Àngels Gonyalons: “Per molts èxits que tingués, quan arribava a casa estava sola”

Fa més de quaranta anys que és dalt els escenaris. Àngels Gonyalons ha estat una de les actrius amb més èxit al teatre de casa nostra. I, malgrat que reconeix que aquests darrers anys ha decidit de canviar les prioritats i afluixar el ritme de vida, continua enamorant els espectadors. Ara actua a la Villarroel, amb Una teràpia integral, una obra amb un argument que d’entrada sembla simple: “En Toni Roca fa més de deu anys que imparteix un curs intensiu de quatre setmanes per aprendre a fer pa. Hi ha poques places i bufetades per apuntar-s’hi.” Però a mesura que hom va entrant dins l’obra, es veu que darrere les rialles hi ha moltes reflexions que acaben renovant i fent reflexionar els espectadors. Parlem de tot plegat amb Àngels Gonyalons.

—Havíeu fet mai pa, abans?
—[Riu] Sí. Més ben dit, havia intentat fer pa. M’han sortit més aviat cagarros. No m’acaba de sortir bé.

—En l’obra dieu: “Per fer un bon pa, no cal ni la millor farina ni el llevat més fresc; per fer un bon pa el que cal és estar bé amb un mateix.” Hi estaríeu d’acord?
—És l’eslògan de l’obra, però vull creure que malgrat que no em surt bé el pa, estic bé amb mi mateixa. De fet, crec que ara és el moment que estic millor amb mi mateixa. D’ençà que vaig fer cinquanta anys, estic molt millor.

—Ho heu dit molt convençuda… però de vegades costa de saber si realment estem bé, no?
—Quan no estem bé en som conscients. El que no som conscients és quan estem bé. Jo intento ser-ne conscient. Cada dia penso que tinc dues cames que em porten, i les valoro. Valoro molt tot el que tinc. I quan ho he tingut i ja no ho tinc, no ho lamento. Dono les gràcies per haver-ho tingut. Almenys ho he tingut una època. Sóc positiva.

—Moltes vegades em pregunten: “Com estàs?”, i la resposta automàtica és “bé”. No hi donem gaires voltes.
—Segurament responem això perquè no volem donar maldecaps a la gent. En realitat, la gent no té gaires ganes de sentir problemes. Els més amics t’escolten. Però ja sabem que hi ha d’haver un límit, perquè si no…

—A l’obra es diu que per sentir-se bé amb si mateix, hi té un paper molt important el sentiment de pertinença, de tenir una tribu.
—Ho necessitem tots. Per això de vegades és tan sobrevalorada la família. Si tens una família i hi estàs bé és meravellós. Però en nom de la família es cometen molts abusos. La gent està més pendent de quedar bé amb els de fora que amb els de casa. Els de casa els castiguem i els traiem tot el suc, els faltem el respecte. Massa sovint passen aquestes coses en nom de la família. Ara, tots necessitem sentir-nos identificats en un grup. Tots necessitem tenir algú amb qui parlar. Tenir alguna persona de forma incondicional.

—Quina és la vostra tribu?
—Sóc afortunada perquè tinc molts bons amics. A veure, no en tinc una quinzena, però crec que tenir-ne tants és impossible. No seria viable. Tinc uns quants bons amics. I aquesta és la meva tribu. Es diu molt, fins i tot a l’obra, però els amics són la família que tries.

—També hi ha un sentiment de pertinença als llocs. Sou més de Menorca o de Barcelona?
—No puc triar. Tinc un greu problema. A Menorca, hi tinc tres o quatre persones que m’estimo molt, i m’estimen. Però em falta aquest moviment cultural. He nascut i crescut en una ciutat com Barcelona. I quan sóc aquí, em falten els meus arbres, el meu taller… Fer coses amb les mans, que per mi és terapèutic. En realitat és terapèutic per a tothom, s’ha demostrat. Jo necessito molt l’activitat física. Necessito gastar energia. Podar els arbres per mi seria una mena de meditació. Puc passar hores podant i em deixa el cap molt relaxada. L’ideal per a mi és una combinació de Menorca i Barcelona. No és fàcil. Vols i dols.

