Anna Barrachina: “Sóc guerrillera, vinc del carrer”

Quan tenia divuit anys, Anna Barrachina va començar a formar part de la companyia de teatre la Cubana. I, d’aleshores ençà, no ha baixat dels escenaris. Actualment, hi puja cada nit, al Teatre Poliorama de Barcelona, per oferir al públic una versió de Romeu i Julieta que vol conquerir el cor dels més joves i fer-los veure que cal anar al teatre. Perquè, malgrat que ara, del sofà de casa estant, poden veure milions de sèries i pel·lícules, cal continuar-hi anant. “Els mòbils i les pantalles han fet que la gent no tingui empatia, sobretot els joves. I això és molt perillós. Si et passes el dia mirant el mòbil, no mires els ulls de la gent i se’t tanca el cor. Si la gent sabés el mal que pot fer… S’ha de sortir, anar al teatre… S’han de veure persones en viu amb sentiments, emocions…”, reflexiona.

En aquesta entrevista, repassem la vida de l’actriu, parlem dels reptes de futur i reflexionem sobre la societat actual. “En realitat, el món en què vivim no és tan allunyat del de Romeu i Julieta.”

—D’entrada, sembla que un clàssic com Romeu i Julieta no interessa els joves. En canvi, quan vaig venir a veure l’obra, el públic majoritàriament n’era…
—És meravellós veure gent jove al pati de butaques. Fa trenta-vuit anys que treballo d’això i no hi havia vist mai tants joves. Ens agradaria que s’acabés d’omplir, però és juliol i el jovent també va a fer canyes.

—Com aconseguiu de connectar amb els joves?
—L’adaptació de Joan Yago, de la Calòrica, és una carretera que va directa a la trama. N’ha tret personatges i molta part i ha deixat una escenificació de Romeu i Julieta. Tan sols cal veure que l’obra original dura més de tres hores i, en canvi, la nostra dura una hora i quaranta minuts. També ha estat molt important per a connectar amb els joves la música actual que hi surt, el vestuari que portem… En definitiva, la proposta de David Selvas, que té un ritme gairebé com si fos una sèrie de Netflix. Que la gent jove senti paraules d’un clàssic i rigui, plori i comenti és molt emocionant. Aquests dies ens trobem que molt joves ens esperen fora per dir-nos que els ha encantat. Hem de continuar treballant en aquest sentit per aconseguir d’acostar el teatre a la gent jove. No pot ser que tot ho vegin en una pantalla. És important que vegin que hi ha persones de debò que fan allò, i que ho valorin.

—Quan us proposen de fer el projecte i us diuen que fareu un Shakespeare amb cançons de reggaeton i balls de TikTok, què penseu?
—No ho sabia. No m’ho van dir. Em van proposar de fer Romeu i Julieta i vaig dir que sí perquè em van dir que en Joan Yago en faria l’adaptació i em va venir molt de gust. A més, volia treballar sota de direcció de David Selvas, perquè no ho havia fet mai. I ha estat un veritable plaer.

—I quan us expliquen què fareu…
—Us deu semblar estrany, però no ho sabíem. Ho vam descobrir quan vam començar a treballar amb l’Ana Pérez, l’encarregada de les coreografies i els moviments. Aleshores sí que ens va sorprendre. No ens ho imaginàvem pas. I encara que al principi alguns ni sabíem que eren passos de TikTok, i ens van costar d’aprendre, de seguida vam veure que funcionava, que tenia sentit. En aquella època els personatges ballaven els balls més clàssics, i en aquesta època toca això. En realitat el món d’ara no és tan lluny del de Romeu i Julieta. Parlem de dos adolescents que s’enamoren, però que tenen dues famílies enfrontades. I, actualment, continuem vivint en un món amb guerres, on hi ha països enfrontats. Enmig de tot plegat, estic convençuda que també hi pot haver enamoraments, i les famílies no els ho deuen posar fàcil.

