Àngel Casas: “Jo em moriré i el franquisme continuarà”

Àngel Casas (1946) ha complert setanta-cinc anys. El periodista, que ha conreat el gènere de l’entrevista com pocs en programes com ara Àngel Casas Show, Un día es un día i Senyores i senyors, ha vist com recentment li amputaven les cames en plena pandèmia, a causa d’una malaltia circulatòria, la calcifilaxi. Casas, home estimat, ha rebut dos homenatges, una Nit Especial a TV3 (inclòs el documentari Àngel Casas tal com raja) i un Homenatge a Àngel Casas (vídeo) a l’Ateneu Barcelonès, en què els actors Montse Guallar i Ferran Rañé dramatitzen texts dels seus llibres, ell que n’ha escrit nou i es reivindica escriptor per sobre de periodista. VilaWeb va entrevistar Àngel Casas la setmana passada per parlar de la seva vida, visió política i actitud davant la malaltia.

https://www.instagram.com/p/CVk_pj8IQZJ/?utm_medium=share_sheet

—Àngels Casas i Mas, qui era la senyora Mas?
—La meva mare, en pau descansi, era modista i tenia muntat un taller de confecció. Després va fer set fills. I es va dedicar a cuidar-los. El meu pare era funcionari de l’ajuntament i després va ser dels primers a treballar als circuits impresos. Eren unes plaques, amb totes les connexions fetes, que es posaven als aparells de ràdio i als tocadiscs. I de gran va tornar a l’ajuntament. Periodistes no en tenia, a la família. Per un cantó, tinc metges; per un altre, un tiet meu tenia una fàbrica de plàstics.

—Diu que Àngel Casas amb set anys transmetia amb un micròfon les coses que veia al barri de Sants.
—Un joc de nen de petit. L’aparell de ràdio, el tocadiscs que teníem a casa, els havia fabricat el meu pare. I també tenia un micròfon. I jo connectava el micròfon i explicava cap a casa què veia: ara passa un cotxet de nen, ara surt un capellà amb el viàtic.

—Frase: “He escrit tota la vida i em considero escriptor, i no periodista.”
—M’hauria agradat ser escriptor. S’és escriptor quan s’és molt pobre, o quan s’és molt ric. Aleshores t’hi pots dedicar. Jo des de petit volia escriure, ho feia, però no li donava importància. I quan vaig sedimentar la meva carrera, i tenia mig any de forat, vaig escriure. Ja tinc nou llibres.

—I el 10 de maig de 2020 vau deixar d’escriure el blog. Àngel Casas Blog. Per què?
—Perquè vaig veure per davant una aventura mèdica molt dura. Havien de venir molts mals temps. I des d’aquell moment no he escrit una línia, ni n’he llegides. El meu darrer llibre, Sidonie té més d’un amant (Univers) es va presentar a final de febrer del 2020. Va entrar la covid i em van començar a visitar pel dolor, pel dolor. I es va complicar tot i vaig fer aquest tancament. Vaig veure que vindrien mal dades, sóc un paio realista. I vaig veure, per tot allò que em deien els metges i havent passat un càncer, que ui ui ui.

—I us van acabar amputant les cames. Ja veníeu de superar un càncer, un atac de cor, una angina de pit i un trasplantament de ronyó. Déu n’hi do.
—I diabetis i pancreatitis. I em van haver d’operar de pedres al ronyó. El famós doctor Broggi em va operar dues vegades. Els toreros estant molt orgullosos de les seves cornades. Jo estic orgullós de les meves ferides de guerra. Tinc talls per tot arreu.

