15.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.06.2021 - 09:21
Andreu Mas-Colell és un dels economistes més importants del món. I un home respectat a tot arreu. Quan va decidir d’abandonar la zona de confort per fer de conseller del govern de la Generalitat no era estrany que, en segons quins llocs, ell destaqués més que el president d’aleshores, Artur Mas. Especialment si anava de viatge als Estats Units i en ambients econòmics. Allà és una figura molt valorada entre intel·lectuals i acadèmics per la seua dedicació d’anys a la universitat i per l’excel·lència del seu treball acadèmic.
Ara el professor Mas-Colell s’enfronta a una situació insòlita. D’ací a un parell de setmanes, casa seua, la seua pensió i els seus comptes bancaris seran confiscats per les autoritats espanyoles, en el context de la repressió contra l’acció exterior de la Generalitat. Mas-Colell farà setanta-set anys el dia 29, un aniversari marcat perquè serà just el dia que, amb quaranta encausats més, entre els quals Albert Royo, rebrà la notificació de quants diners fruit del seu treball i esforç al llarg d’una vida li robaran amb l’acusació, per exemple, d’haver aprovat en el pressupost de la Generalitat l’acció exterior del govern, completament legal. La cosa seria esperpèntica si no fos tan greu. Però al mateix temps és ben significativa.
Aquests dies tots parlen dels indults. La jugada té la vista posada a Europa, en l’intent de fer veure que hi ha un moment de distensió i negociació, que hi ha alguna cosa que va canviant. Però, mentrestant, la repressió no s’atura ni un moment. Ni s’aturarà. La penal, l’econòmica, totes. I sobre això, crec que hi ha tres coses a dir que el cas de Mas-Colell exemplifiquen a la perfecció.
La primera és que cap català no és lliure de la repressió. Deixeu-vos estar d’il·lusions falses si és que en teniu cap. L’amic José Eduardo Agualusa una volta va dir que “un jueu és algú a qui cada dia li recorden que és jueu” i jo li vaig respondre que un català també. Perquè tant hi fa què haja fet. A Andreu Mas-Colell no li roben els diners pel que va fer o va deixar de fer mentre era conseller, sinó únicament per ser membre del govern de Catalunya. I ho fan mitjançant una institució que, tot i el nom, Tribunal, no admet el més elemental dels drets, que és el de la defensa. Després pots reclamar, és veritat, al cap dels anys pots acabar arribant a Europa i guanyar, però en el mentrestant –i amb 77 anys al coll el mentrestant compta molt– tu quedaràs en la ruïna.
La segona és que aquesta repressió econòmica vol apartar de la funció política tothom, però molt especialment la gent més preparada. La gravetat dels fets és enorme, com explica en aquest fil de Twitter el seu fill. Aquest organisme de l’estat pretén expropiar els béns de quaranta alts càrrecs que formaven part del govern a partir del 2011, amb l’argument que van finançar el referèndum del 2017. Per favor! El 2011 ni tan sols havia nascut l’Assemblea Nacional Catalana, ni ningú pensava en cap referèndum, més enllà de les consultes populars. Ni tan sols s’havia imaginat la consulta del 9-N. Això no tracta del referèndum d’autodeterminació del 2017, per més que si fos així, tampoc no estaria justificat. Això tracta de repressió nua i crua. I d’escarment. D’aprofitar el moment per matar-ho tot. Mas-Colell era un professor de Harvard reputat i distingit que el 1995 va decidir de tornar a Catalunya per crear la Universitat Pompeu Fabra i que, posteriorment, va acceptar de ser, primer, conseller d’Universitats i Recerca i, després, d’Economia. Cadascú pot opinar el que vulga del pensament i les polítiques del conseller Mas-Colell, però és evident –i la prova definitiva és això que li passa– que ell va deixar enrere una situació molt còmoda per mirar de contribuir a millorar el país. O per a servir la societat. I això, exactament això, és el que no volen que passe.