—Quan parlem de Romeu i Julieta, sempre ve el cap la idea d’amor romàntic, però en aquesta versió es posa més èmfasi a la violència, la confrontació i les ganes dels joves de canviar-ho tot.
—Exacte. I no solament volen canviar-ho tot els joves, sinó que una part dels personatges adults també. Tant el meu personatge, la Dida, com el personatge de fra Llorenç també som en aquesta línia. De fet, és la part espiritual –fra Llorenç–, i la part nutricional –la Dida–, amb la llet, que és la terra, la mare. Segurament aquesta dona li ha ensenyat a Julieta que quan es faci gran s’ha d’enamorar, què no s’ha de deixar casar. Aquesta dona lluita per això. És veritat que, al final, l’ha de trair, perquè la realitat cau com una sotragada. Però si ella pogués, estic convençuda que la portaria amb el seu estimat, perquè l’única cosa que vol, així com totes les mares amoroses, és que la seva filla sigui feliç.

—Al final de l’obra, Nina Simone impacta amb la cançó “Everything must change”. Tot canvia i, alhora, tot és permanent. Els qui ara no sou tan joves, un dia ho vau ser…
—Aquesta és la reflexió final. Hauríem de poder canviar-ho tot. Però hem de ser nosaltres, la gent, qui ho faci. I, tal com passa a l’obra, fins que no vivim una tragèdia, no toquem la vida amb els dits i intentem de canviar les coses. M’agrada molt una cosa que deia Ovidi Montllor, en un dels meus poemes preferits, “Perquè vull”. La frase és: “Tot comença en un mateix.” Aquesta és la base per a canviar les coses.

—Aquesta idea de voler-ho canviar tot és allò que vincula l’obra amb l’actualitat? Els joves d’ara ho volen canviar tot o estan atrapats?
—Tant de bo tots els joves pensin això. De fet, tant de bo hi hagi gent jove que no ho hauria pensat mai i que, un cop ha vist l’obra, ha descobert que té la possibilitat d’intentar de canviar el món i de moure’s. Crec que ara per ara hi ha el perill que la gent jove no es mogui del sofà mirant sèries. Els mòbils i les pantalles han fet que la gent no tingui empatia, sobretot els joves. I això és molt perillós. Si et passes el dia mirant el mòbil, no mires els ulls de la gent i se’t tanca el cor. Si la gent sabés el mal que pot fer… S’ha de sortir, anar al teatre… S’han de veure persones en viu amb sentiments, emocions. S’ha d’anar pel carrer mirant a la gent.

—Creieu que ara costa molt més de portar la gent jove al teatre que no pas ara fa vint anys? Hi ha hagut un trencament?
—Sempre ha costat de portar la gent jove al teatre, però ara molt més. La pandèmia ha fet mal perquè la gent ha entès que no li calia sortir de casa. Ara, paguen set euros, i fent clic a un sol botó poden veure tota la ficció que vulguin. Tot des del sofà de casa. Crec que encara no som conscients del mal que ha fet tot plegat.

—També se sent molt aquella cantarella que el teatre és massa car.
—La cultura en general hauria de ser més accessible per als joves. I més ara, amb aquesta crisi que tenim, en què tots els preus pugen tant. Hauríem de pensar més en ells. Per això hi ha certes promocions. Nosaltres mateixos n’hem fet. Volem que vinguin al teatre a veure’ns. La cultura no pot ser l’últim mico, també nodreix. Vivim en una societat en què no s’ha educat prou l’individu perquè sàpiga que la cultura també és important per a formar un criteri.

—Hi ha joves al públic, però també dalt l’escenari. Com és treballar amb ells?
—Meravellós. A mi, que ja sóc gran, em donen molta energia i il·lusió. Veus com n’arriben de ser, de treballadors. Vius la seva il·lusió. És un motor molt potent. Van a totes, i s’hi deixen la pell. Això, com a professional, em crea una gran satisfacció.

