Andreu Van den Eynde: ‘Vaig néixer a París perquè el meu pare el cercava la policia’

Andreu Van den Eynde (1975) és l’advocat del vice-president Oriol Junqueras i del conseller Raül Romeva, coordinador de les defenses d’ERC. Un dels advocats del moment. Per això en aquesta entrevista no hem volgut parlar dels seus clients i prou, sinó també d’ell. Ens rep al despatx del passeig de Gràcia i ens parla de la seva vinculació amb el trotskisme i Malcolm X. Lògicament, també parlem dels judicis, dels seus defensats i de les línies de defensa que es poden agafar. Ens rep després d’un matí agitat, en què ha defensat un ciutadà xinès en el torn d’ofici. Vol que li respectin els drets i que no l’enviïn a la presó per no saber espanyol. A l’entrevista explica el perquè.

—Per què vau néixer a París?
—Vaig néixer a París perquè el meu pare el cercava la policia. Res seriós. Ell era activista i fundador del PORE, un partit trotskista. I devia tenir algun merder amb la policia franquista. Se’n va anar de Barcelona, cap a l’Escala, d’on és la família de la mare, i després van decidir que passarien un temps a París. Allà vaig néixer jo. I al cap de tres anys, vam tornar.

—Quin és el perfil del vostre pare, Arturo Van den Eynde, conegut com a Aníbal Ramos?
—Els Van den Eynde eren els meus avantpassats flamencs. Però l’avi va néixer a Guanajuato, Mèxic. I després va anar a Santander, on va néixer el meu pare. És una família de Santander, molt conservadora. De fet, tinc un oncle que és l’actual portaveu del PP a Cantàbria, Eduardo Van den Eynde. Però, alhora, és el principal impulsor de la legalització de la marihuana, perquè ha tingut un càncer i ara n’és consumidor. En fi, mon pare se’n va anar jove de Santander i va anar a la Universitat de Valladolid i Barcelona. El meu pare era el paio més intel·ligent del món. Era un bèstia. Guanyava totes les discussions. Un cervell tan prodigiós que segurament li va portar molts problemes. Recordo ser a casa mirant el concurs ‘El Tiempo es oro’ a la televisió. Els concursants podien consultar enciclopèdies per respondre. Ell responia sense enciclopèdia. A Barcelona va fundar el FOC (Front Obrer Català). Va estudiar arquitectura i era el number one de l’arquitectura. Bohigas encara el recorda. Però ell volia fer política. I va deixar l’arquitectura. No seré arquitecte, seré polític, i cobraré igual que cobra un treballador. Uns 900 euros. Això deia. I això va fer. Treballava al partit i vivia com un asceta. Quan tingui 55 anys em retiraré i donaré pas als joves. I això va fer. Va fer 55 anys i va cercar feina en un despatx d’arquitectes, que feia trenta anys que no tocava, va aprendre a fer servir l’Autocad, i de cop i volta va tornar a ser el millor arquitecte del món mundial. Es va morir a 57 anys de càncer. Es va morir tornant del fòrum de Porto Alegre, que continuava fent les seves coses. I una de les últimes coses que va fer va ser la rehabilitació del Palau Mornau, on hi ha el Museu del Cànnabis, al carrer del Comerç.

—Montserrat Adroer Tasis. Qui és?
—La meva mare. Filla de notari, la petita. Arquitecta de la Generalitat de Catalunya tota la vida. Ara ja està jubilada. Es va separar del pare quan tenia cinc anys. Després es va casar amb un actor de teatre, Jaume Comas. I ma mare també va ser del PORE. Passa que després els trotskistes tots van anar pel seu cantó.

—Teníeu deu anys i ja volíeu ser penalista?
—Sí. Això diuen a la família. Sé que m’agradava molt ‘Perry Mason’, la sèrie de la televisió. Els Van den Eynde tenim una sort i una desgràcia. El nostre cervell. Principal enemic i principal aliat. Jo era un nen que treia molt bones notes. I tota la vida he estat més gran que no tocava. Pares separats, polítics, exili. Vaig créixer una mica més ràpid.

