Aniversari (31)

L’any 2015 vaig fer seixanta anys. Com que tenia clar que a mi ningú no m’organitzaria cap festa sorpresa, la festa la vaig fer jo. Vaig organitzar diferents àpats, tots al restaurant de Can Parellada de Masquefa. En aquells anys vivia una de les seves millors èpoques, quan el portava la Carme Estruch. La Carme és una excel·lent cuinera que havia portat el Casal de l’Alzinar amb molt d’èxit i aquest èxit va tenir continuïtat a Can Parellada. El que més m’agradava d’aquesta època és que al menjador hi trobaves gent de Masquefa, treballadors del polígon industrial, advocats de les empreses, enginyers de la SEAT…, és a dir, una barreja social que era realment confortable, on tothom se sentia bé.

La primera celebració va ser familiar, el centenar de persones habitual, que al final va ser l’última vegada que ens vam reunir tots. La segona celebració va ser amb la gent del GELA. Ja he dit que és força habitual que ens trobem per menjar, i aquesta vegada vam fer un àpat especial.

La tercera celebració la vaig fer amb els que aleshores eren els quarantins de Masquefa, i que ara ja són cinquantins. Entre tots devien ser unes cinquanta persones i els vaig convidar. No sé per què, sempre he tingut molt bona relació amb aquesta generació. Alguns havien estat alumnes meus una vegada que vaig fer una suplència, a l’escola de Masquefa. A alguns altres els havia fet classes d’anglès, i no fa gaire un em va recordar que també els havia fet classes de guitarra. Me’l vaig trobar pel carrer i em va demanar si li podia passar la partitura de “Yesterday”, dels Beatles. Jo em vaig quedar veient visions, perquè ni recordava que havia tocat la guitarra. De fet, quan vaig tenir el primer fill vaig renunciar a moltes coses. Vaig decidir que només em dedicaria a la canalla i a la lingüística, i vaig oblidar moltes coses completament. Entre els meus “alumnes” de guitarra hi havia l’Òscar Penyas, que ara és un reconegut compositor i concertista que viu i treballa Nova York. M’alegra pensar que el seu pas per les meves classes no el va inhabilitar com a guitarrista.

La quarta celebració va ser la millor de totes. Una mena de realització del festí de Babette. El mite diu que jo anava pel carrer i convidava a tothom qui em trobava. No va ser ben bé així. Sí que és cert que convidava gent pel carrer, però convidava tothom que trobava que havia format part del meu paisatge durant aquells seixanta anys.

Sempre he pensat que la vida als pobles et permet conèixer les persones des que neixen fins que se’n van. També és cert que als pobles coneixes gent de tota mena. Si jo visqués a Barcelona pràcticament només coneixeria universitaris. Això vol dir que quotidianament convius amb gent de tota mena i de totes les edats, i que també generes un sentiment de pertinença que no ha d’implicar necessàriament amistat ni parentiu, però que et fa sentir que aquella és la teva gent. Així, doncs, vaig convidar més de vuitanta persones de diferents nivells de coneixença i relació per compartir-hi aquell dinar.

Quan els vaig explicar per què ho feia, els vaig dir que tots estaven lligats a la meva vida, que tots formaven part de la meva experiència vital i que per això tenia ganes de reunir-los. Però també els vaig dir que ho feia en aquell moment perquè ho podia fer i no sabia si en una altra ocasió seria possible. De fet, sempre havia pensat que hi tornaria quan fes seixanta-cinc anys, però els seixanta-cinc els vaig fer el 2020, que era l’any de la pandèmia, i per tant no hauria pogut; i pel que fa als setanta, tot indica que igualment no podré.

Tinc un gran record d’aquell sopar. Els retrobaments que hi va haver entre gent que feia temps que ni es veien, o gent que senzillament estaven contents perquè els havia convidat, i sobretot l’alegria de tothom de compartir aquella estona. És un dels millors regals que m’han fet mai, i quan va arribar la pandèmia una de les coses que més agraïa era haver fet aquella festa quan hi era a temps.

El restaurant Can Parellada va aixoplugar aquestes festes de retrobada amb la gent que estimo. De la mateixa manera que el menjar vehicula tantes vegades trobades, emocions, grans converses i pot generar grans records.

En aquesta sèrie he intentat reflectir una mica tot el que he rebut vehiculat pel menjar, per trobades en restaurants, i que també ha servit per gaudir de les creacions de tants cuiners i artesans de la cuina que dediquen la seva feina a fer-nos més feliços i que, amb això, contribueixen a la convivència, la bonhomia i el benestar de la gent. Gràcies a tota la gent del món de la restauració, des dels proveïdors fins als caps de sala, per ajudar-nos a tots a anar vivint, i gràcies també als lectors que m’heu seguit en aquesta sèrie.