L’Anna del Jofama

He trigat a passar-hi, veig que va morir el 3 de desembre, el bar Jofama. Diagonal amb Girona, banda mar, cantó Llobregat. Les parets, el diari n’ha parlat i en corren fotos per les xarxes, estan guixades per clients i amics. I, sobretot, per l’escrit de la propietària, l’Anna, en homenatge als seus avis, que el van obrir, i per a escopir damunt el fons voltor que se l’ha empassat pels genitals.

“Escrit a la paret amb guix”, em surt de dir en lletania. L’Anna ho ha fet amb retolador, que dura una mica més que el guix, però no hi fa res, igual em ronda el preciós llibre d’aquell títol, una Antologia de poesia alemanya de combat, a càrrec de Feliu Formosa i Artur Quintana el 1966, que la censura franquista va en part mutilar. Una bona nòmina de poetes de llengua alemanya del segle passat, prop de cinquanta, antibel·licistes en els poemes seleccionats per a l’editorial Aymà, que reprendria després el nom de la històrica Proa. “Exemples d’una poesia que –d’una manera o altra– adopta una posició crítica o de protesta davant totes les circumstàncies històriques que feren possible la Segona Guerra Mundial i poden fer possible la tercera”, així els presentaven els antòlegs.

Cal dir que el llibre és introbable, que no s’ha reeditat, ni tan sols pel reclam de recuperar-ne els poemes eliminats pels censors de la bèstia? Com el bar Jofama.

A veure si l’escrit de l’Anna dura més. Un altre títol que em ve al cap és Las paredes hablan, un documental de Carlos Saura, estrenat farà aviat un any i que no he vist circular gaire. Li arriba sovint, al colossal Saura, des del postfranquisme, això, fins al punt que després de Deprisa, deprisa, del 1981, centrat amb perspicàcia en bandes juvenils d’aquell present, i de Goya en Burdeos, del 1999, sobre l’exili en què l’enorme artista morí, s’ha arrecerat en documentals musicals de gran altura cinematogràfica, com no podia ser altrament. I ha recalat en les parets pintades, des del paleolític a l’art urbà. Llàstima que no hagi pogut veure, i incloure’l, l’escrit de l’Anna del Jofama. També aquest escrit és cant i és art.

El reprodueixo sencer: “L’avi Siscu i l’àvia Antònia van / obrir fa quasi 70 anys el bar / restaurant Jofama al cor de l’Eixample / dret de Barcelona. L’avi va morir sense / saber què era el descans, i és que darrere / de qualsevol petit negoci hi ha molta suor i / molt sacrifici. També hi ha una enorme / satisfacció de mirar el menjador ple de bona / gent gaudint dels aliments que has cuinat / amb tant d’orgull. Per això el Carles, el meu / pare, també hi ha dedicat la vida. / Dissabte 3 de desembre del 22, el Jofama / abaixa les persianes definitivament de / forma forçada. On hi havia famílies i / vida, ara tan sols queden apartaments de / lloguer turístic i un fons voltor, tristament, ha / aconseguit fer-nos tancar. Aquest escrit / és d’agraïment a tots aquells Siscus, Antònies / i Carles que hi ha arreu. Sempre sereu el meu / orgull, la meva brúixola, un exemple de lluita, / d’esforç i de coratge. Gràcies a tots els nostres / clients per fer-nos tan feliços i GRÀCIES al pare, / que ho ha donat tot i que ha lluitat fins / a l’últim minut.”

Escrit a la paret quatre setmanes abans de repetir a dojo això de “Bon any”. Escrit a la paret, amb retolador, l’Anna no cau en romanços. Coratge, fúria –i amor a qui se’l mereix– per a encaminar l’any.