Andreu Mayayo: ‘El PSUC és el millor partit de Catalunya, com a mínim del segle XX’

Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona i militant del PSUC des que, a només quinze anys, va entrar a les Joventuts Comunistes de Catalunya. Durant els anys noranta va ser batlle de Montblanc per Iniciativa per Catalunya. Ara, quan fa vuitanta anys que el petit Bar del Pi va veure néixer el PSUC, només cinc dies després de l’aixecament franquista, ha coordinat el darrer número de la revista Nous Horitzons, que porta per títol ‘El PSUC: el millor partit de Catalunya’. Un títol que ell mateix reconeix ‘d’autoestima i provocador’.

—Per què dieu que el PSUC és ‘el millor partit de Catalunya’?
—És el millor partit de Catalunya, com a mínim del segle vint, per això hi ha tanta gent que no està en la pomada dels comuns ni de les confluències i que vindiquen el paper del PSUC. Perquè reconeixen el paper en la història de Catalunya. Fins i tot l’Oriol Junqueras.  En Jordi Pujol no cal dir-ho, tota la vida se la va passar elogiant el PSUC. Per tant, no està pas malament que es vindiquin persones estretament lligades al PSUC i conegudes per altres facetes professionals o intel·lectuals com la Montserrat Roig, Ovidi Montllor, Miquel Martí Pol, Manolo Vázquez Montalbán, Jaume Perich… són el que són com a personatges, però eren militants del PSUC. La idea que ha estat una cosa positiva per la cultura política d’aquest país i per la cohesió social és l’herència del PSUC, l’empremta.

—Quin creieu que és l’ADN del PSUC?
—És una organització política que neix de confluències. El PSUC és fill del frontpopulisme, de la polarització que hi ha en aquells moments entre feixisme i antifeixisme. Què tenia a veure el senyor Joan Comorera, que era conseller de la Generalitat de Catalunya, amb el senyor Pere Ardiaca, del Partit Comunista de Catalunya, un partit més aviat grupuscular, ortodox i dogmàtic. Com es podien entendre un sindicalista com Rafael Vidiella amb gent del Partit Català Proletari? D’altra banda, és un partit dels treballadors i, per tant, el conflicte social és fonamental en aquest partit. És un partit nacional i un partit que neix com a secció de la Internacional Comunista i per tant no tan sols de solidaritat sinó amb encarnació orgànica. Un partit que és el pal de paller de la lluita antifranquista i de la cultura unitària d’aquest país. I un partit que creu que el govern de les institucions és el que permet tenir els instruments de transformació social.

—Com us definíeu en el camp nacional?
—Des del seu naixement i en el seu ADN és un partit nacional català. No és nacionalista, ni en el seu ADN hi ha el que ara està de moda, que és l’independentisme. Tot i que hi ha hagut gent que ho eren i ho són, d’independentistes, o que en un referèndum on es pogués votar la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat votarien a favor. Però, en tot cas, és un partit nacional català i això no és retòrica, sinó que és una cosa que impregna molt la gent que formava part del partit. Per exemple, Pere Calders, que serà militant del PSUC, explica com bona part del seu entorn i amics que eren gent profundament catalanista es van afiliar al PSUC perquè era la primera vegada que tenien una organització on se sentien còmodes, no tan sols perquè podien expressar-hi la seva plena catalanitat, sinó perquè no hi ha alliberament nacional sense alliberament social. I tota la resta, als seus ulls, eren una gent profundament conservadora. Nosaltres volem la revolució social i l’alliberament nacional i, per tant, el dret a l’autodeterminació.

‘La idea que ha estat una cosa positiva per la cultura política d’aquest país i per la cohesió social és l’herència del PSUC’

—Moltes vegades s’elogia el paper del PSUC com un actor que va ajudar a la integració durant anys en què va arribar molta immigració a Catalunya.
—Ho reduïm tot a tema de llengua i el més important a vegades és adoptar el règim demogràfic del país on arribes. A mi la gent de Bonavista, als barris de Tarragona, m’explicaven: ‘La meva nena és catalana perquè té dos fills i ha dit que prou’. Aquell senyor que venia de Còrdova tenia molt clar, ell que tenia vuit germans, que la seva filla ja era catalana no perquè parlés en català ni mengés pa amb tomàquet, sinó perquè només havia decidit tenir dos fills.

