Animal: ‘De cop, sembla que tot sigui molt gros’

Pocs grups arriben a acaparar tanta expectació sense haver publicat cap disc. Animal no presentarà oficialment el seu primer treball, ‘Més enllà de les paraules’, fins al 21 d’abril a la Sala Bikini. Però el boca-orella, les xarxes socials i el fet que el disc ja es pugui escoltar a la web, han servit perquè es fessin un forat entre el públic català. El grup té expectatives altes i ho sap, però això no els condiciona. Ho explica Gerard Aledo, vocalista i guitarra d’aquest conjunt de Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental).

La composició del grup –set membres– i un estil musical marcat per la barreja de ritmes els acosta a grups com Txarango, la Pegatina o Bongo Botrako. Però Animal marca distàncies amb una clara influència del soul, no tan solament en el ritme sinó en les lletres. Coneixeu-los.

—Sou conscients que heu creat moltes expectatives?
—Sí, i tant. Sabem què fem i què passa. Llegim totes les crítiques: les bones i les dolentes. Som molt conscients de tot això que passa. Ara hem complir allò que creiem i estar a l’altura. Feia molt temps que esperava el moment de tenir una banda, de portar les cançons a un altre nivell, que no fos una guitarra i una veu, poder-les produir amb una banda. I crec que podem satisfer aquestes expectatives.

—De cop i volta, molts focus s’han posat sobre vosaltres i encara no heu presentat el disc. És difícil de captar l’atenció mediàtica?
—Crec que és un efecte bombolla. De cop, sembla que tot sigui molt gros i, si mires a escala gran, observes que som a Barcelona i no hem sortit gaire més enllà. Però jo crec que sí que és difícil. Has de parlar amb molta gent, saber-te moure… He tingut sort perquè de seguida he agafat afecte amb els grups. Però per coses de la vida, no pas per res forçat. Un dia et trobes sortint de festa amb el cantant de la Sra. Tomasa i no només sortint, sinó que abans has anat a sopar amb ell. Quan trenques aquestes barreres de relacionar-te amb la gent del món i no et tanques a res, tot és més fàcil. I si la música que fas te la creus, el moment t’arribarà. És un tòpic, però és així. Jo feia set anys que em dedicava a la música i companys meus encara més. És difícil, però si la sort i la inspiració t’agafen treballant, segur que passarà alguna cosa.

—Per què us dieu Animal?
—Vàrem escollir aquest nom perquè consideràvem que era un nom fort, que pesava i teníem la sensació que la gent el recordaria. També és la suma entre la part íntima i romàntica de les lletres, i la part més animada de la banda. El nom intenta sumar aquests dos conceptes. Poden semblar contradictoris, però si els ajuntes, queden com una cosa més viva. Un dia pots plorar i l’endemà pots riure. Un animal és això. Vàrem trobar aquesta paraula i ens va agradar. De manera que vàrem dir, endavant!

—Es fa servir molt la paraula ‘mestissatge’ per definir la vostra música. Us agrada?
—Al principi, ens han etiquetat amb la paraula ‘mestissatge’, però passa que aquesta paraula, personalment, em porta a la rumba, a la cúmbia, al reggae… Nosaltres potser som més pop-festiu. Últimament en parlem molt, per posar-nos la nostra etiqueta, que tampoc no ens agrada. Jo crec que no agrada a cap grup, perquè potser demà t’agafa per fer electrònica, per dir alguna cosa. Però potser, ‘pop-festiu’ és el que més ens agrada. Volem mirar de portar aquest punt de festa a les cançons perquè és una manera ràpida d’arribar a la gent. Però també ens agrada que quan la gent entri dins la cançó escolti la lletra i trobi aquesta part íntima, que és un ganxo més.

—Us comparen molt amb els Txarango, Bongo Botrako i la Pegatina. Tot amb tot, a les vostres músiques hi incorporeu ritmes soul, un terreny més inexplorat.
—Sí. A Catalunya hi ha artistes pròpiament de soul, com en Marc Ayza o la Nora Norman. Nosaltres juguem amb diferents ritmes i ens distingim, dins del món de mestissatge, a partir de la música negra, que és el que he mamat des de petit a casa. Potser uns altres grups fan una fusió amb música llatina o cúmbia. En canvi, nosaltres hem agafat la branca de la música negra com el soul o el funk.

—Quins artistes de la música negra us han influït?
—Segur que l’Amy [Winehouse], Bruno Mars, Aretha Frankilin, Asa, The Cat Empire, per exemple, que barregen ritmes llatins amb soul, The Mumford and Sons, pel folk tan accelerat que tenen… És que escolto molta música.

—Us agrada molt parlar d’amor a les lletres.
—Sí, m’agrada. Veig que molts s’amaguen a l’hora de parlar d’amor i fan servir la ironia i la metàfora per a referir-s’hi. Jo sempre m’he sentit molt còmode escrivint d’amor. A casa m’han educat amb la filosofia de l’amor i l’afecte, que les coses no s’arreglen amb un crit sinó donant suport a una persona. Llavors, sempre m’he sentit còmode escrivint d’aquests temes.

—La fusió és palpable tant en els ritmes com en el llenguatge.
—La idea és no tancar-nos en res a l’idioma. Fa tres anys no escrivia en català, sempre en castellà. Jo no escoltava Els Pets, i fa un any i mig els vaig començar a escoltar i vaig començar a escriure en català. I m’encanta, però també m’agrada el castellà perquè té paraules molt maques. I ara he començat a escriure en anglès i ja hi he fet tres cançonetes. En la música és com tot, no t’has de quedar amb la gamma de colors. Pots jugar amb sèpies i deu mil tonalitats diferents. Així que aquest disc ha estat en català i el següent pot ser en castellà o tot en català. Qui ho sap.

Heus ací les dues cançons que Animal va oferir en directe a l’Espai VilaWeb: