Àngel Casals: “Fins al segle XII hi havia una certa acceptació de l’homosexualitat mentre no fos pública”

Divendres el món celebrarà el cinquanta-cinquè aniversari de la Revolta de Stonewall, el dia que gais, lesbianes, bisexuals i persones trans van dir prou a la policia que els assetjava i perseguia i van plantar la llavor d’allò que els anys posteriors se’n va dir l’Orgull. Un punt d’inflexió que ens va menar al món que vivim ara i va trencar amb segles d’opressió, sovint poc estudiats per la historiografia. La revista Sàpiens ha volgut esquerdar aquest mur de l’oblit i dedica gran part del número de juny a l’evolució de la percepció i la repressió de l’homosexualitat als Països Catalans durant el darrer mil·lenni. Un treball coordinat per Àngel Casals, professor d’història moderna de la Universitat de Barcelona, a partir d’un any de recerca de fonts documentals desades a l’Arxiu Històric Espanyol, a Madrid; l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, l’Arxiu Municipal de Lleida, l’Arxiu de la Corona d’Aragó i l’Arxiu Històric de Sabadell, entre més arxius. Casos i casos de judicis durant l’edat mitjana i moderna principalment contra homes que tenien relacions amb uns altres homes.

—Una de les coses que expliqueu al dossier, i que és important de tenir en compte, és que el fet de ser homosexual o ser heterosexual, com una identitat, és bastant recent.
—Hi ha la idea, de Michel Foucault, que abans del segle XIX hi ha relacions homosexuals però no hi ha homosexuals, entenent-ho com un col·lectiu que s’identifica amb unes pràctiques sexuals, una afectivitat, i unes formes culturals concretes. Al dossier diferenciem entre una part que parlem de sodomites i una part que parlem d’homosexuals. El terme homosexual és un neologisme que sorgeix l’any 1869.

—Sorprèn com de ben datada en teniu l’aparició.
—El poeta hongarès Karl Maria Kertbeny fa servir la paraula en un text per explicar relacions afectives, i la crea justament per eliminar tota la càrrega negativa que tenia la paraula sodomita. Crea la paraula homosexual i també heterosexual. Les usa en termes literaris, però són assumides per la psiquiatria i la sociologia com a paraules que es pretenia era que tinguessin una significació neutra.

—Què significava sodomita?
—En termes de legislació canònica, de l’Església, i en termes de legislació laica, fins al segle XVIII és qualsevol aberració sexual. No solament les relacions homosexuals, qualsevol relació de penetració anal –homosexual o heterosexual–, qualsevol relació de bestialisme o qualsevol altra pràctica sexual fora de la norma del codi heterosexual i procreatiu.

—Això era abans d’aquesta invenció del terme homosexual, però a partir de quan? Tenim entès que a l’època clàssica hi havia una tolerància a les relacions homosexuals que després es va perdre.
—Cal matisar-ho. El moll de l’os són les relacions de poder, i el sexe n’és una dimensió més. En una relació heterosexual hi havia una part dominant, la masculina, i una dominada, la femenina. En una relació homosexual també hi ha una part dominant i una de dominada. Per això, en tots els interrogatoris pels delictes de sodomia a l’edat mitjana i moderna una de les preguntes clau és qui era la part passiva i qui era la part activa. I en el món romà i en el món grec passa igual. La relació homosexual tolerada és aquella que trasllada el rol social dels dos membres de la parella. És a dir, el membre actiu ha de ser l’adult i el socialment superior, i el passiu ha de ser el jove i el socialment inferior. Un ciutadà romà podia tenir relacions sexuals amb un esclau, sempre que fos la part dominant. Si era la part passiva, no. Llavors passava a ser una relació absolutament contra natura. No pel fet sexual, sinó pel canvi en els rols de dominació social.

—Això era en l’àmbit de les relacions sexuals, però fins a quin punt era tolerada una relació afectiva o una parella homosexual?
—La limitació que ens trobem els historiadors és que ens basem en el que és escrit. Normalment, fonts judicials. On hem de buscar altres formes de relació afectiva més estable en casos d’homosexualitat? Bàsicament, en la literatura. I, sí, tant en la literatura romana com en la medieval i la moderna apareixen formes d’afectivitat masculina, d’amistat, però sense una translació sexual explícita. És clar que existien relacions homosexuals i parelles més o menys estables, però són complicadíssimes de trobar perquè no ho proclamen públicament. Hi ha casos de gent que viu amb el seu amic o que té una relació d’amistat molt estreta declarada. Passa igual en el cas de les lesbianes, que són menys sospitoses…