—Aquest refugi que és Menorca, el vau descobrir en un moment que no estàveu bé i vau decidir d’anar-hi a viure. El vostre refugi d’infantesa.
—Sí, hi va haver un moment que me’n vaig anar a Menorca. Però més que anar-me’n a Menorca, vaig abandonar una manera de viure que m’arrossegava durant vint anys. Arriba un moment que em pregunto: “Jo què volia, realment?” I veig que sí que volia fer teatre, però sobretot, volia tenir una família. Segurament està sobrevalorada, però jo volia crear la meva família. De petita vaig ser molt feliç. Els meus pares són molt importants per a mi. No he estat ambiciosa. Volia fer teatre i ja està. I llavors em vaig trobar amb molts d’èxits. El problema és que em vaig adonar que per molts èxits que tingués quan arribava a casa estava sola. Al final vaig veure que no feia allò que volia. I fer un canvi com aquest no és fàcil. Vaig haver d’agafar distància de tot plegat. Des dels disset anys fins al trenta-vuit havia treballat molt intensament.

—No éreu feliç dalt els escenaris?
—A dalt de l’escenari sí; el problema el tenia quan baixava. No era feliç. Durant molts anys vaig pensar que la vida era això. I no, es pot ser feliç. Quan dic feliç, vull dir tenir pau i tranquil·litat, no aquesta idea màgica de felicitat que de vegades es té. A mi els escenaris m’han donat grans alegries, els estic molt agraïda. Però va haver-hi un moment que vaig tenir una mena de desenamorament de la meva feina. Ara he aconseguit tornar-me a enamorar. De fet, estic molt enamorada. Ara, em dóna alegries, però també maldecaps.

—S’ha de trobar un punt just entre la feina i la vida personal?
—Hi ha oficis que són maneres de viure. La nostra feina ens implica veure d’una manera particular i diferent la vida, en comparació amb la majoria de la societat, que tenen feines més convencionals. En aquests oficis, crec que sí que hi ha una edat en què vius per a això. Només vols parlar d’això. Però et vas fent gran i, per sort, veus que hi ha moltes altres coses a la vida. Ara, també estic convençuda que hi ha una edat, quan ets jove, que has de lluitar per allò que vols. Sobretot, si ho tens clar. Però hi ha vida més enllà. Has de mantenir certes distàncies, per tenir perspectiva. Si no és molt malaltís.

—Com era el vostre dia a dia? Heu dit que ara heu pensat alguna vegada com és que gent del vostre entorn us va deixar treballar d’aquella manera.
—Ara han canviat les coses. Ara hi ha el paper del cover i swing, que poden substituir-te. Jo no n’havia sentit parlar mai. Com a caps de cartell, nosaltres teníem molta responsabilitat. Sentíem que si no hi érem, no es podia aixecar el teló. I hi havia molta gent que menjava d’això. Vaig començar fent teatre infantil. Anaven amunt i avall amb furgoneta. Després vaig passar a actuar amb en Paco Morán. Aquella època fèiem doble funció cada dia, menys dilluns. Fèiem dotze funcions setmanals, de dues hores. Vaig arribar a treballar amb una costella trencada, o amb onze punts al genoll. I amb un aforament de mil persones. No hi havia micros. Treballaves, ho havies de fer. Segurament hem fet heroïcitats, que ara, mirat amb perspectiva, no s’havien d’haver fet. Ara, també tinc un conflicte. En realitat, sóc un dubte en potes. Hem viscut injustícies, abusos de poder i molta pressió en alguns moments. No ho justifico, no crec que hagi de ser així. Però per què punyetes només aprenem amb l’adversitat? Entre cotons, no aprenem. Crec que hauríem de buscar el punt mitjà. He viscut moments molt durs, però també molt gratificants i bonics. Estic molt agraïda a la vida. També estic agraïda a les castanyes que m’he emportat, perquè fan que avui sigui aquí i sigui com sóc.

