Ángela Cervantes: “Tothom hauria de fer teràpia”

Ángela Cervantes (Barcelona, 1993) és actriu i l’hem poguda veure a la gran pantalla a films com Chavalas o La Maternal, a la sèrie Com si fos ahir, de TV3, i ara també al Teatre Borràs de Barcelona, en què interpreta la Miranda a La pell fina. L’obra és un comèdia en què es parla de tot allò que no estem preparats per a dir ni per a rebre. Què passa quan la veritat ofèn? S’ha de dir igualment o cal pensar-s’ho dues vegades? Debats sobre la sinceritat, la maternitat, el talent o les relacions de parella ens posen davant el mirall i ens fan reflexionar sense poder parar de riure. En podreu gaudir fins el 29 de juliol. Parlem amb Cervantes sobre l’obra, però també sobre la seva trajectòria, la gestió de l’èxit i els plans que té d’ara endavant.

—El punt de partida de l’obra és el comentari que fa una parella a una altra sobre el seu nadó: que és lleig. Això s’ha de poder dir?
—Jo crec que no. Quan acabes de tenir un fill ets molt vulnerable i estàs molt sensible. Has d’entomar moltes coses, perquè et vinguin i et diguin que el teu fill és lleig. En realitat això no té importància. El dilema sembla que sigui només si hem de dir les veritats o no, però també hi ha el punt d’analitzar què és la veritat. Potser jo penso que tinc la veritat absoluta i dic que el nen és lleig, però no necessàriament és així. És molt fàcil ferir a l’altre gratuïtament.

—Dir que algú és lleig diríeu que és un insult o una descripció?
—Depèn de com es digui. Pot ser una descripció o un insult. La paraula lleig, segons com la facis servir, podria arribar a ser una descripció. Però tal com la diu en Nacho, és un insult. A més, ho fa per fotre.

—De fet, l’exemple que apareix a l’obra ens posa davant el mirall. Quantes vegades hem dit “que bonic!” a un nadó pensant que realment no ho era… És la mentida més universal!
—És l’excusa per a parlar de moltes altres coses. De si hem de ser sincers sempre o no, de si cal dir sempre allò que pensem… Hi ha mil exemples i això fa que ens hi sentim molt identificats.

—Hi ha la regla dels tres segons…
—Sí. Si pots canviar-ho en tres segons, està bé dir-ho, i si no, doncs millor callar.

—Heu viscut alguna situació d’aquesta mena?
—Sí. M’ha passat de pensar que el fill d’uns amics és lleig. Ara que tinc trenta anys, em comença a passar que el meu entorn comença a tenir fills i sí que és veritat que quan els bebès són molt petits… N’hi va haver un que era molt pelut i vaig pensar “hòstia, tot bé?” [riu]. També n’he vist amb el nas una mica estrany, amb faccions molt marcades… Però, és clar, què has de dir? Que és molt bufó.

—Més enllà del cas del nadó, a l’obra la sinceritat té un paper molt important… Hauríem de dir-nos sempre el que pensem o esteu a favor de les mentides piadoses?
—Estic a favor de les mentides piadoses si és per a cuidar l’altre. A vegades en parella he tingut el dilema de si havia de dir alguna cosa que sabia que li faria mal –no parlo d’infidelitats, eh?– o si era millor estalviar-m’ho. Per això, intento analitzar molt per què ho vull dir, amb quina finalitat. Té a veure molt amb la responsabilitat afectiva.

—És un tema més de cures que no pas d’honestedat.
—Sí. Analitzo si allò que vull dir és fruit d’una necessitat meva de desfogar-me o si crec que l’altra persona ho hauria de saber.

—De fet, l’obra posa en qüestió la tendència d’algunes persones d’anar sempre amb la sinceritat per davant i defensa que hi ha una necessitat de cuidar-nos… La veritat pot fer mal.
—Quan fa mal, potser és perquè allà hi ha alguna cosa. I moltes vegades, depèn de la manera com es diuen les coses. Hi ha gent que no sap gestionar les seves merdes i ho paga amb tu dient les coses d’una manera incorrecta.

