El grup Anegats diu adeu després de trenta anys amb un concert al Palma Arena

El 1994, a Son Servera, un grup d’amics s’ajuntava per fer música. No tenien divuit anys i eren uns seguidors fidels de grups com  U2 i Sopa de Cabra. Fins deu anys després no van publicar el seu primer disc, Illenc. Avui, tres dècades més tard d’aquelles reunions en què la música era el motor de les seves expressions més personals, Anegats diu adeu.

Gairebé tres mil espectadors els esperen al Velòdrom Illes Balears, l’antic Palma Arena. Són un dels grups en català més escoltats a les Illes. Les expectatives es van superar aviat, quan després d’haver anunciat un concert a la Misericòrdia van haver d’ampliar a una data més per a diumenge. Però a causa d’alguns entrebancs tècnics i la previsió de l’oratge, es va decidir de traslladar el concert a un lloc tancat. “No era el lloc ideal, però ho hem fet així perquè tota la gent que s’havia preocupat de trobar entrades pogués gaudir-ne”, explica Paco González, baixista del grup, en una conversa amb VilaWeb.

Però, per què dir adeu després de trenta anys tocant? Per què ara, en el seu moment més dolç? La vida, les responsabilitats, no poder viure de la música: “No deixam el grup per cansament artístic ni professional. Cadascú té la seva feina normal, la seva família, i és molt complicat compaginar-les amb un grup gairebé professional.” González tria unes paraules idònies: “gairebé professional”. Aquesta ha estat l’essència d’un grup que no s’ha volgut vendre a la indústria, que ha tocat la música que ha volgut fer i que va començar amb una cosa molt amateur i ha acabat en un moment dolç, però sense professionalització.

“Com a exigència nostra, ho feim tot de la manera més professional que es pot. Però no ho és perquè no podem viure ni de prop amb el que ens dóna el grup”, matisa González, que reconeix que no han cercat mai la indústria, però que tampoc no els han oferit mai res prou atractiu per a deixar la feina i dedicar-s’hi al 100%. Malgrat tot, diu que no tenen la sensació que els hagi faltat res, sinó tot el contrari: han fet molt més que no s’haurien imaginat. I durant aquests anys, ells mateixos confirmen que han volgut ser un grup compromès i amb esperit de lluita, i que ha viscut en una illa negada pel consumisme i pels polítics.

L’últim concert

Preparen el concert de demà amb la mateixa il·lusió de sempre. A més, és un concert gratuït. “No volíem que ningú pagàs ni un euro per veure’ns, volíem que fos accessible. La música és de tots, és del poble”, explica González, que espera un concert bonic, amb molta gent. Conta que no preparen res especial, perquè ells cada nit la fan especial, tant si és davant de vint persones com de tres mil.

El 2014 el grup ja va haver de fer una aturada d’uns tres anys per motius personals: el naixement dels fills dels components. Però després van decidir de tornar. Ara no sembla igual, tot i que al final de cada concert de la ronda se’ls presentaven els mateixos dubtes: “I ara, què feim?” Tanmateix, malgrat la “nostàlgia anticipada” que han viscut, aquest serà un adeu que no espera retorn a curt termini.

“Ens quedam amb la part humana. No en tenc cap dubte. Conèixer-nos ha estat increïble”, diu González. Espera el concert de demà amb il·lusió i, sobretot, moltes ganes de mirar entre el públic i cercar cares conegudes: “És una màgia que no s’ha de perdre mai.”