23.03.2018 - 06:00
Anna Costal és doctora en musicologia per a la Universitat de Barcelona (2014) i professora del Departament de Musicologia de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Durant la seva trajectòria acadèmica, ha estudiat a bastament la importància de la música popular en la creació d’identitats i pertinences. Ja abans de començar formalment l’entrevista, m’alerta d’una de les premisses prioritàries que han guiat la seva recerca: la certesa que la música no es pot concebre com una creació merament ritual o artística, o el què és el mateix, el convenciment que sempre amaga unes connotacions socials i polítiques poderoses.
En el llibre “Els cantadors del Pallars. Cants religiosos de la tradició oral als Pirineus”, precisament vas estudiar amb deteniment un d’aquests casos de polifonia. Quines conclusions en vas extreure?
Hi ha força desconeixement sobre el cant popular a Catalunya en conjunt. S’han estudiat diferents àmbits, però de manera aïllada: els cants de taverna per un costat, els cors de Clavé per un altre, els garrotins i la música improvisada per un tercer, i així podríem seguir. L’estudi d’Els cantadors del Pallars va permetre descobrir uns cants polifònics, de caire religiós, que es cantaven al Pallars. Eren peces en llatí a dues, tres i fins i tot quatre veus. Allà vaig aprendre que la tradició polifònica de tradició oral a Catalunya és molt potent.
Trobaríem cap semblança entre tots aquests gèneres de cant popular que has esmentat?
El cant col·lectiu és una característica comuna en tots ells. Encara que el cant sigui individual, es canta per un grup. Provingui de la tradició oral o de l’escrita, el cant està concebut per unir una comunitat. Aquest és el quid de la qüestió: l’associacionisme, sigui d’una manera més o menys oficialitzada. Cantar junts com a eina de cohesió.
Llegiu l’entrevista sencera a Tornaveu, fent clic aquí.
