Andreu Mayayo: ‘Sense l’experiència soviètica, difícilment tindríem estat del benestar a Europa’

‘Tot el poder per als soviets!’, va ser el crit del febrer. I a l’octubre els soviets van assaltar tot el poder. El 25 d’octubre de fa cent anys –segons el calendari julià que regia la Rússia d’aleshores– va començar l’etapa definitiva de la Revolució Russa. Després d’haver deposat el tsar Nicolau II, a l’octubre Lenin, Trotski i companyia van retornar a Rússia, van foragitar el govern provisional de Kèrenski i van inaugurar allò que, per a alguns, va significar ‘la utopia social més important del segle XX’.

Aquesta setmana comença un cicle de converses titulat ‘1917-2017. La revolució que va trasbalsar el món‘, que convertirà el Born Centre Cultural en un espai de reflexió sobre els fets. El catedràtic d’història contemporània i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, Andreu Mayayo, n’és el comissari. Parlem amb ell d’aquesta iniciativa, que pretén anar molt més enllà d’una repassada de fets històrics i proposa de fer servir el centenari de la revolució bolxevic com a pretext per a tornar a posar la revolució al centre del debat. També parlem de la Unió Soviètica, de la seva caiguda i del llegat d’aquells gairebé setanta anys en la Rússia post-soviètica. I, és clar, no podem deixar de preguntar-li per l’enorme influència de la revolució del 1917 al nostre país.

—La revolució ‘que va trasbalsar el món’, com el llibre de John Reed.
—Exacte, és una picada d’ull!

—A qui va dirigit el cicle?
—A un públic ampli, no acadèmic, interessat per la cultura, la revolució i l’impacte sobre tot el segle XX. Ens semblava que més enllà de centrar-nos en el fet que sigui el centenari, el concepte de trasbals responia molt més al que significa una revolució. D’una altra banda, diem ‘el món’ perquè la revolució tenia una pretensió i un impacte mundials. No només va afectar Rússia, sinó tot el món i de moltes maneres, per activa i per passiva.

—L’objectiu és centrar-se en aquest impacte global de la revolució?
Correcte. I, més enllà de la constel·lació de revolucions que hi va haver a Rússia fa cent anys, volíem interpel·lar sobre la concepció de revolució. A la primera taula rodona, que es titularà ‘La revolució avui’ ens interessa interpel·lar una generació jove, d’uns quaranta anys, per veure si la Revolució Russa els diu res o no i quin és el seu concepte de revolució avui. Algú podria dir que la Revolució Russa no li fa ni fred ni calor perquè va néixer abans-d’ahir políticament. És allò que s’anomena l’adamisme, que es basa a pensar que és ara que la revolució comença i que tot el que hi ha hagut abans no existeix. Per tant, ens interessava començar amb aquesta taula de gent per a qui aparentment la Revolució Russa ha tingut un impacte molt més llunyà en les seves vides.

—Per què aquesta diversitat de disciplines per a parlar de la Revolució Russa?
—Hi ha una gran varietat. Sobre revolució i història tindrem en Josep Fontana, una persona reconeguda internacionalment i que ens permetia de no ser provincians. Però de la Revolució Russa en va sortir el comunisme i la Internacional Comunista i ens interessava que hi hagués gent que ha tingut una llarga militància comunista. Com la Luciana Castellina, que va començar al Partit Comunista Italià, més tard va fundar un gran diari, Il Manifesto, i va acabar essent eurodiputada. Volem que ens expliquin què ha significat per a ells la militància comunista, no ideològicament, sinó com a experiència de vida.

—Un dels actes l’heu titulat ‘L’afer Jivago’, en honor a l’obra de Boris Pasternak. Què en podem esperar?
—La novel·la Doctor Jivago es va editar per primera vegada en italià per Giangiacomo Feltrinelli, tota una institució a Itàlia. I el seu fill, que ara és el president del grup Feltrinelli, ens va oferir a través d’un professor de Berkeley que ha entrat als arxius de la CIA, d’explicar tot l’afer de l’edició del Doctor Jivago en el marc de la Guerra Freda. Algú que no és un creient del bolxevisme però tampoc un dissident, ens parlarà de com la Guerra Freda també influeix en el punt de vista que tenim de la revolució.

