Animalistes en xarxa

Diumenge passat, de matinada, una setantena d’activistes van entrar sense permís en una granja de truges del Vallès per enregistrar-ne imatges de l’interior. Fa tres mesos, van ser quaranta els qui es van colar amb el mateix propòsit en una granja de gallines del Maresme. Aquesta fou la primera actuació ‘franquiciada’ a Catalunya i a Europa de Meat the Victims, un moviment impulsat des d’Austràlia per a denunciar les condicions dels animals explotats per la ramaderia intensiva.

El nom Meat the Victims és un eloqüent joc de paraules amb la pronúncia de ‘meat’ (‘carn’) i ‘meet’ (en aquest cas l’imperatiu del verb ‘conèixer’): ‘Coneix les víctimes’, ve a voler dir imaginativament. Un eslògan ben trobat, atès que l’actuació es basa a difondre a les xarxes unes situacions que són a la cua de les prioritats –de l’interès– del consumidor estàndard de carn. Situacions com les que descriuen de la granja de truges, una de tantes on tres mil animals mengen, caguen, pareixen i alleten les cries compartimentats en uns pulcríssims departaments metàl·lics, individuals i legals, i cal insistir en això de legals, perquè, com sabem bé a Catalunya, no pot haver-hi barbàrie dins la legalitat: ‘Hem trobat uns deu garrins morts a dins –expliquen els activistes–, i a fora, al contenidor, n’hi havia més. Hi ha vegades que la mateixa mare aixafa les cries perquè no té prou espai, o que els treballadors, veient que un garrí és feble, el maten a cops contra la paret.’

No descobrirem ara que la insensibilitat al patiment, en tota la dimensió del terme, és un ingredient fundacional i necessari de la ramaderia intensiva, com ho és de tants negocis basats a minimitzar els costos per maximitzar els beneficis. En aquest model productiu, res no pot distreure les xifres, i són les xifres que justifiquen els mitjans. És la filosofia cunyada que tot ha de poder ser més barat, peti qui peti, arrelada fins a l’últim plec dels nostres cervellets que tenim per crítics; així, un cop un primer espavilat et rebenta el preu d’un producte, feina rai tindrà qui pretengui competir-hi amb el cost de fer millor les coses: la nostra sospita sobre l’ètica del negoci, vet aquí la paradoxa, la farem recaure sobre el segon. Dit en idioma cunyat: ‘Perquè jo no sóc tonto‘. Per això, quan algú dona a conèixer la realitat en cru, el primer impuls és carregar contra el missatger, els vàndals aquests que assalten les granges. És el sistema que s’autoprotegeix: mentre ens pensem que defensem un pobre ramader de quatre sonats, no pensem fins a quin punt aquest és també víctima del mateix sistema.

Tanmateix, alguna cosa està canviant quan els mitjans es fan ressò de les imatges penjades per uns flipats animalistes. Imatges com les dels garrins morts entre una escampada de flors, perquè no hi ha res que col·lapsi més la mentalitat del paràgraf anterior que veure un ésser humà donant valor a la vida d’una bèstia. És que es posa com una moto, perquè va contra l’ordre establert que li és tan còmode: el de la dominació del fort sobre el feble que històricament, per la mateixa naturalesa de la cosa, amb prou feines gosava qüestionar-lo ningú. Perquè qüestionar-lo era impopular, era sentimental, era tot el contrari de les virtuts testosteròniques que ja comencen a caure a trossos una onada darrere l’altra.

L’última generació analògica es feia il·lusions amb el secretisme que envolta l’explotació animal. Fins fa poc, només calia ocultar-la als nostres xiquets amb contes d’animalons bufons fins que tinguessin l’edat i la pell prou gruixuda per a ignorar-la per ells mateixos. Però avui, les xarxes, acceleradores de realitats, ens posen al dia de cap a on va el món. Amb els mitjans de difusió que fins l’últim mico té a l’abast, la denúncia és global i és imparable. La part de la societat que se sent concernida pel patiment d’altres espècies ja no se sap sola, ni freak, ni aïllada: vol créixer i creixerà. La ridiculització pròpia d’un altre temps va perdent aliats a mesura que les generacions de casa nostra, seguint-ne d’altres de foranes, ja no tenen objeccions a l’hora de reconèixer-se com a animalistes, antiespecistes o veganes.

Dèiem que alguna cosa està canviant quan els mitjans es fan ressò de les denúncies d’uns animalistes a internet. També podríem haver-ho dit mesos enrere amb la notícia de la gossa abatuda a trets per la guàrdia urbana a Barcelona: si no fos per les xarxes, per aquesta consciència creixent de voler ser més presentables que els nostres avantpassats, no s’explicaria que per una sola bèstia es mobilitzessin en protesta més de tres mil persones. Una mena de bèstia que, deixem-ho com a reflexió final, en algunes cultures neix i creix engabiada per a l’alimentació humana i en altres esdevé família dels nostres semblants.