Àngels Gonyalons: “Fer papers protagonistes tota l’estona no és saludable, no m’interessa”

El cinema català està d’enhorabona. Una nova producció bat rècords: Wolfgang, el film de Javier Ruiz Caldera, va superar el cap de setmana passat les arrencades de Casa en flames, El 47 i Alcarràs, bo i convertint-se en el llargmetratge català més vist d’aquests anys durant els tres primers dies de projecció. Malgrat tot, l’estrena no ha pogut evitar la polèmica: uns quants espectadors s’han queixat que, malgrat que està rodada en català, en alguns punts dels Països Catalans només es pot veure doblada al castellà. Parlem de tot plegat amb l’actriu Àngels Gonyalons, que després d’estar més de trenta anys sense fer cap film, hi té un paper, encara que secundari. És l’àvia del Wolfgang, un nen amb síndrome d’Asperger i altes capacitats, que després de perdre la mare ha d’anar a viure amb el pare, a qui no coneix i amb qui mai no ha conviscut.

Parlem amb l’Àngels Gonyalons del film, i de l’obra que acaba d’estrenar a la Villarroel, Dones de ràdio, escrita per Cristina Clemente i dirigida per Sergi Belbel, protagonitzada per la mateixa Gonyalons, la Sara Espígul i la Sara Diego, en la qual tres dones s’enfronten a l’adversitat del càncer de mama.

—Quina reeixida, no? Us ho esperàveu?
—Doncs sí, es veu que hem batut rècords. Crec que també hi ha ajudat el precedent de Casa en flames i El 47, i a ells els han ajudat uns altres precedents. És un pica-pedra de tot un gremi que fa que anem avançant. Evidentment, no és exclusivament per això:Wolfgang és una pel·lícula molt ben feta en tots els aspectes.

—Tot plegat demostra que no és flor d’un dia.
—Tant de bo. En realitat, ha estat intermitent. El cinema català va tenir un moment molt dolç, al principi dels vuitanta. I, de cop i volta, es va apagar aquesta llum. Ara hi ha una revifada. Nosaltres hem rodat la pel·lícula íntegrament en català, i després l’hem doblada al castellà.

—Ara que parleu d’això, el cap de setmana passat alguns usuaris del País Valencià i les Illes es van queixar que no la podien veure en català.
—Em sembla aberrant. No vull tenir mania persecutòria, però crec que a les Illes i al País Valencià, i per què no a tot arreu, s’hauria de poder veure en totes dues llengües. Que no passa amb totes les pel·lícules, que s’ofereixen en versió original? Espero que es pugui veure la versió original a tota la península. De vegades, sembla que vulguin negar la parla catalana. No ho acabo d’entendre. Per tant, comparteixo aquestes queixes que hi ha hagut.

—Feia molt que no us trucaven per fer un film. Us va sorprendre la trucada oferint-vos aquest paper?
—Molt, no era gens esperable. Fa trenta anys que no feia cinema. Mentida, més, fa trenta-cinc anys. Crec que des de Boom Boom, que va ser la primera pel·lícula de la Rosa Vergés. Ja no pensava en el cinema. O sigui, hi penses, com una part més del teu ofici, allà on tens molt a descobrir i aprendre. Que, per descomptat, en el teatre també. Però el teatre és un espai que conec, és com a casa, però el cinema, no. Quan vaig rebre la trucada vaig saltar i tot. Primer em van trucar per fer una mena de prova. Des del primer moment vaig veure que volien que ho fes jo, perquè em van enviar el guió amb la marca d’aigua amb el meu nom. Però van dir que havien de fer una prova de càmeres, amb en Miki Esparbé. Vam fer unes quantes preses. Recordo que mentre provàvem, el Miki, que és molt bon company, em va dir: “No hi ha ningú més, eh? Això no és un càsting.” Al cap de no res, potser unes tres setmanes, em va trucar la meva representant per dir-me que el paper era meu. Recordo que em vaig posar a fer saltets al mig del carrer, de la il·lusió.

