavant per a ser veritablement objectius. Quan vegem exactament què hem diagnosticat aquests mesos i com estaven. Com a sensació, la veritat és que no. Però haurem d’esperar uns quants mesos més per poder saber-ho del cert, perquè això depèn del tipus molecular del tumor. Si és tipus en què creix molt ràpidament, potser sí que haurà vingut en una fase un poc més avançada, però en general crec que ho haurem d’avaluar d’ací a un temps.

—Quan veníeu a la consulta enmig de la primera onada, com us trobàveu les malaltes?
—Estaven molt espantades. Tenien molta por. Hem fet molta visita telemàtica. Les visites de les malaltes que no havien de rebre tractament i només s’havien de fer control, les vam anul·lar o les vam fer telemàticament. Si alguna estava molt preocupada pel seu estat, venia de totes maneres. Hem seguit protocols estrictes perquè la gent no s’ajuntara a la sala d’espera. La veritat és que hem tingut casos de malaltes amb càncer que han agafat la covid fent-se el tractament, però no és cap xifra desorbitada.

—Ara sembla que ja hi ha més gent als passadissos i a la sala d’espera.
—Hi ha més activitat, sobretot perquè qui necessita tractament actiu l’ha de rebre. Guardem les normes, no els fem esperar, les sales d’espera abans estaven abarrotades, ara estan molt més buides. Tenim obsessió perquè no esperen, que no hi haja contagis. 

—Hi ha més risc d’agafar la covid quan es té un càncer?
—La persona que ha tingut un càncer no és estrictament de risc. Sobretot si ja ha superat les fases del tractament i han passat dos anys o tres, encara que prenga un tractament hormonal o s’haja de fer controls. Aquesta població és com la general, no té més risc que la resta.

—I els qui reben tractament?
—El que fem és prendre totes les mesures perquè la baixada de la immunitat no els afecte. Tenim tractaments amb factors de creixement per a donar-los defenses, i si han necessitat quimioteràpia o un tractament que faça disminuir les defenses, els hem donat més profilaxi de defenses que en una situació normal.

—Quant a la investigació del càncer, temeu que hi haja una desviació de recursos cap a la covid?
—Sí. Ja ho notem. Totes les convocatòries que hi ha dels nous projectes, les noves línies pressupostàries, van focalitzades a la covid. Allò que ja teníem assignat, continua, però veiem com s’obrin convocatòries per a estudiar tot allò que té relació amb el virus. I és una pena que es deixen de fer projectes per a investigar el càncer. El càncer el tindrem sempre. El virus i la pandèmia passaran, però el càncer es quedarà amb nosaltres, i els diagnòstics també. Tot continua, els infarts i més malalties, hem d’atendre la població en general. Per tant, no hauríem de focalitzar-ho tot en la covid.

—Parleu de l’atenció a la població general, l’atenció primària, que és el primer lloc on va un malalt, està molt castigada. Hi ha mobilitzacions del personal sanitari i queixes dels usuaris.
—Hauria d’organitzar-se tot d’una altra manera. Hi ha gent de primària dedicada a la covid, i hi ha gent que fa consulta telefònica. Els centres de primària encara no són oberts per a la gent… això serà un problema important.

—Heu fet tota la carrera a la sanitat pública i en sou una defensora fervent. Després d’això que hem vist que passava aquests mesos als hospitals, continueu pensant que tenim un bon sistema sanitari públic?
—Sí. Totalment. El sistema de salut ha funcionat. El sistema ha respost amb les seues possibilitats i no com ens hauria agradat, és cert, però, qui esperava aquesta pandèmia? Qui coneixia aquest virus? Qui en sabia les conseqüències? No el coneixia ningú. Per a mi, el sistema públic ha respost en la mesura de les seues necessitats. És cert que hem tingut moltes ordres i contraordres, però estic convençuda que ho han gestionat tal com creien que era millor. Pense que eixes crítiques tan ferotges, tant si hi havia els socialistes com els altres, no tenen sentit. Han fet les coses tan bé com han sabut, però els ha faltat coneixement sobre el comportament del virus. Com a tots. A vegades s’han endarrerit a posar aplicar mesures, però jo estic convençuda que no és per mala voluntat. Potser no s’ha actuat amb tota la rapidesa, ens han faltat UCI, recursos de prevenció del personal sanitari, però pense que, en línies generals, s’ha respost. Hem d’estar orgullosos i hem de continuar treballant.

—Esteu jubilada, però continueu venint a l’hospital a passar consulta.
—Estic molt contenta que m’hagen permès de continuar amb l’activitat assistencial i veure primeres visites que requereixen una atenció especial; o continuar visitant les malaltes que ja tenia i de les quals he fet el seguiment durant molts anys. Elles ho necessiten i jo també. Vinc dos dies complets a la setmana i veig malaltes, com feia abans. Estar al dia de tot allò que anem investigant i anem fent per al tractament del càncer és molt important per a mi. Continue al laboratori i sóc emèrita a la universitat, tinc molta sort. Per a mi és tan important com per a les malaltes. Em sent útil, encara puc aportar formació als residents, puc assessorar les malaltes i puc ajudar la gent. El que has fet durant quaranta anys, no pots canviar-ho d’avui per demà. Si jo no he fet mai medicina privada, ara no en puc fer. Si no he fet una altra especialitat, no puc fer res més. He de continuar treballant mentre siga una persona útil.