—A quin col·legi vau anar a Barcelona?
—Isabel de Villena, catalanista. I després, a l’institut Ausiàs March. Universitat, la Pompeu Fabra.

—Per què aquesta obsessió amb la informàtica?
—A mi m’agrada el futur. Com a progressista, i com a marxista de formació que sóc, m’agrada allò que ha de venir. La tecnologia. M’agrada pensar que canviaran les coses. Tota cosa nova la trobo molt interessant. Quan vaig començar a fer dret penal, hi havia el nínxol que ningú no coneixia: el ciberdelicte. Vaig estudiar i em vaig capacitar. I ara no hi ha tanta gent que en sàpiga i faig classes als màsters. He portat temes d’espionatge industrial, sabotatges informàtics, danys informàtics, suplantació d’identitat, pornografia infantil. I un cas especialment greu de ciberassetjament. Violència de gènere, de fet. Un tema molt dur. Molt.

—Per què feu penal i no civil?
—En vint anys de carrera, no he fet cap tema que no sigui penal. És com si fos una altra ciència que jo no entenc. El penal el fas per dues raons. Per repte intel·lectual. És la quinta essència de convèncer, de la discussió, de la negociació, dels trucs, de la teatralització. Hi ha un punt d’ego a pujar a l’estrada. Els civils tenen vistes que no cal que siguin públiques. Poden llegir papers. Nosaltres anem a fer teatre, en definitiva. I després, hi ha la part de defensa dels dèbils. Hi ha gent que paga una quota de Metge sense Fronteres. Doncs jo faig torn d’ofici. Regalo el meu know how a un paio que no pot pagar-se un advocat. Per exemple, avui, en el torn d’ofici, he defensat un ciutadà xinès que el condemnen per alcoholèmia. Conduïa. Només parla xinès. I ara el volen enviar a la presó perquè no ha pagat la multa de 90 o 200 euros. Però si la notificació que li enviïn no està traduïda, i no sap què hi diu… L’home no sap ni català ni castellà. I avui m’he tornat a discutir per garantir que un pobre senyor no vagi a la presó per no saber espanyol. Garantir que li tradueixin tot al xinès per algú pot semblar molt poca cosa. Però ho és tot. D’entrada, el respecte a les persones.

—L’1 d’octubre, on éreu?
—Vaig anar al col·legi dels meus nens. Vestit d’advocat i amb el carnet d’advocat de la mà. I després de votar, va arribar la policia. I la gent va seure a terra.

—Vós també?
—No. Jo vaig anar cap a la policia. Jo treballava. Hola, sóc advocat. Què veniu a fer? Mentre em prenien les dades, van començar a treure la gent bruscament. Va haver-hi un moment de molta violència i un policia em va empènyer i em va pegar amb la porra a les cames. I hi ha un vídeo on surt tot. La meva dona, pel meu aniversari, em va regalar la fotografia del moment que em tiren a terra. Ha, ha! La tenim a la biblioteca. I ja vaig ser fora del cordó. Vaig agafar la moto i cap al Palau de la Generalitat. On hi havia els meus clients. Allà vaig decidir que no presentaria denúncia. Perquè crec que aquestes causes no es poden convertir en les causes dels advocats. Us dono l’entrevista i entenc que tingui interès, però no voldria fer que l’advocat passés a ser l’estrelleta.

—Doncs passa una mica.
—Sí. No havia passat mai, que els advocats fóssim focus. Però això no vol dir que no intentem gestionar-ho. Jo em dec als meus clients. I si veig que desviem el focus, m’he de contenir.