—Fins ara hem parlat d’homosexualitat masculina i de relacions de poder a partir de la penetració anal, però com encaixen les lesbianes en aquest esquema?
—Si ens mirem el Levític, la condemna de la relació sexual no procreativa té una base pseudo-científica, que suposava que la quantitat d’esperma d’un home era limitada. Tota ejaculació sense una finalitat procreativa era un fill perdut. Les dones no tenen aquest problema. Segon element, la penetració “contra natura” era la penetració anal. En el cas de les lesbianes, no es dóna cap de les dues circumstàncies. A banda, es considerava que la dona era incapaç de ser activa sentimentalment, que si una dona tenia relacions amb un home era perquè ell prenia la iniciativa. Això fa que l’homosexualitat de les dones normalment passi molt desapercebuda, perquè s’amaga en aquestes formes de sociabilitat femenina. En alguns casos hi ha denúncies sobre relacions lèsbiques, però els tribunals els pregunten si hi ha hagut ejaculació i si hi ha hagut penetració. Si no n’hi ha hagut, el màxim amb què les podien castigar era per un delicte de masturbació, una categoria molt menor. També preguntaven si feien servir alguna mena d’instrument que pogués simular una penetració.

—Sí que veieu clarament que, d’homosexualitat, n’hi ha hagut sempre.
—Això és indiscutible. Les formes d’afectivitat humana s’expressen de maneres molt diverses, són una construcció cultural. Un exemple que no té a veure amb el tema, però perquè s’entengui: la idea que la gent ha d’estar enamorada per casar-se és una idea del segle XIX. Abans es considerava que el matrimoni era un intercanvi econòmico-social-patrimonial. És a partir del segle XIX que es diu que el matrimoni i amor són dues coses que van juntes, i que quan tu t’enamores, només et pots enamorar d’una persona i ha de ser per tota la vida. Això és absurd, la història ho desmenteix.

—Què canvia en aquest pas de l’imperi romà clàssic a l’edat mitjana perquè canviï la percepció social de les relacions homosexuals?
—Bàsicament, l’arribada del cristianisme. L’homosexualitat és tolerada a Roma, però no ben bé acceptada. No hi ha una homosexualitat oberta.

—Però hi ha un coneixement social que això passa sense que es condemni.
—Sempre que es doni aquesta condició de superioritat social i que sigui esporàdica. Per als romans, és un delicte civil, però el cristianisme ho converteix en pecat. També hem d’entendre que a l’edat mitjana hi ha èpoques. Fins als segles XI-XII hi ha una certa acceptació de l’homosexualitat mentre no sigui pública. A partir del segle XII, a mesura que s’imposa el pensament aristotèlic a l’Església –que és el que parla de la intervenció del dimoni i que allò que facis a la Terra, t’ho trobaràs al cel–, s’endureixen les conductes cap a l’homosexualitat. Fins a considerar que és un dels delictes més greus que es poden arribar a cometre. Per això es castiga amb la mort a la foguera, la pena més dura possible. A partir del segle XII es va endurint cada cop més la situació dels homosexuals, però al segle XIV es produeix el gran salt.

—Per què?
—Al segle XIV hi ha la pesta negra i Europa perd el 30% de la població. Com hi reaccionen, els europeus? En una època que no se sap per què hi ha malalties es pregunten: per què hem tingut la pesta? Perquè Déu ens ha castigat. Quin pecat s’ha comès perquè ens castigui d’aquesta manera? Una, perquè hem tolerat que els jueus visquin entre nosaltres. Això explica que les grans persecucions de jueus a Europa comencin a partir dels anys vuitanta del segle XIV. Dues, perquè hem permès que els homosexuals visquin entre nosaltres. Llavors també comencen persecucions d’homosexuals. També hi ha una altra raó: els governs volen fomentar polítiques natalistes. La manera d’assegurar que els homes tinguin fills és que tinguin relacions sexuals amb dones.

—Això que dieu de la pesta connecta amb el mite del càstig col·lectiu de Sòdoma i Gomorra.
—Per què Déu castiga Sòdoma? Perquè quan arriben els àngels, els homes de Sòdoma els volen conèixer, diuen els textos bíblics. Aquest “volen conèixer” es refereix a coneixement sexual. Els àngels no tenen sexe. Per tant, només és possible un tipus de relació sexual amb els àngels, que és l’anal. Això és el que Déu castiga. I no només castiga els qui volen fer-ho, sinó també la societat que ho tolera.