—Però també en la qüestió lingüística va ser important…
—És veritat que aquí ens va ajudar molt el compromís polític de gent que venia de fora, que venia del PCE, que va militar al PSUC i que van esdevenir dirigents sindicals. I el prestigi aconseguit a les fàbriques i als barris obrers en la defensa no tan sols de les llibertats sindicals o dels drets socials i laborals, sinó també de les llibertats nacionals. Que això fos bandera de gent com en Cipriano García ajuda i molt! Molta gent que ve d’altres llocs comença a aprendre el català llegint Treball i són els primers a defensar les institucions catalanes. És important que en Cipriano García l’any 66, dos després de la constitució de CCOO, proposés canviar el nom i que a Catalunya el nom fos la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. I que, com que era la CONC, en el següent 11 de setembre havien de participar-hi. És a partir de l’any 67 quan la Diada pren musculatura i hi ha detinguts. Ja no és una cosa, amb tots els respectes, de jocs florals, sinó que hi ha gent que se la juga en la vindicació també nacional de Catalunya. Per tant, no és un tema automàtic, és un tema complicat i de vegades no ens n’adonem de la importància que té que una gent que la seva llengua materna és el castellà hagin adoptat el català com a llengua materna i paterna pels seus fills.

—Quan comenceu a militar, a dins, com us expliqueu el paper del partit durant la guerra?
—Si el PSUC té alguna cosa, és que és el partit dels historiadors. La discussió del passat i l’autocrítica… semblem molt catòlics. A mi sempre em van explicar que el PSUC era un partit d’ordre i jo crec que és així. El desordre és el capitalisme. Aquesta cultura d’ordre fa que molta gent que ve de la tradició ‘psuquera’ s’allunyi d’emocions fortes i de flamarades. Això és el que a mi m’expliquen de la guerra i del posicionament davant d’una possibilitat de defensa de la república. A vegades les bones intencions el que provoquen són afebliments i divisions.

‘El PSUC era un partit d’ordre. El desordre és el capitalisme’

—El partit, com assumeix la participació en la desaparició d’Andreu Nin?
—Una cosa és entendre i l’altra és justificar. S’ha d’entendre la polarització entre feixisme i antifeixisme dels anys 30 i la lluita per l’hegemonia política de l’obrerisme marxista, en el qual la gent del POUM té unes posicions i la gent del PSUC unes altres. La presència soviètica a la guerra reforça els estalinistes del PSUC, això és evident, i contribueix dins del sectarisme a l’eliminació, fins i tot física de l’adversari acusat de traïdor. La repressió no ve només per part del PSUC, també d’Esquerra Republicana i d’unes institucions republicanes que està afeblint el POUM. Dit això, la historiografia està dient que la penetració de quintacolumnistes i d’agents italians a les files del POUM és certa.

—Però us preguntava per Nin.
—Això que t’he dit no justifica l’assassinat d’Andreu Nin, però que el POUM era una organització feble i amb penetracions contrarevolucionàries és cert. I que la gent del POUM durant la guerra freda són agents de la CIA també. Com que són adversaris dels estalinistes, els Estats Units financen dirigents del POUM en la lluita cultural de la Guerra Freda. És que sinó hi ha cert complex de culpabilitat. Hi ha una part de la burgesia catalana que és collonuda i que té certa admiració pel POUM purament i simplement perquè era l’adversari del PSUC. I aquesta admiració és la que fa que tinguem tants documentals i llibres que parlen del POUM com ‘la nostra esquerra’ davant dels estalinistes que vénen de fora. Vostè no se’n recorda del juliol del 36 quan aquests del POUM eren els que pujaven pel passeig de Gràcia i ho van arrasar tot?

—En què consisteix l’estratègia de reconciliació nacional que adopten el PCE i el PSUC al final del franquisme?
—Quan l’any 56 s’aprova la política de reconciliació nacional parteix del fet que han passat 20 anys des de l’inici del conflicte, la situació internacional és adversa, no ens ajudarà ningú, i l’única manera d’acabar amb la dictadura és aconseguint amplis esforços de gent que cregui que la dictadura és un impediment, no només pels drets humans, sinó per l’economia del país. El denominador comú és la creença que la sortida de la dictadura passa per una amnistia per tothom, també pels col·laboradors de la dictadura. Si et poses a la pell de molts militants del PSUC que durant aquells 20 anys les han passades de tots colors, hi ha unes discussions brutals. Quan tu ets conscient que la sortida no es farà penjant pels collons els feixistes i no es farà amb la bandera tricolor per la qual tu i els teus ho heu donat tot…

—M’imagino que no tothom ho entenia.
—No, és clar. Hi havia un dogma de fe i el que fes el PCUS anava a missa. Quan els responsables van a les agrupacions a explicar els posicionaments del partit hi ha molta gent que pensa que estan bojos i surten escissions. De cop i volta el 77 apareix gent que havia hivernat i s’havien perdut aquesta part de la pel·lícula des del 56 i diuen que si no hi ha el restabliment de la República ni hi ha democràcia a Espanya.