—Fins i tot hi haurà una videoartista!
—El tercer element del cicle és art i revolució. En Carles Guerra, director de la Fundació Tàpies, ens va aconsellar de convidar Hito Steyerl, una de les persones més rupturistes pel que fa al tractament d’imatges. Fa ben poc va fer una exposició que durava mesos, t’hi podies estar les vint-i-quatre hores del dia i no te l’acabaves. És tota una metàfora del que volia fer.

—Dieu que la Revolució del 1917 impulsa la ‘utopia social més important del segle XX’.
—La revolució bolxevic és una revolució social, és a dir, de transformació de les estructures de propietat. Després ve la vida, el gènere…  A més s’entrelliga amb més experiències del segle XX. Hem de pensar que l’imperi Rus era el país més gran del món, no era Andorra. Si allà havia estat possible, això va llançar tothom a pensar que era possible arreu.

—És clar…
—Des del present podem pensar que era una ximpleria, però ells van derrotar el nazi-feixisme o van guanyar la carrera espacial als anys cinquanta. Per a molta gent, durant molts anys, allò va ser el model a seguir. També podem pensar en la Xina, l’impacte és brutal. Dic això perquè, òbviament, amb la desaparició de la Unió Soviètica se’n va en orris la utopia d’una revolució social. Avui dia només s’accepten les revolucions de drets civils. La revolució ha de ser dels somriures, no violenta, sobre temes com el matrimoni homosexual o sobre les foques de no sé on i no han de posar en qüestió ni la propietat privada ni el mercat. Aquestes són les úniques revolucions que s’accepten des de l’status quo.

—Josep Fontana va definir l’experiència soviètica com ‘la gran esperança global frustrada’. En aquesta frustració s’esgoten les possibilitats d’una nova revolució social?
—No, i ara! Això ja són futurismes, però si ens demostra res el context de crisi financera i econòmica que hem passat és que hi ha hagut un rebuig del present: no vivim en el millor dels mons possibles. I hi ha gent que intenta posar sobre la taula la necessitat de revolució social. Des d’Occupy Wall Street fins a tot el fenomen podemista, les marees o Syriza. I encara som a les beceroles de totes aquestes històries, però el que mou aquesta gent és el mateix impuls que segurament ha mogut tothom que ha intervingut en revolucions socials: millorar les seves condicions de vida, més enllà d’aconseguir el màxim de llibertat civil. No és un tema extingit o superat. No és que no hi hagi conflicte social, classes socials o desigualtats socials. Això existeix, però falta explicar-ho molt bé, avui dia. Com ha de ser? Tornem a agafar les armes o ha de ser una revolució democràtica? I si és una revolució democràtica, amb quins mecanismes? Si ens fixem en Espanya o Catalunya, des del 2011 fins ara hi ha hagut una sèrie de gent que va sortir a les places i després va entendre que havia d’anar a posar un paper en una urna, repolititzar-se, no girar-se d’esquena a la política institucional i ocupar les institucions. Això potser és insuficient, no ho sé, s’haurà de veure amb perspectiva històrica perquè això que ha passat aquests darrers anys és un terratrèmol i encara estem emboirats. Però que hi ha gent que continua reivindicant la utopia social, és ben segur. Aquí i a Bangladeix.