—Imagino que, per més que tot Europa fos cristiana, no hi devia haver una homogeneïtat exacta. Com era la persecució als homosexuals dels Països Catalans?
—La legislació a tot Europa deia el mateix, perquè provenia del dret canònic: l’homosexualitat es castigava amb la mort. Però en l’àmbit d’usos socials, sabem que hi havia dues zones a Europa. A l’Europa atlàntica, els Països Baixos i Anglaterra, bàsicament, durant l’edat mitjana i fins al segle XVII hi havia una certa tolerància. Parlem sempre de certa tolerància, mai d’acceptació. Al món mediterrani, en canvi, el control era més estricte. Possiblement, a la península ibèrica ho era més que no pas a Itàlia. A partir del segle XVIII, per contra, sembla que això s’inverteix i als països del nord augmenta molt més el control social contra l’homosexualitat que no pas en els països del sud. És molt habitual trobar que a viatgers anglesos que viatgen pel Mediterrani el segle XVIII, Townsend i companyia, els sorprèn que hi ha moltíssima homosexualitat.

—Parlàvem d’una repressió molt dura que feia pensar en una vida molt amagada, però potser no era tan oculta si aquests viatgers ho veien.
—Sí, però per segons qui. Hi havia reis homosexuals? Sí, és clar. Jaume I d’Anglaterra ho era i no se n’amagava. Lluís XIII de França ho era, i més o menys se n’amagava, però tampoc gaire. Eugeni de Savoia, el general austríac de la Guerra de la Successió, era homosexual. El duc de Berwick, que va prendre Barcelona, era bisexual. I era públic i sabut. Aquests són a un nivell en què no són tocables si no és que hi ha un daltabaix polític. El problema és més avall. Però tots els casos de judicis contra homosexuals que trobem són perquè se n’ha presentat denúncia. Ens hem de preguntar per tots aquells que no es van denunciar, que devien ser molts.

—Després hi ha allò que a la revista expliqueu com el pas del pecat al vici. Com és?
—A partir del segle XVIII i XIX, amb el liberalisme, s’abandona la qualificació penal dels pecats. És a dir, que una cosa que sigui pecat no ha de ser necessàriament delicte. L’homosexualitat és pecat? Sí. És delicte? No, sempre que no hi hagi escàndol públic. Passa a ser vista com un vici privat. Una mena de corrupció, una tara que té algú i que el fa ser així. Converteixen l’homosexualitat en una malaltia. No envien els homosexuals a la presó, però hi ha casos en què els envien al manicomi.

—Quan apareix la reivindicació de la lluita pels drets homosexuals?
—Hi ha moments i fases. Les primeres manifestacions públiques de lesbianisme femení les podem trobar a Anglaterra a final del segle XVIII. Però, com que són lesbianes, no se les prenen seriosament. No són vistes com un perill social. I en el cas dels homosexuals masculins, als Països Baixos del segle XVIII tenim alguns casos d’una certa cultura homosexual, amb els seus propis cafès, etcètera. Però clarament és a partir de la segona meitat del segle XIX al centre d’Europa –Alemanya, Suïssa, França…– que es desenvolupa una reivindicació per la normalitat dels seus comportaments. Per això és aquí on apareix la paraula homosexual. No ens hem d’imaginar un moviment homosexual organitzat, sinó individus o grups petits.

—Hi ha un tema de què no hem parlat fins ara, que és la qüestió trans.
—Hi ha casos trans al llarg de la història, però ens en surten poquíssims. Normalment, això acabava en pena de mort, sobretot en persones amb cos masculí que pretenien ser dones. La diferència de sexes també era una diferència social. Els homes tenien uns drets que les dones no tenien. Poca broma a jugar amb això. Què volia dir que una dona digués “és que jo sóc un home”? Que volia tenir els drets d’un home? Ni parlar-ne. I un algú nascut com a home que digués “jo vull ser una dona”, vol dir que estava disposat a renunciar als drets que li pertocaven? Voler sortir del rol sexual que t’havien adjudicat també era un problema legal.

