Anna Gener: “Al món econòmic li falta una mirada sobre el bé comú”

L’economista Anna Gener (1974) és executiva en cap (CEO) de la consultora immobiliària Savills Aguirre Newman. La seva activitat a Twitter, els articles a la premsa i les intervencions als mitjans l’han convertida en una veu que participa i opina en els debats, sobretot els econòmics. El darrer cas, sobre l’ampliació de l’aeroport, amb un article molt comentat: “Un marco mental“. Gener diu que li agradaria contribuir a fer que el món econòmic i la societat s’entenguessin millor i en aquesta entrevista fa autocrítica. Pensa que, al món econòmic, a vegades li falta una mirada sobre el bé comú. VilaWeb va entrevistar la senyora Gener a la consultoria que dirigeix, per saber no tan sols la seva feina i les seves opinions, sinó també la seva biografia.

—A què es dedicava, la vostra mare?
—La meva mare, Maria Surrell, és filòloga francesa. És empordanesa. El meu pare és biòleg. Tinc un germà més petit, enginyer de telecomunicacions. Vaig anar a l’escola pública catalana. Reis Catòlics, es deia, i després la van rebatejar amb un altre nom. Vaig fer BUP i COU a l’Institut Maragall de Barcelona. I d’allà, a la Universitat Pompeu Fabra. Sóc filla de l’escola pública catalana. Era molt bona estudiant. Vaig treure matrícula d’honor a COU i tenia tendència cap a les humanitats. Però tenia un sentit pràctic molt profund. Sabia que, amb ciències econòmiques, el mercat laboral era més líquid. A la Pompeu Fabra vaig fer econòmiques. Hi havia Xavier Sala i Martín i més professors molt bons.

—I després us formeu d’auditora.
—De jove no saps què vols. Vaig intuir que si feia d’auditora seria capaç de veure sectors i cultures empresarials diferents: un dia em tocava auditar el port de Tarragona, un altre, empreses farmacèutiques, després, immobiliàries. Hi vaig estar sis anys.

—Fins que entreu a la vostra feina actual, de consultora immobiliària.
—La van fundar Santiago Aguirre i Steven Newman. Jo vaig entrar-hi com a junior d’inversions. Ara fa uns tres anys ens va comprar una empresa de la competència, amb la seu a Londres. I ara ens diem Savills Aguirre Newman. Jo era sòcia d’Aguirre Newman, i ara sóc accionista de Savills Aguirre Newman. Però no en sóc partner. Em considero directiva.

—Heu treballat mai fora de Catalunya?
—Mai. Parlo anglès i, per la mare, francès. Les meves llengües habituals de feina són català i castellà. Tot i que els nostres clients són un 80% internacionals, tenen un equip de gent que parla castellà o català.

—Dins l’empresa, feu lobby femení. Pot ser?
—Absolutament. El meu equip, per començar. Em sento amb l’obligació d’ajudar les dones més joves i que s’obrin pas. Que no els costi tant.

—Quins referents femenins vau tenir?
—La meva mare, una dona molt potent. Però jo m’he identificat amb homes, molt sovint.

—La vostra pitjor experiència?
—Any 2007. M’acabaven de nomenar directora general de l’oficina. Trenta-tres anys. I va venir una crisi financera, econòmica, social, que va impactar de manera molt directa en el nostre sector. Va ser horrorós i jo era molt jove. Molts clients van fer concurs de creditors. Vam haver de prendre decisions dures: rebaixar el salari i reduir plantilla per sobreviure. Em van nomenar abans de l’estiu, per entrar al setembre. I, a l’agost, hi ha la crisi subprime i tot comença a caure.

—Avui dia, quants metres quadrats gestioneu a la vostra gestoria?
—Uns dos milions sis-cents mil metres quadrats a tot Espanya. No som propietaris d’edificis. Assessorem en la compra-venda, lloguem, ajudem empreses que es volen instal·lar a Catalunya –una feina molt bonica– i gestionem que els edificis compleixin la normativa. Fem consultoria. La nostra especialitat és no residencial. No tant pisos com oficines, hospitals, parcs comercials, residències. Fins a la crisi del 2007, els clients d’aquest sector eren locals. Però amb la crisi la mortalitat va ser tan gran, que ara és un sector totalment nou. Avui dia, els inversors són perfils internacionals. A Catalunya, amb protagonisme especial dels alemanys. Els alemanys són els millors inversors que pots tenir: tenen visió a llarg termini, aversió al risc, es volen quedar temps i no són oportunistes. No entren en operacions de risc, a preu baix, i per sortir-ne de seguida amb plus-vàlua. Els alemanys es queden temps i es conformen amb rendibilitats baixes.