—D’on ve l’atracció per Malcolm X?
—En la meva època adolescent, vaig anar als Estats Units a casa d’uns amics dels pares. Molt estranys: comunistes als Estats Units! Ara són al Green Party. I allà, Malcom X em va interessar també per la qüestió del racisme. És una de les coses que més em destrossen. No he defensat maiun nazi. I us puc defensar un assassí. Però un nazi no el defenso ni per una multa de trànsit. No col·laboro amb aquesta mena de gent de cap manera. Era l’època del film de l’Spike Lee, escoltava Public Enemy, i mirava els films de John Singleton. De Malcolm X em va fascinar la figura de l’activista apoderat. L’home que diu als blancs: vosaltres no em solucionareu els problemes, me’ls solucionaré jo.

—Gonzalo Boye. Per què ho fa, això d’aixecar la llebre contra els pactes amb fiscalia?
—Crec que el Boye és molt intel·ligent en l’ús dels mitjans per a la seva estratègia. I ha fer servir una manifestació pública per influir en el terreny de joc. I evitar qualsevol pacte amb fiscalia. I aquí estem d’acord. Ell ja ho va dir a Twitter, que no parlava de mi. No opto pel pacte, ni ho faré. És màgia, pensar en pactes amb la fiscalia. I jo no treballo en la màgia. Però en privat ja li ho vaig dir: sabent com ell sabia que jo estic amb ell en això, el seu missatge era una mica ambigu. I em va obligar a manifestar-me públicament en contra.

—Com us convertiu en l’advocat d’ERC?
—Jo començo a ser advocat d’ERC quan els faig la compliance. La compliance és un mètode que es fa servir per evitar que una organització cometi mai cap delicte. Vaig tardar un any a fer-lo. En aquest mètode, no tan sols queda clar quines despeses poden fer, com es fan els tiquets, sinó que també dissenyem quina conseqüència sancionadora té si no es fa, qui ho investiga, qui ho resoldrà. O com es formen els membres de l’organització en aquests temes. Hem implementat un agent intern, independent de la direcció, que la controla. És obligatori que la compliance la tinguin tots els partits. Només el té un, que és Esquerra. Un partit que he vist molt ètic. He al·lucinat. Ja sé que sóc advocat i què he de dir, oi? Però a partir d’aquí, Esquerra em coneix. I després m’encarrega la defensa dels presos polítics.

—Tesi meva. Lògicament hi ha diverses maneres de defensar els presos polítics. Però la diferència no és entre les defenses d’ERC o el PDECat. És entre exili i interior. A l’exili molt més envalentits. I a l’interior més cauts. Amb tota la lògica. Hi esteu d’acord?
—Nosaltres no fem dret. Fem estratègia. Per tant, toquem una part jurídica i una part política, necessàriament. Però jo no diria que n’hi ha dues. N’hi ha més. Però les grans línies, o blocs, serien: renunciar a allò que has fet o mantenir allò que has fet. Col·laborar, pactar, desdir-te. O reafirmar-te, defensar-te i batallar. Funciona diferent l’exili? Relativament. L’exili et dóna la possibilitat que t’escolti un tribunal independent. Què ha dit Alemanya? Alemanya ha dit que no hi ha rebel·lió. L’exili té l’oportunitat de rendibilitzar arguments que nosaltres no podem fer en una jurisdicció intervinguda.

—La por de la presó és diferent de les pors de l’exili. Afecta les defenses?
—L’exili dóna més llibertat. Però la gent no sap la valentia de la feina soterrada i estratègica que es fa aquí dins. Jo sempre explico l’analogia de l’escamot d’elit i la resistència. Tens la Segona Guerra Mundial a un poble de França. Amb uns paios que no veus. Són la resistència. Es passen les coses amb paperets. I després tens l’escamot d’elit, els escamots d’americans guapos que pinten les bombes amb la inscripció Fucking nazis. Són dues maneres de treballar. Ara, qui és més valent? Més valent és, a vegades, seure davant d’un jutge, que t’enviarà a la presó. Mireu Romeva. Un dia abans de tornar a la presó, es va asseure amb mi, i em va dir: me’n vaig a la presó.

—La segona entrada a la presó no sé si l’hem entès. Per què hi tornen?
—Perquè són uns cabuts. Manera ximple de dir-ho. I l’altra: no volen renunciar al seu projecte. No volen i es mantenen ferms.