—L’homosexualitat va tornar a entrar al codi penal durant la dictadura de Primo de Rivera, però, com va evolucionar la percepció social en aquestes dècades d’impàs que s’havia despenalitzat?
—Per als historiadors, el fet que es despenalitzi és un problema, perquè no en podem consultar fonts. No n’hi ha arxius mèdics. Què en sabem? Des del moment que es despenalitza, a partir dels anys vint del segle XIX, sabem per testimonis que hi ha una homosexualitat encoberta. Persones que viuen l’homosexualitat sense fer soroll. Potser tenen una parella més o menys estable, i procuren mantenir les relacions dins un cercle molt tancat perquè no se’n parli. D’una altra banda, tenim una homosexualitat que intenta socialitzar-se. En alguna banda hem trobat referència a festes que es fan a la Barcelona als anys 1860-1870. I després, hi ha una altra homosexualitat més sòrdida, la que es vincularia amb la prostitució i els baixos ambients. Es dóna en llocs com ara els galliners dels teatres i els lavabos públics, on es va buscar la relació esporàdica, en alguns casos amb contraprestació econòmica. És una cosa molt plural, hi ha diversos ambients i diversos comportaments. I molts d’aquests homosexuals ho viuen de manera privada i tenen una família heterosexual que els serveix de pantalla.

—Quan es torna a penalitzar durant la dictadura de Primo de Rivera, és capaç de fer enrere tots aquests petits espais de llibertat que s’havien creat?
—Hem de tenir present que ho penalitza el 1928, i la dictadura s’acaba el 1929. Per tant, no té pràcticament temps. I la República ho torna a despenalitzar l’any 1933. No sembla que aquells cinc anys afectessin gaire. Els locals d’ambient de Barcelona, que eren al final de la Rambla, van continuar oberts.

—Quins arguments polítics es donen durant la República per despenalitzar l’homosexualitat?
—Parlen de normalització. Que hi ha comportaments que poden ser socialment rebutjables, però que es practiquen. I, per tant, més que prohibir-los, hem de regular-los. Són el divorci, l’avortament i l’homosexualitat.

—Després arriba el franquisme i el nacionalcatolicisme.
—Amb el franquisme no tornem al segle XIX, tornem al segle XVII, directament. Es fa un salt enrere i torna el problema del pecat, però se li afegeix també el problema patològic i el problema social. Malgrat allò que ens pugui semblar, una cosa és el discurs oficial i una altra la praxi policial. L’homosexualitat es reprimia de manera molt dura, però no a tothom igual. Quan s’enxampava una parella en què l’un era un senyor de Barcelona amb família, casa i feina reconeguda, sense antecedents polítics, i l’altre era un nano de vint anys arribat des d’Andalusia o Extremadura, sense família ni ofici; espantaven el senyor, li deien que no ho tornés a fer mai més perquè avisarien la família. A l’altre se l’enduien a la Via Laietana, li fotien un gec d’hòsties i acabava a la presó. Per tant, la repressió de l’homosexualitat per part del franquisme també tenia una càrrega important de discriminació social, perquè requeia sobre els més dèbils.

—Amb la sortida del franquisme, en poques dècades la societat fa un canvi de rumb i es converteix en una de les capdavanteres del món en la normalització de l’homosexualitat. Com s’explica?
—A partir dels anys seixanta es produeixen uns certs canvis en els costums i els hàbits sexuals, que a Barcelona tenen a veure amb l’arribada de la flota americana i del turisme, i amb les influències que arriben d’Europa. Es comencen a formar unes bombolles d’una certa tolerància. Si t’agradava sortir fins a la matinada, emborratxar-te i tenir relacions sexuals amb qui volguessis, en el marc del franquisme no ho podies fer. Molta gent que potser no tenia una consciència política clara en termes de democràcia o no democràcia, sí que en tenia en termes de llibertat individual. Es convertia automàticament en enemic del règim. A partir del 1970, en tot el procés de descomposició del tardofranquisme, els homosexuals comencen a organitzar-se. També hi ha organitzacions homosexuals a Europa, però aquí prenen embranzida molt de pressa, entre més qüestions, perquè a Catalunya els fundadors del Front d’Alliberament Gai de Catalunya aconsegueixen de fer entendre molt bé que la seva reivindicació forma part de la lluita general per la llibertat. Entren dins el paquet de tots els que demanen llibertat: les dones, els obrers, els intel·lectuals, els estudiants, els pagesos, etc. I ells en són uns més.

—Els progressistes s’empelten de l’alliberament gai.
—Anar a favor dels gais era anar contra el franquisme. Ho aconsegueixen entre més qüestions gràcies als líders d’aquest moviment, que gairebé haurien de tenir el títol d’herois, com ara l’Armand de Fluvià i en Jordi Petit. Assumeixen la reivindicació d’un moviment en què una bona part dels membres no vol que se sàpiga que en forma part. Donar la cara, sabent que te la poden trencar, per gent que no la donarà per tu.