Anna Fornés: “La feina ja no és l’element central de la vida de molts joves”

Anna Fornés (1967) és la directora de Factor Humà, que es dedica a humanitzar les empreses. A formar directius i quadres mitjans, a tractar bé i cuidar els treballadors, els proveïdors i l’entorn de l’empresa. A humanitzar les relacions laborals. La setmana passada,  Factor Humà, fundada per Mercè Sala, va celebrar els vint-i-cinc anys amb un acte a Esplugues de Llobregat. VilaWeb ha entrevistat Anna Fornés per saber com funciona aquesta empresa, el seu currículum laboral, quins canvis ha vist dins les empreses en aquests anys, i la importància que va tenir per a ella quedar embarassada.

—Sou pedagoga de formació. Quina va ser la vostra primera feina?
—Educadora a centres de protecció de menors. Em va fer molt forta, que de molt jove vaig viure situacions molt dures. Vaig cuidar els dos primers nens amb SIDA de Catalunya, que van morir. Treballava al centre d’acollida de Roger de Flor, nens que venien recollits de casa, en famílies desestructurades a les quals els treien la custòdia, o directament nens recollits del carrer. Era població autòctona, aquells anys. Vaig descobrir que no era la meva vocació. Em va acabar de decidir el fet de veure companys que no tenien cap vocació per a acompanyar aquests nens. Alguna companya, pel meu gust, crec que maltractava i tot. Això va ser molt decebedor. I vaig passar a una multinacional.

—Multinacional Continente, que ara és Prica. Tot us va anar bé fins que us vau quedar embarassada.
—Quan vaig dir que estava embarassada, el meu cap, des de Madrid, em va dir, tu seràs la de sempre, oi? I això volia dir viatjar. Aquest senyor pretenia que, amb una nena de quatre mesos, estigués quinze dies fora de casa. Jo era jove i formava treballadors de base (reposadors, caixers) i milers de persones en l’atenció al client. Al final, formava també una mica directius. Vaig voler negociar, però no em van fer ni cas. I finalment, vaig haver d’anar-me’n, de molt mala manera. No hi havia llei d’igualtat, ni res que em protegís. M’ha marcat molt la vida. Amb trenta anys, una criatura i sense feina. Em vaig quedar tocada. Qui m’agafaria? I vaig anar a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). La tutora del meu màster em va dir que hi havia feina de tècnic de màsters i postgraus. I allà vaig conèixer la Mercè Sala.

—Mercè Sala, fundadora de Factor Humà.
—Ella em va fitxar. Ara fa vint-i-tres anys. Els sis primers, de gerent. Els altres, de directora.

—Què feu a Factor Humà?
—Procurem que les empreses tractin bé els treballadors, els directius, els proveïdors. Nosaltres ja parlem directament de cuidar les persones. Termes que a les empreses encara els costa. Fa vint-i-cinc anys, el focus era pagar bé la nomina, els fitxatges, i la Mercè Sala va posar el focus en el desenvolupament, el creixement dins les empreses. Sense persones motivades i que creixin, és impossible que vagi bé.

— Quines empreses porteu?
—En portem vuitanta-cinc. Us diré les que fa vint-i-cinc anys que són amb nosaltres: l’Ajuntament de Barcelona, Agbar, Abertis, la Caixa, la Diputació de Barcelona, Ferrocarrils de la Generalitat, el Port de Barcelona, TMB, la UAB, la UPF i la UOC. Són les que fa més anys que hi són, i són patrones. Nosaltres vivim dels diners que ens paguen les empreses, no de subvencions. Som unes sis persones treballant a Factor Humà.

—Què feu perquè les empreses tractin bé els treballadors?
—Formació, cursos, seminaris web destinats a directius i responsables d’equips. Fem acompanyament, donem noms de consultors, ponents, i som grans recomanadors. Tenim una xarxa d’experts i els recomanem.

—Algú us podria dir: per aconseguir que es tracti bé el treballador, cal un sindicat.
—Els sindicats tenen un paper molt rellevant. És molt important que hi hagi representants. Els hem de tenir a prop. I com les empreses, és important que innovin.

—Quin incentiu tenen els directius per a seguir les vostres recomanacions si no els surt de dins?
—Els seus resultats seran millors. Sé que hi ha empreses que són monopolis, i facin el que facin, els continuarà anant bé. Però això ha anat canviant molt.

—Per exemple?
—Per exemple, gent jove, molt formada tecnològicament, exigeix a les empreses de treballar des de casa. Ara hi ha multinacionals desesperades perquè tothom els demana això, i ja estan disposades a donar-los tres dies, però dos els volen veure la cara en persona. Una altra cosa que veiem és la polarització del mercat de treball.