—També Fontana va escriure que calia estudiar la Revolució Russa ‘per entendre la nostra pròpia història’. Hi esteu d’acord?
—Espanya i, concretament, Catalunya és dels llocs on l’impacte va ser més important. Sobre Espanya hi ha un llibre clàssic dels anys vint que encara es fa servir, El trienni bolxevic, que explica les revoltes pageses a la província de Còrdova i com la tradició anarco-sindicalista s’emmirallava en Rússia. A Catalunya, fa molt més impacte a la ciutat que no pas al camp, on hi ha els republicans federals. L’empenta va ser impressionant, fins al punt que, a diferència de molts llocs, en què els partits comunistes van néixer com una escissió dels partits socialistes, a Catalunya les organitzacions comunistes van néixer d’escissions de la CNT. El socialisme català era molt feble i Andreu Nin, Joaquim Maurín i tota aquesta gent van sortir de les files anarco-sindicalistes. A la CNT, el moviment social més important d’aleshores, molts van pensar que calia fer com a Rússia. Alguns altres, és clar, van dir que no i en Nin, per exemple, se’n va anar a la Internacional Sindical. Després, durant els anys trenta i sobretot amb la guerra civil, pràcticament és la Catalunya soviètica. Rússia era a prop des del punt de vista cultural, cinematogràfic, els viatges eren multitudinaris. L’impacte va ser brutal, sobretot entre el 1919 i el 1939.

—Ara, en canvi, la distància cultural s’ha eixamplat?
—Sí, perquè Rússia també ha canviat molt. Cal pensar que avui dia a Rússia no se celebra la revolució. Fins i tot la festa del 7 de novembre ha desaparegut i ara el Dia de la Unitat Nacional és el 4 de novembre, que significa l’inici de la dinastia dels Romànov l’any 1613. Rússia ha abandonat la revolució. Pels qui manen a Rússia, la revolució va ser dolenta perquè va dissoldre l’imperi Rus. Aleshores, ells poden commemorar el centenari, però no celebrar-lo. Des de Catalunya, l’interès pel que passa a la Rússia actual i pel seu model social i polític ja no és el mateix.

—Quin llegat en queda, a la Rússia actual, de la revolució del 1917?
—Allò va durar, pel cap baix, setanta-quatre anys. Amb transformacions econòmiques, culturals i de tota mena. Per tant, la petja es manté present de moltes maneres. Un element pot ser la nostàlgia. Hi ha sectors, sobretot de gent gran, però també de gent jove, que tenen nostàlgia d’un règim que consideren millor que el que tenen avui. La nostàlgia és mirar al passat per quedar-t’hi a viure. Hi ha nostàlgics, com a casa nostra tenim nostàlgics del franquisme. Si vas a la plaça Roja, hi ha gent disfressada de Stalin o Lenin, els pagues cinc rubles i t’hi pots fer una foto.

—Fins i tot la ‘utopia social més important del segle XX’ ha estat mercantilitzada.
—És clar, i encara sort que no fan pagar per veure la mòmia de Lenin. Per sort és gratuït, però hi ha cues sobretot de turistes.

—En queda res més?
—També existeix la idea del poder soviètic com un element de supremacia militar, política i econòmica al món. És a dir, jo no celebro la revolució, però sí la Gran Guerra Patriòtica que va permetre als russos de derrotar els alemanys. Per tant, a Stalin sí perquè és qui ens condueix a la victòria i a partir d’aleshores els russos són respectats al món i són el cap visible d’un món bipolar. Hi ha, des del mateix poder polític, la concepció que Stalin no és a la paperera de la història. L’any 43 es va canviar l’himne nacional per un nou himne vinculat a la Gran Guerra Patriòtica. Per tant, en certa manera era un himne molt nacional. Quan es va acabar l’URSS, van provar d’eliminar-lo i al cap d’uns anys l’hi van reintroduir amb una altra lletra. Però l’himne oficial actual és l’himne de l’any 1943 de l’URSS. Un himne molt potent, un dels compositors era [Serguei] Mikhalkov, el pare del director de cinema Nikita Mikhalkov. S’han reinterpretat símbols, però la revolució és ben present.

