01.02.2018 - 22:00
«Quins van ser els millors llibres escrits en català entre 1990 i 2010?», va preguntar el traductor Ferran Ràfols el 12 de gener a Twitter. Era un divendres, cap al migdia, ens va enxampar a tots amb poques ganes de seguir treballant i la pluja de títols va arribar, segons els recomptes de Ràfols, als 172 títols entre novel·les, reculls de contes, poesia, teatre i assaig. El primer títol que em va venir al cap a mi va ser la novel·la Anna K. de Martí Rosselló, que va aparèixer publicada per Quaderns Crema just a la frontissa entre les dues dates límit que proposava Ràfols, l’any 2000. I de seguida, les ganes de rellegir-la. Sobretot quan em vaig adonar, ja amb l’exemplar a les mans, que aquest febrer la novel·la fa divuit anys.
L’any 2000 encara apuntava quan comprava els llibres, per això puc saber que el 17 de març vaig comprar la primera (i única) novel·la de Martí Rosselló, premianenc com jo. Ho he dit en altres llocs però hi torno: en Martí era i serà sempre el meu bibliotecari. El primer cop que vaig entrar a la seva biblioteca, al desaparegut Can Manent de Premià de Mar, jo devia tenir uns deu anys, o sigui, situem-nos al 1986. Sé que entre els primers llibres que em va recomanar hi va haver un Durrell (Gerald!) i un Salinger. I després vaig saber que a la seva tauleta de nit, el dia que es va morir, hi havia El vigilant en el camp de sègol, que l’estava rellegint aquells dies. Se’m barregen massa coses quan parlo d’ell. I em surt de dins dir que no seria qui sóc si no l’hagués conegut, tot i que el vaig conèixer poc, perquè ell era tímid («pacífic, mig abúlic», diria Manel Cuyàs) i jo encara ho era més, llavors. Però vam vèncer moltes barreres junts, fins al punt que vaig arribar a donar-li a llegir tots els poemes que vaig escriure en la meva adolescència, i me’n va publicar uns quants a la seva revista Cartes sense sobre. Rosselló em va anar guiant les lectures, d’aquella manera seva que semblava que no hi era, i em va donar la confiança que necessitava per començar a escriure. La primera empenta sempre la hi deuré, a ell.
Torno a Anna K. Diu que Rosselló la va començar a escriure l’any 1986. I la va acabar onze anys després, el 1997. Del 1997 al 2000 en Martí i la seva timidesa imagino que van estar buscant editor, fins que van topar amb el gloriós Vallcorba ⎯que li va publicar també el seu únic recull de contes, Parelles de tres (2003), i un poemari, Inventari parcial d’excuses per viure (2001). L’any 1986 diu que Martí Rosselló seia com sempre al seu lloc a Can Manent, des d’on podia veure tothom qui entrava a la biblioteca després de pujar aquelles escales altíssimes que portaven al primer pis de la masia, i va veure entrar una nena d’ulls immensos tota espantada. Una nena que es va refugiar a la biblioteca fins a l’hora de tancar. Aquesta és la llavor d’Anna K, i l’aparició del personatge que dóna nom a la novel·la és aquesta: «Anna K. puja les escales de la biblioteca tota encongida i aterrida pel pànic.» La temptació de pensar que jo podria haver sigut aquella nena l’anirem descartant de seguida, que jo no he entrat mai espantada a cap biblioteca del món. Però la mena de coincidència que és que aquell mateix any fos quan vaig començar a anar a la biblioteca del poble tota sola crea encara un lligam més entre en Martí i jo, l’enyorat ⎯em consta que per molts⎯ Martí que fa vuit anys que es va morir sobtadament al carrer de l’Eixample del seu poble, i amb una novel·la a mig escriure, per cert.
Hauria de tornar a Anna K. però encara no puc. En Martí es va morir un diumenge. Un diumenge diferent i dolorós perquè Can Manent ja havia tancat i la biblioteca del poble es traslladava de la masia arran de mar a un edifici nou construït a l’altra banda del poble que ell no veia amb bons ulls per una sèrie de raons que seria llarg d’explicar (en Martí i les institucions no s’acabaven d’entendre bé) i que, ironies del destí, ara es diu Biblioteca Pública Martí Rosselló, en honor al bibliotecari que es va morir durant aquell trasllat, que no va deixar de ser mai el bibliotecari de Can Manent. «Martí Rosselló, l’home que no es movia mai de Premià de Mar, havia de morir forçosament a Premià de Mar, però no d’aquesta manera ni a aquesta edat, per favor», va escriure Cuyàs. Rosselló «vivia en un quilòmetre quadrat», va escriure d’ell el seu amic i també escriptor Rafael Vallbona.
