Malgrat l’àngel encara hi ha guerra

Avui és festa als països de tradició cristiana. Una festa com més va més desvinculada de la llegenda d’un infant que, en néixer desvalgut i gairebé a la intempèrie, encarna tanmateix l’esperança de la humanitat. Un infant que l’evangelista Mateu fa néixer a Betlem de Judea, d’acord amb la profecia de Miquees sobre el lloc d’on sortiria el Messies. D’ençà del regnat de Constantí que Nadal se celebra al desembre, gairebé coincidint amb el solstici d’hivern. S’ha dit que l’Església de Roma pretenia així desplaçar l’adoració del Sol invictus. No hi ha dubte que el fulgor que emana del bressol a moltes representacions del natalici representa l’esperança, perquè és després de la nit més llarga de l’any que els dies s’allonguen.

Avui són molts els qui celebren Nadal d’esma, perquè ho diu la publicitat i ho diuen els carrers enllumenats, els arbres guarnits, els aparadors de les botigues i les fires de productes artesanals. Encara és doncs una data especial en què la gent estira més el braç que la màniga i tempta la deessa Fortuna comprant loteria. Qui viu lluny procura fer bona la dita “per Nadal cada ovella al seu corral”. Perquè encara és una festa que reuneix, si més no a les llars que han sabut conservar els lligams, molt fràgils en aquesta època de famílies dispersades per la globalització. Però allò que més “fa Nadal” són els costums culinaris adherits a la commemoració religiosa: l’escudella i carn d’olla, els canelons, el pollastre rostit, les neules i els torrons, el cava. Festa pagana, doncs, a repel de l’austeritat evangèlica. Joan Salvat-Papasseit ho expressà amb commovedora simplicitat al poema “Nadal”:

 Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som–.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

De petit, quan s’acostava Nadal m’enfilava dalt d’una cadira per regirar els dalts de l’armari on guardàvem les andròmines. Allà hi havia escorces de suro i una capsa de cartó amb figures de plàstic –a casa no ens podíem permetre el luxe de les figures de fang. Amb aquests accessoris muntava el pessebre damunt el bufet del menjador, amb un camí de sorra per on s’acostaven els tres reis damunt els camells i camps llaurats de cafè molt. Baixant d’una muntanya de suro enfarinada, talment com si a Betlem hagués nevat, un riu de paper de plata fluïa entre marges de molsa. I al fons, en un cel blau fosc de paper de folrar llibres, l’estel amb cua argentada. Llavors, a ciutat, no era costum fer cagar el tió, tradició rústica que combina l’escatologia catalana amb la tradició germànica del tronc Yule, que es cremava la nit del solstici i una vegada socarrat servia per a protegir la llar contra els incendis durant la resta de l’any.

Són records d’un temps remot que de vegades m’arriben com un missatge dins d’una ampolla, per exemple en la felicitació d’un amic que no ha oblidat la tradició del pessebre i en sap l’origen. És per respecte a l’origen, per anacronisme confés, que detesto la barreja de Nadal i política. Que se’n tregui partit en el sentit més vulgar del mot. Per exemple, amb els avets interactius que anys enrere s’empescà una regidora barcelonina de Medi Ambient. O amb el pessebre de l’any passat, “més telemàtic, més audiovisual, menys clàssic, més de mapping”, en paraules d’Ada Colau per encarir una trista fantasmagoria projectada sobre la façana de l’ajuntament. Enguany la casa de la vila ha tornat a la tridimensionalitat amb un gran desplegable a manera de collage, barrejant escenes al·lusives a l’esdeveniment de Betlem amb altres de la vida barcelonina. L’exotisme d’un Orient que feia volar la imaginació infantil cedeix a unes imatges d’edificis emblemàtics de la ciutat pagada d’ella mateixa. Amb el pretext de desmitificar la iconografia religiosa es mitifica la quotidianitat. Tot regit per la tríada d’inclusivitat, diversitat i igualtat de gènere, connotada per una caganera discretament asseguda en un vàter i amb un llibre a les mans. Aquest darrer detall era necessari per a aclarir que, malgrat la paritat reivindicada en el pessebre, allò que iguala homes i dones no són pas els budells.

