Anna Forn: ‘El pare ja s’ha fet a la idea que estarà a la presó durant un temps’

La dona de Jordi Cuixart, Txell Bonet, i la filla de Joaquim Forn, Anna Forn, denunciaran avui al parlament britànic la situació dels seus familiars empresonats. Després del trasllat a presons catalanes d’una part dels presos –demà arribaran Rull, Turull i Forn–, les familiars del president d’Òmnium Cultural i l’ex-conseller d’Interior aniran a Londres a exposar el seu cas a la cambra britànica. Anna Forn, de fet, hi viu. Va anar a viure Londres, on tenia programat un màster, el mes de setembre de l’any passat, quan la situació política i social de Catalunya començava a crispar-se. Ens explica com ha viscut l’empresonament del seu pare en la distància, com l’ha afectada i com interpreta el trasllat.

—Viviu a Londres oi?
—Sí, vaig venir el mes de setembre passat a fer un màster en Relacions Internacionals durant un any. Bé, i també treballo en un bar per a tenir una mica més de diners, perquè Londres és car.

—Justament al setembre, quan va començar tot l’enrenou polític. Ha estat gaire dur viure-ho tot plegat a distància?
—Sí, ho ha estat. I no tan sols al novembre, quan van empresonar el meu pare, i vaig tenir un cop emocional molt gran. Això es va barrejar amb el fet què em sentia molt implicada amb el país i volia ser-hi. No volia deixar escapar tot allò que passava. Vaig arribar a pensar que no havia triat el millor any per anar-me’n… Vaig venir a votar el primer d’octubre, vaig tornar, quan van ficar el pare i la resta a la presó vaig tornar a venir a Barcelona… El primer semestre tenia un peu a Londres i un altre a Barcelona i no estava bé enlloc.

—En un text escrit al diari Ara, explicàveu que amb la frenesia informativa us costava de tenir un contacte fluid amb la vostra mare i la vostra germana. ‘Viscut des de la distància, era inevitable que jo sentís que no pensaven en mi, i això era gairebé tan dolorós com no saber què li passaria al pare. Em sentia dolguda.’
—És clar, a partir del mes de setembre les comunicacions amb la meva mare i la meva germana no van ser normals. No ens havíem de dir cap secret, però no volíem parlar gaire per telèfon. No era còmode. De fet, el meu pare ja no l’utilitzava gairebé mai. El cas és que amb l’estrès i els nervis es descuidaven d’explicar-me coses o durant molts dies no parlàvem. Però jo sabia que passaven coses, llegia els diaris. Sabia que vivien uns moments d’una intensitat altíssima i jo no era allà per a fer-los costat. Em sentia molt lluny de la meva família i va ser dur.

—La família està il·lusionada amb el trasllat?
—En un terreny logístic, ens serà molt més fàcil anar als Lledoners que no pas a Estremera. Però no oblidem que l’acostament dels presos és un dret. Encara que es faci veure que sigui una concessió o un regal que ens fa. No ho és. Ara, és clar, estic contenta que l’acostin.

—Quina ha estat l’última vegada que heu vist el vostre pare?
—Va ser al juny. Ell ja s’ha fet a la idea que estarà a la presó un temps i crec que ha cercat alguna mena de sentit al fet d’estar tancat. Del dia a dia se’n surt bé, però no deixa de ser una presó amb una restricció de llibertat absoluta. I no li faciliten gens la comunicació amb l’exterior. És una persona que estava acostumada a estar al mig de l’activitat política i, de cop i volta, es va trobar aïllat. Per això li va costar d’adaptar-se.

—La família també us heu fet a la idea que pot estar tancat durant un temps?
—Parlo per mi, però crec que a molts familiars els passa igual: va a estones. Hi ha moments en què sembla que ja ho tinguis acceptat, però n’hi ha de més tristesa, de no saber com t’afectarà en un futur. Perquè potser ara estàs bé, però no saps com reaccionaràs d’aquí a un mes. En moments de molta tensió es nota la càrrega emocional que has anat acumulant.

—Què exposareu en l’acte d’avui al parlament britànic?
—Nosaltres intentarem exposar la situació de presó i exili en un estat entès com a democràtic del segle XXI. I posarem èmfasi en el fet que no és un estat qualsevol, sinó un que forma part de la Unió Europea on, en teoria, hi ha uns certs requisits que cal complir. Entenc que serà positiu si els parlamentaris assistents s’hi interessen i comencen a fer preguntes. Al final hi anem per això, per internacionalitzar la denúncia.

—Noteu que la gent està informada i sap bé que passà a Catalunya?
—Jo crec que, com a tot Europa, els mitjans anglesos sí que han tractat de l’empresonament dels presos, però sobretot en els moments que són més notícia. Després deixen de parlar-ne, tret de mitjans com The National, que és de línia independentista i en parla més sovint. També s’han fet força ressò dels atacs a la llibertat d’expressió, però esporàdicament, no hi ha un seguiment. En canvi, al carrer, qualsevol persona mínimament informada, i quan dic mínimament vull dir molt mínimament, sap que passa, que tenim la presidenta del parlament i els consellers a la presó, que el president és a l’exili… Tothom està al cas de la repressió i no entenen per què.

—Què us sembla que alguns advocats puguin estudiar de negociar amb la fiscalia, i per tant, els polítics obtinguin una rebaixa de la pena en canvi d’acceptar els fets de què són acusats?
—Ho vaig llegir, sí. No sé si aquestes suposades negociacions són verídiques. Si no han existit, no acabo d’entendre els comentaris, i si existeixen, doncs no ho sé, jo no n’estic al corrent.

—Les podríeu arribar a entendre?
—Jo entenc que cada advocat té la seva estratègia, i per això no voldria ficar-m’hi.