Agnès Busquets: “La comèdia no és menys que un drama, és collonut això que fem”

Torna el que s’ha convertit en un clàssic del teatre nadalenc a Barcelona. Torna Escape Room, l’obra escrita per Joel Joan i Hèctor Claramunt que ha estat un èxit de cartellera. I torna amb una segona part. Els mateixos protagonistes, cinc anys després. Però la història no és l’única novetat. Malgrat ser els mateixos personatges, els actors canvien. En aquest cas, Agnès Busquets i Borja Espinosa s’incorporen al repartiment, en què hi continua havent Joel Joan i Paula Vives.

Parlem de l’obra amb una de les noves incorporacions, Agnès Busquets. I aprofitem l’avinentesa per enraonar de més qüestions, com ara la comèdia i el Polònia.

—Torna un dels fenòmens teatrals d’aquestes darreres temporades, Escape Room. I torna amb unes quantes novetats, una de les quals és la vostra incorporació.
—Però no sóc l’única, n’hi ha unes quantes. De fet, la gran novetat és que apareix un número 2 en el nom de l’obra: és Escape Room 2. I això vol dir que hi ha una història nova. En la part d’actors, ens hi hem incorporat en Borja Espinosa i jo. Els personatges són els mateixos, però els encarnem uns altres actors. És curiós perquè tots tenim a la memòria quan van canviar un actor a Dallas, o a El cor de la ciutat… Va ser un drama, però al teatre aquests canvis s’accepten més. De fet, la Vicky, el meu personatge, ja l’hem fet unes quantes actrius. Em van trucar per fer Escape Room 1. Per substituir l’Àgata Roca, però no vaig poder per uns altres compromisos. Però, finalment, havia de formar part d’aquesta obra tant sí com no, i ara ha arribat el moment.

—Com és això de fer la segona part d’una obra que ha tingut tant d’èxit?
—No és habitual fer una seqüela en el teatre. No acostuma a passar. I menys en una història que no era pensada perquè n’hi hagués una. Sempre es diu això que les segones parts no són mai bones! [Riu.] Doncs us juro que en aquest cas, no és així. En Joel Joan i l’Hèctor Claramunt hi han donat moltes voltes per oferir una proposta atractiva. De fet, això que fem no té res a veure amb la idea original. El problema principal és com aconsegueixes que tornin a caure en el mateix parany. No puc explicar res més. Aquesta entrevista és molt complicada de fer…

—Sí, no podem explicar res, perquè, si no, ja no té gràcia. Podeu dir que tornen a entrar en un escape room?
—Sí! Amb el títol, això és garantit, no? La sorpresa és com hi acabem.

—Si encara hi ha algú que no ha vist Escape Room 1, pot venir sense inconvenients a veure la segona part?
—No cal haver vist la primera. Al principi de tot es fa com una mena de recordatori d’allò que ja havia passat amb una peça audiovisual. Això posa al dia la gent. Però si vols posar-te al dia al 100%, i tenir totes les referències, és molt fàcil: pots mirar la pel·lícula a Netflix o l’obra de teatre a 3Cat. Però no cal. El meu fill no va voler veure la pel·lícula perquè li feia por, i va venir a veure Escape Room 2 i li va agradar molt. No cal, però si vols gaudir d’una bona pel·lícula i d’una bona estona, fes-ho. T’ho recomano.

—Després de l’èxit del film a Netflix, sabeu si de la segona part també en fareu un?
—Sempre he donat per fet que, si es fa, jo no hi seré. En el teatre, com dèiem, és més habitual de canviar els actors, però en una pel·lícula… Seria estrany. Estaria encantada de poder-la fer, però no ho crec. No n’hem parlat. Tot just acabem d’estrenar.

—És una obra especialment complicada de fer? Ho sembla.
—Sí, perquè ha de quadrar tot. Hi ha hagut molta reescriptura durant els assajos, per mirar de fer-ho encaixar. Assagem sense temps, i crec que no saps ben bé l’obra que fas fins que no entres al teatre i no tens tota l’escenografia i els elements tècnics, que són imprescindibles. És complicat. Tota la part tècnica és un actor més de l’obra. Si falla, tenim un problema. De fet, l’altre dia vam haver de tornar a començar. No entraven els vídeos i era impossible de continuar. Va sortir en Joel Joan a dir al públic, que si volien veure l’experiència completa, calia tornar a reiniciar l’ordinador. I, per tant, vam tornar a començar des del principi. Tota la part tècnica és un element molt important. Tot ha de quadrar. Vas mirant el comptador, i vas pensant, vinga, que no arribem…

—És clar, quan el públic riu molt, en qualsevol comèdia deveu pensar: “Que bé, que riguin!” Però en aquest cas: “Que parin…”
—No, a l’hora de fer una comèdia ja hi comptes, amb les riallades. El públic és un personatge més. Sense ells, se’n va tot a la merda. De què serveix una comèdia sense un públic que rigui o que interactuï? Perquè a vegades no només és riure, a vegades és la tensió… Notes que hi són. L’altre dia m’hi vaig fixar, i feia molta gràcia perquè semblava un partit de tenis. Jo no parlava, i veia com el públic anava mirant d’una banda a una altra per seguir el que deien els altres personatges.