—Quins edificis icònics tenen, els alemanys, a Catalunya?
—Jo pensaria en el 22@. Un 22@ que en vint anys ha passat de ser una zona que representava el 4% del PIB de la ciutat de Barcelona al 16%.

—Us veieu en el sector immobiliari deu anys més? Tothom us demana si saltareu a la política. O potser passeu a un altre camp.
—Fa molts anys que sóc aquí. Sóc molt fidel a la meva organització i al meu equip. Ens vam menjar la crisi junts i la recuperació l’hem viscuda junts. Però sí, tinc vocació d’impacte. Per això em pregunten si vull entrar en política. Sento aquesta implicació de bé comú d’una manera natural.

—Per què voleu impactar?
—Tots veiem que la societat té problemes. I jo, de manera molt natural, he procurat deixar les coses millor que no les havia trobades: per exemple, dins les empreses, més dones. I ara estic en una guerra, en què potser estic aïllada, perquè hi hagi més connexió entre el món empresarial i la societat. És bo per a tots, que s’entenguin.

—És la tesi del vostre article, “Un marco mental“. Hi dieu que hi ha gent que, quan veu el món empresarial, es fa enrere. Per exemple, en l’aeroport. Els empresaris a favor? Ui. Fora. Això, dieu. M’agradaria fer d’advocat del diable: si el món empresarial és Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball, que ha viscut dècades del sou públic de diputat a Madrid, no ho veig gaire empresarial.
—No voldria culpar ningú en concret. Sí que diria, i em poso en primera persona, que, al món empresarial i econòmic, no hem tingut un discurs que origini la connexió amb la societat. Tot sovint ens falta una mirada que vagi més enllà dels nostres interessos, una mirada del bé comú. I un discurs de voluntat de millora. Crec que som en un moment de no-retorn i els problemes són molt complexos. A mi, me’n toca un a la vora: l’accés a l’habitatge. No ho resoldrem si no fem col·laboració público-privada. És impossible de cap altra manera. Clarament hi ha d’haver més implicació del món econòmic en les necessitats de la societat. Si no ens hi posem públic i privat, no els resoldrem.

—Potser cal construir molts pisos públics?
—Cap de les tres administracions no ho ha fet (local, nacional, estatal). El cicle electoral és molt curt i el cicle immobiliari és molt llarg. Engegar i destinar diners del teu pressupost a un programa que potser acaba un altre… I la poca cosa que s’ha fet, s’ha fet en règim de compra-venda i s’hauria de fer de lloguer. Per mi, ara s’hauria d’articular un gran parc d’habitatge de lloguer. Que el món públic hi posés el sòl i el món privat els diners per fer la promoció i gestió. No és fàcil, gestionar lloguer. El món públic ha d’entendre que el món privat no hi entrarà si no té un marge, i parlo de marge industrial. I el món privat ha d’entendre que el marge ha de ser limitat. Hauria de ser fora de mercat, amb preus assequibles, amb preus fora de mercat. El món privat, a canvi, exigiria seguretat jurídica, protecció davant okupes i morosos. Aquest marc no hi és. Aquesta és la manera.

—La solució, veig, ha de ser “fora de mercat”. Quin món, el mercat, que a vegades té les solucions a fora…
—El preu dels pisos el marca l’oferta i la demanda. I hem vist escalades de preu molt agressives, tant durant el boom residencial pre-crisi, com ara amb el preu del lloguer. Una escalada indesitjable, molt ràpida, però hi havia gent disposada a pagar. La solució és fer més oferta perquè el bé no sigui escàs.