—Aquests dies molta gent fa un paral·lelisme amb l’Emma Vilarassau i Casa en flames. Totes dues sou grans del teatre català, però feia molts i molts anys que no us trucaven per fer res de cinema, ni de TV3.
—Cert, fa gairebé vint anys que TV3 no em truca… Entenc el paral·lelisme, però he de dir que l’Emma Vilarassau fa un paper protagonista importantíssim a Casa en flames, amb un gran nivell d’exigència, i jo faig un paper secundari. A Wolfgang, els protagonistes són en Miki Esparbé i en Jordi Català. Però a mi ja m’està bé fer aquest paper. Crec que és interessant no fer sempre protagonistes. Els anys noranta, em va tocar viure una època en què tot girava al meu voltant. Ara estic fent una cosa coral amb unes companyes fantàstiques i molt bones, a la Villarroel. Acabo de fer una cosa molt petitona, al Teatre Akademia. Abans venia de fer una cosa molt grossa: L’alegria que passa, amb Dagoll Dagom. M’esperen uns altres projectes més grans. I es tracta d’això, d’anar variant. Fer papers protagonistes tota l’estona no és saludable, a mi no m’interessa… Perdona, que me n’he anat de la pregunta.

—No, cap problema.
—Crec que és casualitat. Però no ho sé. Confesso que moltes vegades no hi entenc, de tot això. El que sí que crec és que era una mica imprevisible que em truquessin per fer un paper d’àvia. Que truquessin a una persona del meu aspecte, que no de la meva edat, que podria ser àvia, però una mica just. En realitat, tinc cinc anys menys que el personatge. Però ja passa, això: en el teatre estic fent una persona cinc anys més jove que jo. Ja seria això. A més, en aquest cas no volien una àvia típica. Buscaven una dona enèrgica. Com som ara les dones de seixanta anys, no? Això ha canviat, hem allargat l’esperança de vida i la qualitat de vida. El que sí que he de dir és que els discursos de l’Emma quan va recollir els premis van ser brillants, hi estic completament d’acord. I no és que ho digui ara perquè tinc seixanta-un anys. Ja ho deia quan en tenia vint, i si mires a l’hemeroteca, ho podràs veure, que ja defensava els que ens han precedit. Crec que hi ha d’haver un respecte i una estima per aquest patrimoni, perquè així ho valorem i fem que el públic ho valori. Sembla que de vegades som d’un sol ús. Que hi hagi gent jove que es vol dedicar al món de la interpretació i no sàpiga qui són la Rosa Maria Sardà o l’Anna Lizaran, que fa dos dies que no hi són, demostra que alguna cosa no estem fent bé.

—Però això passa?
—I tant. Per això defenso que la transversalitat en l’edat és molt interessant, perquè ens enriquim tots. Jo m’enriqueixo de les noves maneres de fer. Vaig anar a veure l’altre dia L’herència, al Teatre Lliure. Mare meva, que bé que ho fan! I també és una obra transversal. Crec que els que fa més anys que som dalt de l’escenari podem aportar moltes coses als joves, i a l’inrevés. Hi ha joves amb tant de talent! Mira, fa poc vaig treballar amb la Mercè Sampietro i em va dir que vigilés amb una cosa que feia. Jo li vaig agrair. Com no ho hauria de fer, venint d’una persona amb la seva experiència? A mi no em molesta gens. Tinc la sensació que hi ha gent jove a qui sí que els molesta, i crec que s’equivoquen. No dic tots els joves, eh? Perquè, per exemple, la companyia de L’alegria que passa era molt jove, i va ser meravellós treballar amb ells i aprendre mútuament. I ara estic amb Dones de ràdio, amb dues companyes de dues generacions diferents i també ens enriquim molt mútuament.

—Fa un moment dèieu que en aquest cas us toca fer d’àvia… Quin nét que us ha tocat, no? És brutal el talent que demostra en Jordi Català en aquest film. Quin actoràs, porta el pes del film i només té dotze anys.
—Absolutament, és brutal. Quin talent i quina actitud! He de dir que va ser tot tan senzill, que no vaig ser conscient de com n’hagués pogut ser de complicat tot fins després d’haver rodat la pel·lícula. Ell tenia una serenitat i una actitud tan professionals. Estava concentrat en la feina, però, a la vegada, quan paràvem, cantàvem, fèiem broma… El primer dia va ser molt prudent, però de seguida vam crear un vincle molt bonic. Té molt de sentit de l’humor. La manera com s’ho prenia… Té clar que vol ser actor, i des de la capacitat d’un nen de dotze anys, sap a on s’està ficant. Diria que, fins i tot, més que molts de vint anys, que diuen que volen ser actors.