—Aquest retorn és la millor part de la comèdia?
—Sí, és el premi. El millor de la comèdia és que és divertida de fer. Et sents com quan fas una coreografia, toques una partitura i ho fas molt bé. La comèdia és tempo. En el meu cas, tinc una part molt satisfactòria de gaudir dels temps, dels companys, de pensar: “Que bé que ens queda avui.” Té una mica d’automedalla, també. Quan riuen molt, saps segur que ho fas bé. També al contrari. Quan no riuen… [Riu.] Encara que també hi ha dies del “públic caneló”, que en dic.

—Com?
—El “públic caneló” és el de diumenge a la tarda o el de Nadal, el de Sant Esteve… Enguany ho hem fet una mica més tard, però uns altres anys, que fèiem l’obra més d’hora, paties perquè veies la gent amb el galet quasi sortint-li per la boca. El públic aquests dies veus que voldrien dormir… En realitat, ho voldríem fer tots. No dic que sigui un públic que no està predisposat a venir, sinó que tenen un moment físic complicat. Fan la digestió, i, per tant, estan més emboirats. Gaudeixen igualment de la funció, però es nota cert emboirament.

—Com és això de passar les festes de Nadal fent funcions?
—Fa tants anys que em passo Nadal fent funcions que gairebé no recordo com és no fer-ho. Crec que, d’ençà que sóc mare, potser la meitat de festes n’he fet.

—I mengeu l’escudella?
—Home, i tant. L’altre dia me la vaig menjar a Altafulla. Vam quedar amb la família de Tarragona en un restaurant allà, i gairebé no arribo a la funció per culpa de la Renfe. Vaig arribar al teatre mitja hora abans, molt justa! Vaig patir! Però sí, sí. Ens passem Nadal al teatre, però també tenim moments per estar amb la família. Passa igual per Cap d’Any. És divertit! Sempre em sorprèn que hi vingui gent. Però en realitat és un gran pla! Si no t’agrada anar de festa, com és el meu cas, està molt bé començar l’any al teatre, amb gent desconeguda. Tots allà menjant raïm i brindant.

—Tornant al teatre. Es valora massa poc, encara, la comèdia? O les coses van canviant?
—Mira, crec que a poc a poc la gent ho valora més. I ho hem de valorar nosaltres, també. Sóc la primera que he malparlat molts anys, no de la comèdia, que em sembla meravellosa, sinó que no se’m valorés com una actriu completa. Això de completa, no sé si és la primera vegada que ho dic, que ho verbalitzo així, però és veritat, ha passat això durant anys. Semblava que no fos prou per a fer un drama, diguem-ne. I al final, això implicava com una mena d’enuig de cara a la comèdia. Però va arribar un moment que em vaig adonar que m’equivocava. La comèdia no és menys que un drama, és collonut això que fem. I no hi ha tanta gent que ho sàpiga fer. Al contrari, n’hi ha poca. Potser sí que de vegades costa de trobar bones comèdies. De vegades sembla que diguin: “Total, és comèdia…” I no, la comèdia també s’ha d’escriure molt bé perquè funcioni. És molt difícil. És un engranatge. S’ha de tenir un sentit de la comèdia. Igual que no em puc posar a fer de ballarina. Hi ha una cosa interna, dels temps. És tan evident quan no funciona, la comèdia!

—Per tant, us heu tret de sobre allò que abans us molestava. Us valoreu més.
—Sí, estic molt contenta amb el que sóc i el que faig. Ara em diuen: “Ets actriu de comèdia, ets còmica”, i em sento bé. De vegades tenia dubtes, si ho era… Són molts anys d’intentar de treure’t etiquetes. Sempre m’han fet ràbia! Sempre he pensat: “Deixeu-nos viure, i que cadascú faci el que vulgui.” Però suposo que és lògic, per una altra banda, voler posar nom a les coses. M’hi he reconciliat.

—Continueu volent fer drama, o ja ho descarteu?
—No, no! Això sempre! És clar que m’agradaria, per a canviar una mica. N’he fet, però no ha tingut la repercussió que té la resta de coses que faig. Sí que m’agradaria fer un drama. Seria un repte, perquè estic tan acostumada a fer una altra mena de cosa que sembla que no ho recordi. Però passa pel mateix lloc: entendre què diu i què vol el personatge.

—I si poguéssiu fer una carta als Reis, què demanaríeu?
—[Riu.] No ho sé, de veritat. M’és igual. Tampoc dic que vulgui fer una cosa hiperdramàtica. No t’ho sabria dir. Qualsevol text que explori uns altres registres em semblaria magnífic de fer. Però continuaré fent sempre comèdia, i tan feliç.

—De fora fa la sensació que sou molt tastaolletes. Una altra actriu no s’atreviria a fer això que feu vós a Planta baixa, perquè és sortir del registre d’actuació…
—Estic encantada de fer-ho. M’ho passo tan bé! I suposo que tens raó, m’agrada fer coses diferents, provar nous reptes. Sóc tastaolletes, sí, sempre ho he estat, des de petita. Per provar no perdem res. Si després no surt bé, faré una altra cosa, cap problema. És que, per què hem de fer només una cosa?

