Àngel Aguiló: “Me la bufa bastant què pensen els qui no estan d’acord amb jo”

Àngel Aguiló té quaranta-un any i s’anomena a ell mateix president de tots els mallorquins. Fins no fa gaire era conegut per la dedicació al periodisme esportiu –a quinze anys ja va entrar de col·laborador al Diari de Balears i poc després feia la seva primera transmissió radiofònica– i també perquè presentava programes a IB3 Televisió. Una vida normal de periodista amb una certa influència en el seu àmbit. Però és autor també de més d’un centenar de vídeos de YouTube.

Va començar com per a riure, fent vídeos sobre què significa ser mallorquí, amb referències iròniques a la idiosincràsia illenca o als visitants. I va començar a tenir molt d’èxit. La seva intervenció explicant als catalans quan s’ha d’emprar l’article salat és memorable. Es va embrancar força quan va voler pontificar sobre la manera de fer pa amb oli, i mig Mallorca se’l volia menjar quan va atacar Sant Antoni. Però poc després varen arribar els vídeos més d’actualitat, amb dos moments èpics. En el primer, va atacar durament els pares dels al·lots confinats perquè els havien detectat la covid-19 al vaixell que els duia a Mallorca en el viatge de final de curs. I en el segon, aquest cap de setmana passat, atacava Pablo Casado, que havia negat la unitat de la llengua.

Aguiló s’ha convertit en un nou fenomen a les xarxes i triomfa fent vídeos en català. Tant que gairebé ha fet oblidar el fenomen Miquel Montoro. Ha tingut l’ajut inestimable de Twitter i de les rèpliques que fa als seus vídeos un altre personatge entranyable, Joan Viudès. Tots dos fan bullir aquesta xarxa social que dominen perfectament.

―Com comença l’èxit dels vostres vídeos a YouTube?
―Tot això comença com les grans coses, sense voler, amb un vídeo on defensava el dret dels palmesans a anar a la serra de Tramuntana quan hi ha neu, que va anar superbé i que em va dur a estirar el fil. Vaig començar escarnint el costumisme mallorquí i després vaig fer alguns vídeos sobre les relacions amb el País Valencià i amb Catalunya i, sorprenentment, aquests encara varen anar millor.

―I de l’humor vàreu passar a incorporar crítiques a la situació política i social…
―Sí, vaig començar fent humor blanc però després el cos ja em demanava de continuar l’actualitat i fer reivindicacions variades. I això ha estat el que ha anat millor, dir què pens sense filtres, que és el que voldria fer molta gent.

―Ara gairebé ja s’espera la vostra reacció a determinats temes, com per exemple el discurs de Pablo Casado al congrés del Partit Popular…
―El vídeo d’en Casado ha estat una bogeria. Més de 35.000 interaccions a Twitter (dimarts al matí) i més de 47.000 visualitzacions a YouTube. El secret és anar a totes i dir què pens sempre. M’ha sorprès que la gent s’ho hagi pres tan bé, especialment quan faig vídeos ficant-me amb els pobles. M’imagín que als polítics no els fa tanta gràcia.

―Possiblement, el que va tenir més èxit és aquell en què escarniu els pobles que fan foguerons…
―El vídeo que feia cagant-me en com són pesats a molts de pobles amb les festes de Sant Antoni i els foguerons va tenir una resposta brutal, me varen fer més de dues-centes gloses i vaig viure un Sant Antoni com no havia viscut mai. Això és molt interessant perquè fas caliu. I tothom va ser molt amable i respectuós.

―Però no reben els mallorquins i prou…
―L’èxit de tot això és que he ocupat un espai a la xarxa que estava bastant buit als Països Catalans, ha estat com un element connector. En quinze anys he estat l’únic mallorquí que s’ha ficat amb els menorquins i n’ha sortit viu.

―Quan va anar de poc que no en sortiu va ser quan vàreu tenir la gosadia d’explicar com s’ha de fer el pa amb oli, o quan afirmàveu que pelàveu els botifarrons…
―Hi ha determinats temes que poses damunt la taula i saps que, passi el que passi, hi haurà sarau. Tothom és molt complicat, però la cosa més complicada del món és un mallorquí parlant de gastronomia, perquè no n’hi ha dos que facin un plat de la mateixa manera. Aquí encens un foc, fas ambient i amb el vídeo dónes valor a la cultura tradicional.