‘Hi ha una part de la burgesia catalana que és collonuda i que té certa admiració pel POUM purament i simplement perquè era l’adversari del PSUC’

—Voleu dir que qui diu que la política de reconciliació va desmobilitzar l’Assemblea de Catalunya i va evitar una ruptura democràtica són els que havien hivernat?
—Hi havia de tot. Podem ser crítics però crec que s’és molt injust amb la transició, perquè no s’entén que la transició és passar d’una dictadura a una democràcia. Si la Transició era la nacionalització del Banco Bilbao Vizcaya, doncs va ser una puta merda la Transició. Si la Transició era el socialisme, tu diràs! Com tota transició, té un preu.

—Com es viuen al PSUC aquells anys 80 de crisi entre leninistes, eurocomunistes i pro-soviètics? El naixement del Partit dels i les Comunistes de Catalunya és percebut com el principi de la fi?
—La crisi del 1981 ve després d’un cicle que comença el 1977 en què el PSUC aconsegueix un consens electoral important, sobretot a les municipals del 79. A partir del 80 tothom es pensava que hi hauria un govern liderat per les esquerres i hi ha un escenari no previst d’un govern de CiU amb Jordi Pujol de president. És la primera sorpresa i jo crec que està en els orígens d’una confrontació en una organització política engreixada i preparada per governar. La manca de perspectiva d’un instrument de govern a curt termini és el que accelera una polarització importantíssima.

—On us situàveu en aquells moments, dins del partit?
—Jo era del que se’n deia el corrent leninista. Però jo crec que aquestes discussions són excuses, el malestar de fons és el d’una organització que ha donat el bo i millor d’ella mateixa durant la Transició, que ha recollit un consens electoral importantíssim, però que l’escenari que s’obre no és l’esperat. A Espanya el PSOE ha aconseguit una cosa extraordinària: situar-se com el primer partit de l’esquerra espanyola sense col·laborar amb els comunistes més enllà del món municipal. Tot això que passa ara ve de lluny.

—Fins al punt que el partit que tothom elogia en un moment determinat convé més congelar-lo.
—Amb l’escissió la majoria marxa, aquest és el problema. Si es mira des del punt de vista electoral el 82 i el 84 queda reduït a una quarta part del que teníem. El PSUC com a vehicle de vinculació amb els ciutadans pràcticament el 86 desapareix. El 87 a les municipals la marca ja és Iniciativa i el 88 la coalició electoral també, amb la qual cosa el PSUC desapareix. O reneix amb Iniciativa.

—Abans dèieu que semblàveu catòlics. Què van significar persones com Alfons Comín i el seu ‘cristians al partit i comunistes a l’església’?
—Jo crec que una de les evolucions dels anys 60 i 70 és l’assumpció de la laïcitat com un principi de tolerància. És en aquest context quan fenòmens com Cristians pel Socialisme  s’uneixen i el PSUC guanya musculatura. Alfonso Comín serà el mascaró de proa d’un sector que ve d’aquest món. En el naixement de Comissions Obreres és més important la gent que ve d’organitzacions catòliques que no pas els mateixos dirigents comunistes. Però sense la Joventut Obera Cristiana o l’Acció Catòlica Obrera no s’entén CCOO. Serà un trencament brutal amb una cultura maniqueista del franquisme que no entenia que de catòlics ni podia haver de tot tipus i podien militar en qualsevol tipus de partit.

—Un altre nom il·lustre: Josep Solé i Barberà. ‘La veu del PSUC’, dieu.
—En Solé i Barberà explica molt bé l’ADN del PSUC. L’any 1931 forma part dels escamots de defensa del president Macià. I l’1 de maig els treballadors van a la plaça Sant Jaume a dir que la República està molt bé però que cal millorar les condicions socials. Allà es donen ordres als escamots de sortir a apallissar els treballadors. Aquell dia Josep Solé i Barberà va deixar els escamots. Una persona catalanista de pedra picada, formada al Bloc Obrer i Camperol, però que entenia que allò que determina la nostra actitud a la vida és el conflicte social. I, per tant, ell es va complicar la vida, i molt, a la clandestinitat.