—Vós també vau començar molt jove. Us hi veieu reflectida?
—I tant. L’essència és exactament la mateixa: gent jove que vol fer tan bé com pugui aquell personatge, que té il·lusió per allò que fa… Tenen una espècie d’ansietat sana, de voler fer les coses tan bé com sigui possible. I, malgrat tot, amb més de cinquanta anys, jo encara tinc aquesta sensació quan pujo a l’escenari. Quan començo a preparar un projecte, sempre intento de recuperar-la. Vull tenir aquestes ganes de superar-me cada dia. No em vull adormir sobre els llorers. Els professionals, ho hem de fer així. Si no, seria molt complicat. Així aconseguim que cada nit que fem funció sigui diferent. Cada dia la vols fer millor.

—Com recordeu l’Anna del començament?
—Estudiava filosofia i ho vaig deixar tot per entrar a la Cubana, a tan sols divuit anys. Em volia menjar el món. A la Cubana, vaig treballar com una boja. Ara ja no tinc aquella energia, hi ha un cansament. Per dedicar-nos a aquesta professió, cal molta energia. De vegades penses que amb tota l’experiència que tenim, muntar un projecte hauria de ser bufar i fer ampolles, però no, sempre costa en algun moment. De vegades em reconec una mica desvitalitzada. I no ho hauríem de confondre amb desil·lusionada. Suposo que és l’edat. El moment d’ara, no és el mateix que quan jo començava. La societat era en una situació diferent, era un moment molt efervescent. Aleshores van néixer grups de teatre com ara la Fura dels baus, els Comediants, Dagoll Dagom i la Cubana.

—Fa poc, TV3 va emetre Més enllà de la Cubana, un documentari que explica la història de la companyia. Quan el mirava, vaig pensar que quina sort viure en aquell moment de tants de canvis, però alhora que cansat, no?
—Era esgotador. Recordo perfectament el primer espectacle que vaig fer amb la Cubana. Vaig sortir a les vuit del matí de casa els meus pares i no vaig tornar fins a les vuit del matí de l’endemà. No és que anéssim gaire lluny. Crec que vam anar a fer La tempestad al Vendrell. No vam parar en tot el dia. Pensa que a la Cubana ens ho fèiem tots nosaltres. Recordo d’arribar a casa, seure al bany i pensar: “Això és com anar al cau.” No m’havia pensat mai que fer teatre seria allò. Però, és clar, jo sóc guerrillera, vinc del carrer. Vinc de muntar i desmuntar. Després m’he format i he fet cursos, però el carrer m’ha donat una manera d’entendre l’ofici.

—La Cubana és la vostra escola?
—Sí, i tant. Però encara et diria més: la meva escola va ser el carrer. Ara la Cubana ja no fa carrer, però quan vaig començar en fèiem molt. Fèiem coses molt interessants. El carrer és et dóna la veritat més gran. Fent-ho vaig aprendre a ser de veritat. Si no ho érem, la gent no ens creia. És el teatre més pur que he fet mai. Era molt fabulós. Cal recordar que érem una cooperativa i tot ho fèiem entre tots. Creàvem els espectacles i els personatges. No és com ara, que et donen el text, tens un director que et diu com ho vol, i ho fas. Això és molt còmode, però la Cubana era un pou de creativitat. Tothom s’havia d’arremangar i treballar. I n’estic molt agraïda. M’ho he emportat per sempre més.

—L’altre dia entrevistàvem Àngels Gonyalons,  que ens explicava com va ser per ella aquesta època. I deia que algunes coses que es feien aleshores, com ara fer durant anys la mateixa funció, sense parar o sense suplements, ara serien inimaginable. Hi esteu d’acord? Les noves generacions ja no ho acceptem?
—No crec que sigui que els joves ja no ho acceptin. El teatre ha canviat. Amb la Cubana ens havíem passat un any en un teatre fent Cegada de amor, i ara és impensable. Els teatres estan programats. No saben com anirà la funció, no poden arriscar un any. Però aquestes estades tan llargues en un teatre et donen un entrenament brutal. Vaig fer Cegada de amor durant cinc anys. Imagina’t!