I la tercera. Supose que coneixeu bé la història de l’escorpí i la tortuga. Aquella en què un escorpí volia travessar un riu i va demanar suport a una tortuga, però la tortuga li va posar com a condició que no la piqués o s’ofegarien tots dos. L’escorpí, a mitja travessa, la va picar i quan s’enfonsaven tots dos en l’aigua, la tortuga li va demanar per què havia fet aquella bestiesa que faria que tots dos morissin, i l’escorpí li va respondre: “No puc evitar-ho, sóc un escorpí.”
Doncs això. Ni poden evitar-ho, ni podran evitar-ho. I ells mateixos acabaran sabotejant qualsevol maniobra de diàleg que es pose sobre la taula. Perquè és allò del pendent ferroviari. Ells van cedir a posta el control de l’estat i ara no valdrà de res cap cosa que facen perquè ja no poden recuperar-lo. Espanya és una democràcia morta.
Imaginem, de fet, que Pedro Sánchez prova de desplegar una gran operació per a fer veure que el tema català s’ha encarrilat –el fill de Mas-Colell mateix, en el seu fil de piulets, s’ho creu, això. Molt bé, els nou presos seran al carrer, potser, fora d’una presó on no haurien hagut d’entrar mai. Però els exiliats hauran de continuar lluitant i, per tant, es continuarà qüestionant quina mena d’estat és Espanya. I els més de quatre mil represaliats que ja hi ha aniran desfilant davant dels tribunals. I tornarà a entrar gent a la presó, presos polítics també ells, molts, alts càrrecs del govern. I l’escàndol internacional, que sembla que és l’única cosa que mou Pedro Sánchez avui, continuarà creixent i creixent. Com creix cada hora en el cas de Mas-Colell, precisament. No poden evitar-ho, els escorpins, això de picar.
I és per aquest motiu que ells, Pedro Sánchez i els seus, ja no tenen cap clau per a frenar la crisi, ni una. Poden fer algunes coses, algunes reformes d’aparador, que temporalment sembla que apaivaguen la tensió, però l’enfrontament entre Catalunya i Espanya ja s’ha instal·lat en forma de combat nació contra nació i per això el seu estat va a totes.
L’estat espanyol ho ha entès molt millor que nosaltres. Potser alguns al nostre país voldran continuar creient en fantasies i jugades mestres per a retardar el que és inevitable, però el marge per a evitar la confrontació cos a cos és gairebé inexistent, per no dir que és, com pense jo, una fantasia i prou. Per aquesta raó no hi ha cap més eixida prudent i sensata que no siga la separació, tan ràpida com siga possible, al preu que siga i amb el cost que siga. Això o una desgastadora onada de repressió que no tindrà aturador i davant la qual tots estarem indefensos. No es pot tornar al passat autonòmic perquè el passat ja està destruït. Només hi ha el camí que tenim davant.
PS1. Quin numeret tan lamentable del govern amb la visita del Borbó. Primer que si anava el president, després el Puigneró, després la consellera Vilagrà i ara hi ha qui diu que anirà finalment el president Aragonès. Quina poca serietat, quin poc caràcter.
PS2. Hi ha una certa discussió sobre la faula de la tortuga i l’escorpí. A l’hora d’escriure-ho, el cervell m’ha fet una mala passada, però tot té un bon final.
Segurament havia d’haver parlat, com diuen alguns subscriptors, de la granota i l’escorpí, que és la versió més habitual d’aquesta faula als Països Catalans. Però per alguna raó el meu cap ha posat la tortuga en compte de la granota. Quan m’han avisat, he comprovat, tanmateix, que aquesta versió, la de la tortuga i l’escorpí, és l’original persa, aplegada el 1500 per Hossein Va’ez Kashefi, versió que per alguna raó que no puc explicar el meu cap ha decidit que era la bona. I la veritat és que, rellegint-la, potser hauríem de convenir que de vegades el pilot automàtic, si és que ha estat això, és millor que el cervell conscient. En la versió persa, la tortuga és picada, però l’escorpí no aconsegueix de matar-la i en canvi ell sí que es mor. I quan es mor, ofegat, la tortuga sentencia: “Els savis ja han explicat que tenir un caràcter vil equival a lliurar l’honor al vent i t’embolcalla de vergonya i repugnància.” Molt millor, crec. Molt millor.
