30.03.2021 - 06:00
Susanna Ligero. En 1907, a París es va celebrar una gran exposició colonial en el Jardí d’Agricultura Tropical del Bois. Allà es van recrear cinc poblats diferents on, a més de construccions i paisatges típics, hi havia persones de carn i ossos pertanyents a la cultura representada. Gairebé dos milions de visitants passaren per aquell zoològic humà en sis mesos, alguns observant bocabadats el que consideraven un exotisme més; d’altres prenent notes que assentarien les bases del racisme científic.
En el seu llibre Superior, la periodista científica Angela Saini (Londres, 1980) descriu la seua visita a aquest indret (en les seues paraules, una mena de «Disneylandia eduardiana»), un parc obert al públic però sense massa indicacions, amb els monuments en runes i cap cartell que explique per què hi són. Una bona metàfora del que ocorre amb el passat colonial de tantes nacions: una relíquia vergonyosa de la qual es prefereix no parlar.
No és la primera vegada que Angela Saini posa el focus en les confusions i prejudicis que afecten la recerca científica. Si en la seua obra prèvia, Inferior, Saini se centrava en com la ciència ha estudiat les diferències entre dones i homes, en Superior l’autora ens porta als orígens del racisme científic per a mostrar-nos les seues ramificacions. La ciència de la diferència humana va nàixer en els anys del colonialisme i l’esclavisme; es va dividir el món en races i es va situar la raça blanca en un escalafó biològic superior a la resta, per tal de justificar la conquesta de territoris, el robatori de riqueses i l’aniquilació de poblacions. Inevitablement, aquests fets han deixat pòsit en la recerca científica fins a l’actualitat i Saini ho aborda sense titubejos.
Superior, publicat en anglès en 2019, va ser considerat «Llibre de l’any» per mitjans com el Financial Times, The Guardian o The Telegraph, a més d’estar inclòs entre els deu llibres de 2019 de la revista Nature. Tal com ens explica l’autora, aquest llibre va provocar irades reaccions entre grups supremacistes blancs, però també que molts científics i institucions volgueren comptar amb ella per a treballar cap a un estudi de l’ésser humà allunyat del racisme científic. De fet, la revista Prospect va incloure Angela Saini en la llista dels 50 pensadors o intel·lectuals més importants de 2020. Aprofitant la publicació en castellà de Superior: el retorno del racismo científico (Círculo de Tiza, 2021), parlem amb ella.
El seu llibre mostra com el concepte biològic de raça no funciona ni proporciona mai dades fiables. Per què encara tants investigadors l’usen en la seua recerca?
Crec que té a veure amb la manera en què vam començar a pensar en les diferències entre humans ja des del principi, des de la Il·lustració en avant, en el naixement de la ciència occidental moderna. Es van assumir certes suposicions sobre l’espècie humana; algunes tenien a veure amb el gènere –per exemple, que les dones no eren iguals als homes en termes intel·lectuals– i altres, amb la raça i l’etnicitat. La idea de dividir els humans en grups distints ja és política, perquè no és quelcom que es done a la biologia. La biologia no discrimina els humans en grups distints, resulta que som molt homogenis. De fet, som una de les espècies més homogènies del planeta. A més, la manera de dividir-nos sempre dependrà de les idees polítiques i de la societat en què vivim. Així, quan els científics europeus van assentar unes determinades categories, estaven influenciats pel món en què vivien. Estaven influenciats pel colonialisme, per idees sobre la superioritat europea, sobre l’esclavitud… Totes les jerarquies d’aquella societat van importar-se a la ciència de la diferència humana i van esdevenir la base de la recerca. I durant centenars d’anys, això és el que han usat els investigadors en el seu treball. Les suposicions racials, com les de gènere, van integrar-se a la recerca científica des de l’inici, i és molt difícil desfer-se d’aquestes idees un cop estan ben arrelades dins de nosaltres, dins de l’establishment.
A més d’aquestes idees arrelades i prejudicis consegüents, creu que hi ha una mica de cientisme en aquesta qüestió?
Sí, ho crec, i de fet bona part del meu treball durant els últims anys s’ha concentrat en aquest problema. Hi ha certa arrogància i supèrbia en un estament que es considera a si mateix completament objectiu, per sobre de la societat i de la política, i que res d’això és un problema per a nosaltres els científics perquè lidiem amb dades empíriques, i aquestes es troben més enllà de la quotidianitat les persones. Això no ha estat cert mai. Els científics són humans com la resta de nosaltres, es troben a dins de la societat i s’hi veuen afectats. Les preguntes que plantegen sempre es veuran influenciades per la societat i si no reconeixen aquest fet, estan caient en les mateixes trampes en què van caure els científics del segle XIX. Per exemple, mirant al seu voltant i assumint que la desigualtat té una causa biològica. Per descomptat, això no és així, sinó que la desigualtat és un producte de diferents factors i hem de considerar-los tots.
En lloc de tractar de descobrir diferències genètiques entre éssers humans que bàsicament tenen un aspecte diferent, quines preguntes podria plantejar la ciència per a entendre millor, per exemple, la salut de les persones?