—I no us vau cansar de fer d’Estrellita?
—Sí, però, tot i això, li buscava la cosa cada dia. Va ser cansat. Pensa que no vam tenir vacances. No vam parar de viatjar fent l’obra. Vaig acabar anant al psicòleg. No podia més!

—Malgrat no poder més, Estrellita és un dels personatges clau de la vostra carrera?
—En tinc molts, de personatges clau. Però reconec que l’Estrellita és un personatge que vaig crear amb molta profunditat. No era la nena que podia semblar en un primer moment, estava com una cabra. M’agrada molt fer d’aquestes boges trastocades.

—L’altre personatge que el públic encara recorda és la Nuri de Ventdelplà?
—Sí, van ser molts anys fent aquest personatge. La gent també em recorda com la mare que vaig fer a Merlí. Me l’han recordada molt, malgrat que era un personatge petit. Però sí, suposo que tens raó i el gran públic em recorda per la Nuri i l’Estrellita.

—I vós, quin personatge trieu?
—Tots han tingut alguna cosa. És com dir-li a una mare que triï un dels seus fills. Cada personatge és com un fill. No en puc triar un.

—Tornant a Romeu i Julieta. Coneixíeu el text?
—Sí, perfectament. El vaig llegir d’adolescent. Recordo d’haver plorat llegint-lo.

—Fins i tot l’heu dirigit, no?
—Sí, amb persones amb discapacitat. Juntament amb la coreògrafa Vero Cendoya, porto un grup de persones amb discapacitat a Sitges que fa teatre. I vam fer Romeu i Julieta, però no era l’obra que coneixem. Començava amb el text de Romeu i Julieta. Però quan Julieta deia: “Oh, Romeu, t’estimo tant!” Entraven pel pati de butaques tot de persones amb discapacitat amb granotes, màscares i pistoles. En aquell moment es deia que es tancava el teatre, i quedava tot el públic segrestat. I aleshores baixava una pantalla que explicaven que era el comando CAE (Comando Anti-Etiqueta) que exigien que ningú no se n’aniria d’allà si abans no escoltava els seus drets. Romeu i Julieta era l’excusa per portar la gent al teatre i que escoltessin els drets de les persones amb discapacitat. Al final acabava malament, venia la policia i havien de marxar tots corrents…

—Com és, dirigir? I com és fer-ho amb persones amb discapacitat?
—És molt bonic. És un joc increïble. Em diverteixo molt i em canso molt. Però és joc pur. Ens n’oblidem, però el teatre no és res més que jugar. De vegades els actors som molt pesats, i ens fem milers de preguntes abans d’actuar. Ells no, ells es posen a l’acció i en el moment. Recordo una Julieta que sempre em posava els pèls de punta, perquè ho deia d’una manera tan transparent i pura que t’emocionava. I és curiós, perquè juguen, però alhora, tot plegat els hi suposa unes eines per a la vida increïbles. Jugant, se superen mil vegades més que no es poden imaginar.

—Us agradaria dirigir més coses?
—Sí! De fet, el 2017 vaig dirigir tres recitals pel Museu Picasso, un dels quals parlava de les dones d’aquest pintor. I ara sembla que el tornarem a fer en unes quantes biblioteques de Catalunya, per commemorar l’any Picasso. I m’encantaria anar més enllà i poder-ho portar a un teatre. M’apassiona aquest projecte. Vol ser un homenatge a totes les dones que van envoltar aquest gran geni i van quedar absolutament esclafades. Dues es van arribar a suïcidar. Picasso sempre s’enamorava de dones molt potents: artistes, fotògrafes… L’obra vol ser un homenatge a elles, mitjançant el retrat que en va fer Picasso i la seva biografia. És molt bonic. I em fa molta il·lusió de poder-ho tornar a fer…

—Us brillen els ulls quan parleu de dirigir…
—M’encantaria dirigir, és el que m’agradaria acabar fent. Però és complicat. No sóc al circuit. Tinc molt clar què s’ha de fer i què vull. Suposo que amb això puc desenvolupar aquesta part creativa que em surt, i que ve de com entenc el teatre, d’allò que em va ensenyar la Cubana.