—Com vau aconseguir de tornar-vos a motivar per pujar els escenaris?
—Crec que el que cal preguntar-se és per què em vaig desenamorar dels escenaris. Hi havia molta intensitat. Hi havia moltes coses barrejades, treballava molt amb la que era la meva parella, en Ricard Reguant. Em vaig separar i necessitava molta distància de tot, per reconciliar-me amb la professió. No va ser una cosa d’un dia per un altre, va ser un procés. Vaig anar a Menorca, vaig aprendre a relativitzar les coses. Em vaig renyar i perdonar certes coses.

—Sóc d’una generació en què Àngels Gonyalons era la gran estrella.
—Sí, ho van fer una mica, això. Suposo que els interessava, a la gent que treia diners de tot plegat. Jo no ho vaig buscar.

—No sé fins a quin punt treure-us de sobre aquesta etiqueta us va ajudar a tornar a pujar als escenaris d’una altra manera.
—Jo he tornat a néixer unes quantes vegades. No passa res per deixar de ser aquesta estrella. És bo i tot. Sempre cito Sartre, que deia que només els llestos es recuperen de l’èxit, els ximples mai. Els anys noranta no podia fer ni una passa. Tothom m’aturava. Tot plegat també té una altra cara. No tot és bonic. Era jutjada per cada cosa que feia.

—Ara teniu més llibertat.
—I tant. Tinc clar que en el meu cas tot plegat ha consistit a fer-se gran. Potser hi ha actors que a vint anys ja tenen una gran maduresa. Jo em vaig fer popular molt jove. Queia bé a tothom. I al final era un peix que es mossegava a la cua. Pensava que a tota hora havia de ser aquella dona encantadora que tothom esperava que fos. I no, som persones com tothom. Anem al lavabo i si no ens dutxem fem pudor. La nostra societat està molt acostumada a mitificar. A mi em fa gràcia perquè hi ha gent que ve i em diu: “No canviïs mai.” I a mi només em sortiria dir-li: “Vostè no sap que burra que puc arribar a ser.” Però el que em consola és pensar que hi ha la voluntat de ser millor. Hi ha dies que estàs brillant, i hi ha dies que no acabes de trobar el personatge. Però aquests dies, malgrat les dificultats, no et converteixes en mala actriu. En realitat, tampoc no era una meravella quan tot eren elogis. De fet, els mateixos que em van dir que era meravellosa, després van començar a trobar tots els errors. És important tenir criteri propi i saber que un val per fer la feina que fa. I no vals per una ciència divina, sinó perquè treballes dia a dia per valer. Però malgrat això, no som infal·libles, ens podem equivocar. No sempre aconseguim la fórmula, i per això no ens convertim en un frau.

—De vegades sembla que si sortiu a la televisió sou el súmmum, però, en canvi, si feu teatre no existiu.
—Si, sovint hi ha persones que vénen i em diuen que feia molt que no em veien. I jo fa quaranta-dos anys que pago el lloguer fent d’actriu; per tant, no he desaparegut. Em guanyo el sou al teatre. També és veritat que la meva carrera va ser diferent. A mi la popularitat no em va venir gràcies a la televisió, sinó al teatre. Va venir amb Mar i cel, Estan tocant la nostra cançó i Memory. Fins i tot gent que no anava al teatre va venir a veure’ns.

—Ara que parlàveu de Mar i cel, va ser un punt d’inflexió a la vostra carrera?
—No ho sé. Et diria que Memory va ser més important. Però Mar i cel va ser molt important, i això potser ho he sabut més endavant. Quan fèiem Mar i cel no érem conscients que participàvem en una cosa molt important dins les arts escèniques de Catalunya. No sabíem que això seria tan important. Nosaltres fèiem una feina que ens agradava molt. Érem feliços perquè ens havien triat per fer-la. No ens sentíem una elit, ni res d’això.

