09.05.2018 - 22:00
Àngels Gregori (Oliva, la Safor, 1985) s’ha consolidat com una de les veus més importants de la poesia en català. Acaba de publicar un altre recull de poemes, Quan els arbres cauen, amb què ha guanyat el premi Estellés de Burjassot i ha trencat cinc anys de silenci, d’ençà que obtingué el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona, el 2013. Fa tretze anys que dirigeix el festival de poesia d’Oliva i l’any passat començà a codirigir el Barcelona Poesia, la festa gran dels versos, que avui comença i que pretén combinar tres grans homenatges a Carles Santos, Montserrat Abelló i Palau i Fabre, amb la presència de molts autors internacionals i representants vius de totes les estètiques que es conreen avui en la poesia dels Països Catalans. L‘Institut Ramon Llull hi ha convidat cinc programadors de festivals de poesia de tot el món, amb vista a internacionalitzar les actuacions barcelonines. Més de catorze espais s’ompliran d’avui endavant per fer de Barcelona, més que mai, una ciutat de la paraula poètica. La directora ens descobreix alguns secrets del festival.
—Quan us vaig conèixer, l’octubre del 2002, éreu la més jove d’una colla de joves escriptors que es trobaren a Mallorca. Ara, setze anys després, sou la codirectora d’un dels festivals de poesia més importants d’Europa…
—Han passat moltes coses d’ençà d’aquesta trobada que contes, i que no oblidaré mai. Hi havia gent com Meritxell Cucurella-Jorba, Martí Sales, Salvador Iborra, Bel Olid, tu. En fi, serà inoblidable perquè va ser la primera escapada tota sola. Jo anava a l’institut i em vau convidar al congrés i, en part, tot arranca allí… Però és clar, abans d’arribar a Barcelona he dirigit durant tretze anys el festival de poesia d’Oliva, que potser va començar com una broma però ara hi tenim més de mil persones de públic. A mi organitzar coses i explorar els nous formats per a transmetre la paraula sempre m’ha agradat.
—Com ha estat la feina amb Mireia Calafell, la codirectora del festival?
—L’any passat, amb Teresa Colom, hi vaig treballar molt bé i ara ha estat molt bé poder fer-ho fer amb la Mireia, perquè tenim gustos totalment diferents i no coincidim en res. Això s’ha traduït en un programa molt eclèctic, amb un ventall de propostes molt ric, on caben estètiques molt diferents i molts actes al carrer. Per tant, només puc dir que ha anat molt bé.
—El festival farà vint-i-un any; el recital al Palau, quaranta-tres. Continuem essent un país de capelletes literàries, sobretot en la poesia, o això ja s’ha superat una mica?
—Jo confie que s’haja superat una mica, però també és cert que aquest gremi és petit, relativament, i que aquests grups i capelles hi han estat sempre i potser fins i tot en algun moment han estat necessaris. Confie que ho siguem cada vegada menys, un país de capelletes. Per això en el festival enguany hem optat per grans noms internacionals que convisquen amb una participació i representació de la poesia catalana i de tots els corrents estètics, perquè veiem molt clar que si no importem i no establim contactes, no hi haurà exportacions.
—Parlem de més de vint poetes internacionals, una setmana molt intensa d’activitats. Quin pressupost té el festival, enguany?
—Enguany ha pujat una mica, perquè passem a catorze espais. En total comptem amb 215.000 euros de pressupost consolidat, amb la qual cosa ens situem en un dels grans festivals d’Europa. Tenim un públic fidel però hem d’aconseguir nous públics, com més joves millor. És clar que en encanten els bons lectors de poesia, però aquests ja els trobes sempre a les llibreries i un festival com aquest necessita assolir una dimensió excepcional, perquè es tracta d’omplir de poesia la ciutat.