—I sentit de l’humor, també. Acte a l’Ateneu, de fa uns dies, dieu al públic: “Ara sóc més baixet.”
—És una broma que faig. I també faig servir la broma de Groucho Marx: perdoni que no m’aixequi. I a vegades explico que no és que estigui més baixet, sinó que estic més retallat. Val més que t’ho prenguis amb sentit de l’humor, perquè si no, et moriries. Tanco els ulls i començo a pensar, m’ha passat això, allò altre, ostres quines ganes de morir-me que tinc. I, per tant, no hi penso gaire i quan em fan una pregunta sobre el tema, procuro no mentir, però sí donar-li un to d’humor, que és el que tinc normalment. Jo al principi tenia les cames de la senyoreta Pepis, tens una cosa de plàstic molt ben feta. “Sobretot”, em van dir, “no es posi dret que es fotrà una castanya”. Però amb les cames incrustades i a la cadira vas pel carrer amb una certa dignitat. Al principi, quan no en tenia, anava molt acomplexat pel carrer. Molt. Quan em veia amputat i passava davant un mirall a casa, em donava dos euros. Em veia com els pobres homes amputats que demanaven diners al carrer. I si era diumenge, em donava tres euros. Em feia la impressió de ser un pobre desgraciat de la cuneta.

—Quina música escolteu aquests dies?
—Ahir em vaig passar el dia escoltant tangos. M’agraden molt. Les lletres són acollonants. Hi ha tanta música! Tinc llistes de tota mena. Faig un treball més d’aprendre que de distreure’m. Per distreure’m poso blues, rock&blues.

—I quants vinils teniu?
—En tenia 7.000 i me’ls vaig vendre. Què vol que en faci, de 7.000 vinils? Jo no punxo enlloc.

—Escriviu llibres. A Carta d’una desassossegada (i altres relats) (Quaderns Crema) surt la mort.
—I al llibre que publicaré, L’agonia de Bakunin, també. Perquè la mort hi és. La mort fa moure la vida. La gent per què creu en un deu o en un altre? Perquè vol garantir la vida eterna.

—Els pares superem la mort mitjançant els fills.
—Jo tinc tres filles, Gisela, Carlota i Andrea. I tres nétes. Una filla és doctora en filologia, viu a Vic, on dóna classes. La seva tesi doctoral és un treball sobre la poesia de Gabriel Ferrater i Gil de Biedma, com a ànimes bessones. L’altra porta la informàtica i la comunicació d’una empresa de jocs en línia. I la tercera posa nom a les coses. Naming, en diuen.

—Àngel Casas, per on s’informa avui en dia?
—Per internet veig El País, La Vanguardia, l’Ara, El Periódico, alguns digitals (El Diario, El Confidencial). No me’n fio de cap, perquè ja no hi ha diaris independents. Tots estan en mans del banc i endeutats. La informació també m’arriba sobretot pels informatius. Miro el de la Sexta i TV3. Postures encontrades. Ara tothom està inflant el globus i creant la seva mentida. I d’uns quants no m’interessa ni la mentida. No em sembla ni divertida. Estic molt decebut d’aquest país. Del nostre i d’on estem incorporats. Molt decebut.

—Per què?
—Jo vaig viure vint-i-nou anys amb el franquisme. Jo vaig aguantar i ell no. Bé, ell sí! El franquisme continua molt vigent a l’esperit dels espanyols. I de molts catalans. No he guanyat jo al franquisme. El franquisme m’ha guanyat. Jo moriré i el franquisme continuarà. És viu. Els polítics de la meva generació van formar-se en la lluita antifranquista, però els polítics d’avui acaben la carrera que sigui i omplen els parlaments, on ningú no té ni puta idea de res. Ara el polític no pot decidir per ell mateix i ha de tenir assessors. I depèn de l’assessor, que dios los coja confesados. Sents unes ximpleries i animalades impròpies d’algú que ha de dirigir un país. Sóc un home absolutament incrèdul, no tan sols en qüestions de fe, sinó amb el truisme. Perquè aquells que tenen una responsabilitat seriosa, complicada, estant molt poc preparats. Recordo que un dia vaig dir al president Montilla, en un acte, fent una copa: “President, entre l’Espanya antipàtica i la Catalunya virtual, què pot fer un pobre paio com jo?” I no em va saber contestar.