—I no té un paper senzill, perquè fa d’un nen amb síndrome d’Asperger i altes capacitats…
—Sí, no era senzill. Però crec que ha estat molt ben acompanyat. En Javier Ruiz Caldera, el director de la pel·lícula, ha estat una peça clau. Ho fa molt fàcil, no és gens impositiu, escolta molt, treballa en equip. A més, és pare, i va treballar amb molta tendresa. El Jordi també tenia al costat una “coach”, la Clàudia Costas, que és meravellosa. L’ha acompanyat en tot moment, no només en els moments de feina. Perquè pensa que en un rodatge es creen molts vincles, els adults vivim un moment d’efervescència: de cop i volta, tens una família, i de sobte, es desfà i ja no hi és. Imagina’t, si els adults ho vivim així, els nens… He de dir que crec que també ha tingut un paper clau en Miki Esparbé; ha tingut molta mà esquerra i ens ha ajudat a tots moltíssim. I no em vull oblidar d’esmentar la mare del Jordi, és molt sensata i toca molt de peus a terra. Per tant, el Jordi ha estat molt ben acompanyat. Però sí, té un talent i una capacitat… En té ganes i entén l’ofici.

—Ara parlàveu de la Clàudia Costas, que es va formar al Memory, la que fins fa poc era la vostra escola. I al film també vau coincidir amb l’Anna Castillo, que també hi va estudiar. Com és això de coincidir amb gent que es va formar al Memory?
—Ui! Ja fa temps que em passa. He treballat amb l’Elena Terrats, la Mariona Castillo i el Pau Oliver. Em genera una barreja d’orgull i satisfacció. M’agrada molt veure gent que es va formar amb nosaltres i tenen unes carreres impressionants, com ara la Vicky Luengo i el Ferran González. Pensa que vam ser la primera escola de formació integral de tot l’estat.

—Us en sentiu orgullosa?
—Estic contenta, però he de ser honesta: no va ser meva, la idea, va ser del Ricard Reguant. I allà hi ha treballat molta gent posant-hi el colze cada dia, com ara la meva germana, la Txell Gonyalons. De fet, l’any passat vaig vendre la meva part de l’escola a l’equip que hi estava treballant. I orgullosa? Aquesta paraula té una mica de connotació pretensiosa que no m’acaba d’agradar. Sí que em sento orgullosa des de la perspectiva d’una edat diferent, que els he vist nens i, de cop, van sols. Està molt bé. Sempre dic que el talent el porten ells. L’escola el que ha de procurar és de tenir les eines i saber captar aquell alumne per entrar en el codi que pugui entendre per explotar i potenciar aquell talent que té. Si poden anar a moltes escoles, millor. No he estat mai un gurú, no m’agraden. Hi ha molta gent que s’equivoca i va a una escola pensant que trobarà feina, i no a aprendre. Primer s’ha d’aprendre.

—Sobre això us volia preguntar, perquè ara parlàvem del Jordi Català, i al Memory heu treballat amb gent molt jove. No ha de ser fàcil, de gestionar-ho tot plegat.
—Quan es comença una carrera infantil, hi ha un moment que s’ha de superar aquesta etapa i passar a l’adulta, i han d’estar molt ben acompanyats, perquè, de cop, desapareixes. Recordo alguns casos. Ara em ve el cap el de l’Antonio Hortelano, que va tenir una baixada després de tenir grans èxits de jove, i després han de tornar a construir una carrera com a adults. Hi ha un moment que deixes de ser aquella carona. L’impàs costa i crec que s’ha d’acompanyar. És complicat fer una carrera infantil. Hi ha gent que de petita ha funcionat molt, però, de cop, deixa d’interessar perquè ja no és aquella criatura de les piguetes. No ha de ser fàcil que tothom et balli l’aigua i això s’acabi de sobte. Si no ho és per als adults, que sabem que hi ha moments de més visibilitat i moments de menys. A mi em sorprèn molt que de vegades em diuen que ara visc un molt bon moment… Jo no he parat mai de treballar. Sóc una privilegiada. El que passa és que malgrat que he fet coses amb públic i, fins i tot, amb bones crítiques, de vegades tens èpoques en què fas una carrera més discreta. També està bé. I de cop i volta fas una cosa que et dóna un punt de visibilitat, i tornes al focus. Però clar, fa quaranta-quatre anys que treballo. Me’n vaig anar a viure fora, i vaig tornar fa gairebé vuit anys. Però, per exemple, fer L’alegria que passa em va donar una altra vegada aquest punt de visibilitat. Realment, no he parat mai de treballar, i dono gràcies per això. També he picat molta pedra, però hi ha gent que pica molta pedra i no ho aconsegueix. Conec dones amb molt de talent que no han tingut les eines que jo he tingut per a funcionar, i això existeix. També sóc conscient que tot plegat es pot acabar demà. Què hi farem? Continuarem picant pedra!

