Àngel Madrià: “Nosaltres fem revistes que surten de la terra i tornen a la terra”

Àngel Madrià (Cassà de la Selva, 1960) ha aconseguit de fer un ou de dos vermells: guanyar un Premi Nacional de Comunicació –en aquest cas, en la nova categoria de Proximitat– explicant històries de gent que si no fos per les seves revistes ho tindria magre per a ser protagonista de la història. Fundador del grup Gavarres –revistes i editorial– el 2002, Madrià és un home que ha sabut combinar el cosmopolitisme gironí amb l’arrelament a Cassà de la Selva i a les Gavarres. A casa seva –a l’editorial, volem dir–, els llibres i les revistes han de ser bonics i ben fets per dins i per fora, perquè adora el periodisme lent i el disseny atractiu perquè les històries llueixin, atès que és dissenyador gràfic de professió. Nom ben conegut del periodisme i la vida cultural i político-social gironina, Madrià adora conversar i explicar els seus projectes, i sap escoltar. Fa llibres bonics, ben editats, i revistes que es nodreixen de la gent del territori per convertir-los en històries universals. És allò que algú algun dia va batejar com a glocal i que no és res més que saber trobar una bona història que pugui interessar tothom gràcies a la manera com l’expliquen els seus periodistes. Madrià, a més, ha ensenyat disseny periodístic a la Universitat Pompeu Fabra i va ser vice-president de l’APPEC, l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

—Ningú no us podrà negar el fet que haureu fet història amb aquest premi…
—Sí, no és fàcil que et donin un premi d’aquests, suposo, perquè hi deu haver molta influència i molta pressió i criteris diferents. Que ens toqui a nosaltres és un bon reconeixement, sí.

—Vós vau començar el projecte el 2002…
—Sí, amb la revista Gavarres, enguany farà vint-i-dos anys.

—Per què?
—Va ser fruit d’una certa casualitat, d’una cosa molt quotidiana i molt personal, meva, amb la meva mare. Havia plegat del Punt l’any 1995, i vaig estar dos anys treballant amb en Carles Puigdemont en una editorial de serveis que es deia Cat Edicions, a Girona. El 1997 vaig venir cap aquí, a Cassà, a muntar el meu despatx de disseny gràfic, i la meva editorial, i feia coses per al Punt i més clients. El despatx el tinc a casa meva, en un edifici de dos pisos familiars, jo tinc els baixos; el meu germà, la meva cunyada i la mare vivien a dalt. I un dia la meva mare em diu si la puc acompanyar a una casa de pagès a comprar unes pintades per a la Festa Major.

—I aleshores neix l’espurna que ho canvia tot…
—Sí. La vaig acompanyar i la meva mare va anar a veure un senyor, que era sordmut i tenia una casa de pagès amb molt d’aviram. Jo me’ls mirava de lluny, i enmig d’aquella pollaraca, en aquell ambient de pagès, vaig pensar: “Mira quina imatge més potent, però això s’acabarà.” I vaig fer el clic i va ser quan vaig pensar que havíem de fer alguna cosa per retratar aquell món de pagès que s’acabava.

—I la revista va ser la primera cosa?
—No, vaig començar a pensar què podíem fer i va sortir la idea, això era el 1998-1999, de fer un llibre de cent personatges populars de Cassà que passaran a la història perquè han estat populars –no famosos, sinó personatges populars anònims. Vam fer una llista de dos-cents noms i, al cap de dos mesos, ja n’havien mort dos o tres, al cap de poc, uns quants més i vam pensar: “Poc ho podem fer això, hem de córrer perquè quan acabem el llibre la meitat seran morts.” I rumiant, rumiant, vaig pensar que havíem de fer una cosa no solament a Cassà, sinó a totes les Gavarres, per mirar de captar tot aquest món que saps que s’acaba o que es transforma, però que molt sovint es mor, s’acaba, per la pressió turística o pel que sigui. I d’aquí neix la idea de fer una revista del voltant de les Gavarres, per parlar d’aquest món més popular i d’aquest patrimoni, tant material com immaterial. I aquesta és la història.

