20.03.2019 - 21:50
‘Porto 20 anys en coma. Vosaltres una vida.’ Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) tenia vint-i-dos anys quan va publicar el seu primer llibre de poemes, Implosions (LaBreu, 2008). Feia temps que en penjava en un bloc titulat No caic, em tiro, tota una declaració d’intencions. Directa, sincera i brutal: tres de les paraules que poden definir la seva poesia. Ara, onze anys més tard, publica Altres semideus (LaBreu), últim llibre de la trilogia Arrel trinitat, precedit de Molsa (AdiA, 2016) i El tubercle (3i4, 2016).
La poesia d’Anna Gual no és òptima per a llegir en recitals, com ella mateixa comenta, divertida: els seus poemes són breus i costa de trobar-hi versos de més de deu síl·labes. El llenguatge és clar, directe, sense artificis, però sempre jugant amb la conceptualitat: ‘Hi ha gent que entén la poesia com una cosa recaragolada, que apel·li al virtuosisme del llenguatge, però per mi és important què diu. El com ho diu respon només a l’obligació de buscar-hi unes paraules’, explica la poeta (que no vol dir-se ‘poetessa’). Altres semideus va a l’essència i manté l’estil característic de Gual, on cada poema és gairebé una martellada: ‘No em pertorba ja ni l’esperança.’
La poesia de Gual és molt depurada. En aquest llibre gairebé ha fet una compilació d’aforismes, que desperten el pensament del lector. ‘El poema és com un bonsai: has de saber fins on tallar perquè si no et quedaràs només amb el tronc i sense cap fulla. Un poema és la capacitat de sintetitzar per a deixar intuir però no dir, perquè tingui lectures diverses i cadascú hi pugui entrar d’una manera. Si el poema és obert, té més camins per a entrar-hi’, explica. La depuració dels poemes i la mística que desprenen fan d’Altres semideus gairebé una bíblia de múltiples divinitats modernes.
Panteisme contemporani
‘Jo volia un Déu dins de cadascú’: és l’últim vers d’un poema d’Altres semideus, un bon resum del panteisme contemporani que impregna les seves pàgines. Els tres volums d’Arrel trinitat, de fet, es poden llegir com un tot, ‘Molsa, el tubercle i altres semideus’: per ella tant la molsa com el tubercle tenen –o poden tenir– alguna cosa divina, poden ser semideus. La molsa i la seva capacitat de perviure, malgrat tot. El tubercle, que és dins la terra però cerca l’oxigen cap al cel. La mescla perfecta entre allò que és terrenal i allò que és celestial. Però no ‘celestial’ en el sentit confessional, sinó com a allò que pot inspirar, que pot guiar i que, en definitiva, pot ser un ídol més enllà dels falsos ídols que es pressuposa que s’han d’imitar, els falsos destins on se suposa que s’ha d’arribar: ‘M’agradaria que la trilogia posés la lupa en aquests elements que hi ha al nostre voltant i que tenen una capacitat molt forta perquè ens hi emmirallem, malgrat que potser no hi prestem prou atenció. De vegades mirem l’esportista, el famós, uns ídols que tenen uns valors falsejats. Arrel trinitat intenta anar cap a allò que és més pròxim i més petit, perquè en allò que és pròxim i petit hi ha molt a dir i molt a veure’ns-hi.’
Altres semideus és el llibre més místic d’Arrel trinitat i de tota la poesia de Gual. La poesia avança paral·lelament a la seva vida, explica, i aquest llibre és també un reflex de les seves inquietuds actuals. Parla de vida i parla de mort, contraris condemnats a ser un tot. Perquè quan parla de mort també parla de vida, i hi apareix una esperança i una joia de viure explosiva: ‘Ara mateix / en algun indret del món / una persona decideix / suïcidar-se. […] I nosaltres, aquí, / contradient la inèrcia.’
No és casual que Gual recuperi la filosofia panteista com a contingut dels poemes, perquè ella mateixa defineix la seva poesia com a mística, en el sentit que té misteri. No és concreta, fuig del fet quotidià per apel·lar a la universalitat. Vol que el lector es faci preguntes: ‘M’agraden molt les preguntes, el dubte. Que els poemes interpel·lin la persona que ho llegeix. És un camí amb moltes bifurcacions, s’hi pot entrar i se’n pot sortir per moltes vies.’
Vida i escriptura
L’altra gran obsessió d’Altres semideus és el fet poètic. Molts dels poemes parlen sobre l’escriptura i l’escriptor. ‘Sobre què escrius / quan no escrius?’ Per Anna Gual escriure ho és tot, perquè fins i tot quan no ho fa escriu. Vida i escriptura no van deslligades. ‘Escriure passa dins el cap, i l’única cosa que fas és plasmar tot allò que penses. Escriure al final és obrir-se a tot. Escrivim damunt el cervell i després hi ha un moment que s’ha de plasmar materialment.’
No solament escriure, sinó la creativitat és intrínseca a la vida: ‘Crear va vinculat amb viure. No pots pensar a deixar de fer-ho. És tan genètic que no pots renunciar-hi.’ És plasmar el món interior sobre el llenç que sigui.
