La magistrada castigada i assenyalada a Madrid que alliçona el Suprem amb l’amnistia

Mentre al palau de les Saleses de Madrid els magistrats de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol discuteixen què fer i què dir sobre l’amnistia als dirigents polítics de l’1-O per la malversació, la sala d’apel·lacions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha avançat i ha acabat aplicant la llei als primers beneficiaris. Entre aquests hi ha una dotzena d’activistes perseguits i condemnats a uns quants anys de presó, segons el cas, per manifestacions i protestes relacionades amb el procés d’independència, i també hi ha l’ex-conseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos d’Esquadra Lluís Escolà. Aquest darrer cas és cabdal, perquè mostra d’una manera impecable que els jutges han d’aplicar una llei i deixar-se estar de consideracions polítiques i personals. I l’aplica, a més, sobre el delicte de malversació, pel qual una part de la sala del Suprem que presideix Manuel Marchena i els fiscals rebels del procés volen blocar l’amnistia a Puigdemont, Junqueras i més consellers.

La sala que ha aplicat les primeres amnisties la presidia la magistrada Àngels Vivas Larruy (Barcelona, 1957), acompanyada de Francisco Segura, Maria Jesús Manzano i Manuel Álvarez. Vivas fou castigada pel poder judicial espanyol pel fet d’haver signat el 2014, juntament amb una trentena de jutges més, un manifest que defensava l’encaix legal del dret de decidir del poble català. El Consell General del Poder Judicial va discriminar-la per aquesta raó quan optava a presidir l’Audiència de Barcelona, el 2016, i, malgrat que tenia més experiència i antiguitat, fou designat per al càrrec el seu competidor, Antonio Recio, cosa que vulnerava, a més, el principi de no-discriminació per raó de gènere.

Vivas no tan sols fou castigada i discriminada per haver expressat una opinió jurídica com aquella, sinó que també fou assenyalada –com tots els altres signants d’aquell manifest– amb la publicació d’un article al diari La Razón amb les seves fotografies. El Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar el Regne d’Espanya per aquell assenyalament, perquè fou publicat gràcies a informació extreta del banc de dades de la policia espanyola. I van haver d’indemnitzar-la, a ella i a tots els altres.

I, malgrat tot, la magistrada Vivas ha mantingut la posició, i ha tingut un protagonisme important com a jutgessa progressista, defensora dels drets de les dones, coautora d’un escrit d’unes quantes magistrades adreçat a la víctima de la Manada… I ara, com a presidenta de la sala d’apel·lacions del TSJC, ha rubricat les primeres resolucions en aplicació de la llei d’amnistia del 10 de juny de 2024, en una exhibició de concisió i pulcritud sobre què diu la llei i què ha de fer, en conseqüència, el jutge que l’ha d’aplicar.

No hi ha discussió sobre l’extinció de responsabilitat penal en els casos de lesions i atemptat contra l’autoritat que ha anat examinant, i tampoc en els casos de prevaricació i de malversació pels quals foren condemnats Buch i Escolà. Però Vivas s’ha volgut aturar breument a fer unes consideracions sobre l’amnistia del delicte de malversació, aplicada a aquest cas concret però que serveix també de missatge a aquells qui, al Suprem, volen negar-s’hi en la causa contra l’1-O. La magistrada i la sala vénen a dir que, si no hi ha hagut “benefici personal de caràcter patrimonial” (que és el supòsit de malversació que la llei deixa fora de l’amnistia) en el cas de Miquel Buch i de Lluís Escolà –en què el primer va nomenar a un càrrec amb retribució de l’erari públic el segon per a protegir Puigdemont (cosa per la qual van ser tots dos condemnats)–, com n’hi ha d’haver en l’organització del referèndum?

“En els supòsits de malversació, el punt neuràlgic sobre el qual gravita l’amnistia és la seva relació directa amb les conductes descrites”, diu la resolució del TSJC, és a dir, “quan vagin adreçades a finançar, sufragar o facilitar la realització” del Primer d’Octubre o el 9-N. I fa una puntualització breu, però plena de significat: quan es refereix a aquella malversació que la llei diu que no es pot amnistiar, al “benefici personal de caràcter patrimonial”, precisa que es refereix a allò que queda “al marge de tals propòsits”, és a dir, als “actes generals” que l’amnistia recull i que és ni més ni menys que tot allò que tingui a veure amb la intenció de “reivindicar, promoure o procurar la secessió o la independència de Catalunya”.

I el debat a Madrid és ara si la malversació atribuïda a l’organització de l’1-O ha de restar-ne fora perquè, en realitat, implica un benefici personal. És la diferència entre els jutges que fan la feina de jutge i els que pretenen una altra cosa.