—És un model que funciona i que és exportable a unes altres contrades amb característiques semblants a les Gavarres i que, de fet, exporteu…
—És exactament això, fins i tot nosaltres hem pensat que hauríem de fer una revista que es digués Tramuntana i portar-la a Mallorca, o fer el Pla, perquè el que expliquem a Gavarres és aplicable a tots els territoris que tenen una singularitat geogràfica molt semblant, que de vegades coincideix amb comarques, i de vegades no. És el tema dels bisbats, dels mercats, aquesta idea de comunitat una mica àmplia que comparteixes. I vam dir: “Hem fet Gavarres, d’acord, però per què no podem fer alguna cosa al Pirineu, on també hi ha molta història i patrimoni?” I va ser quan va sorgir Cadí-Pedraforca, i després vam dir: “I això a la Garrotxa i al Pla de l’Estany i tota aquella banda de Camprodon, voleu dir que no funcionaria?” I ha funcionat amb Garrotxes. I després va venir l’Empordà. Per què no ens mirem l’Empordà des d’una altra mirada, que sigui l’Albera a banda i banda, o sigui Catalunya Nord i la part empordanesa… i va sorgir Alberes. I a partir d’aquí han anat naixent les revistes.

—I ara l’última és Garona-Nogueres…
—Sí, aquesta és una revista més complicada perquè és un territori petit i molt poc poblat, amb molt pocs habitants i tan sols quatre comarques, i és clar, necessites una mica de població per poder entrar i vendre aquestes revistes, que no són barates de fer, perquè hi ha molt de treball de camp i cal un equip de treball. Vam decidir que Garona-Nogueres està molt bé perquè així tanquem tot el Pirineu, però no pot anar sola i l’hem ajuntada amb Cadí-Pedraforca, van capiculades i de moment surten així.

—Això que dieu és important respecte de la cobertura integral del Pirineu…
—Ara el cobrim tot, l’Alt Pirineu i l’Aran. La comarca de la Cerdanya, tot l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i l’Aran. També cobrim el Ripollès, però amb la revista Garrotxes, i l’Alt Empordà, amb Alberes. És a dir, fem tot el Pirineu però amb quatre capçaleres. És una zona bestial d’informació, de pagesia, de patrimoni, d’etnologia.

—Quanta gent treballa al vostre grup?
—A l’editorial som cinc, però després, de manera flotant, tenim tots els directors, que tots cobren, i cada equip de treball, perquè cada revista en té un, amb entre quaranta col·laboradors i cinquanta. Ara treballem amb un equip fix de 150-160 persones per a les cinc revistes durant l’any. És una logística petita, però amb una certa complexitat.

—Us he sentit parlar moltes vegades del periodisme de foc lent, i defensar-lo, i és estrany que ho defensi algú que ve del periodisme de cada dia.
—A veure, el periodisme ha entrat en una espiral autodestructiva, gairebé. Té una molt mala salut de ferro, com bé saps. El periodisme no està bé, però no està bé perquè no estan bé les empreses periodístiques. El problema no és el periodisme, sinó l’empresa periodística i els models que tenim. Els alumnes surten molt ben formats de les facultats, molt més bé que no pas fa vint o vint-i-cinc anys. En general, aquestes fornades noves no escriuen malament, tenen una certa gràcia a l’hora de construir un relat, però no hi ha bones empreses periodístiques perquè no hi ha negoci en els diaris. Vaig estar molts anys al Punt i vam treballar molt i vam fer molta feina, però ara veiem que el periodisme ha de ser literari i de cocció lenta perquè tot el que és trepidant, que és el que trobem ara, no és un bon periodisme, és el periodisme del clic. Nosaltres creiem molt en aquest periodisme de cocció lenta, que vol dir recuperar el periodisme literari que teníem fa cent anys, amb gent que es va dedicar al periodisme i que després van ser grans escriptors. Nosaltres encara ho defensem. Potser anem contra corrent, d’acord, però si hem de salvar el periodisme, el salvarem si fem un periodisme literari.