—Tornant al film, juga amb una barreja de tendresa, riure i emoció. Pots passar de la llàgrima al riure en un segon.
—Hi ha un treball de l’equip creatiu i del director molt bo. És una pel·lícula que té sentit de l’humor. Un sentit de l’humor fi. Se senten riures en un moment donat, però sobretot fa que a la gent se li escapi un somriure tota l’estona. I quan t’emociones no és sentimentaloide. Hi ha veritat. Són uns personatges molt quotidians, molt reconeixibles i empatitzables. És veritat que va de la relació entre un pare i un fill, però si vas més enllà, els personatges de la perifèria tots tenen en comú una cosa, que és que formen part de la recerca de l’aprenentatge d’estimar. Cada dia volen aprendre, i reconstruir aquesta estima. I això es respira.

—També exposa les dificultats que tenim tots per a comunicar-nos. Representa que el nen que té Asperger i és qui té més dificultats, però si ho analitzes, déu-n’hi-do, els dèficits que tenen els adults…
—Sí senyora, crec que és una molt bona conclusió. El nen és el que més sap. Se li atribueix al nen aquest dèficit perquè està diagnosticat, però realment els que no en saben són els altres. L’àvia, el meu personatge, és el prototip d’aquestes famílies que diuen que els problemes no es parlen, que tot va bé. És sorprenent la quantitat de gent, i alguns de més joves, que continuen amb aquest tarannà. Que decideixen que hi ha temes dels quals no se’n parla, que són tabú. Mares que no es comuniquen amb les seves filles per parlar de coses com la regla o el sexe. Jo, amb la meva filla, no he tingut mai tabús. Amb elegància, amb tacte, sabent com és la teva filla, que no ha de ser igual que tu, però aquí estic jo per parlar d’aquestes coses. Sóc la teva mare, no la teva amiga, però podem parlar de tot. I el sexe és un regal de la vida. I arribarà aquest moment, i aquí estic jo per ajudar-te i per acompanyar-te. Hi sóc incondicionalment, no tinc cap dret a dir-te a qui has d’estimar o com. El que he de fer és acompanyar-te, m’agradi més o menys. A ningú li hi hauria d’important si m’agrada o no. El que és important és que he d’estar el teu costat i no jutjar-te.

—Sembla que com més va vivim en una societat més oberta, però…
—És mentida! S’han aconseguit coses, però alhora hi ha una part de la societat que sembla que respongui a la que es va obrint, per anar tancant-se més. Fins i tot gent que forma part d’una mateixa família. És sorprenent com podem ser tan diferents, i que hi hagi aquest gran dèficit de comunicació, i que no puguem parlar les coses. És trist.

—Ara parlàveu de tabús. A la Villarroel, amb Dones de ràdio, també trenqueu un tabú i parleu del càncer de mama.
—Sí, i ho fem des del sentit de l’humor, no en fem un drama. La Cristina Clemente, autora de l’obra, té l’habilitat d’escriure essent molt realista, però amb molt de sentit d’humor. I el director de l’obra, el Sergi Belbel, també és així. Quan passen coses dramàtiques a la vida, el sentit de l’humor és un flotador molt important on agafar-te. I en aquesta obra la Cristina és capaç de transitar per temes molt delicats, com ara el càncer de mama, des del sentit de l’humor, i sense faltar el respecte, amb emoció però sense sentimentalisme barat.

—Ja heu estrenat. Com va? 
—Aquests dies ha vingut gent que ha passat per aquest procés. Fins i tot alguna dona a qui li acabaven de diagnosticar, que em va dir: “Després de veure aquesta funció, entomo el procés que em ve ara d’una altra manera.” En aquesta funció, la majoria dels personatges se salven, i a la vida no tothom ho fa. La Cristina va entrevistar-se amb vuit o nou dones que havien passat per aquest procés. Persones de diferents edats, i diferents tipus de càncer de mama i resultats, físics i psíquics. Un dia els vam fer la funció a elles i va ser molt emocionant. Van estar molt agraïdes. Crec que és d’aquelles funcions en què rius, però amb un nus a la gola, de l’emoció. Encara que he de dir que la funció no és exclusivament per a dones. La resposta del públic masculí és aclaparadora. A més, el procés que passen és extrapolable a qualsevol mena de càncer o malaltia.