―Us anomeneu president de tots els mallorquins. Heu pensat de passar per les urnes per ratificar el càrrec?
―Al meu perfil dic que don i incomplesc lliçons de mallorquinitat. Com que pontificava sobre els mallorquins em vaig presentar com el president dels illencs i el doi ha arrelat. A mi ser president del govern no m’interessa, però si que m’encantaria anar a Madrid a fer sarau al Congreso de los Diputados amb una plataforma que fos Balears Existeix, semblant a això de Terol Existeix. Això sí que m’agradaria, perquè els partits que hi ha ara no em representen. Jo som d’esquerres, però quan he de repartir llenya no mir prim, rep tothom.

―L’èxit, idò, és combinar les dues menes de vídeos, els humorístics i els d’actualitat?
―Al final és això, combinar les dues potes. El vídeo sobre la manera de salar els catalans fa molta gràcia perquè dic allò que molts mallorquins no poden sofrir, i a més a més als catalans els fa gràcia perquè s’hi veuen reflectits, ho entenen i s’ho agafen bé. Els vídeos més durs i més d’actualitat ja els espera també molta gent. Parlant malament, puc dir que faig allò que em passa pels collons, que per alguna cosa els vídeos són meus.

―Heu arribat a un punt que la gent ja us encarrega vídeos i tot…
―Quan en Casado va dir les barbaritats que diu sobre la llengua jo era en un dinar familiar. Quan vaig obrir el mòbil quasi m’explota de gent que em demanava una reacció. I va arribar el vídeo, que deia que hi havia un 80% de mallorquins que havíem passat un any de merda perquè damunt vengués aquest senyor a fer discursos com aquest. Per això faig piulades clares i contundents i de vegades malsonants. També em fa molta gràcia veure que he estat un professional tota la vida fent televisió amb un to contingut i respectuós i que l’èxit m’arriba quan em deix anar i faig els vídeos fora de tota mena de control.

―Hi ha un moment especial en la vostra carrera, que és quan presentau el llibre de Miquel Montoro a la fira de Palma. És el relleu natural entre dos youtubers?
―De cap manera. D’en Miquel, ens hem quedat amb les pilotes i les taronges i jo crec que té molt de recorregut, com demostren les seves dues aparicions a La resistencia, on un xaval de quinze anys es fot damunt l’escenari a fer ciment durant vint minuts i és líder d’audiència. Crec que li falta una mica més de domini de xarxes, com Twitter, i ell dosifica més els vídeos que jo, també perquè té quinze anys i unes altres batalles. Jo estic a la que salta, no em dosific i m’arrisc més, sense gens de por, però això que fa ell té molt de mèrit i el recorregut que ell mateix li vulgui donar.

―Es poden guanyar doblers fent vídeos en català?
―Jo crec que sí que es poden guanyar doblers, amb això i en català, però és ver que tenc la gran sort que aquesta no és la meva font d’ingressos principal. He estat molt de temps fent esports i ara present concursos a la televisió i això va començar per divertir-me. Ara ja guany doblers a YouTube, que és el lloc més fàcil per aconseguir-ne, i quan això va començar a ser més seriós vaig fer un pla per a créixer a totes les xarxes. Jo som més fort a Twitter, però els vídeos han cridat l’atenció també a mitjans convencionals i el meu objectiu a mig camí és que hi hagi guanys en tot això i fer el salt cap al Principat. Si no ho aconseguesc, no passa res, això és un hobby que ha tengut un resultat molt bèstia. Jo havia pensat a acabar l’any amb 2.000 subscriptors a YouTube i hi hem arribat abans d’acabar el juliol. Però visc molt bé i arribaré on pugui, sobretot perquè això em diverteix i em permet de desconnectar i divertir-me.

―A les xarxes el vostre gran replicant és en Joan Viudès…
―Crec que com a parella ens retroalimentam, som dos extrems oposats i ens hem fet molt amics gràcies a tot això. Crec que en Joan té un gran potencial, és un comunicador fabulós i ens vàrem conèixer de la pitjor manera, quan vaig rebre una andanada seva a Twitter. Però el primer dia que ens vàrem veure va venir amb un vestit de porter del Santanyí per al meu fill de set anys i vaig veure que era tot cor i que tenia unes capacitats comunicatives molt bèsties. M’agradaria que féssim qualque cosa plegats.

―Un espectacle en directe el dilluns a l’hora de berenar al bar Es Cruce?
―Havia pensat alguna cosa no tan bèstia ni tan costumista, si pot ser. Això seria un poc extrem.

―Patiu per si mai el PP torna a governar a les Illes i pren represàlies contra vós en la feina a la televisió?
―No ho crec, tenc  la virtut o el defecte que me la bufa bastant què pensen els qui no estan d’acord amb jo. He demostrat de sobres la meva capacitat professional a Mediapro per a diverses televisions i no crec que ningú sigui tan colló per a atacar per aquí.