—I aleshores, el model de negoci quin és?
—Intentar de vendre revistes, perquè no tenim publicitat. Si mires les nostres revistes, veuràs que els anuncis són mínims, algun de la diputació, d’algun ajuntament, i una de l’APEC, i prou. El model de negoci, aquesta és la qüestió. Fem una revista que s’assembla més a un llibre que no pas a una revista, i no és barata. Venem revistes a dotze euros i en venem, per què? Perquè fem com un llibre, i és clar, pensa que compraràs dues revistes l’any i et gastaràs vint-i-quatre euros l’any en aquestes revistes, no és una despesa que no puguis assumir si t’agrada llegir i t’agrada llegir això. És una despesa menor, vas a fer un menú amb la parella i ja t’ho has gastat, com a mínim…

—Ja em direu on són, aquests menús de dotze euros…
—Tens tota la raó, però et gastaràs més o menys a fer dos menús, que sempre seran menys diners que les nostres revistes. El model de negoci és complicat, per un costat, hi ha la venda, i per l’altre hi ha la subscripció, i hem d’anar aquí. Aquestes revistes s’hauran d’acabar venent totes per subscripció, perquè el punt de venda es va morint.

—Però el vostre punt de venda és diferent, perquè aneu molt a llibreria, també.
—Però no és fàcil vendre revistes a les llibreries. Podem entrar a Altair, però a Ona no venem cap revista, o a la Laie tampoc, no la volen. La llibreria només funciona a les zones properes i d’àmbit de les revistes. El Drac, a Olot, en ven un munt, de Garrotxes, és clar. Les llibreries locals sí que ens venen aquest producte local. Depenem en part del quiosc, però a llocs concrets. A Girona, per exemple, els quioscs s’han mort i a Barcelona es van morint, però a Olot no. El punt de venda, llibreria, quiosc, botigues, és important encara, però hem d’anar a la subscripció. L’altre fet important és la complicitat dels ajuntaments. Ho hem treballat molt i si ara no tinguéssim tots els convenis que tenim amb cent cinquanta ajuntaments, seríem morts. Expliquem als ajuntaments que fem revistes que parlen de la seva vila o del seu poble, però que ens n’han de comprar unes quantes segons el seu volum. Per a la biblioteca, l’ajuntament, el centre cívic, les entitats, allà on vulguin, però que la facin córrer. I això ens ha anat molt bé perquè hem teixit una complicitat amb els ajuntaments que per nosaltres ara és estructural.

—Tornem un moment al contingut. Vós parlàveu d’un periodisme literari com el de fa cent anys, i això va cap a l’altra pota del grup, l’editorial. Una editorial també molt marcada pel territori, per la recuperació de la memòria d’aquests grans escriptors, d’alguna manera…
—En part sí, és veritat. Hi ha una translació del concepte de les revistes que fem cap a una col·lecció de llibres que és el Caliu de la Memòria. En lloc de fer-ho en articles dins la revista, ajuntem tot d’articles i en fem un llibre, com ara Històries de l’Alta Garrotxa, que podrien haver anat sortint com una sèrie a la revista, però les ajuntem totes i en fem un llibre. Aquests serien els vasos comunicants més directes entre la filosofia de revista i el llibre. Després tenim una altra col·lecció, Narratives, que és estrictament literària, que és més recent, amb una idea semblant, però això és literatura estrictament, és narrativa. Pot ser un assaig, un dietari, un viatge… I l’última col·lecció que hem fet, que és la que ens agrada més, és la que es diu Periodismes i ha de créixer amb l’esperit que et deia abans, recuperar aquest periodisme de treball d’investigació, de treball de fons, que s’ha perdut en general a la majoria de mitjans.

