27.10.2020 - 01:50
|
Actualització: 27.10.2020 - 08:05
‘Què volem en compte de policia i presó? Volem educació, art, més democràcia i més socialisme’ deia Angela Davis al Pati de les Dones del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Hi era en forma virtual, parlava als assistents a través d’una pantalla gegant malgrat els problemes de connexió pel temporal que feia a San Francisco, ciutat des d’on s’havia connectat. Davis era la convidada especial de la xerrada ‘Contra el racisme: una lluita constant‘, que va omplir ahir el pati del CCCB per parlar sobre racisme, colonialisme i interseccionalitat.
La conversa, moderada per Isabelle Mamadou, coordinadora de l’Equip per la Implementació del Decenni Afrodescendent de les Nacions Unides a Espanya, era el primer acte del cicle de debats ‘La cicatriu colonial‘ organitzat com a activitat paral·lela de l’exposició ‘William Kentridge: el que no està dibuixat‘. Van participar-hi, també, per a donar la seva visió i experiència personal, Marra Junior, tècnic d’intervenció social que parla de racisme i violència policial des de la seva posició de migrant senegalès a Espanya; Basha Changuerra, militant antiracista, activista afrofeminista i una de les impulsores de l’organització AfroFem Koop i l’activista panafricanista Jeffrey Abé Pans, coordinador del llibre Cuando somos el enemigo. Activismo negro en España.
Feia poques hores que la NASA havia anunciat que hi havia aigua a la lluna, però al Pati de les Dones la conversa va ser ben arrelada a la terra i als habitants que la poblen. Davis va començar fent un primer discurs en què va valorar l’impacte del moviment Black Lives Matter enmig d’un context de pandèmia mundial. Va explicar que, als Estats Units, les persones que tenien ‘feines essencials’ eren majoritàriament persones negres –treballdors de supermercats, del sistema sanitari, de neteja, etc.– i l’assassinat de George Floyd va ser un desencadenant per a protestes en massa que van anar més enllà dels Estats Units i van servir com a element de solidaritat entre els moviments antirracistes i les comunitats africanes i afrodescendents d’arreu.
També va criticar l’eslògan que Hillary Clinton havia emprat durant la seva campanya presidencial (‘All lives matter’) i va parlar de ‘la tirania de l’absolut’: si parlem que totes les vides importen dissolem el missatge que les vides negres importen, que són unes vides que pateixen una opressió i per tant en cal reivindicar els drets.
Isabelle Mamadou va demanar-li per un dels eslògans que més van circular a les protestes per l’assassinat de Floyd: ‘Defund the police‘. Davis va explicar que allò que volien els manifestants quan clamaven que es retirés el finançament de la policia era acabar amb un braç (armat) del racisme institucional del país i demanaven de destinar aquests recursos a altres serveis que sí que aportin seguretat i serveixin a la comunitat com ara serveis socials, educació o un bon sistema sanitari. De fet, per Davis que la policia encarni la violència va en contra totalment del concepte de seguretat que hauria de promoure. També va explicar que la policia i la presó són dos conceptes que van molt lligats i que per tant també fomenten el racisme institucional.
Marra Junior va explicar la seva experiència personal. Ell va arribar el 2007 a Espanya des del Senegal per l’oceà Atlàntic, ‘la fossa comuna més gran del món’, va explicar. Va criticar molt durament els CIE i va qualificar-ne els migrants tancats allà com a presos polítics, perquè ‘cap persona no és il·legal ni tampoc no ho és migrar’. Va demanar-li a Davis per la llei criminal de fronteres i ella va respondre, molt contundentment, que ‘la idea que la ciutadania depengui d’un document és ridícula’.
Basha Changuerra va posar damunt la taula un tema que tot sovint roman a sota la catifa dins del moviment antirracista: les desigualtats i opressions que s’hi poden donar a dins, i va obrir el debat encara més a la interseccionalitat. Davis va agrair la pregunta perquè posava de manifest una cosa que passa dins els moviments: les contradiccions. Però lluny de voler-les amagar, Davis considera que s’han d’abraçar per a poder treballar-hi. També va explicar que les violències –racisme, masclisme, etc.– estructurals i interpersonals no van deslligades sinó que l’una es reflecteix en l’altra i per això no es poden abordar per separat sinó com un tot.
Al seu torn, Jeffrey Abé Pans va demanar si el moviment antirracista dels Estats Units tenia una mirada posada a tot allò que passava a l’Àfrica o en canvi estava més centrat a resoldre les desigualtats existents al país. Davis va explicar que sobretot durant els anys seixanta i els moviments d’alliberament africans, des dels Estats Units s’havia mirat molt cap al continent africà, i que en general ella havia vist que els moviments de persones africanes o afrodescendents d’arreu es miraven entre si, perquè el problema, el racisme que els travessa a tots és una opressió que comparteixen de la mateixa manera.
La interseccionalitat va travessar tota la xerrada –més d’una vegada es va fer al·lusió a la gran quantitat de dones, la majoria, que hi havia entre els assistents; moltes de les quals afrodescendents–, però es va fer encara més palesa després d’una pregunta del públic que va preguntar explícitament per la relació que han de tenir antirracisme, feminisme i socialisme. Davis va explicar que en els fonaments del capitalisme global (també va parlar molt de ‘capitalisme racial’) hi rau el racisme així com hi rau el patriarcat. Per ella, no és possible que es pugui eradicar el racisme en un sistema capitalista o continuant en un model socioeconòmic com el vigent, perquè la seva base és la desigualtat i l’explotació de la força productiva d’uns quants en benefici d’uns altres.
L’acte va finir puntual, després d’una hora i mitja. Els aplaudiments van allargar-se molts minuts malgrat el fred que imperava i la videoconferència amb Angela Davis, des de San Francisco, va acabar.
‘La cicatriu colonial’
La història dels darrers segles està profundament marcada pel colonialisme europeu i l’impacte que ha tingut arreu del món. Sense el projecte colonial no es poden entendre gran part dels sistemes polítics, econòmics i culturals d’avui, i tampoc moltes de les injustícies que continuen afectant una gran part de la població mundial. El cicle de debats ‘La cicatriu colonial’, que s’ha estrenat amb Angela Davis, vol analitzar les conseqüències del colonialisme que marquen la societat contemporània així com pensar els reptes per al futur que aquest llegat imposa.
Fins al 14 de desembre passaran pel CCCB veus que ajudaran a pensar aquest futur cap descolonitzat. La segona participant serà Maria Campbell (9 de novembre), la gran veu literària indígena del Canadà, que parlarà sobre la importància de trencar els silencis imposats per l’oblit i reivindicarà la memòria i la cultura de les comunitats indígenes aprofitant que Club Editor acaba de publicar la traducció en català de la seva obra Mestissa. El 30 de novembre serà el torn de l’escriptor i assagista Pankaj Mishra, un dels observadors més interessants dels contrastos i les contradiccions entre orient i occident, que parlarà sobre com la relació entre capitalisme i imperialisme ha alimentat les desigualtats del present. Finalment, per tancar el cicle, el 14 de desembre l’antropòloga Aída Bueno, una de les grans expertes en la història de l’esclavisme i la diàspora africana a l’Amèrica Llatina, presentarà el seu curtmetratge Guillermina (2019) i parlarà sobre com el colonialisme també es va desenvolupar en la intimitat de les relacions personals.