«L’obra narrativa de Rosselló no fou extensa però causà impacte i obrí expectatives que la mort ha deixat truncades», va escriure Rosa Maria Piñol a La Vanguardia arran de la seva mort el 2010. Anna K. és un «melodrama extrem» (en cito el text de contra), «una metàfora de la pèrdua de referents i la desraó contemporànies» (ara cito Guillamon). Anna K. és una novel·la que força la versemblança fins a l’absurd com el nostre Trabal, com el millor Kafka, i ho fa sense moure’s de Premià de Mar, perquè és allà on passa bona part de la novel·la, que Rosselló era un artista sedentari capaç de crear tot un món bell i sinistre sense moure’s d’aquell quilòmetre quadrat seu.
A les primeres seixanta pàgines d’Anna K. hi moren set personatges, són massa morts per començar, però Rosselló ens les va col·locant i les anem entomant perquè hem entrat dins del seu joc, un joc que fa que llegeixis i callis, perquè si fas l’intent d’explicar la novel·la en veu alta, d’explicar aquella animalada de bon començament, pots fer el ridícul que no fa l’autor escrivint-la. Hi ha un moment del llibre, molt més endavant, amb l’Anna K. ja adulta, que Rosselló sembla que ens confessi com es va plantejar la novel·la: «Li va passar pel cap que el terme impossible ningú no l’havia fet obligatori i que, en aquesta merda de món, no hi ha res impossible.» Sembla el lema de la protagonista, de la novel·la i de l’autor, ben amagat a les pàgines del llibre. Res és impossible dins la novel·la de Rosselló, doncs, i per això ell ens fa versemblant que en un poble com Premià de Mar, on mai passa res de l’altre món, hi hagi tantes tragèdies, perquè «hi ha tragèdies que, quan s’estan congriant, passen del tot inadvertides» (Rosselló a Anna K. un altre cop).
Rellegir Anna K. ara que la novel·la fa divuit anys em feia por. Por perquè la novel·la em va fer un fort impacte quan la vaig llegir com aquell qui diu acabada de sortir d’impremta, perquè no imaginava que dins d’aquell home tranquil, pacífic, fins i tot abúlic, hi hagués tot aquell món, perquè no sabia què s’amagava rere l’espaiós front d’en Martí, i perquè arran de la seva mort sobtada el llibre va agafar un halo d’intocable que em feia témer el dia que em llançaria a tornar-hi. Hi he tornat esperant-me’n el pitjor ⎯no sé tornar d’una altra manera als records⎯, i amb divuit anys més a les espatlles, divuit anys més de vida, de lectures, de derrotes i entusiasmes, hi he descobert una novel·la que m’ha parlat d’ara mateix, dels «jocs d’atzar que finalment no es juguen», de «la por del risc que et fa guardar les armes», de «l’aquí feixuc, l’aquí tan confortable» ⎯cito uns versos del poeta premianenc també prematurament desaparegut Valerià Pujol que encapçalen la novel·la en forma d’endreça.
Anna K. representa l’exageració de les nostres ganes de viure, de viure arriscant-nos, de viure encabint més morts dels versemblantment possibles a les nostres novel·les, de viure creant un món immens dins d’un quilòmetre quadrat, de viure convulsament sota una aparença abúlica, de viure superant obstacles, resistint, mirant endavant i entomant tot el que passa com una oportunitat encara que no sapiguem de què. Rellegir Anna K. ha sigut tornar a estar amb en Martí, tornar a patir la seva mort, tornar a plorar la seva absència, tornar a aprendre d’ell una lliçó que sempre va bé refrescar: «Premià de Mar, 1986-1997», així acaba la novel·la, són onze anys i un quilòmetre quadrat per bastir una novel·la de 260 pàgines que es pot tornar a llegir sense por el febrer de 2018, per celebrar-ne la majoria d’edat.