—Entenc que aquesta col·lecció publica investigacions que per la seva extensió són impossibles d’encabir a les revistes.
—És exactament això. Els llibres tenen una periodicitat diferent de les revistes perquè la col·lecció va creixent segons els treballs que encarregues o que t’arriben i creus que són susceptibles de publicar. Pensem que podem fer un parell de llibres de cada col·lecció. Són treballs que no tenen cabuda als mitjans, perquè un llibre de periodisme de dues-centes pàgines no el pots encabir, i aquesta és la idea: quan hi hagi un treball de fons ben investigat, ben treballat, que aporti alguna cosa, nosaltres el publicarem, i si té un punt literari, molt millor. No tots els periodistes tenen bona literatura, però n’hi ha que s’esforcen i més o menys ho aconsegueixen.

—La vostra seria l’editorial en què agradaria publicar a Josep Pla si revisqués? En seríeu l’editor?
—Crec que no, perquè som una editorial petita, però tant de bo tinguéssim algun Pla. Hem publicat [Miquel] Pairolí, i podríem trobar-hi alguns paral·lelismes amb les mirades de Pla sobre l’espai i la gent. Crec que Pairolí també va fer aquestes mirades amb un estil semblant, però diferent. Però i tant, si Pairolí fos viu i continués fent dietaris, hauríem estat els primers de provar de publicar els seus llibres, i si Pla fos viu, per descomptat. Qui no voldria un Pla a casa seva?

—Doncs tinc dubtes. Ara potser encara es trobaria alguna editorial que li diria allò de “és massa literari”, que ha estat moda aquests darrers temps a casa nostra. Crec que si ara Pla comencés, ho tindria difícil per trobar editorial, sabeu què vull dir?
—Potser sí que és cert que li ho dirien. Però en tot cas està bé la pregunta, no ho havia pensat mai, seria l’editorial que publicaria Pla? Bona aquesta, ben vist.

—Això que heu fet vosaltres, solament pot ser un producte gironí, en el sentit de la idea i que vagi més enllà i s’acabi concretant i fent?
—No, per què?

—Per la integració del concepte de territori a l’ADN afegit al de visió empresarial.
—Home, a terres de l’Ebre o al Pirineu ja podria haver sortit. Tampoc no som una gran empresa. Creus que els gironins acabem fent les coses que pensem? És una visió des de fora que jo no tinc, però crec que això es podria fer a tot arreu. És cert que no n’hi ha, de revistes com les nostres. Només hi ha les revistes locals nues i crues, que fan molt bona feina, però és cert que la nostra concepció de revista-llibre no la té ningú. Tot i això, quan comences no n’ets conscient, amb el bagatge sí que ho veus, però no crec que sigui pel fet que siguem gironins. Potser sí que hi ha indrets del territori on tens una mirada més profunda i interior cap a les arrels. Hi ha territoris i espais que no sé si és per l’excursionisme, pel fet de sortir a veure aquest patrimoni i descobrir-lo, on tenim una mirada més a les arrels, però és una pregunta que no m’havia fet mai.

—Us veuríeu fent revistes en uns altres espais?
—Ja ho hem treballat, però al final no ha estat possible. Volíem fer una revista de les terres de l’Ebre que agafés totes quatre comarques, però no ens en vam sortir. I m’agradaria molt fer això a Mallorca, de debò. Per què? La matèria primera hi és.

—En resten deu anys, vint a tot estirar, de matèria primera, i tant de bo m’equivoqui.
—Sí, d’acord, però amb una anècdota ho entendràs. Vam presentar el primer número de Gavarres el 2002 a la Casa de Cultura de Girona i una senyora es va voler fer subscriptora, va agafar el primer número, va mirar la revista i ens diu: “Ara em teniu preocupada, perquè he mirat la revista i ja ho heu dit tot de les Gavarres, què direu al número 2?” Aquesta mirada de lluny d’un espai és la que és, però quan t’hi acostes i vas entrant veus que aquest espai es va diversificant i complicant, i és molt més ampli. Per tant, a Mallorca trobaríem material ben segur. La història no s’acaba, la vida d’un paleta o d’un fuster es transforma. La seva història, d’aquí a vint anys, per a la gent reculada, per a la gent més jove, serà una història important. Els testimonis de la guerra ja els tenim passats, ja han anat aigua avall, que diria Pla. Ja els hem fixat quan vam fer les entrevistes, ara els testimonis ja són indirectes, però això forma part de la història. És cert, d’aquí a quinze o vint anys Mallorca haurà perdut la meitat de la pagesia, segur, però l’hauríem de fixar abans.