—Quina diríeu que és la línia que separa la sinceritat (necessària) de la crueltat?
—Depèn molt dels problemes individuals de cadascú. Jo faig molta teràpia per a estar bé i per a no fer mal als altres. Tothom hauria de fer teràpia, és una mena de responsabilitat social. Potser així no caldria que parléssim d’aquesta línia.

—Quan demanem opinió sobre una cosa que per a nosaltres és important, la volem saber o en realitat estem buscant que ens diguin el que volem sentir per reafirmar-nos?
—En un alt percentatge, malauradament, és per alimentar el nostre ego. Tenim la necessitat que ens diguin que som els millors, que ens estimin, que ens diguin que ho fem molt bé, que som molt bons… Poques vegades es demana opinió per a rebre una resposta constructiva i estant oberts a tot.

—Com rebeu els elogis? I les crítiques?
—El meu germà sempre em deia que després d’una seqüència no preguntés com ho havia fet. Tu ja saps com ho has fet. I això m’ha anat molt bé. No cal anar demanant-ho tota l’estona, perquè t’acaba creant moltes inseguretats. I respecte dels comentaris positius, he de controlar-me molt, perquè els elogis et poden desequilibrar molt l’ego. Jo faig una feina constant per a no desequilibrar-me. De cop i volta, notes una pressió molt alta. Rebre premis està molt bé, però he de vigilar molt per no creure-m’ho massa. Que m’hagin nominat a un premi no em fa millor ni pitjor, jo sóc la mateixa. Després dels Goya, m’ha passat que en alguns rodatges hi ha actors que es pensen que no estic nerviosa i que puc dormir perfectament a la nit. I no, jo estic cagada. La gent es pot pensar que per haver estat nominada a un premi ja ho visc tot molt bé… Però jo em prenc cada projecte com si fos el primer.

—Diríeu que teniu la pell fina?
—Sóc molt sensible: em poso vermella molt fàcilment, quan m’emociono se’m posa el pit vermell, si em rasco em queda la marca… Hi ha un punt físic. Però no salto a la mínima. Per tant, diria que sóc sensible, però no tinc la pell fina.

—A l’obra també es posa sobre la taula el fet que moltes vegades volem aparentar que tot ens va molt bé, tot i que no sigui veritat. Per què tenim aquesta necessitat constant?
—Té molt a veure amb les xarxes socials, amb mostrar tot allò que fem en tot moment. Han fet molt de mal i són com una droga. De fet, quan estic més bé no hi penjo res, però sí que és cert que moltes vegades tenim la necessitat de rebre notificacions, “m’agrades”, i que la gent vegi allò que fem i amb qui ho fem. Ens dóna un xut d’adrenalina fals. I això ens crea una manera de fer basada a demostrar que tot va bé. Fa pena, perquè és una farsa.

—La salut mental també hi apareix. Molts dels personatges tenen inseguretats, sentiments de culpa… Els actors sou especialment vulnerables a això?
—La salut mental en el nostre sector és molt fàcil que en surti perjudicada. Potser hi ha oficis en què es pot camuflar una mica més, però en el nostre és molt complicat… També considero que en el nostre sector és més habitual que la gent vagi a teràpia. Està més ben vist i, sincerament, ho agraeixo molt. Potser si no hagués estat actriu m’hauria costat més fer teràpia perquè no n’hauria vist la necessitat tan bèstia.

—Per què vau decidir de començar-hi a anar?
—Ho vaig fer sobretot per mi, per estar bé. Però és cert que, col·lateralment, em va anar bé per ser actriu, perquè tenia moltes pors i moltes inseguretats. Em va donar una confiança increïble i, si no hagués fet aquest clic, no m’haurien arribat els projectes. Tenia massa por per a gestionar-ho.