M’agradaria veure una ciència de la diferència que ens mire com a individus, que entenga que cada persona és única i una confluència de diferents factors. No només la genètica, sinó la manera en què vivim, on vivim, la dieta que tenim… La majoria de les coses que maten els éssers humans, com a mínim a Occident, són malalties cardiovasculars, accidents cerebrovasculars… Coses que depenen molt de la manera en què vivim. Així, m’agradaria que la ciència de la diferència humana tinguera en compte tots aquests determinants socials a banda d’analitzar els nostres cossos. Hem de recordar que la majoria de les diferències humanes les trobem a escala individual, no grupal. Hi ha molt poques malalties que mostren diferències entre grups de població, i fins i tot en aquest cas parlem en termes estadístics: no és que hi haja un gen que només tenen els membres d’una població que no s’hi trobe en cap altra. No hi ha gens «negres», ni «blancs» ni «marrons». Hem d’entendre això si realment volem un sistema de salut personalitzat.
En el llibre, hi trobem d’una banda, científics que usen les estructures científiques com el sistema de publicació acadèmica per a justificar les seues creences racistes (amb bona dosi de cherry-picking) i d’altra, investigadors que es consideren antiracistes però que pensen que caldria explorar millor el concepte de raça biològica. Pensa que la segona perspectiva d’alguna manera ajuda a mantenir la primera dins l’esfera científica, encara que siga de forma marginal?
Sí, la confusió de termes és el que realment fa possible que aquestes idees continuen vives. El relat que les sustenta té la presència suficient dins la ciència mainstream, encara s’hi creu el suficient en la raça biològica com perquè aquesta continue dins l’equació, quan l’hauríem d’haver tret fa molt de temps. Si la mantenim dins l’equació, ha de ser com a factor social. Per exemple, fa cent anys els científics del Regne Unit solien pensar que les classes socials eren genèticament diferents, que les persones pobres d’alguna manera eren més dèbils que les riques. Per norma general, ja no pensem així i el mateix ha d’ocórrer amb la raça. Cal que l’estudiem, però com a fenomen social, no com a un de biològic, de la mateixa forma que ho fem amb la classe social. Per exemple, les persones nord-americanes negres tenen taxes de mortalitat més altes que les blanques en gairebé qualsevol cosa, però això no es deu a la seua «negritud». Les persones viuen vides molt diferents d’acord amb la percepció social de qui són i de les seues circumstàncies i, per tant, de com són tractades en aquest món. Però trobe que aquesta fina línia de vegades es confon i és fàcil que s’acabe pensant que també hi ha diferències genètiques.
Encara que siga un fenomen més aviat marginal i localitzat en certs grups, com pot acabar el racisme científic reforçant els estereotips racials en la societat?
Hi ha dues maneres d’abordar la diferència humana: una és dir que som pràcticament iguals per dins, i que hi ha algunes diferències marginals entre individus i també diferències encara més menudes entre grups de població. L’altra és concentrar-se en aquestes diferències marginals. La narrativa que s’escull és la que guiarà la manera dels públics de pensar en la diferència humana. Em preocupa que els científics s’hagen concentrat molt en aquestes diferències i no hagen emfatitzat prou les similituds entre nosaltres, quan el cert és que som pràcticament iguals sota la pell. Per exemple, al Regne Unit s’han donat certes reticències per part de grups ètnics minoritaris cap a la vacuna de la COVID-19. Hi ha gent que m’ha preguntat: «És segura per a mi? Soc negre, i crec que no s’ha provat en gent negra». I la qüestió és que no importa en qui s’ha provat la vacuna, mentre la mostra haja sigut prou àmplia. No som tan diferents per dins com perquè un medicament que es prova en persones blanques puga no funcionar en persones negres. Però com que el relat al voltant de la raça i la salut s’ha centrat tant en les petites diferències, l’imaginari públic arrossega la impressió que aquestes diferències són molt destacades, quan gairebé no importen. Per tant, trobe que els científics han d’acceptar una mica de responsabilitat per això, així com els mitjans. Perquè tot és qüestió de narratives, de la forma en què expliquem històries i, en concret, la història de la diferència humana. Així que no culpe els públics quan de vegades cauen en aquests malentesos.
En un dels últims capítols del llibre, de fet, explica com als Estats Units un medicament per a la hipertensió va ser aprovat per a ser venut només a persones negres…
Sí, això té a veure amb mites racials sobre la hipertensió [com a malaltia que afecta més les persones negres]. Aquesta en particular fa molt de temps que hi és, sobretot als Estats Units però també al Regne Unit. És cert que es veuen més pacients negres amb hipertensió, però hem de recordar que aquesta és una malaltia que depèn molt de la forma de viure, i de la dieta en particular. Per exemple, la meua mare té hipertensió i sé que es deu a la seua forma de vida i de menjar. Però també hi influeix ser una persona immigrant: hi ha estudis que mostren que la pressió sanguínia és més alta si ets immigrant per les pressions i els estressos d’aqueix tipus de vida. Per tant, que de nou es parle de diferències genètiques en aquesta qüestió diu més del desig de la comunitat mèdica de tenir una explicació biològica molt simple per al que en realitat és un fenomen social complex.
Llig l’entrevista completa a la web de Mètode.
Susanna Ligero és periodista i traductora de la revista Mètode. @sulitorrr