Enguany l’adulteració més immoderada de la festa segurament ha estat la nadala del president de la Generalitat. No pas perquè el Molt Honorable feliciti les festes sense referència a la nativitat, cosa que cada vegada fa més gent, ni tampoc perquè castellanitzant el nom del destinatari, com ha fet amb el meu, contradigui l’aspiració de treballar per “una Catalunya on tothom pugui viure plenament en català”. En honor a la veritat, haig de dir que del Gabinet de Relacions Externes i Protocol no han trigat gens a disculpar-se, atribuint el forfet a un error humà al moment d’incorporar-me al banc de dades. Accepto la disculpa, però no pas l’explicació. En primer lloc, perquè a cap document oficial no hi consta la traducció castellana del meu nom. I en segon lloc, perquè dir d’un problema que té origen humà és tautològic. La natura no fa errors (non facit saltum) i les màquines es limiten a reproduir-los. La qüestió és per què un govern que aspira a fer que es pugui viure plenament en català de vegades actua a contrapel. I sobretot: per què delega en els naturals la feina ingrata de reivindicar la llengua?

La felicitació presidencial és en realitat una carta a Santa Claus repartida en sis etiquetes comercials, amb un desig inscrit a cada una:

“Per una Catalunya amb més creixement econòmic i menys atur”. “Per una Catalunya amb igualtat real entre homes i dones”. “Per una Catalunya amb més metges, mestres i mossos que mai”. “Per una Catalunya que decidirà el seu futur democràticament i en llibertat”. “Per una Catalunya on tothom pugui viure plenament en català”. “Per una Catalunya compromesa amb la pau.”

D’aquests desigs, que volen ser propòsits, sols en el darrer hi ha un eco del missatge de l’àngel: “Et in terra pax hominibus bonae voluntatis.” Missatge radical per excel·lència i pinyol de la revolució, que té per motor la utopia i és divisiva per definició. Segons l’evangeli de Lluc, la pau que anuncia l’àngel no és per a tothom, sinó per als qui són capaços de bona voluntat. La pau no és cap possessió ni cap dret adquirit, sinó una conseqüència de la voluntat. I la voluntat que es diu bona no és pas espontània, com la tolerància o la simpatia amb els qui pensen com nosaltres, sinó l’esforç penós de voler bé a qui ens odia. Si aquest heroisme paradoxal ja és prou vacil·lant en qualsevol persona, comprometre-hi tot un país no és a l’abast de cap govern, perquè els governs en general i el català especialment d’ençà del 2017 participen en un joc de suma zero en què l’augment de sobirania de l’un suposa la pèrdua de la de l’altre.

Comprometre’s verbalment amb la pau des de la feblesa és pura gestualitat. La pau, en aquest món, és una conquesta provisional de la combinació de força i diplomàcia. I un govern que manca absolutament de força necessàriament va molt curt de diplomàcia. No és precisament un encert diplomàtic incorporar a la nadala presidencial un missatge subliminar de suport a la causa palestina, que de moment és la causa d’Hamàs, de l’Iran, i indirectament de Rússia. Em direu aprensiu, recelós o directament al·lucinat, però a la felicitació del president Aragonès tan calculat és allò que diu com allò que calla, i el disseny transmet informació. Allò que més destaca en la pobresa figurativa és el color verd alternant amb el vermell i el blanc de les etiquetes sobre un fons negre. Són els colors de la bandera palestina i seria massa naïf creure que és producte de l’atzar o d’un error humà.

Solidaritzar-se amb qui pateix pel fet que pateix és un senyal inequívoc de bona voluntat, i avui a Gaza hi ha un desastre humanitari a causa de la brutalitat desfermada pels uns i recruada pels altres. La compassió és el primer graó de la pau, però quan es posa al servei d’una causa política es diu voluntat de poder. I la intenció s’esguerra quan en lloc de conciliació s’albira una victòria, perquè llavors la solidaritat amb uns es compra amb el dolor i la inseguretat d’uns altres. Que la pau baixi del cel vol dir que a la terra és una propietat tan rara com els elements inestables de la taula periòdica. La seva labilitat defineix la nostra pobresa –i tan pobres d’esperit com som!– i és a les postres dels esforços, quan la voluntat fa figa més que no pas l’enteniment, que Jesús, el nadó arquetípic, arrenca a plorar.