Posar l’anècdota dins la categoria

Llegir, com pensar, és anar de l’anècdota a la categoria. Aquell trànsit que propugnava Xènius i que després tothom ha citat, no vol dir cap altra cosa que superar les intuïcions mitjançant el concepte. I el concepte mai no ens és donat pelat i a punt de consumir. Cal com-prendre’l, assolir-lo, copsar-lo d’un vol, que, si no és gallinaci, abastarà un cert espai ideal. L’anècdota, paraula que originalment volia dir història secreta i a partir del segle XVIII començà a significar un breu relat generalment inconseqüent, és l’ànima de la política. La categoria, en general, li sol escapar. El dia a dia polític està teixit d’anècdotes que generen petits drames i es dissolen gairebé tot seguit. Sols quan tenen prou força expansiva, aquests drames transcendeixen de la història en minúscules i passen a conformar la història, ras i curt. Llavors comencen de tenir aspecte categòric.

Fa anys que la vida pública catalana gira al voltant de la política. Les energies intel·lectuals del país s’hi consumeixen com en una pira sacrificial. Ara, no tenir cap altre horitzó que la política és viure instal·lat en l’anècdota i no passar del llindar de l’univers de la cultura. No vull pas dir que la cultura sigui apolítica, però sí que cal distingir entre allò que és polític en el sentit estret dels afers de l’estat i allò que ho és en el sentit d’originar-se a la polis en virtut de la divisió del treball i l’augment de complexitat amb el trasllat de l’activitat als àmbits simbòlics.

En el que acabaria essent políticament el seu llibre més penós, el filòsof madrileny José Ortega y Gasset va intentar una diagnosi del separatisme català un parell d’anys abans que l’estat no mirés de resoldre’l de la mateixa manera com sempre ho ha fet: amb una dictadura. Malgrat el vessant truculent del llibre, inspirador del feixisme espanyol i alhora inspirat pel feixisme que ja es congriava a Europa, Ortega hi diu coses enraonades. Per exemple, que les teories nacionalistes i les frases dels seus polítics són convencionals, pur pretext per a vestir emocions pregones. Això no vol pas dir que l’impuls centrífug, com anomena el ressorgiment de les nacionalitats basca i catalana, sigui artificial o superficial. Ben al contrari, per a Ortega l’ascens del catalanisme i el basquisme eren el símptoma més alarmant de la malaltia de la nació espanyola, de la qual arriba a dir que Espanya no la pateix pas, sinó que l’és. No hi anava doncs amb mitges tintes, don José. Però d’aquest atac de sinceritat no en tragué la conseqüència lògica. Si el pacient és tot malaltia, ja no pot haver-hi guariment, sols quarantena per a impedir el contagi als cossos sans.

A Ortega, però, el nacionalisme el vencia i li superava la lògica. A repèl de la intuïció, i –diguem-ho de passada­– de l’experiència històrica que encara seria a temps de viure, prescriví un tractament consistent en una combinació de força –la gran cirurgia històrica, en diu– i un projecte engrescador, el qual, en virtut de la dialèctica integració-desintegració que estintola la seva teoria d’Espanya, sols podia ser un nou imperialisme d’estat, com explicitaren els seus deixebles.

Ara, però, no m’interessa de seguir la idea d’Ortega fins a la conclusió que en tragué el feixisme, sinó considerar l’afirmació que la força centrífuga catalana, sempre activa, no necessita la fullaraca teòrica, i que aquests productes subsidiaris solen ser modestos. El menyspreu d’Ortega per les figures intel·lectuals del nacionalisme català pot indignar alguns historiadors, però no és tan forassenyat d’observar-ne les limitacions, sempre que s’adverteixi que l’observació no s’aplica solament al nacionalisme català. És característic del nacionalisme en general no haver elaborat una producció teòrica ni tan exhaustiva ni tan alambinada com la de les ideologies de classe, i més recentment les de gènere. D’aquesta inferioritat teòrica hi ha qui n’infereix que el nacionalisme no és pròpiament una ideologia sinó un sentiment primordial, com la religió o el parentiu. En tot cas, aturem-nos en la idea que l’independentisme és un fenomen pre-polític sempre actuant i en pugna amb la força de sentit contrari. De la idea vitalista d’estímul i reacció dels òrgans estatals, se’n desprèn que l’èxit o la frustració de l’impuls secessionista dependrà del vigor de la reacció unionista.

