Àngel Hermosilla: “Tot plegat és una mena de tempesta perfecta en què és difícil de fer previsions”

La crisi de proveïment no s’atura amb els semiconductors. L’Aràbia Saudita acapara la carn catalana d’alta qualitat. Els Estats Units, la fusta europea. Europa no té matèries primeres per a encarar les necessitats de la transició energètica. El món del transport marítim és fora de control. Els preus de l’energia no paren de pujar. I, de resultes de tot això, la inflació disparada ens espera a la cantonada. Àngel Hermosilla, gerent de la PIMEC, en cap cas no vol fer alarmisme quan explica tot això. Però quan li dic que potser els lectors es deprimiran tot llegint l’entrevista, només em pot respondre que jo he preguntat i que la situació és la que és. Li sap greu que les autoritats, tant les catalanes com les de l’estat espanyol, no tinguin gens de sensibilitat en aquesta situació i, en canvi, molts països europeus ja fa mesos que malden per aturar-ne les conseqüències.

—Fa poques setmanes que Jordi Goula, a l’article “Se m’acaba el marge de guanys“, analitzava a fons la greu situació que presentava l’estudi de la PIMEC Problemàtica i preus dels aprovisionaments: propostes de la PIMEC. La situació ha empitjorat?
—Sí, s’ha agreujat. A mesura que passa el temps l’impacte es va estenent i es fa més evident. Del moment que vam publicar l’informe fins ara, les dades d’inflació, que poden ser un termòmetre, han passat d’una taxa del 2%-3% a una del 3%-4% i això continuarà creixent.

—Els efectes de la situació arriben al comerç?
—L’impacte, que fins ara arribava a les empreses, ara ja és al carrer. Comença a ser un problema per al consumidor.

—I quan arribi Nadal, més?
—Per Nadal serà més evident perquè és quan fem més despesa. El problema que més ha sonat ha estat el dels semiconductors i amb dades realment preocupants en el sector de l’automoció. Però pot afectar més sectors. Les joguines… Potser els restaurants hauran de canviar la carta perquè alguns productes seran massa cars o no n’hi haurà.

—Però som un país amb una indústria alimentària potent. No hauríem de tenir cap problema en aquest sector.
—Sí, però ha pujat el preu de la mantega, el preu de la carn, el del cafè… I aquest augment si no és perquè puja el producte és perquè puja el preu de l’envàs. El plàstic també escasseja. Fins i tot ahir em deien que la carn premium, la d’alta qualitat, de Catalunya ja no se’n troba. Els àrabs la compren a preus desorbitats. Ells tenen més diners i compren, com han fet els americans amb la fusta, que se l’han enduta tota als Estats Units. Ve un, paga més i s’emporta allò que li convé. Tot és interconnectat mundialment.

—Tornem als cotxes, que potser va ser el primer indici que l’usuari va tenir quan anava al concessionari.
—No es venen cotxes perquè no se’n poden fabricar. Com que el cotxe necessita molts semiconductors, no se’n poden lliurar. Fins i tot se’n lliuren sense alguns semiconductors que no són imprescindibles. Es lliura el cotxe amb la idea d’instal·lar-hi el semiconductor més tard. Però no és tan sols els cotxes; el problema també afecta les bicicletes i insisteixo que pot afectar-ho gairebé tot. Una empresa de bicicletes no podia acabar-les i comercialitzar-les perquè no li arribaven els frens que comprava a la Xina. En aquest cas s’ha trobat un proveïdor a Portugal i s’han pogut tornar a fabricar.