—Si dic “Gavarres” en el conjunt de quatre milions i mig d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona, en trobaré ben pocs que sàpiguen què punyetes és.
—És clar. Hi ha marques que són molt potents. Tu parles d’Empordà i tothom sap on és i què és, tant hi fa si és alt o baix, o parles de Pirineu o fins i tot Garrotxa, Montseny, Montserrat, Cadí… Hi ha topònims que tenen molta força. Gavarres és un topònim nou, relativament nou. La gent no vivia a les Gavarres, vivia als pobles, però no eren conscients que formaven part d’una col·lectivitat més àmplia que d’alguna manera li hem donat nosaltres. Administrativament, no sé quan va començar a usar-se el topònim Gavarres, però la gent no era conscient de formar part d’aquesta comunitat i, és clar, a l’àrea metropolitana de Barcelona no ho coneix pràcticament ningú.

—I si ara m’haguéssiu de dir què és el que us enamora de les Gavarres?
—El patrimoni de la gent. La població de les Gavarres comença al segle IX i X, que és quan es comencen a construir els vilars, i els masos una mica més tard, amb les bonances del segle XII i XIII. Després ve la pesta i patim una sotragada, però a mitjans del segle XIX ve l’època bona del suro… Tot és un patrimoni de la gent, tot el que veiem ho va fer la gent. Hi ha una anècdota molt bona de Pla, que un dia va pujar al Pedró de Pals, que és un gran mirador d’aquesta plana empordanesa, amb l’escriptor Miguel Delibes, amb qui eren molt amics. En Pla li explicava els pobles i tots els camps, els arrossars i tot plegat, i Delibes estava tot admirat. I en Pla li diu: “Sap qui ho ha fet, tot això? Això ho ha fet el notari de la Bisbal.” Doncs això, la gent és el que m’enamora. L’ocupació d’aquest espai i la vida de la gent en aquest espai, tot aquest espai és esculpit per la vida de la gent i a mi això és el que m’enamora, perquè al darrere de la vida de la gent hi ha el patrimoni, les sínies, els masos, els molins, les rescloses, la pedra seca, tot el que construeix la gent per viure i adaptar-se a un espai que no era fàcil, però que tenia una riquesa i uns tresors, sobretot el bosc i el suro.

—I en tot aquest ecosistema de Gavarres, Garrotxes, Cadí, Alberes, quin paper hi té la ciutat de Girona i com us hi relacioneu?
—La gent de Girona no és conscient que és de les Gavarres. Les Gavarres comencen a Girona, Montjuïc són Gavarres, les Pedreres són Gavarres, però no en són conscients. Les Gavarres per ells són els Àngels, el santuari més a prop, que és on anava la gent de Girona a passar els estius uns quants dies a la fresca o a prendre aires. És clar, Girona com a capital també aglutina molta gent de comarques que té aquestes revistes de referència. Finalment, Girona acaba essent una petita metròpoli que s’acaba construint amb base de la gent dels pobles o de les petites ciutats de comarques que han baixat aquí per qüestió de feina o qüestions d’estudi, i acaba essent un espai de venda per a nosaltres, i també parlem de gent de Girona. Hi juga un paper important, però no és una ciutat rural, encara que la revista no és només rural, també té un punt de cosa més urbana, no podem parlar solament de la ruralia, també parlem dels pobles dels voltants que ja no són tan rurals, com ara la Bisbal o Cassà mateix, o Sant Feliu. No canviarem res, hem de fer aquestes publicacions a partir del testimoni de la gent anònima, bàsicament, construir aquesta història conjunta d’aquestes revistes que surten de la terra i tornen a la terra. Els protagonistes acaben essent els consumidors de la revista i aquesta és la clau de l’èxit. Acaben essent revistes molt populars que compra gent que no està acostumada a llegir ni llibres ni revistes, segurament, diaris sí.