20.10.2023 - 21:40
A la llar de foc i al moble del menjador, de color marró fosc, aquells de tota la vida, hi ha tot ple de fotografies de la família. Són quarts de sis de la tarda i fa un dia digne de tardor, amb una mica de pluja i núvols, però els raigs del sol encara il·luminen la sala d’estar. Reposa al fons, asseguda en una cadira. El nét, en Jordi, ens avisa que està una mica cansada. Avui no ha parat quieta i s’ha passat molta estona a la cuina. Ha tingut a dinar un amic de la família, l’ex-conseller d’Interior Miquel Buch, i li ha volgut fer un plat exquisit, llengua de vedella estofada. “I m’ha quedat molt bé!”, diu. Som a casa l’Angeleta Corominas Roca, a Roda de Ter (Osona). Una senyora de noranta-dos anys carregada d’energia i felicitat. I amb un bon humor que es contagia tan bon punt la coneixes.
El 29 d’abril, en Jordi li va fer una proposta que li ha canviat la vida: crear-li un perfil d’Instagram (@iaiaangeleta). I amb un objectiu clar: fer visible i reconèixer la gent gran. “Som una societat que tenim els gossos al sofà i els avis a la residència. No dic que sigui el cas de tothom, però aquesta gent ha treballat tant, amb una vida plena de canvis… Sí, és un reconeixement a la iaia, però també a tota una generació”, explica. I destaca sobretot que sigui un homenatge en vida: “N’acostumem a fer als morts, i si són vius t’assegures que ho gaudeixen.”
A l’Angeleta la va sorprendre, la proposta. Fins el 29 d’abril no n’havia sentit a parlar mai, d’Instagram. Al començament li feia respecte i no gaire gràcia, però ara la té ben fascinada. S’ho passa bé quan la reconeixen pel carrer i la paren per fer-se fotografies. En certa manera, s’ha convertit en la besàvia de Catalunya. Perquè d’àvia, ja n’hi ha una, Pilarín Bayés, de qui és molt amiga. “Ella és molt sàvia, jo sóc molt ruca”, diu, mig enriolada.
Encara no acaba d’entendre com pot ser que a la gent li interessi tant això que fa. L’altre dia, al mercat de Manlleu (Osona), una dependenta fins i tot li va proposar de fer receptes. Hi publiquen contingut de tota mena i destaca sobretot per la naturalitat, atès que no hi ha cap guió. Aprendre a fer anar la ràdio, estrenar sabates, passejar pel camp o conduir el Fiat 500 de color vermell, que fa servir cada dia per anar a comprar.
Ver esta publicación en Instagram
Els vídeos de l’Angeleta triomfen i capten l’atenció de totes les generacions. “Recorda aquella mare i àvia que ja no hi són, aquelles que per al públic general no són famoses ni importants, però que per a cadascú són l’hòstia. També ajuda la gent malalta que passa per mals moments. Sense voler-ho, fas un bé. I amb això, la veritat és que estem molt contents”, comenta en Jordi. És un cas únic al país i en menys de mig any ja té més de vint-i-set mil seguidors. El perfil el gestiona en Jordi, que ha decidit de mantenir-se en l’anonimat, però que és prou conegut a la comarca.
De pagès a la fàbrica
L’Angeleta Corominas va néixer el 14 de febrer de 1931 a Prats de Lluçanès, a la casa del molí de Galobardes. S’hi va estar fins que es va casar a vint anys, quan va fer el salt a la caseta de Llofrens, a Santa Maria de Merlès (Berguedà). Dos anys després se’n van anar a les masoveries del Grau, a Prats. Fins que van decidir de posar punt final a la vida de pagès i instal·lar-se a Roda de Ter, on va treballar a la fàbrica tèxtil Tecla Sala fins que es va jubilar.
Pensa moltíssim en el marit. El record més bonic de la seva vida són els anys que va viure al seu costat: “Era una bona persona i m’estimava molt.” I el record més dolent, la seva mort. Té la sort d’estar acompanyada moltes hores el dia, però reconeix que el que més por li fa és la soledat, una qüestió com més va més persistent entre la gent gran, malauradament.
No va tenir una infància fàcil. “Vivíem en una casa de pagès a prop de Prats i teníem una hora a peu fins al col·legi. No hi vaig anar fins que tenia set anys. A la tarda, tornava tota sola cap a casa. Passava per un lloc amb molta vegetació que en deien ‘el racó fosc’. I em feia tanta por. Pobreta, tenia vuit o nou anys, era molt petita, i quan arribava allà em posava a córrer fins a arribar a casa”, recorda l’Angeleta. A setze anys va aprendre a cosir: “Em feia tota la roba jo.” “I de divertiment, a part de cosir, què més fèieu?”, li demanem. I respon amb contundència: “Treballar! A pagès sempre hi havia feina. Arrencar naps, remolatxa o buscar canyes de blat de moro per a les vaques. S’havien d’alimentar al matí, migdia i vespre.”
Viure a pagès és sacrificat. L’Angeleta ho sap prou bé. Tota la família treballava a la terra. I recorda el temps de la guerra del 1936-1939, quan hi havia ben poca cosa i tot era molt complicat. “Criàvem pollastres, conills, gallines i porcs. De gana no n’havíem passat mai. Però gaire luxe, tampoc”, diu. Per això una vegada va arribar a la fàbrica, la qualitat de vida li va millorar: “Aquí teníem festa, vacances. A pagès no n’havíem fet mai.”
Li preguntem per la millor edat: “Els seixanta. És quan estàs més bé.” I ens deixa tots bocabadats. Ningú no s’esperava que una dona de noranta-dos anys diria els seixanta, però té trellat. “Com que de jove vaig haver de treballar tant, quan vaig venir aquí, que ens ho vam vendre tot, respirava perquè el diumenge feia festa”, diu l’Angeleta. “De petita, la guerra; a vint-i-cinc anys per aquests mons de Déu, amb poques comoditats i treballant molt”, explica el Jordi.
Tardes de “congrés dels diputats”
L’Angeleta té una rutina ben establerta. Es lleva pels volts de les vuit, es vesteix, esmorza i va a comprar tot allò que ha de menester, perquè cada dia té els besnets a sopar. La migdiada és sagrada i, en acabat, a les cinc, toca fer-la petar un parell d’hores amb quatre o cinc vídues i un matrimoni en una placeta. D’això en diuen anar al “congrés dels diputats”, un lloc on no fa gaire hi han tingut més convidats, com lo Pau de Ponts, Pep Poblet i Ernest Codina del programa Matina Codina de RAC 105.
Li agrada molt llegir, sobretot el 9 Nou el divendres i el dilluns. També passa força estona al jardí: “Hi tinc quatre plantes, les cuido i netejo el jardí. Hi tinc una olivera molt grossa i se m’embruta molt. I aquest –assenyalant en Jordi– té una piscina i gespa i també la hi cuido.”
Tots els continguts els fan en català i no hi renunciaran mai. Ni els ha passat pel cap de fer-ho en castellà. “No sé ni parlar-lo. Ja hi ha gent que ho fa”, diu l’Angeleta. El perfil no té un vessat comercial, però en Jordi somnia un anunci que assegura que tindria un èxit rotund: “La meva iaia i la Pilarín a les costes del Garraf, amb el Fiat 500 descapotable de la iaia, baixant a la cala, seient en una taula i amb una cervesa cada una. I la Pilarín tirant-se de cap al mar. Seria el millor anunci d’Estrella Damm.” Ja veurem què ens trobarem l’estiu que ve.