—Al vostre informe, una de les dades més preocupants és que Europa no disposa de gaires recursos bàsics. Per exemple, molts que s’han de fer servir per a la transició energètica o per a tecnologies emergents.
—El document diu que hem fet bé mirant el futur però no hem mirat enrere. Per arribar-hi, hem de mirar què tenim. Aquest exercici no l’ha fet ningú. Bé, la Unió Europa fa deu anys que hi reflexiona i no ha fet res efectiu, en aquesta línia. Nosaltres no l’havíem fet. Nosaltres hem dit que hem de ser més ecològics. Perfecte, entesos, però tenim els recursos per a fer això? Tenim el liti, el magnesi, les terres rares que es fan servir en electrònica? No tenim res. I tenim acords amb cap país que en tingui? Tampoc.

—La Xina sí que té acords per a obtenir aquestes matèries primeres?
—La Xina, sí. Té recursos i també durant dècades ha fet convenis per a obtenir-ne. Evidentment, amb l’Àfrica i també amb més. Ha fet convenis i, en canvi d’infrastructures i inversions, ha obtingut les primeres matèries. Aquest quadre de l’estudi a què heu fet referència ens mostra que en percentatges molt alts el recursos fonamentals són a la Xina o a països estratègicament conflictius. Són recursos que cada vegada seran més necessaris perquè les bateries, els aerogeneradors, qualsevol cosa d’aquesta mena, els necessita. L’oferta és limitada i, a més a més, són en poques mans. Això és complicat de lligar. Europa ha menystingut les inversions en determinats sectors. S’han tancat mines, siderúrgiques, que socialment no encaixaven amb el benestar i el medi. I què ha passat? Ara veiem que aquests recursos –com l’acer, l’alumini– són importants. I no en tenim perquè han anat a parar a països que moltes vegades han actuat contra el medi. Però en tenen.

—Hi ha manera d’obtenir-ne?
—Hi ha matèries que no teníem, però segurament n’hi ha que no explotem. Una altra qüestió és que calen inversions. Cal invertir-hi i cal que això no es vegi com un risc. Fins ara no ha estat així. Com que socialment no era benvist, no era positiu, no s’hi invertia. S’hauria de dir: explotem els recursos que tenim, d’una manera adequada al medi. Aquest és un pas. També s’ha d’arribar a un acord amb països que tinguin aquests recursos. La Comissió Europea sí que està disposada a impulsar línies en aquesta direcció.

—Un altre factor que incideix de ple en l’augment dels preus és l’encariment del transport. És cert que el tràfic marítim és concentrat en molt poques mans?
—Es diu que el 80% del comerç mundial és a les mans de vuit grups naviliers. Això és un oligopoli brutal. Això segurament fa possible tot això que passa, i que hi hagi algun abús. També hi ha hagut un creixement de la demanda molt desordenat. A més, els contenidors eren en un lloc i els vaixells en un altre. Llavors hi ha països com els Estats Units que no tenen capacitat per a descarregar els vaixells. A tota la costa de Califòrnia, hi ha una cua de vaixells als molls per a ser descarregats. A començament de setembre hi havia quaranta vaixells esperant als molls i a mitjan mes eren el doble. Alguns es van esperar més de dues setmanes per a descarregar. A vegades no hi ha gent o instal·lacions per a descarregar-los ordenadament. Hi ha un desordre tan gros en el transport marítim mundial que es fa difícil de trobar-hi una solució. Segurament també hi ajuda l’abús que en determinades navilieres. Igualment, el problema del canal de Suez ha influït en aquesta situació perquè va aturar dues setmanes el trànsit entre Àsia i Europa.

—Es pot posar data per a sortir d’aquesta espiral en què hem entrat?
—Hi ha hagut un seguit de circumstàncies, una mena de tempesta perfecta, i fer previsions es fa difícil. L’Organització Mundial del Comerç deia que el primer trimestre de l’any que ve s’haurà solucionat i uns altres comencen a dir que fins el 2023 el sector de l’automoció no arribarà a una certa normalitat. Es va fent complicat.

—La inflació és un altre risc?
—Sí, n’hi ha molts, de riscos.