—Enguany heu publicat la vostra primera novel·la…
—Sí, ja havia escrit un llibre. Aquell va sorgir d’una secció de la ràdio que feia amb la Tati a La tribu. Però a partir d’aquí em va entrar el cuquet. Sempre m’havia agradat escriure, però tot es quedava en un calaix. Arran de publicar un llibre vaig pensar que potser podria treure’n la resta. I la novel·la va sortir perquè em vaig apuntar a un curs perquè tenia ganes de fer alguna cosa de ficció. I mira, després del curs vaig tenir la sort de trobar un editor que em volia publicar. Per tant, en realitat, han estat coses que m’he anat trobant. D’entrada no acostumo a dir que no, sinó que m’agrada provar. Perquè m’entenguis… faig fins i tot joieria. M’encanta. Mira, ara fa dies que penso que m’he d’apuntar una altra vegada a un taller que han obert al costat de casa. És un dels meus propòsits per aquest any que comença. Vull acabar un anell que tinc a mig fer. Tot allò que tingui a veure amb l’art i la creativitat m’interessa. Si no hagués estat actriu, hauria tirat cap al món del disseny o el figurisme. Segur que faria alguna cosa que tingués a veure amb l’estètica o l’art.

—Malgrat ser tastaolletes, fa molts anys que feu Polònia.
—Divuit anys, per ser exactes. En quedem molt pocs del començament. D’actors, només quatre: el Cesc, el Xavi, el Queco i jo. De la resta de l’equip, sí que hi ha més gent. Per exemple, en l’equip de maquillatge, n’hi ha moltes que hi són des del primer dia. Aquests que fa divuit anys que treballem junts som una família. Són molts anys. Massa, penso de vegades. Però s’ha de ser molt valent per deixar-ho. No sóc prou valenta per a deixar Polònia. És una assegurança, entre cometes. En realitat, no saps mai quan hi aniràs, depèn de l’actualitat. I si no hi vas, no cobres. També sóc tastaolletes per obligació, has d’anar buscant feines per diversos llocs. Perquè la televisió ja no és com fa vint-i-cinc anys, no es cobra el que es cobrava. Ara som freelance. Per sort, anem tenint feina, no em queixo. I tant de bo continuï així.

—Heu pensat mai de plegar?
—Sí, és clar. Però, per una altra banda, és la meva família. Seria com quan fa molts anys que tens una parella, és impossible que no hagis pensat mai de separar-te. És com un matrimoni. No m’imagino la meva vida sense aquesta gent, sense la seguretat que em donen. Aquesta professió és complicada, i entre Polònia, Planta baixa i el teatre vas fent un sou, que et permet estalviar una mica, perquè a l’estiu no hi ha feina, i, o m’agafo l’atur, o he de fer servir els estalvis.

—Per tant, viviu pendent de l’actualitat. Patiu per si els personatges que feu deixen la política?
—Sempre que reconfiguren el govern, desitjo que hi hagi moltes dones… Tot i que he de confessar que abans estava més pendent de l’actualitat. Ara me n’he cansat. Però si vénen eleccions, per exemple, sí que estic pendent dels possibles personatges que poden sortir. Al principi estava més obsessionada.

—Hi ha menys papers per a les actrius?
—Sí, la política continua essent un món d’homes! Polònia és fet i encapçalat per homes. I encara que no ho saben i sé que no pretenen fer-ho així, a l’hora d’escriure, de manera inconscient, pensen més en els homes. Per què el metge ha de ser un home? O el jutge? Per què no hi ha una doctora o una banquera? Els anònims moltes vegades també estan concebuts com a homes, quan ho podríem fer les dones del programa. No sóc ningú per a donar lliçons de feminisme. Potser, si ho escrivís jo, també em passaria. És una cosa que tenim incorporada. Si penso en un taxista, em ve al cap un home, per més que ho podria fer perfectament una dona. Però aquests últims anys ho hem anat parlant amb els guionistes i de mica en mica ha anat canviant. És igual que la gent racialitzada, per què hi apareixen tan poc?

—Ara fa uns mesos entrevistàvem Queco Novell i ens deia que creia que Polònia us sobreviuria a tots, que duraria molts anys.
—I tant! Hi estic d’acord. Mentre hi hagi bons guionistes, sempre hi haurà polítics que ens donaran contingut. Per sort o per desgràcia, això no canvia. És un producte molt sòlid, i, per tant, durarà molts anys. També et diré que per la seva continuïtat és important que hi hagi actors que sàpiguen fer aquesta mena de registre. És una cosa molt concreta. Amb els anys m’he adonat que això que fem no és tan habitual, que no tothom ho sap fer. No hi ha tanta gent capacitada per a fer-ho. És una barreja de moltes coses. No és exclusivament una imitació, hi ha molta sàtira. Demana un to molt concret i molta veritat.