—Quan pens en Jocs Florals, el primer adjectiu que em ve al cap és ‘carrincló’. M’equivoc? En canvi, els guanyadors dels premis no ho són gens de carrinclons, ans al contrari…
—Doncs a mi també em ve al cap l’adjectiu ‘carrincló’. I si seguim la història dels Jocs Florals a tots ens ho semblen, carrinclons. Però si ho mirem bé és espectacular que s’hagen pogut fer durant tants anys. El fet fonamental són el Jocs Florals a l’exili, amb tota la feina de la gent per salvar-nos els mots. Si això s’explica bé, els Jocs Florals deixen de ser carrinclons de seguida, però aquesta és una de les històries més oblidades de la nostra literatura. Pel que fa als guanyadors, jo he estat de jurat els tres darrers anys i el primer el va guanyar Eduard Sanahuja. Després va ser el torn de Pau Vadell i ara Hilari de Cara, però puc assegurar que la nòmina de gent que s’hi presenta és espectacular. Enguany hem rebut 103 originals i entre el conjunt de poetes n’hi ha de primera línia. Ja l’any passat vaig demostrar el meu interès perquè Proa recuperara l’edició en la col·lecció ‘Ossa menor’, i això ha estat molt important, perquè els Jocs Florals tenen molt de prestigi i si el llibre el publica una col·lecció referencial encara molt més.
—L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana continua les celebracions del quarantè aniversari, amb un recital molt interessant al verger del Museu Marès. Pot haver-hi professionals de la poesia en aquest país?
—És la pregunta del milió. Jo puc dir que s’intenta i que hi ha entitats com l’AELC que vetllen per la professionalització, però qui en viu deu viure’n indirectament, de la gestió, perquè amb els drets d’autor és impossible. Nosaltres, a la setmana de la poesia sí que hem fet que tots els qui hi participen tinguen una remuneració. Si no, ens tiraríem pedres damunt la nostra teulada.
—És un festival amb grans noms, com ara Mircea Cărtărescu i Núno Júdice, però que també ha tancat un acord amb el Marché de Poesie de París per a l’exportació…
—Sí, estem molt contents de totes dues coses. Tenim sort de comptar amb molts bons traductors que ajuden molt i fan el camí molt planer als programadors. Hi hem d’afegir que l’Institut Ramon Llull haja pogut tancar aquesta col·laboració amb el Marché de la Poesie, que fa que Dolors Miquel i Marc Romera, a més de recitar ací, també puguen fer-ho a París. I el desenllaç més feliç de tota la història seria que això es tancara amb una traducció dels seus llibres a França.
—Com ja és tradicional, concerts variats, música, spoken word, jazz, tot allò que calgui perquè la poesia superi el format llibre…
—La música és la gran aliada de la poesia i per això, per al gran concert de la Catedral (dissabte 12 de maig a les 22.00), hem buscat dues grans dones, Maria del Mar Bonet i Martirio, que han tingut la poesia en el centre de la seua carrera musical i que han donat una dimensió més gran al gènere, com tots els grups i artistes que hem convidat. Si algú passa després de la música al llibre haurà estat un èxit.
—El recital al Palau l’heu convertit en temàtic: la ciutat i la visió que en tenen els participants serà el tema que centrarà la nit del dia 16 al Palau de la Música Catalana. Per què aquest tema?
—Perquè a l’acte del Palau pensàvem que hi havíem de portar poetes que ens agradaren, com Maria Cabrera, Najwan Darwish, Marta Ana Diz, Hollie Mcnisch, Adam Zagajewski, però que mantenen en la seua obra una dialèctica amb la ciutat, perquè en un moment actual de reivindicacions com el que vivim el joc amb la ciutat i amb la llengua és molt important i és un bon fil conductor que explica moltes coses.
—Un altre dels grans temes que centren últimament molts debats és el de les migracions i l’estrangeria. En aquest sentit hi ha un recital a càrrec del Pen Català el dilluns 14 al vespre, al verger del Museu Marès, titulat significativament ‘Sóc d’aquí, sóc estranger’.
—Sí, serà presentat per David Fernàndez i hi haurà una mescla d’autors d’ací i d’autors acollits pel Pen. Aquesta entitat desenvolupa un programa molt important, que és el de l’escriptor acollit, un programa cada volta més necessari perquè serveix per a salvar vides i volíem reflectir-ho i explicar-ho.