—Digueu…
—La reducció de marges que té la indústria a conseqüència de l’augment de costos té un impacte directe. Hi ha empreses que decideixen de no continuar en una determinada producció perquè com més fabriquen més perden. També es troben amb el retard en el subministrament. Les aturades de producció porten moltes empreses a expedients de regulació de treballadors. Això acabarà afectant la recuperació econòmica.

—Tot això desemboca en inflació?
—L’impacte indirecte és molt important. Els preus industrials creixen en unes taxes superiors al 18%, que feia dècades que no passava. Hi ha dos factors que afecten molt aquesta situació. Un és el preu de l’energia, que toca també les famílies, i l’altre el dels béns intermedis (components…). Aquests preus s’han disparat i arrosseguen a la inflació tots els preus industrials. Els que fabriquen béns de consum i els de béns d’equipament no són tan afectats com els altres, però també els arribarà tard o d’hora. És una cadena, perquè tot està vinculat. Això pel que fa a la indústria.

—…

— Què passa amb l’IPC per les famílies? D’entrada augmenta sobretot per l’energia, que és la primera matèria. Darrere hi ha el petroli, que gairebé ha duplicat el preu, però sobretot el gas, que va caríssim. L’impacte arriba directament a la factura. Pujant la inflació, tots pagarem preus més elevats, ja no en l’energia, sinó en els productes finals. Això té implicacions perquè l’estalvi que puguis tenir perd valor. Pujant la inflació es renegociarà tot l’àmbit salarial, això ja passa ara. En la negociació col·lectiva hi ha un augment de les peticions salarials. Si fins ara era de l’1,5% acabarem l’any amb un 2% o 3%. L’any va començar amb el 0,5% i acaba entre un 3% i un 4%. Aquí tenim un altre impacte. Més costos per a les famílies i sobretot per a les empreses.

—I de rebot pujaran els interessos?
—Sí, també es comença a parlar de la política monetària. El Banc Central Europeu té una referència clara, la inflació no ha de pujar més del 2% i ara és del 3%. Fins ara han aguantat però comencen a sortir veus discrepants. A Alemanya, que és un país molt antiinflacionari, a la presidenta del Banc Europeu li diuen Madame Inflació i comencen a pressionar perquè es prengui alguna mesura. Qualsevol mesura que impliqui enduriment demana un augment del tipus d’interès i això ja sabem que és. Fa molts anys que no n’hi ha, però en un país tan endeutat com el nostre ja no sols privadament sinó en el sector públic, això pot tenir una implicació negativa.

—Amb tot això que m’expliqueu, em fa por que els lectors es comencin a deprimir?
—Tu m’ho has preguntat i jo ho explico: el que passa és això.

—I què pot ser pitjor?
—Que s’aturi o es desacceleri l’activació econòmica. Ara tens comandes, tens la voluntat de fer-les, però no pots treballar perquè et falta la matèria primera. Tu vols treballar però no tens el plàstic, no tens el metall… Aquest és el problema.

—I, malgrat tot això, aquesta situació pot ser una oportunitat per a crear indústria local, de prop, sigui d’aquí o d’Europa?
—I tant. Per això nosaltres hem de buscar solucions, però s’ha d’intentar que no es pressioni més mitjançant la fiscalitat. Si amb aquest panorama augmentem impostos per a les empreses, per a les famílies, que aquests mesos de confinament han augmentat l’estalvi familiar, no serà bo.

—En el vostre informe feu propostes per mirar d’aturar l’impacte d’aquesta situació. Impressiona que aquí no s’hagi fet res per a atenuar les conseqüències de la crisi.
—Aquí no hi ha cap autoritat política que digui res. És una absoluta vergonya. Hi ha una gran manca de sensibilitat per a afrontar la situació. Som conscients que el problema no és fàcil de resoldre en l’origen, però sí que es pot actuar en les conseqüències. Ho diem al document. És veritat que és un problema mundial, que les solucions són difícils, però algú hauria de sortir i dir alguna cosa. A vegades s’ha de fer de psicòleg. Escoltar la gent perquè és una manera de compartir.