Fins aquí, Ortega té raó. El 27 d’octubre va provocar la més gran manifestació espanyolista mai vista a Catalunya, i l’independentisme en va quedar impressionat i segurament afeblit. En tot cas, condicionat. D’aquella exhibició d’energia unionista se’n seguiren la divergència d’estratègies i l’aprofundiment de la divisió en el si de l’independentisme. I convé preguntar-se amb certa urgència si aquesta divisió no és també el símptoma de la particular malaltia del catalanisme, o pitjor encara, l’evidència que Catalunya és també, més que un malalt, una malaltia històrica. D’un altre ordre que el mal espanyol, però mal al cap i a la fi.

Arribats en aquest punt, val la pena de revisar la visió del pensador estrella del nacionalisme espanyol. L’anàlisi d’Ortega falla en el nivell més bàsic de l’observació, quan assegura que l’exigència que l’estat reprimeixi el separatisme és exclusiva de l’unionisme català. És, diu ell, una pretensió que sols cap en caps catalans. Quan un filòsof parteix de premisses tan diàfanament falses, la seva tesi no pot tenir gaire recorregut. Tanmateix, Ortega intenta esmenar-ho quan, tot afirmant que Espanya és obra castellana, responsabilitza Castella de desfer la seva pròpia obra. I quin devia ser el pecat castellà? Si fa no fa, el que ja denunciava Antonio Machado en els coneguts versos: ‘Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.’ Ortega descriu la matriu espanyola de manera molt semblant quan parla de l’egoisme i indiferència castellans envers les altres entitats nacionals. Però aquesta indiferència no l’entén com una manca de comprensió i de voluntat d’acomodació a les necessitats d’aquelles altres entitats, sinó com a absència de reacció en sentit contrari. En definitiva, acusa Castella de no tenir prou vitalitat per a fer una estrebada als nacionalismes perifèrics i obligar-los a posar-se al servei del conjunt espanyol.

Ortega propaga el mite de la Castella generosa i sacrificada enfront dels privilegis catalans. En això, res tampoc que no sigui superficial, convencional i teòricament mediocre. És el discurs centralista típic, el que encara avui afirma que el decret de Nova Planta fou profitós per al Principat, que Franco va beneficiar Catalunya i que els catalans viuen millor que els altres amb els diners ‘de tots els espanyols’. Però, després de proferir aquestes coses tan suades, apunta correctament la causa de la frustració del projecte espanyol: el seu dèficit de suggestió. Pitjor encara, és un projecte performatiu: la unitat per la unitat mateixa. Espanya és, o pretén ser, una unitat sense sentit transcendent, sense sentit doncs de cap mena.

Espanya ha exhaurit tots els seus recursos de persuasió. No té cap projecte per a Catalunya que no passi per la coacció i la violència, i com el maltractador desesperat davant la resolució de la seva parella, està disposada a qualsevol immoralitat abans de reconèixer-li el dret de tenir vida pròpia. La comparació no és meva. Ortega recorre a la vida de la parella per explicar el plet territorial quan compara la desafecció catalana a l’horror que inspiren les carícies d’una dona a l’home que ja no sent cap afecte per ella. En aquests casos, salvar la relació mitjançant la força bruta equival a una violació i el resultat no pot ser cap altre que agreujar la repulsió. Però, ferits en el seu orgull i incapaços d’entendre que l’estimació demana respecte, els espanyols d’aquí i d’allà no conceben cap projecte més suggestiu que renovar la brutalitat amb què Ernesto Giménez Caballero, ‘intel·lectual’ fundador de Falange, descrigué la violació de Catalunya com un vulgar atac de gelosia: ‘La maté porque era mía’, va arribar a escriure.

I no el troben, un projecte suggestiu de vida en comú, perquè no n’hi ha. Espanya ha tancat el seu cicle històric i el projecte europeu s’imposa, malgrat les aparences, com el pol positiu del dinamisme català, així com la reacció espanyola n’és el pol negatiu. L’anècdota d’un camisa vieja amb ínfules literàries, llegida a la llum del filòsof espanyol de capçalera, esdevé categoria quan s’extrapola del context de la postguerra i s’insereix en la longue durée, a mig camí entre la metafísica del poder i la filosofia de la història. El repte de l’independentisme és si ell sí que sabrà rompre amb la fatalitat de poble que estira més el braç que la màniga i per una vegada aconseguirà de sobreposar-se a la seva fatalitat, arrabassant l’anècdota a la categoria.