—Però, tot i això, costa d’exterioritzar-ho. Encara hi ha molt d’estigma?
—Jo he après a no jutjar la vulnerabilitat. Ser vulnerable és un poder, i més, en la nostra professió. Sort que sóc vulnerable i que sóc sensible, perquè, si no, no podria treballar d’actriu. Però també és molt dolorós i massa vegades carreguem motxilles que no hauríem de dur. Moltes vegades no sabem ni què hem de treballar, ens costa identificar què ens passa…

—A l’obra, Laura Pau representa una dona que té dificultats per a trobar feina ara que acaba de tenir un fill. El vostre sector és més dur que la resta en aquest sentit?
—Sí. Potser ara comença a canviar una mica, però crec que té a veure amb els projectes que es fan i qui els encapçala. Cada vegada hi ha més dones directores que poden entendre les situacions de les actrius i que s’hi poden adaptar molt més. Fa temps, hi havia dones que no deien que estaven embarassades. Intentaven que ningú se n’assabentés. Més que res, perquè una vegada havies estat mare, se t’apartava del mapa. Com si estiguessis embarassada tota la vida! I per això s’ocultava. Jo ara no seria mare, encara que ho volgués, perquè no puc estar un any sense treballar. Necessito treballar, és com si acabés d’arrencar i si ara m’aturo s’oblidaran de mi.

—Us fa por deixar de ser moda?
—Tothom em diu que gaudeixi del moment perquè això no durarà per sempre. Però com volen que gaudeixi d’una cosa que em diuen que demà no tindré? És una cosa més de les que he après a gestionar. He après a viure el moment i a pensar que això és més que una ratxa… Si no tinc la sensació que s’oblidaran de mi també és perquè penso que no tothom sap qui sóc.

—Canviant de tema, en un moment de l’obra també parleu d’avantatges i desavantatges de viure a Barcelona. De quin equip sou?
—Jo sóc molt de Barcelona. Almenys ara mateix, sóc de l’equip Barna. M’agrada molt el moviment, tenir-ho tot a tocar… Sempre tinc la sensació que m’avorriria en algun lloc que no fos tan frenètic. També m’agrada molt Madrid, que és com una bomba! També és cert que hi ha moments en què necessito escapar-me i desconnectar, però no sé si me n’aniria a viure fora d’aquí.

—I quins contres trobeu a Barcelona?
—No m’agraden les aglomeracions, el caos d’obres, de gent… Això a vegades em genera una mica d’ansietat!

—I sobre el debat d’anar de vacances amb amics, a favor o en contra?
—L’altre dia, en una entrevista vaig dir que hi estava molt en contra i els meus amics em van esbroncar. Ara mateix, sóc en un punt de la meva vida que estic molt cansada i necessito desconnectar. I quan viatges amb amics, no ens enganyem, no és una desconnexió, requereix una energia. M’ho he passat molt bé amb amics i tinc un grup amb el qual hem viatjat molt i en què cadascú té un rol, però ara mateix estic en una fase que necessito fer vacances tota sola.

—Més enllà de La pell fina, també heu fet films. Chavalas exposa la precarietat d’una generació concreta, les dificultats de la gent jove per a tirar endavant i, fins i tot, el fet d’haver de tornar a casa els pares. L’heu viscuda, aquesta precarietat?
—He tingut molta sort perquè tinc la sensació que la meva carrera s’ha anat construint a poc a poc. Ha anat in crescendo. Vaig marxar dos anys a Madrid i vaig tenir un moment en què vaig haver de tornar a Barcelona a casa els pares. Havia fet una aposta molt gran i vaig haver de tornar. I això crec que també és molt generacional.

—I ara quins projectes teniu al cap?
—He filmat una pel·lícula a Osca que es diu Lo que queda de ti. És una opera prima de la Gala Gràcia i la protagonista és la Laia Manzanares. Faig de la seva germana, una ramadera. Molt ben parida! I ara vinc de València, on faig una pel·lícula que es diu Valenciana, que és una adaptació d’una obra de teatre que va fer en Jordi Casanovas. Fa un retrat dels anys noranta a València a partir de tres amigues: una és periodista i fa un retrat del tema de les noies d’Alcàsser, l’altra és cap de premsa d’un polític de dretes i retrata l’ascens del PP, i jo faig de discjòquei per a explicar tot el que va passar amb la ruta del Bakalao. I a final d’any, a l’octubre, començaré a filmar la pel·lícula d’una amiga meva, que em fa molta il·lusió!