‘Ànimes honrades’ o la història de la recuperació de Grazia Deledda i de Maria Mariné

“Després de la mort de la vella senyora Anna, un cop solucionats els assumptes, en Paolo Velèna es féu càrrec de la nebodeta i, tal com estava establert, se l’emportà a Orolà, a casa de la seva família.” Així és com comença la novel·la Ànimes honrades, de l’escriptora sarda Grazia Deledda (1871-1936), que va publicar el 1895, quan tenia vint-i-quatre anys i encara res no feia presagiar que arribaria a ser premi Nobel de literatura, el 1926.

Edicions de la Ela Geminada acaba de rescatar aquesta novel·la que ja havia tingut una primera vida en català: el 1931 l’Editorial Catalònia la va editar. L’autora de la traducció era Maria Mariné (1910-1984), que llavors tenia vint-i-un anys i va fer la seva primera feina com a traductora. Aquesta mateixa versió –actualitzada pel que fa a normes gramaticals i ortogràfiques– és la que ha recuperat Ela Geminada. Això sí, hi ha afegit un estudi introductori molt interessant de Neus Real.

La crítica i els estudis que s’han fet de la traducció de Mariné constaten que aquesta traducció és “molt deficient, farcida d’italianismes i de calcs lingüístics”. Així doncs, Neus Real es pregunta per què cal recuperar-la? I ella mateixa ens en dóna la clau: “La importància de l’autora sarda i la circumstància que encara avui pocs títols seus es puguin llegir en català en constitueixen dos bons motius, tanmateix superats, i de llarg, pel caràcter pioner de la tasca que Mariné duu a terme i per la seva significació en el context literari dels anys vint i trenta.” És a dir, tenim a les mans una traducció que potser és maldestra, però que introdueix per primera vegada de manera completa una obra de Deledda en l’ecosistema literari català.

La Nobel sarda era pràcticament una desconeguda a casa nostra. Real explica que la notícia sobre la concessió del premi Nobel no es va publicar ací fins gairebé un any després, i que amb prou feines se n’havia traduït cap conte. “El caràcter reduït d’aquesta atenció periodística havia de tenir a veure amb la inexistència de traduccions en volum de la producció de Grazia Deledda. El minso ressò que va tenir a la premsa i la manca de versions catalanes de llibres seus indiquen, en qualsevol cas, que l’obra de l’autora sarda, a desgrat de la seva rellevància literària i del seu reconeixement internacional, era poc divulgada a la Catalunya de final dels anys vint. D’aquí ve la transcendència que Maria Mariné traslladés Ànimes honrades al català. La traducció facilitava l’accés directe a la novel·lística de Deledda, podia augmentar-ne el coneixement al nostre país i anava destinada a situar l’escriptora de Nuoro a primera línia d’actualitat per la via de la novetat editorial.”

Arribats a aquest punt caldria preguntar-se com és possible que una traductora tan jove s’interessés per una escriptora que, si bé és cert que havia guanyat el Nobel, era una autèntica desconeguda a casa nostra.  I Real, en el seu estudi, ens ho explica la mar de bé: la culpa (o la sort, n’hauríem de dir) és de l’Escola de Bibliotecàries de Catalunya, on va estudiar Mariné.

És ben sabuda la importància que va tenir l’Escola de Bibliotecàries per a tota una generació de noies que hi van arribar i s’hi van formar del 1915 fins a la guerra de 1936-1939 (amb el parèntesi i reformulació de la dictadura de Primo de Rivera). La formació que hi rebien era excel·lent i el professorat que hi exercia, molt bo. Segurament va ser per influència d’Eduard Todà (1855-1941) que va començar l’atenció de Mariné per Sardenya i segurament va ser ell qui la va animar a fer la traducció de Deledda al català. Mariné s’afegia a una llarga nòmina de traductores que havia sorgit de l’Escola de Bibliotecàries, com ha explicat Real al seu llibre Dona i literatura a la Catalunya de preguerra.

Real també aporta motius per a valorar la traducció de Mariné malgrat els seus defectes. “Amb Ànimes honrades, Maria Mariné sumava un nom nou a la literatura d’autora estrangera editada en català, tot contribuint a la lectura i el coneixement d’una de les poques escriptores guanyadores del premi Nobel de literatura. I ho feia en uns moments en què, al costat de la varietat de l’oferta, la producció de les dones, i en concret la novel·la d’autora, era cridada a tenir un paper destacat en la batalla per guanyar el públic.” També diu: “Engruixia la nòmina de traductores de l’italià del període de pre-guerra, fins aleshores integrada en solitari per Maria Antònia Salvà; i, encara que els resultats no siguin en absolut comparables, afegia la novel·la de Deledda al precedent il·lustre que, des d’aquesta perspectiva, constituïa Els promesos. Només Maria Sandiumenge i Maria del Carme Nicolau, que em consti, s’hi afegiren, abans de la guerra, amb Les aventures de Pinotxo, de Carlo Collodi, de 1934, i amb les traduccions de diverses novel·les d’autors com Mario Marco o Carolina Invernizio, entre 1933 i 1935.”

Cal explicar, però, quina és la trama de la novel·la de Grazia Deledda, per encuriosir el lector i fer que tingui ganes de llegir-la més enllà del primer paràgraf. Real ens diu: “L’obra desclou una etapa clau de la vida d’Anna, l’òrfena que a tretze anys és acollida pel germà de la seva mare, Paolo Velèna, després de la mort de la seva àvia paterna. La trama, localitzada en un petit municipi de Sardenya, i situada a final del segle IXI, descabdella l’adaptació de la noia a la seva nova i nombrosa família, d’un estatus econòmic i social superior, i mitjançant els esdeveniments que se succeeixen fins que arriba a vint-i-un anys, posa l’accent sobre com es comporta, madura, i se sent la protagonista en la relació amb els oncles, els cosins i l’entorn. El contrast entre Anna i la seva cosina Caterina, d’una banda, i entre Sebastiano (el cosí gran), el seu germà Cesario i l’amic d’aquest (Gonario), de l’altra, a més dels afectes i els amors que neixen, creixen i moren dins la casa, canalitzen el retrat de les actituds vitals i dels valors morals d’un món desaparegut però alhora, en el fons, familiar, un món en procés de transformació inapel·lable que, essent ja formalment inexistent, encara remet conceptualment a la realitat i manté el seu atractiu per al públic d’avui en la descripció dels escenaris, la construcció dels personatges i els diversos temes i motius que van sorgint.”

Així doncs, no sols tornem a tenir a les mans la novel·la primigènia de Deledda, on ja es poden intuir tots els temes que després ocuparan bona part de la seva obra, sinó que també es recupera una traducció pionera, malgrat les seves imperfeccions.

La figura de Grazia Deledda ha estat molt desconeguda a casa nostra (malgrat dues traduccions contemporànies, La mare i Flor de Sardenya, degudes a Meritxell Anton i Anna Carreras, respectivament), però la novel·lista Margarida Aritzeta ja li va retre homenatge al llibre La maleta sarda, on la figura de Deledda tenia un pes important.