Àngel Maresca, “Lo barber de l’Alguer”: “Espero arribar fins als cent anys tot cantant”

Per a Àngel Maresca (l’Alguer, 1944), ser barber i ser cantant és la mateixa cosa. “Primer afaito clients, després els canto una cançó. Així paguen una mica més!”, bromeja. Conegut amb el sobrenom de lo Barber, és el darrer barber cantant que queda a l’Alguer, perquè les noves generacions no han continuat amb aquesta tradició tan arrelada a la ciutat sarda.

Maresca treballa d’ençà que té set anys entre fulles d’afaitar i mandolines i guitarres amb què canta les cançons tradicionals alguereses. Ara acaba de fer vuitanta anys i ha publicat el seu segon disc, Retrobament, un títol que evoca el famós “viatge del retrobament” que va tenir lloc el 1960 al port de l’Alguer i que va servir per a retrobar la ciutat catalana de Sardenya amb els Països Catalans.

Després de parlar amb l’Àngel Maresca et queden unes ganes irresistibles de visitar l’Alguer i, encara més, de conèixer-lo a ell. De regal, m’improvisa una bàlziga, la cançó tradicional de la ciutat: “Alba, vine a l’Alguer, vine’m a trobar, que Angelo Maresca una cançó te pot cantar! Una cançó te pot cantar, que te posi en alegria, així mirem sempre, i vindràs amb alegria!”

—En el vostre disc trobarem aquelles cançons que sempre heu cantat a la barberia?
—Per a aquest segon disc he escollit deu cançons que he creat al llarg de la vida, algunes són dels anys setanta o vuitanta. Parlen de temes socials, de temes culturals, de coses que em preocupen. Però a la barberia hi acostumo a cantar també cançons tradicionals alguereses, les bàlzigues, que sí que vaig recollir en el meu primer disc. En aquest, no hi són.

—Com recordeu els vostres inicis en aquesta professió?
—Vaig començar de ben petit. Com que volia diners per a anar al cinema, i els meus pares no me’n donaven, havia de treballar. Hi havia molta misèria! Així que amb set anys ja vaig començar a fer de barber i a cantar. Ja feia sonar la guitarra i la mandolina, i després vaig anar a l’escola de música per prendre’n més. També faig formar part d’un grup de música. Sempre he cantat. He arribat als vuitanta anys i encara vull cantar, i espero arribar fins als cent anys tot cantant també!

—A molts potser ens sorprèn que en una barberia hi hagi un barber amb una guitarra i que canti, però això era molt habitual a l’Alguer, oi?
—Sí. Tot ve de l’any 1800, moment en què a l’Alguer va néixer la Societat Operària Mútua Socors, que era una forma d’assistència social privada que intentava de suplir la falta d’assistència nacional, que no arribava a la població de l’Alguer. Llavors els barbers es van unir en aquesta mena d’associació i van començar a fer fires, festes, cantaven junts i es coneixien entre tots. Feien una funció social que avui dia s’ha extingit. Ara, com que ja existeix l’assistència nacional, l’associacionisme ha deixat de tenir sentit i els barbers de l’Alguer no es coneixen els uns als altres, i ja no canten a les barberies.

—Sou el darrer barber que canta a l’Alguer?
—Sí, sóc l’únic que manté aquesta tradició. Els barbers joves ja no estudien música, no formen part de bandes de música, i s’ha perdut la tradició. A la barberia, m’ajuden dos nois més, però cap d’ells canta. Jo ja els vaig posar una guitarra a les mans, però no els agrada! [Riu]

—Sentiu cap responsabilitat pel fet de ser l’únic?
—No, m’agrada fer-ho, no sento cap responsabilitat. Per a mi és un plaer cantar!

—Però us fa llàstima?
—Sí, això sí. És una cosa que hem perdut. Però no hi podem fer res. L’esperança no ha de morir.

—Penseu jubilar-vos?
—Jo ja sóc jubilat! [Riu]. Oficialment, sóc jubilat, però treballo sempre. Si no vaig a la barberia, què faig? Com ho fas per matar el temps? El temps em mataria! Per tant, sóc jo qui mata el temps tot cantant!

—Els vostres clients són gent jove o gent gran?
—Són gent gran, de cinquanta anys en amunt. Les cançons les canto només a la gent vella, com jo! A pocs joves els interessa d’escoltar cançons alguereses.

—Podem dir que la música tradicional algueresa perilla?
—No, gràcies a Déu la música tradicional no perilla. Encara és viva. Hi ha molta gent que canta a l’Alguer, la música és una tradició de transmissió oral, aquí. Els minyons petits canten les cançons populars alguereses. Ara bé, parlar-ho ja és més complicat.

—Hi ha més gent que canta cançons en alguerès que no pas gent que el parli?
—Exactament. Cantar és fàcil: per exemple, jo de petit cantava en anglès, tot i que no el parlava. La música algueresa, per ara, és viva. No sabem què passarà demà. No es pot saber el futur. Però hi ha algun jove que s’hi interessa, algun professor que ho ensenya a l’escola. A l’Alguer deu haver-hi quatre o cinc escoles de primària que ensenyen cançons en alguerès.

—Fa molts anys que sou un activista del català a l’Alguer. Quin és l’estat de salut de la llengua en general? Perilla?
—Com totes les llengües minoritàries en qualsevol territori, corre perill. Per sort, encara hi ha prop d’unes deu mil persones que el parlen. Però quan es mor un parlant, no és reemplaçat per cap de nou. Com més va, menys gent parla l’alguerès. Tan sols un miracle pot salvar la nostra llengua. Cal la transmissió familiar perquè no es perdi, i això és molt difícil d’aconseguir. Les parelles són barrejades amb persones dels voltants de l’Alguer, que no parlen la llengua, i als fills els parlen en italià. A la televisió, poques coses s’hi poden veure. Recordo que el professor del meu fill em va dir que no li parlés en alguerès perquè no aniria bé a l’escola si no parlava italià. Totes aquestes coses han desmoralitzat la gent de parlar l’alguerès.

—Però creieu que hi ha hagut millores aquests darrers anys? Per exemple, la situació a l’escola ha canviat: el curs passat, les famílies alguereses per primera vegada van poder demanar de fer activitats curriculars i extraescolars en català.
—Sí, però oficialment encara no s’ha començat a implementar. No hi ha personal format que pugui fer aquest ensenyament. En principi, començarà aquest curs vinent. Sigui com sigui, penso que és un ajut per a la llengua que es pugui aprendre a l’escola. Ara, caldrà veure com s’acaba concretant tot plegat, però l’esperança la tinc.

—La resta dels Països Catalans haurien d’ajudar més? Hi hauria d’haver més relació? Més consciència?
—Tenir contactes afavoreix l’estímul. Amb qui tindrem contacte, si no és amb vosaltres? Amb els altres, amb qui no ens entenem? Tot i això, penso que hauríem de tenir més contacte entre nosaltres, perquè afavoriria el manteniment de la llengua. Caldria millorar, caldria fer més d’allò que es fa: de part nostra, i de part vostra.