29.09.2019 - 21:50
Gairebé tothom que ha escrit alguna cosa sobre Eugeni d’Ors cita allò que cal elevar l’anècdota a categoria. Com que l’obra de Xènius és extensa i fragmentada, jo aquesta cita literal no la hi he poguda trobar. Localitzar-la, ho deixo als especialistes. La idea, certament, és present al Glosari. Per exemple, el 22 de juny de 1906 el glossador vinculava la davallada de l’anècdota amb la crisi de la novel·la, veient en Anatole France un escriptor de transició, en part ja anacrònic pel seu mètode d’incrustar en l’anècdota allò que hi ha d’essencial i etern en les coses. Allò que havia fet France, segons Xènius, era ‘espiritualitzar els contorns de l’anècdota, anàlogament –i per un procediment, més que de subjectivisme, d’arbitrarisme anàleg– a lo que han fet els pintors impressionistes ab els contorns dels objectes –anècdota també…’
La major part del Glosari són comentaris concrets d’allò que els francesos anomenen faits divers, però llançats a un nivell de significació que en si no tenen. Aquest nivell no és tant històric com doctrinal, de vegades fins i tot metafísic. L’anècdota hi és com a pretext o potser com a oportunitat per a la reflexió doctrinal, que és allò que realment compta per a d’Ors. El procés es repeteix diàriament i l’acumulació d’anècdotes permet que gradualment es vagi perfilant una mena de filosofia o, més ben dit, un seguit de principis. Mitjançant la quotidianitat de la glossa, d’Ors transforma l’escriptura en un procés paral·lel al de viure i, com a la vida conscient, el pas del temps va decantant unes idees a costa de consumir una ingent quantitat d’experiències que es perden en la insignificança i són com el pòsit del cafè quan se n’ha extret l’essència.
Recolzar la reflexió en l’anècdota té la virtut de valorar allò que és concret, les coses que passen i que ens passen. Evita l’abstracció per l’abstracció, que fa irrespirables tantes obres de filosofia i d’allò que d’ençà dels anys vuitanta s’anomena ‘teoria’, així, per antonomàsia, i que del punt de vista de la comunicació acostuma a fer fortor de resclosit. D’una altra banda, el conreu de l’anècdota per l’anècdota, característic dels mitjans de comunicació que imiten la creació de l’univers en un temps rècord per a poder tancar l’edició, engendra un infinit pervers. Les anècdotes passen en ràpida successió, com coets de pirotècnia, pujant paral·leles les unes amb les altres i intersecant-se amb el seu sentit a l’infinit.
La veritat rau en les coses concretes, però cal extreure-la’n. Tot i que sovint la tinguem davant mirant-nos sorneguerament, costa de reconèixer-la de tan evident com és. Ara mateix passen coses de gran importància, no sols a Espanya sinó arreu. Fa temps que la humanitat s’ha endinsat en un nou paradigma, del qual encara ignora els punts cardinals. Els canvis sistèmics es desgranen en un enfilall d’incidents que absorbim i valorem sense copsar-ne la direcció ni l’encaix. Hegel parlava de l’estratagema de la història, com si la història fos un subjecte murri capaç de parar argúcies. Malauradament, no podem confiar el destí de la humanitat a allò que n’és el producte. Però la història, que existeix absolutament, perquè representa tot el que efectivament ha estat i no pot no haver estat –mentre que el futur no és res–, ens retorna una imatge de nosaltres mateixos i té, en conseqüència, un poder ontològic incomparable. És per aquesta raó que avui la història és el terreny per excel·lència de les disputes sobre la condició humana –que en realitat són disputes per la legitimitat del poder, com ho foren les disputes teològiques a l’època de la teocràcia.
De l’esforç per descobrir el batec actual de la història, d’Ors, amb llenguatge mèdic, en deia oir les palpitacions del temps. Auscultar la història en allò que té d’aparentment més fugisser és cercar la intersecció de l’anècdota amb el sentit. Les coses no passen perquè sí, i encara que la història no sigui racional, com creia Hegel, hi ha una lògica del seu desenllaç, malgrat que sovint no la reconeguem fins que no se n’han acomplert les etapes. Hi ha qui creu que aquesta lògica la hi posem nosaltres, teixint el canemàs amb fets aleatoris, de la mateixa manera que integrem en l’argument d’un somni les petites irritacions o percepcions que rebem de manera inconscient. És una distinció sense importància, com la de si les coses existeixen en si o sols com a objecte de la consciència, car no podem sortir de la història una vegada hi hem entrat. La posthistòria és una faula o potser un altre nom per al misticisme.
Tot allò que ens passa i que vivim amb més o menys perplexitat, impotència, indefensió, esperança o indiferència ens permet d’imaginar un sentit alternatiu al de la història oficial, que sol ser grandiloqüent i adulatòria amb el poder. L’anècdota és útil per a descobrir o construir un relat alternatiu. Convé recordar l’etimologia del mot i el significat que tenia per al primer historiador que el va emprar. Al seu llibre Anekdota, Procopi de Cesarea, historiador oficial de l’emperador Justinià, va recollir la cara íntima de la cort imperial, en viu contrast amb la que mostrava a la seva obra publicada. El títol Anekdota volia dir senzillament ‘inèdit’, com corresponia a una obra que hauria posat en perill la integritat física de l’autor en cas de publicar-se. Però, a més, tenia el significat de ‘amagat’ i per això el llibre es coneix també amb el nom de Història secreta. Secreta, oculta, alternativa, silenciada. L’altra cara del present, la que el poder no tolera i tanmateix es recull en un relat que no pot controlar ni silenciar per sempre, és allò que el contrapoder lluita per convertir en categoria. Ho ha de fer necessàriament a partir de l’anècdota. El poder ho enfoca a l’inrevés, insistint tediosament i vàcuament en la categoria. La tàctica d’Espanya Global és repetir el missatge d’una democràcia modèlica com qui repeteix una lletania ensopida. És el mètode clàssic de la propaganda: repetitiu i estúpid. L’independentisme ha de treballar en sentit contrari: si el poder s’instal·la als llocs comuns de la correcció política abstracta, la resistència ha de ressituar-lo tossudament en l’anècdota concreta, allà on el discurs dels altaveus oficials s’estavella contra el rebuig que desperta en tothom que percep la bancarrota moral d’un estat que ha d’intervenir amb tanta urgència com poca traça per provar de reflotar la seva credibilitat.