—El Primer d’Octubre del 2017, on éreu?
—Vaig esmorzar bé, al matí. I vaig anar a votar darrere casa meva, que hi ha el lloc de votació. I ens vam trobar amb en Jaume Plensa, escultor que viu al costat. Vam xerrar. I me’n vaig anar

—Què vau votar, si no és molt demanar?
—No es pot saber. El vot és secret. Pel perfil que demostro normalment, és força probable de pensar que no voto el PP. Oi?

—Frase: “A catorze anys era absolutament independentista. Més que ara.”
—Sí, sí. És meva. Al meu grup de Sants érem l’hòstia d’independentistes. Perquè era una utopia. I a aquestes edats et sedueixen. Però ara veus que és impossible, inviable, amb la situació actual del país (una altra cosa seria que es proclamessin repúbliques i l’estat fos confederat). Això ho van dir els bascs, i així els va. I així de malament a nosaltres, que no en sabem. Han de comprar algun americà que els porti la imatge i les relacions públiques. Crec que som la gent més odiada d’Espanya, els catalans. He viscut dos anys i mig a Madrid. I molts anys anava i venia. I sentia aquella frase tan ximple, però la diuen, la diuen. “Ets simpàtic, no sembles català.” I dius: “Quins collons tens.”

—Per què sou independentista?
—Ara no ho sóc. Ho era quan era el somni impossible. A mi m’encantaria que la gent, tota, votés i decidís què vol fer amb aquest poble. Però això, amb tot el tinglado muntat, amb la constitució que es va fer amb els militars en un costat i els franquistes a l’altre, amb aquella constitució encara vigent, això no es pot aconseguir. O canvies la constitució, o agafes les armes i surts al carrer. Oferir-nos una causa perquè ens maseguin, i ens cardin d’hòsties, no resolem res. No és aquest el sistema. Quan fa uns quants anys que piques contra un formigó, i veus que no hi ha manera, que el formigó és indestructible, has d’entrar per un altre forat. Però no insisteixis perquè no te’n sortiràs mai. I aquest camí de l’independentisme, que va instigar l’eufòria de l’Assemblea (i de retruc Òmnium), va ser un conte de fades. Arribarà un dia que els catalans es moriran, però ressuscitarem i anirem al cel, i crearem una independència al cel mateix. Imagina’t com viurem de bé. Sóc molt gran perquè m’expliquin històries inviables.

—I la via gandiana? Sabent que ha d’haver-hi un sacrifici. 
—Clar. Però abans de sortir al carrer i posar-me davant la baioneta vull mirar darrere i veure qui hi ha amb mi. Si em moro sol, em mataran, que sempre és de màrtir, però no aconseguiré res. La política és intel·ligència. I al segle XXI, herois… M’interessa la política. Molt. I per això a vegades estic trist i compungit perquè ho fan tan malament. M’ha entristit molt. Molt. Fins al punt que, abans de tot el merder mèdic, vaig estar molt disposat, i en vam parlar amb la meva dona, d’anar a viure a Portugal. I no patir aquesta angúnia constant d’aquest país. Vostè és de Corea del Nord, o Corea del Sud? Del Nord. Mort. Del sud. Mort igualment. Acudit de quan era petit. Siguem intel·ligents, hòstia. Expliquem a la gent les coses com s’han d’explicar.

—Sou  a punt de publicar nou llibre, L’Agonia de Bakunin.
—Just abans de parlar amb vostè, he rebut els texts de la portadella. El Bakunin del llibre és un gos emblemàtic dels okupes de Vallcarca. Ha anat a totes les manifestacions. El porten deslligat, perquè els nois que okupen consideren que no s’ha de lligar ningú. I tenen tota la raó. Però et poden atropellar. I és això, que passa. L’atropellen. I és el merder que es crea a la ciutat amb l’agonia de Bakunin. Història d’okupes contra gent, amb un final feliç que no explico.

—Voleu afegir-hi res més?
—No. Jo li diria a vostè, ha quedat clar això que m’ha preguntat?