—Té sentit encara l’expressió ‘trobar el guariment del càncer’?
—Això no ho podem dir. Però s’avança moltíssim. Si mirem deu anys enrere, per veure què curàvem i veiem ara què curem… Curar vol dir veure les corbes de supervivència. Ha augmentat moltíssim pels tractaments, però sobretot per la tecnologia del diagnòstic. La gent dóna tota la importància al tractament, però el tractament no ho és tot. Avui els avanços importants són en la tecnologia de diagnòstic. Diagnosticar bé és més important que tractar el càncer amb l’últim medicament que ha aparegut al mercat.

—Quina serà la següent descoberta que canviarà la manera com s’aborda el càncer?
—La gent encara té la idea de parlar del càncer en termes de volum. Si el tumor és gros o és petit, si s’ha estès, o no, però avui, el fet important del càncer és saber-ne la biologia. És a dir, els mitjans que tenim per a conèixer la biologia de les cèl·lules que componen el càncer és allò que més ens interessa. Fer els perfils genòmics. Agafar un trosset del tumor, fer un estudi de les alteracions que tenen eixes cèl·lules i adequar el tractament a eixes alteracions. Allò que s’anomena medicina genòmica.

—I ja ho feu així?
—Sí, però és que ara treballem un pas més enllà i no farà falta extraure tumor cada volta per a fer eixe estudi. Tenim la biòpsia líquida. Amb una extracció de sang podrem veure si hi ha cèl·lules tumorals o restes de tumor d’eixe pacient abocades a la sang, i podem detectar-los. Això ja ho fem. Detectem si la malaltia és totalment eradicada o si ja hi ha cèl·lules del tumor en el torrent circulatori. Així els podem tractar de manera més precoç i, quan ja són diagnosticats, fer un seguiment i detectar molt més prompte quan poden tenir una recaiguda. Ara en mama tenim la mamografia, en còlon tenim les colonoscòpies, la sang oculta, el programa de diagnòstic precoç, però, d’ací a poc, ho farem amb una anàlisi de sang. A alguns malalts amb una anàlisi de sang no els ix res, perquè els coneixements que tenim encara no ho permeten, però si avancem en aquesta tecnologia i fem estudis d’investigació amb persones d’alt risc, o que tenen antecedents o alteracions, els podrem detectar abans no aparega la malaltia. Tota aquesta investigació ens durà això. I, per una altra banda, els tractaments actuals d’immunologia, de la immunoteràpia, tenen moltes possibilitats. S’ha demostrat molt eficaç en molts tumors. Sobretot en el melanoma, en càncer de pulmó, els càncers de bufeta, el de mama. Ja fem tractaments de tipus immune, que vol dir que als tumors es pot donar uns antígens perquè produïsquen una reacció i siga aquesta immunitat pròpia que controle el tumor.

—Encara sou professora emèrita a la Facultat de Medicina. Com veieu les noves generacions dels metges en formació?
—M’agradaria que foren més profunds. La tecnologia ajuda, però la humanitat també. Estic obstinada a aconseguir que isquen de la Facultat de Medicina sabent comunicar, que entenguen la gran importància de la comunicació entre el metge i el pacient. No ensenyar això és un defecte de les facultats. Tenen una miniassignatura a tercer, però després s’oblida que una gran tasca del metge és saber comunicar, i no tan sols les males notícies, sinó també les bones. Hi hauria d’haver una assignatura important dedicada a això.

—La manera com es comunica el diagnòstic a un malalt pot influir en el guariment?
—Sí. Ja forma part de la cura, de com el malalt afrontarà la malaltia i com sabrà situar-la. No ha de veure un túnel negre sense eixida. Quan comuniquem un diagnòstic hem de fer el full de ruta. Li hem de dir primer farem això, després això altre… i després s’acabarà, o no s’acabarà, però ho farem d’aquesta manera. És molt bo que el malalt sàpiga el procés de la seua malaltia i què esperem de cada tractament.

—Hi ha un lloc als hospitals on la tensió es pot tallar amb un ganivet. Són les sales d’espera. La incertesa d’uns resultats diagnòstics…
—És molt dura. És el pitjor. Passen massa dies entre la prova i la comunicació dels resultats. Ho hem de reduir. Anem estudiant un sistema perquè quan es fan les proves no passen tres dies, o quatre o cinc. Eixos dies són mortals per al pacient. Haurem de trobar un sistema perquè no passen més de vint-i-quatre hores o quaranta-vuit. Per això sé qui ho necessita més i sempre que puc mire els resultats a l’ordinador i els telefone. O si sé que són a la sala d’espera, isc i els dic: està tot bé. I llavors l’espera es fa molt més lleugera.

—Això que dieu té a veure amb el contacte amb les malaltes. Ara, amb aquestes mesures anticovid no és tan fàcil. Com va?
—Per a mi gens bé. Pense que la medicina telemàtica té un paper per a casos en què no cal posar les persones en risc. Per a aquests casos ha estat fabulosa. Però hem de tornar a tenir una medicina de cara a cara. La medicina és humanitat, la medicina és contacte, la medicina és veure’s la mirada i jo crec que no podem fer tota la medicina telemàtica. Hem de tornar al contacte, a la vida més normal que puguem. D’això n’hem d’aprendre i traure’n lliçons. A la llarga no podrà ser només medicina telemàtica. Haurem de trobar una fórmula mixta. Tots el qui ho necessiten tindran visita i en els qui no, almenys una volta a l’any, un control físic i de cara a cara amb el seu metge. La situació ens ha ensenyat molt. Tot allò que havíem d’haver après amb el temps, ho hem après de colp i per necessitat. Però hem de tornar a tenir eixa relació personal. La necessitem les dues parts.