—Què voleu dir?
—Les classes mitjanes desapareixen. La gent poc preparada serà en llocs on no podrà exigir res. Perquè el nostre model de país és de serveis, i no d’indústria. Hi ha una certa revolució en l’hoteleria, que no troba gent. La gent ja no admet segons què. I no és el cap de setmana, és l’esclavatge. A l’hoteleria hi ha esclavatge. Així de clar. No tothom, evidentment, però hi ha condicions molt dures. S’hauria de trencar el model de sous baixos, que és el model del país i del sector serveis. La indústria sempre té salaris més bons, per això és fonamental donar suport a la indústria.

—El teletreball ja és aquí. Algun consell?
—Model híbrid. Un teletreball al 100% té implicacions en salut mental molt grans. Això es comença a veure. S’han de combinar les dues coses. Un equip de treball s’ha de poder mirar als ulls, amb una escolta empàtica. Un director general un dia em va dir: em sento com un assistent social. Això és molt important: escoltar. Una de les grans mancances. Però el teletreball també és qualitat. Si, al final, els treballadors es queden a casa dos dies la setmana, això també és bo per al medi. Menys cotxes i gasolines. Ja ens costa molt acceptar cinc dies de caravanes a les grans ciutats. Qualitat de vida. Ara, sabent que pot haver-hi canvis: Facebook va abaixar el sou a la gent que teletreballava i anava a viure a llocs més barats.

—Consells als directius?
—Un treballador que no se sent ben tractat, la manera que té de tornar aquesta manca de bon tracte és no donant el millor de si mateix. L’empresa sempre serà millor si les persones donen el millor d’elles mateixes. I això t’ho has de merèixer. Els has de tractar bé, pagar salaris no tan sols dignes sinó competitius, els has de donar creixement, els has d’apoderar, fer que prenguis decisions, fer-los autònoms. He vist empreses que s’ho prenen seriosament i adopten mesures en aquest sentit: posar el focus en la persona. I no fer un cafè per a tots.

—Les pitjors coses que heu vist?
—Maltractament en qüestions de maternitat, paternitat, acomiadaments mal fets, que poden ser en massa d’un dia per l’altre. O que la persona arribi sense tenir accés a l’ordinador i amb guardes de seguretat acompanyant-la. Terrible.

—Cal treballar cinc dies la setmana, quaranta hores?
—Hem de començar a pensar en el repartiment del treball. Crec que la feina molt ben feta i sense lladres de temps es pot fer amb menys hores. Clarament. El futur és no treballar quaranta hores. Treballar menys i sense reduir salari. En aquest país, la qüestió dels horaris laborals és irracional, tot i que ha millorat. No té sentit la dedicació en hores que hi ha. A partir de determinades hores, no hi ha productivitat. Els directius haurien de ser referents. I els nostres fills acaben dient-nos: ni boja, vull portar la teva vida de treballar tant.

—Què ensumeu en les noves generacions?
—Als Estats Units la gent no torna als llocs de feina. Aquí no és possible, pel nivell alt d’atur. Però es detecta que molta gent estaria disposada a renunciar a la feina, perquè no se senten ni ben tractats ni realitzats. Hi ha molta decepció en la manera com se’ls ha tractat durant la covid. El model de compromís que tenim els grans, de tantes hores, els joves no el volen de cap manera. La feina ja no és l’element central de la vida de molts joves. Això, als grans, ens crea una certa perplexitat: jo també voldria! Però em vaig trobar amb el que em vaig trobar.

—I què més veieu a venir?
—La cura. La importància del benestar mental. Un entorn laboral tòxic perjudica greument la salut. Ens arriba la preocupació per la salut i el benestar mental. L’índex de depressions i ansietat és elevadíssim. Dades molt contundents, que perjudiquen més la dona que no pas l’home. La covid ha estat destructiva per a moltes dones. La covid deixa greus seqüeles, i nosaltres ara hem creat una comunitat específica sobre el benestar mental. Com em va dir un cap meu: segons qui sigui el teu cap, tindràs una vida millor, o no. Segons com sigui el teu cap a la feina, tindràs més possibilitats d’infarts. Les persones se’n van de les empreses sobretot pels seus caps. És la part relacional, sobretot, la que pesa. Un cap a la feina et pot arribar a fer molt de mal. Com em va passar a mi, que ho tinc clavat. Ser cap, ser un líder, és dificilíssim.

—Avui celebreu els vint-i-cinc anys amb una festa. Quina valoració en feu?
—Estem molt orgullosos, perquè ha estat un camí difícil. Hi ha gent que no creu en el que propugnem. Hi ha gent que se m’ha quedat mirant com dient naïf, innocent. L’orgull és haver arribat fins aquí. Vam superar la mort de la fundadora fa catorze anys. Som aquí, hem resistit, som resilients. I tenim un propòsit, que és humanitzar les empreses. Volem humanitzar les empreses.