L’angoixa que ens fa culpables

S’ha escrit molt sobre la manca de sintonia entre l’acció de l’independentisme popular i la inacció de l’independentisme institucional, sobre el contrast entre el carrer i els partits. Més que inacció, però, allò que immobilitza els partits és la contradicció i contradicció vol dir paràlisi. D’ençà del 21-D, els partits no han fet gran cosa més que combatre’s al parlament, al govern i també en la relació, si es pot parlar de relació, entre el govern ‘efectiu’ i les restes del govern legítim, el que des de l’exili havia d’haver defensat la declaració del 27-O i liderat la resistència. 

La descomposició de Junts pel Sí malgrat el triomf inapel·lable del sí és a l’origen de les contradiccions que empantaneguen la política catalana. No discutiré si la fractura ja afectava l’executiu abans del referèndum ni si, com alguns asseguren, el govern mai no tingué cap intenció de declarar la independència, ni tampoc si l’acabà declarant no pas per seducció, com els nostres primers pares quan desobeïren la constitució del paradís, sinó per recel entre la parella governant. En tot cas, el paper de la serp l’hauríem fet els opinants, analistes i altres experts a esgarriar criatures, defensant article rere article que els catalans havien d’afrontar el temor de la llibertat i arriscar-se a decidir. Fou amb la decisió, formulada i fins i tot somatitzada amb els cops rebuts el Primer d’Octubre, que s’instal·là la convicció al cor de la gent i es clogué la fugida per la tangent d’unes eleccions que haurien tornat les coses a l’estadi previ. És un argument que mai no he entès, perquè és amb la decisió i no abans que neix la consciència del bé i del mal, o sigui la consciència ras i curt, i neix de manera vinculant, per tota l’eternitat. Tanmateix, Espanya no és cap paradís i si algú s’ho creia, des de l’octubre del 2017 ja no té cap excusa per a l’autoengany. Sols que l’àngel amb l’espasa de foc no fa guàrdia per a impedir la readmissió, sinó, com a totes les dictadures, per vetar-ne la sortida.

A El concepte de l’angoixa, un dels seus llibres més recaragolats i menys llegits, Kierkegaard analitzà la idea del pecat original a partir de la idea d’angoixa, traducció equívoca del terme Angst que no transmet adequadament la idea de l’autor. ‘Angoixa’ suggereix un malestar momentani. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, en una de les accepcions, la defineix així: ‘Opressió de l’ànim, fatic, afany extrem’; i en una altra, així: ‘Malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d’un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent.’ Aquesta darrera accepció, propera al concepte existencialista d’Angst, s’acosta més al significat que té per a Kierkegaard; així i tot, no són coincidents. Pel pensador danès, Angst vol dir el pressentiment d’alguna cosa que no és ‘res’; implica lluitar amb el futur i per tant amb un mateix i, com diu Kierkegaard, ‘cap home no és més fort que ell mateix’.

L’independentisme tampoc no és més fort que la seva convicció, ni ha superat l’angoixa d’aquell dia d’octubre que ho canvià tot. D’ençà de llavors, la por de la incertesa ha reprès enmig del combat que una part del moviment mena amb el futur. Si deixem de banda, no pas per inepte sinó per impertinent en aquest context, l’aspecte teològic del pecat original i ens limitem a l’aspecte psicològic, que és el que de debò interessava Kierkegaard, en podrem extreure fins i tot algunes observacions polítiques, que és l’escreix que l’Evangeli promet als qui considerin d’antuvi les coses del cel. Al cap i a la fi, la política no és res més que la projecció pública de la psicologia dels individus constituïts en societats. En una tirania, la política hi és absent perquè no hi ha individus, sols afectes i desafectes, súbdits i criminals, tan inhabilitats els uns com els altres per a projectar la seva personalitat a l’esfera pública. A les dictadures, la manca de particularitat desterra la necessitat de paccionar la vida col·lectiva; desterra, això és, la dimensió política de la vida.

Però parlar d’angoixa en general és poc exacte. Kierkegaard en distingeix de dues classes. Una d’objectiva, que defineix com l’efecte del pecat a l’esfera no humana, i una de subjectiva en què l’angoixa esdevé reflexiva. Kierkegaard es pregunta com ingressen els éssers humans en el pecat, com transiten de la innocència adàmica a la culpa, i la pregunta es pot derivar cap a aquesta altra: com esdevenen independentistes milions de persones que han viscut i fins i tot nascut a l’oasi autonomista? Respondre-hi empíricament assenyalant la sentència de l’estatut i greuges similars seria caure en l’esfera objectiva. Són respostes que, aplicant-se a tothom, no diuen res de l’individu, res sobre la decisió de cada independentista de carn i ossos. Com passa amb el pecat, es cau en l’independentisme per decisió pròpia i intransferible. Hom se’n fa en tant que individu, car si l’independentisme pressuposa la individualitat, la individualitat pressuposa la independència. L’unionisme és gregari, una immensa força de desindividualització, de dependència abjecta, de comunió en l’observança del tabú i en la veneració d’un ídol. El tabú que, abans de tot, prohibeix distingir el bé del mal, la veritat de la mentida, la justícia de la barbàrie judicial, l’ordre necessari a tota societat del desordre disfressat de llei. 