—Davant els vostres ulls ha caigut tota una ciència, el dret, en aquest judici?
—No. Jo ja coneixia els jutges. No em sorprèn. Simplement, ara s’ha manifestat. Perquè han de protegir un interès d’estat. Però els jutges, amb l’excusa del dret, es devien. I nosaltres fa molts anys que denunciem com investiga la policia. Com funcionen determinats jutges. Com és el sistema de selecció dels jutges. Un sistema que els explica que la seva autoritat no ha de ser moral, sinó de poder. Autoritas i potestas. Autoritat moral i poder. Els grans pensadors, el mestre que et marca i estimes, són autoritat moral. La policia i els jutges, el poder. Els jutges han renunciat fa molt de temps a defensar l’autoritat moral. Cada dia veus com tenen vel·leïtats i fórmules per a demostrar el poder absolut. El poder d’enviar innocents a la presó. No hi ha poder més gran que aquest. No hi ha ningú a la societat amb un poder tan bèstia com enviar algú a la presó dos anys sense haver-lo jutjat. Això és poder, però no autoritat moral.

—Com encareu el judici?
—La meva fantasia és que aquest judici pugui ser l’oportunitat d’emmirallar el sistema judicial espanyol i polític amb l’altra part del mirall, que són Raül Romeva i Oriol Junqueras i la resta. Els principals actors que defensen una idea, que és el mirall. Perquè ells aniran a parlar d’independentisme. Però no solament. També parlaran de drets. Dret de protesta, drets cívics. Aniran a explicar a Espanya el projecte que ells defensaven. Projecte integrador i pacífic de defensa de drets polítics. És una oportunitat molt dura, horrible, i alhora maca, d’aflorar aquestes contradiccions i discutir-les en públic. Crec que el judici ha de servir per visibilitzar una discussió.

—Què n’espereu, dels jutges?
—Hi ha un factor que suposo que tenen en compte: quin grau de resistència té la societat catalana al dolor.

—Si els condemnen a vint anys, el carrer s’alça. Només un any, tots tranquils. Pensarà això, el jutge?
—Jo mai diré que tenen la sentència feta. Però sí que puc dir que hi ha molts interessos en joc. És impossible pensar que no tinguin en compte la reacció de la gent. És impossible dir que serà un judici de laboratori, asèptic. Si en el judici intervé la unitat d’Espanya…

—Última vegada que heu vist el vice-president Oriol Junqueras?
—Dimecres passat i demà [avui per al lector]. L’he vist molt bé i ferm. Treballem molt amb ell, i amb Raül Romeva, la manera d’explicar políticament tot el que ha passat. Jurídicament ja ho faig jo. Políticament tenim l’obsessió d’explicar al judici què s’ha fet. Estem obsessionats a explicar políticament que no es renuncia a allò que s’ha fet. I treballem el com.

—Estan més còmodes a les presons catalanes?
—Sí, i no per ells. Per filosofia. L’administració catalana no té primers graus, ni règims FIES. S’opta per la semillibertat i per centres més amables. Perquè així s’ha demostrat que la gent no reincideix. Han entrat en un entorn més amable, sí. Tenen més funcionaris, més atenció personalitzada, més activitats. Ara, la llei que s’aplica és l’espanyola. Tenen els mateixos minuts de visita amb les famílies, per exemple. Però l’entorn és més amable. Tens psicòleg, cosa que a Estremera no. I aquí el primer dia ja en van veure tres.

—Veurem clients apoderats durant el judici, amb grans discursos davant el jutge?
—Els veurem tal com són, gent molt serena i intel·ligents. No arrauxats. Són estrategs. Crec que tindreu un discurs molt poderós sense necessitat de moure gaire els braços. Pots cridar molt, i què hi ha darrere? Crec que ells sí que tenen coses darrere. Tot el dia pensen en política i projecte polític. I no ho transmeten cridant. No cal.