—Potser també perquè el fenomen va anar creixent amb els anys. Jo sóc d’aquella generació que no va veure el primer Mar i cel al teatre. Però sí que el vaig veure milers de vegades en una cinta de vídeo que hi havia a casa.
—Sí, segurament és la màgia de Mar i cel. Hi ha gent que encara ens recorda a nosaltres, als actors que ho van fer per primera vegada. Però molts altres ho van descobrir amb uns altres actors. Tothom estima Mar i cel amb els actors amb què el va descobrir. Sempre dic als alumnes del Memory: “Ningú no és imprescindible. El món continuarà girant si tu desapareixes. No obstant això, l’espai que tu omples en el món, només el pots omplir tu, de la manera que ho fas tu. Ets únic fent-ho d’aquesta manera.” Per tant, no ens hem de creure que som indispensables, però tampoc que no som ningú. Fins l’ésser més discret porta al món una part que és única. La gent que l’envolta, el necessita i l’estima.

—Parlant de Dagoll Dagom: han anunciat que tanquen, però abans tornaran a fer Mar i cel.
—Ei!, però no encara, que hem de fer una cosa junts abans.

—Ah, sí?
—Sí, em fa molta il·lusió tornar a treballar amb ells. Actuaré amb Dagoll Dagom en un projecte dirigit per Marc Rosich… Puc dir-ne poca cosa més. Comencem a assajar el mes de gener.

—En el panorama teatral actual hi ha lloc per a companyies com Dagoll Dagom? Cada vegada veiem més musicals impulsats per grans productores amb molts actors. Fan el mateix musical a tot el món. Ha canviat aquest model?
—Crec que s’hi ha afegit un model. Fins i tot diria que quan van arribar aquestes multinacionals va ser bo. Van donar feina a molta gent. De fet, jo vaig participar en un, Sister Act. Però, en el meu cas, vaig tenir la sort que no era una franquícia, sinó que la directora dirigia segons els actors que tenia. I això va ser molt gratificant, perquè vam poder crear el personatge. Com tot, hi ha aspectes bons, i n’hi ha que no m’agraden tant. Ser actor implica un punt de mercenari, però en aquestes produccions ho has de ser molt més. De cop, treuen un actor de Miserables, i el posen a fer Sister Act. Juguen com si fossin uns peons. Tot és correcte, i ja està. Hi ha molta gent que canta molt bé. I fins i tot, hi ha bons actors. Però realment, és diferent veure una persona que canta bé que veure un bon actor. Quan trobes un bon actor tot canvia. Agafa una volada especial.

—Per fer musicals cal ser un bon actor?
—Sempre ho he dit: no m’agrada fer diferències, o ets actor o no ho ets. Els musicals no tenen prestigi perquè s’ha triat molta gent que canta molt bé, però no són bons comunicadors. No són actors. Els actors han de fer-te empatitzar amb el que els passa. Encara que no tot es culpa dels actors, també hi ha arguments molt fluixets. Per molt que sigui un musical, no deixa de ser teatre.

—Això que expliqueu és el que intenteu ensenyar a la vostra escola, a Memory?
—Si, això és el que intento. No tan sols formem actors, sinó que intentem formar gent amb iniciativa. Actors que no esperen que els soni el telèfon, sinó que s’organitzin i facin coses. És important que tinguin iniciativa. No podem esperar que ens caguin els projectes del cel, s’han de crear. De l’escola, n’han sortit noms com Marta Rovira, Ferran Gonzàlez, Alícia Serrat, Joan Maria Segura, Vicky Luengo, Elena Terrats… Però també gent no ha acabat fent d’actor, sinó que ha creat i ha fet altres coses.