—Qui és Gregorio López Raimundo dins del PSUC?
—És la icona de la lluita en la clandestinitat. Segurament és qui encarna millor la generació de les Joventuts Comunistes Unificades que després de la repressió fortíssima de postguerra va passar a organitzar el partit a l’interior i després a dirigir-lo i portar-lo fins a la legalització el 77. A Gregorio López Raimundo el marca la mort tràgica del seu germà Antonio, gran dirigent d’UGT i del PSOE a Catalunya, en un control a Binèfar just el dia que es va fundar el PSUC i quan ell ja era membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Cal recordar que un altre germà, Joaquín, va ser un dels supervivents de Mauthausen i el gran amic de Francesc Boix, el fotògraf de l’infern. És qui custodiarà totes les fotografies que van poder treure del camp i les va donar molts anys més tard a la Montserrat Roig perquè fes Els Catalans als camps nazis. En resum, Gregorio López Raimundo el que representa és el gran dirigent del PSUC en la clandestinitat.

—I Antoni Gutiérrez Díaz?
—‘El Guti’s el gran arquitecte de la política unitària de l’antifranquisme: crea l’Assemblea de Catalunya, que no és una cosa de partits i de notables, sinó que entén que hi ha d’haver societat civil. I que sense majories àmplies no avançarem ni socialment ni nacionalment. Per mi en això el Guti té més raó que un sant.

—En canvi, Josep Termes deia que havia deixat el PSUC quan ‘en un partit obrer portat per obrers hi van entrar els nois de casa bona a manar’.
—És difícil parlar dels morts i sobretot del teu mestre, historiogràficament parlant. Termes va ser militant del PSUC fins a la seva legalització el 77. El PSUC aleshores no era un partit ni de pijos ni dirigit per pijos. Termes podia deixar el PSUC per moltes raons, però dir que és perquè el dirigia gent de casa bona jo crec que és injust per part seva. En aquells moments Termes per molta gent era un punt de referència dins del PSUC encara que després, com en Sacristán, facin altres opcions. Quedem-nos amb què l’únic partit en què va militar Josep Termes va ser el Partit Socialista Unificat de Catalunya.

—I un perfil contradictori que també va sortir del PSUC i va acabar tenint càrrecs amb el PSC: Jordi Borja. Primer ideòleg del ‘model Barcelona’ amb Pasqual Maragall i després impulsor de Barcelona en Comú.
—Si Solé i Barberà era el sentit de classe, Jordi Borja expressa el sentit de partit de govern. És una de les ments més brillants sobre el paper que ha de jugar el municipalisme en la transformació de la societat. I ho ha fet des del punt de vista teòric com a regidor de l’ajuntament de Barcelona. Contradiccions? Jo crec que hi ha més fils conductors que contradiccions en la seva posició. Hi ha elements de transformació en allò que se’n diu el Model Barcelona fins al punt que els que ara manen a l’ajuntament de Barcelona han canviat la seva vindicació d’aquest model.

‘Termes podia deixar el PSUC per moltes raons, però dir que és perquè el dirigia gent de casa bona jo crec que és injust per part seva’

—El discurs de Barcelona en Comú explica poc que té elements de continuïtat amb aquest ‘model Barcelona’?
—Barcelona en Comú també és una cosa molt plural i hi ha gent que ve de governar Barcelona des de l’any 79, els de la cultura PSUC i ICV, no tan sols com a càrrecs públics sinó com a tècnics municipals, que són tan importants o més en la política municipal.

—Xavier Domènech sol traçar una línia des dels republicans federals del segle XIX, passant per la primera ERC i el PSUC, fins a En Comú Podem. Esteu d’acord que siguin els hereus naturals del que va representar el PSUC?
—El que és important és que en cada moment la gent sigui capaç de crear organitzacions col·lectives democràtiques de transformació social. Coses útils. Les coses, com tot a la vida, poden ser útils durant un temps i si deixen de ser útils per les raons que sigui el que cal fer és canviar. Canviar no vol dir que no tinguis passat o tradició.