—Sobre l’aeroport, vau entrar al debat amb l’article “Un marco mental”. Vicente Guallard, l’urbanista, fa poc deia: “És un tema complex que requereix debat i escoltar totes les opinions.” I es lamentava de l’actitud del govern espanyol de no permetre un debat llarg, pensat. “Vinga, pressa. Això es fa així, i punt. No, home, no. Deixa que hi hagi un debat”, deia Guallard.
—Estic d’acord que la proposta d’aquest projecte ha estat molt inflexible. Però jo no deixaria escapar aquests 1.700 milions. I vull dir una cosa: la gent es pensa que surten dels nostres impostos. I no. Això són diners que posa AENA per ampliar el seu negoci. Però la infrastructura es queda a Catalunya. I jo la vull. Podem parlar de quina manera, de com. Però la vull. Ens beneficia. Però no s’ha proposat bé. I Vicente Guallard proposava que parlessin els enginyers, els arquitectes, els aeronàutics. Jo m’hi vaig ficar des de la meva activitat professional, i no sé si em vaig saber explicar bé, a l’article. Em dedico a implantar empreses a Catalunya. I sé què vol dir ser un hub. Ens fa molt més competitius. S’ha de fer una anàlisi del cost i el benefici. Mirem els costos.

—Fa poc, es va publicar un estudi de la Universitat de Barcelona: joves, en contra de l’ampliació. Grans, a favor. Votants de Junts: 37% en contra, 34% a favor. Guanyen els qui hi van en contra.
—No ho sabia. Fascinant. Madrid es troba en la mateixa tessitura i els joves estan muts i a la gàbia. I entenc que també són sensibles al medi. Que jo també ho desitjo. Però sóc molt conscient que és millor no deixar el nostre aeroport ofegat –en pocs anys, arribarà al límit–, i no arreglarem el problema planetari si Madrid amplia el seu, d’aeroport, o Viena, etc. I els turistes arribaran igual, via Madrid.

—La qüestió ecològica, per la generació que puja, és línia vermella.
—A la nostra generació, és veritat que no hem tingut aquesta sensibilitat. I si no fem una economia de zero emissions, matem el planeta. Però insisteixo, fem anàlisi cost-benefici concreta. Jo faria un sí crític. Un sí negociat.

—Veig que col·laboreu en els consells d’El Periódico, PIMEC, Cambra de Comerç i RICS. Què és RICS?
—Ve del món anglosaxó. És una mena de col·legi. Tots els assessors immobiliaris que en formem part ens comprometem a actuar amb ètica i acreditem coneixements tècnics, bastant profunds, perquè hem de passar un examen davant un tribunal. En el món anglosaxó ho té molta gent i aquí, molt poca. M’obliga a actuar amb estàndards de qualitat.

—Us dediqueu a gestionar oficines. Amb la pandèmia, deu haver estat un daltabaix.
—Hi ha hagut una baixada de contractació d’oficines espectacular. Pel teletreball. Però ara les empreses han vist que és bo que els equips es vegin cara a cara. I que vagin a l’oficina. Anem a un model més híbrid. Uns dies a l’oficina, uns dies teletreball. La meva teoria: els metres quadrats que perds d’oficines perquè la gent treballa alguns dies a casa –i, per tant, no tothom és cada dia a l’oficina i no cal tant d’espai– són metres que recuperes perquè també hem après que distància és salut. Ja no treballarem tant l’un a sobre de l’altre. Voldràs més metres per a menys gent. Crec que acabarem igual.

—Vós feu el model híbrid?
—Una mica, sí.

—Com veieu Barcelona?
—Ens restringeix com és organitzat el territori: l’AMB son 36 alcaldes amb 36 polítiques econòmiques, 36 polítiques d’habitatges, i 36 d’ambientals. Que no hi hagi una rodalia ens escanya molt. La gran aposta hauria de ser el tren de rodalia. Perquè el repte hauria de ser articular millor aquest territori. I no entès com un territori centralitzat en Barcelona, sinó un territori amb multicentres. L’Hospitalet, per exemple, és superinteressant. I veure com fem que Barcelona, pol d’atracció internacional claríssim, reparteix joc.

—A Barcelona, Catalunya i l’estat espanyol hi ha manca de lideratges. Esteu d’acord amb aquesta frase?
—Hi estic d’acord. En el món públic i en el privat.

—Presenteu-vos a les eleccions.
—Presenta-t’hi tu! O ens hi presentem tots dos.