21.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 22.11.2024 - 09:51
El món que va sorgir després de la caiguda del mur de Berlín és mort i enterrat. Deixem enrere l’optimisme tecnocràtic, la fúria globalitzadora, l’intervencionisme messiànic, la idea que la democràcia regnaria per sempre. Han passat massa coses: la invasió de l’Irac i el replegament posterior dels Estats Units, la crisi financera del 2008, la davallada demogràfica, la desconnexió entre les esquerres i els votants, el fracàs estrepitós del projecte multicultural, l’enfonsament de les expectatives dels joves. Som en una etapa nova en què el xoc de civilitzacions descrit per Samuel P. Huntington ho dominarà tot, amb la diferència que ara hi ha un poder, la Xina, que ha decidit muntar una coalició en contra d’Occident. Europa haurà d’abandonar la complaença, i ben aviat.
Aquesta setmana ha circulat la notícia que els ciutadans dels països nòrdics havíem rebut instruccions per a preparar-nos en cas d’un conflicte bèl·lic. És cert. Tots els noruecs hem trobat a la bústia el fulletó que recomana acumular provisions per a una setmana, i tenir al magatzem una ràdio de piles, una petita cuina de gas, medicines i aquell clàssic de la Guerra Freda, les pastilles de iode. També hem après quin és el refugi subterrani que tenim més a prop de casa, i cada cert temps hi ha simulacres d’avisos al mòbil i sentim les sirenes escampades per la ciutat.
Tot això pot semblar estrany des de l’altra punta del continent, però més enllà dels Pirineus tothom entén que Rússia s’ha despertat, i que ningú no sap fins on arribarà la voracitat d’aquest imperi. A Noruega, des de la invasió d’Ucraïna, hem viscut uns quants incidents: russos que feien volar drons al costat de centrals energètiques, dos descarrilaments de trens de mercaderies molt sospitosos, i un professor de la Universitat de Tromsø que es feia passar per brasiler, però que era un agent dels serveis secrets de Moscou que recollia dades sobre les reserves àrtiques. Fa una setmana dos dels cables de comunicacions més importants que travessen el Bàltic –entre Suècia i Lituània, i Alemanya i Finlàndia– van patir un sabotatge, i dimecres l’armada danesa va interceptar la nau que en pot ser responsable. És de bandera xinesa i el capità és rus.
La seguretat europea està amenaçada i hi ha països de la Unió que temen de ser envaïts, però els Estats Units han decidit que la defensa ens l’hem de pagar nosaltres. Això tindrà conseqüències greus en els serveis públics, perquè el continent fa anys que ha pres decisions econòmiques equivocades (començant per deixar que la indústria automobilística alemanya es convertís en un dinosaure), i té uns pressupostos públics condicionats per l’enorme despesa en pensions. Els líders de França i d’Alemanya són cadàvers polítics, hi ha països que tenen al capdavant aliats de Moscou, i els únics que mostren un cert dinamisme són el polonès Donald Tusk (un país lògicament preocupat per Rússia) i la italiana Giorgia Meloni.
Europa es convertirà inevitablement en un búnquer, i l’altre gran motiu és el fracàs de les polítiques migratòries. Aquesta setmana, en una entrevista al Berliner Zeitung, la cap de la policia de Berlín, Barbara Slowik, va aconsellar als jueus i als homosexuals que tinguessin especial cura en determinades zones de la capital, i que evitessin de dur la quipà o mostrar obertament l’orientació sexual. “Lamentablement, hi ha certs barris amb una majoria de persones d’origen àrab que també tenen simpaties per grups terroristes”, va declarar (l’alcalde de la ciutat li ha donat suport). Quan llegim aquests retrocessos democràtics en ple cor del continent, a algú li pot semblar estrany que el 71% dels europeus cregui que el seu país rep massa immigrants, i que el 60% defensi que Europa no necessita nouvinguts?
Com sempre, els nord-americans marquen el camí. Donald Trump vol deportar dos milions de persones, el canadenc Justin Trudeau reduirà l’entrada d’immigrants fins que no s’hagi resolt la crisi de l’habitatge, i Mèxic ha acceptat fer de policia dels Estats Units i bloquejar la ruta dels refugiats de l’Amèrica Central. Al nostre continent, els partits han acceptat que només endurint les polítiques migratòries es poden guanyar eleccions. Ja comencem a veure l’externalització de les demandes d’asil, i suposo que un dia o altre algú dirà a Pedro Sánchez que controli l’entrada de llatinoamericans per l’aeroport de Barajas.
Mentre passa tot això, a Catalunya patim per desgràcia un president de la Generalitat que sembla ancorat als noranta. Tot el continent aposta pel tren, però ell vol fer més carreteres i ampliar l’aeroport; i sobre la immigració, proclama que “tothom qui ve a millorar Catalunya és català”, tot i que segons un estudi recent del Centre d’Estudis d’Opinió, el 50% dels catalans considera que el volum de nouvinguts és excessiu (i un 37% addicional, elevat).
L’altre greu problema és el discurs naïf que ha arrelat entre els líders polítics i intel·lectuals –sovint uns antiimperialistes que només són antiamericans–, reforçat per l’enorme menjadora de diners públics que és el món pacifista. Els independentistes hem d’anar amb compte, perquè l’última cosa que ara vol la Unió Europea és un conflicte de fronteres intern, i només faltaria que des de Brussel·les ens veiessin com uns hippies que volen abolir els exèrcits, obrir fronteres i entendre’s amb Rússia. O ens col·loquem de la banda de les dinàmiques de poder, encara que no ens agradin, o la història ens passarà per sobre.