—A casa nostra, tant entre els polítics com als mitjans de comunicació, es branda l’exemple de la Unió Soviètica com a prova del fracàs definitiu del comunisme. Quin és el lloc del comunisme al món, avui?
—Això Fontana ho explica molt bé. No entenem que les nostres societats s’han modificat a causa de l’experiència soviètica. Sense l’experiència soviètica difícilment tindríem estat del benestar a Europa. Després de la derrota nazi-feixista, per intentar aturar els processos revolucionaris quan l’Exèrcit Roig era l’amo d’Europa i Stalin tenia una popularitat enorme a tots els països –de fet, Picasso es fa comunista per això– consideren que han de pagar una factura social als sectors populars. A partir d’aquí s’impulsa l’estat del benestar, les nacionalitzacions dels grans sectors econòmics, financers i energètics a països com Anglaterra, França o Itàlia. Quan parlem de fracàs hem de contextualitzar molt bé què entenem per fracàs. Ara, si ens referim que a un tipus de revolució social li ha estat impossible de sobreviure –més enllà de la influència que ha tingut al món per crear societats més lliures i igualitàries– a la seva societat, des d’aquest punt de vista va ser un fracàs.

—Quina en va ser la causa?
—La incapacitat de reforma del sistema, sobretot a partir dels anys seixanta, és el que origina el col·lapse polític i, després, econòmic de la Unió Soviètica. Si s’hagués agafat el camí de la Primavera de Praga del 1968, que defensava el ‘socialisme amb rostre humà’, potser encara parlaríem de la Unió Soviètica. Tancar-te a la reforma t’aboca a la desaparició. Això sí que és gairebé una llei històrica. La incapacitat de reforma dels sistemes socials, polítics i econòmics fa que arribi un moment que caguin, que implosionin, que desapareguin. I a la Unió Soviètica arriba un moment que, quan Gorbatxov intenta fer el que s’havia fet vint anys abans a Txecoslovàquia, que era el seu model, resulta que en aquests vint anys han passat moltes coses i els altres, sobretot nord-americans i anglesos, ja no permeten la possibilitat de reforma i demanen la rendició incondicional. La Guerra Freda no s’acaba amb armistici, sinó amb la victòria unilateral de l’anomenat món lliure. I l’alternativa al sistema de l’URSS no és el socialisme amb rostre humà, sinó el triomf del neoliberalisme total i absolut. Per això, mirant-s’ho amb els ulls dels russos, és un fracàs absolut.

—Per acabar, tornem al principi: la revolució. Què significa aquesta paraula el 2017 i després d’aquest ‘triomf del neoliberalisme’?
—La revolució de fa cent anys ve molt determinada per la Primera Guerra Mundial i, concretament per la brutalització de la lluita política en aquest període. Al segle XX, la revolució ha estat molt vinculada a la militarització i a la violència. Algú pot pensar que, com que està d’acord amb la finalitat d’una determinada revolució, accepta la violència i després ja discutirem si hi ha hagut molts morts o pocs morts i si el preu ha estat raonable o no. Però entendre que la utilització de la violència no és tan sols acceptable, sinó necessària, deriva d’aquest tipus de revolucions, que tallen el creixement de la socialdemocràcia alemanya en l’àmbit parlamentari o del socialisme fabià de final de segle XIX a Anglaterra. Aquí teníem una imatge, la de Novecento: som més i el dia que tinguem sufragi universal guanyarem. La revolució, a partir de la Primera Guerra Mundial introdueix una nova via, la de la insurrecció i la militarització. Perquè els protagonistes de la revolució no seran tant els obrers i treballadors, sinó els soldats, els mariners i l’Exèrcit Roig de Trotski.

—Això ha canviat?
—Amb la perspectiva d’avui dia, difícilment ho comprarem. Molta gent ja no accepta la utilització de la violència en la lluita política i la gent que defensa la revolució –no la reforma– l’adjectiva de democràtica. Això significa una revolució social i col·lectiva però amb uns mecanismes democràtics. Qualsevol revolució avui dia haurà de seguir aquests paràmetres perquè si no hi haurà el rebuig d’una societat vacunada pels rius de sang que van córrer al segle XX. Aquí, amb el nostre monotema, contínuament diuen pau, tranquil·litat i revolució dels somriures, perquè saben que quan s’instal·li la violència a la societat s’haurà perdut.