L’explicació de Kierkegaard pel misteri del pecat rau en la idea d’un salt, veritable escàndol per la lògica, car foragita l’aproximació gradual, que en el cas de la independència s’expressa amb la idea ‘d’eixamplar la base’ per seducció progressiva de l’unionisme moderat. El salt és una resolució sobtada per a sortir de l’angoixa que, segons Kierkegaard, és el context psicològic en què s’origina el pecat. L’angoixa ve a ser un rodament de cap o vertigen que assalta qui mira l’abisme. Però seria un error d’atribuir-lo exclusivament a les circumstàncies, per exemple i en el cas que ens ocupa, la repressió sense fons de l’estat. No, la causa del vertigen, adverteix Kierkegaard, rau tant en l’ull com en el penya-segat. Imagineu que no l’hagués mirat. Efectivament, imagineu que els catalans no haguessin considerat mai de proclamar la independència, com voldrien els qui, davant les conseqüències, insisteixen que el referèndum fou un error. No n’hi ha cap dubte: els catalans continuarien abaltits en la santa innocència respecte de la naturalesa del règim del qual són presoners. Perquè, comptat i debatut, presoners polítics ho són tots, uns en condicions més obscenes que uns altres, però com més va més exposats tots a vexacions i maltractaments sense data de venciment. Tanmateix, l’ull s’ha girat per sondar l’abisme, aquest no-res que espanta els poders perquè els desconstrueix i obre un espai virginal, buit d’antuvi, per a omplir-lo amb les possibilitats de l’increat.

Kierkegaard compara l’angoixa al rodament de cap que li ve a la llibertat quan mira l’abisme de la seva possibilitat i s’arrapa a la finitud per a sostenir-se. Amb aquest gest, la llibertat sucumbeix. És el moment que tot canvia i la llibertat s’adona que ha esdevingut culpable. Culpable de què? De quedar atrapada en allò que és temporal, de vendre’s per sota de les seves possibilitats. Què representa, per a l’independentisme, la finitud sinó l’encapsulament de la llibertat en el pragmatisme, l’arrapar-se espasmòdicament a unes institucions coartades per un estat aliè i empresonades dins un paradís perdut? La culpa que els polítics es llancen els uns als altres pel vertigen que els prengué quan copsaren el buit de la llibertat no és sinó l’efecte de la impotència, que, segons Kierkegaard, és l’estadi psicològic en què es produeix la caiguda en el pecat. 

Entre el moment en què la llibertat sucumbeix al vertigen i el moment en què es troba culpable, hi ha, però, l’instant del salt. Salt, decisió o moviment reflex per a salvar-se de l’angoixa, aquest instant obre la porta a un autèntic exercici de la llibertat. Llavors s’és culpable pel que s’ha aspirat a fer més que no pas pel que s’ha fet efectivament. S’és culpable de llançar-se a la indeterminació de l’abisme. Aquesta culpa és l’efecte sensible de l’entrada en escena de l’esperit. Al paradís l’home era un compost de cos i ànima, però aquests elements heterogenis, segons Kierkegaard, necessitaven una mediació per a realitzar-ne la síntesi, i aquesta mediació la hi posava l’esperit. 

Resumint: l’ésser humà no pot realitzar la llibertat incrementant de mica en mica el pressentiment del no-res en què rau l’angoixa fins a arribar a pressentir alguna cosa. La independència no és una suma de minúscules concessions guanyades i perdudes en un estira-i-arronsa etern, car per moltes que fossin no passarien de ser una modificació quantitativa de les condicions de dependència. La llibertat sols pot fer-se efectiva amb el salt qualitatiu que ho canvia tot i que passa necessàriament per la culpa. Culpa que mereix el càstig de la divinitat ferida en el seu orgull: l’exili i la mort, que, si en les condicions actuals se circumscriuen a la mort política, en unes altres condicions no tan llunyanes comportaven la mort física dels qui havien perdut la por de la llibertat. Dels qui responien, doncs, a la incitació de l’esperit i es feien culpables, car culpa i responsabilitat són sinònims; sols és culpable qui està en situació de respondre i respon.