Andreu Martín: “Sense la morralla no apareixen mai les grans obres”

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és un nom indefugible de la novel·la negra no solament a casa nostra sinó també a fora. El 1979 va debutar amb Muts i a la gàbia i d’aleshores ençà ha bastit una obra immensa en el camp de la literatura infantil i juvenil, va crear amb Jaume Ribera l’inoblidable i reeixit detectiu juvenil Flanagan, ha fet guions de còmic i cinema i ha fet sobretot novel·la negra per a adults, reconeguda amb alguns dels premis més importants que s’atorguen a aquesta novel·lística popular. Martín ha publicat en editorials grans i petites, però ara fa set novel·les que és a Crims.cat, el segell de l’editorial Clandestina que dirigeix Àlex Martín. La darrera incorporació ha estat Allò que només els passa als altres, protagonitzada per un advocat del torn d’ofici alcohòlic, que es converteix en un altre dels personatges inoblidables que han sortit de la seva ploma. Lògicament, no hi ha festival BCNegra sense Andreu Martín, i enguany tampoc. Avui a les 11.00 del matí conversarà amb Marc Pastor i Tuli Màrquez.

—Heu elegit un advocat, Marc Olvan, de protagonista per a la vostra novel·la. No és habitual…
—No he demanat permís a ningú per fer-ho, ha sortit així. Necessitava un personatge que estigués en contacte amb el delicte i amb la gent dolenta i que a la vegada fos molt normal i en restés al marge. Els advocats fan aquesta funció, a la societat.

—A sobre, del torn d’ofici…
—Vaig arribar a aquesta mena d’advocats amb tots els prejudicis que té tothom, però els advocats del torn d’ofici han de tenir un nivell i si perden molts casos és perquè la immensa majoria de qui hi recorre és culpable. La mala fama és una infàmia que fan córrer els advocats de pagament sobre els del torn d’ofici perquè no volen que els treguin la feina…

—Llegint aquesta novel·la hom arriba a la conclusió que hi ha un univers Andreu Martín. M’explico: els policies han d’anar a un bordell i van a l’Harem, un dels grans grups que mou la droga ja ha aparegut amb uns altres noms en unes altres novel·les…
—És que quan has de recórrer a una cosa semblant que ja has dit en una altra novel·la és millor fer servir aquella que el lector identifica. Els Klimovski, per exemple, ja els havia emprat en un altre llibre que havia fet amb en Joan Miquel Capell i el clan ha sortit en unes altres novel·les amb uns altres noms, perquè m’és fàcil aquest recurs. Els de debò és millor no citar-los.

—Encara us divertiu escrivint?
—Sí, m’ho passo molt bé i si no m’ho passo bé no puc acabar la novel·la. En aquest cas, va passar una cosa ben curiosa. Al principi m’ho passava molt bé escrivint-la, però va arribar un punt que vaig pensar que ja no agradaria al lector, que era avorrida, però l’editor em va animar a acabar-la.

—En aquest sentit, sembla que aquests darrers anys heu trobat una casa tant a Crims.cat, en català, com a Alrevés, en castellà.
—Sens dubte. Crims.cat a l’editorial Clandestina amb l’Iyla, i Alevés amb el Gori, són les que triaria sense cap mena de dubte entre totes les editorials possibles. Són les que s’adapten més bé a un autor com jo i no sé si em sentiria a gust a qualsevol altre lloc.

—I ho diu algú que ha publicat en tota mena de cases editorials.
—I que té clar que a les grans no hi tornaria.

—Per què?
—Perquè la indústria editorial ha canviat molt d’ençà que jo vaig començar. Jo tenia molt de tracte personal amb un editor, que apostava per mi i que s’hi jugava la vida. Això avui dia no existeix, per les editorials grans només ets bo si vens moltíssim, si no és així, no els interesses per a res. També pot ser que els interessis per ocupar lloc en una llibreria amb el teu llibre i que no l’ocupin els altres, però no és el meu joc. Per això aposto per una editorial com Crims.cat, on tinc el meu espai al joc i el tracte d’editor. Quan volia abandonar aquesta novel·la va ser l’Àlex Martin qui em va citar i me’n va defensar els valors. A les grans editorials ara manen els comercials, no els editors.

—Dediqueu el llibre a dos escriptors: Anna Maria Villalonga i Lluís Llort.
—Són dos autors que admiro molt, però ho faig per motius més personals.

—Sou el degà de la novel·la negra en català i en castellà.
—No, en castellà hi ha Julián Ibáñez, que publica molt i fa una novel·la negra molt intensa, molt contundent, ell és més gran que jo.

—Teniu tota la raó. En català sí que ho sou. Com veieu el panorama del gènere negre a casa nostra?
—Sóc una persona optimista malgrat tot i malgrat el final dels meus llibres, i a petita escala sóc optimista perquè m’ho passo molt bé escrivint, llegint, mirant sèries de televisió i gaudint del cinema i la família. Per tant, la meva resposta serà obligatòriament positiva. Avui al matí he anat a fer una conferència sobre el Flanagan al Centre Cívic de Sants i la resposta del públic ha estat eufòrica. Això no vol dir que tot el que es fa m’agradi, però es fa molta novel·la negra en català i n’hi ha de molt bona, de gent jove que m’agrada moltíssim. També hi ha molta cosa dolenta, no fotem, però tots hem començat amb llibres discutibles. En aquest sentit, tinc màniga ampla, perquè la millor manera d’aprendre a escriure és escrivint i donant oportunitats a la gent que comença. A més, sense la morralla no apareixen mai les grans obres.

—En Flanagan s’ha fet gran, el noi.
—Sí, per sort Jaume Ribera i jo ens vam mirar un dia als ulls i vam dir que prou, que s’havia acabat.

—Però us ha donat grans alegries.
—I calés. El Jaume i jo hem viscut molt de temps del Flanagan, no només dels llibres, sinó de les pel·lícules i sèries i còmics que no s’han fet, però que ens van deixar uns bons quartos pels drets. I el Flanagan ha representat una part professional molt important. A la meva vida hi ha hagut dues fites molt importants: que Vicente Aranda em fes l’adaptació al cinema de Prótesis i aconseguir el Premi Nacional de Literatura amb el Flanagan. Això m’ha ajudat a ser escriptor de professió.

—És molt curiós que m’esmenteu aquestes dues fites vós que heu guanyat tres vegades el premi Hammett i alguns dels guardons més importants d’Europa de novel·la negra.
—He guanyat molts premis, certament, i tots són valuosos perquè no he estat mai un periodista que escriu o un psicòleg que escriu: només he estat escriptor i he hagut d’escriure molt i presentar-me a molts premis, que han estat una empenta important per a tirar endavant, sobretot quan necessitava peles, i puc dir que he aconseguit de ser escriptor. Quan arribes a una edat només importa haver-ho assolit, i haver-t’ho passat bé, i això és molt important. No em puc queixar, en aquest món sembla que és obligatori queixar-se i mira, jo no em puc queixar.

—Us han vist escriure dins el bus…
—Una vegada em vaig trobar l’Emili Teixidor i em va amenaçar de dir-ho a tothom, ara ja no ho faig perquè visc a Sant Cugat i m’he passat als ferrocarrils. Però cada vegada escric menys a qualsevol lloc, quan vaig començar sí que escrivia en qualsevol circumstància i estat anímic i físic, era compulsiu, i és una habilitat que he perdut amb el temps, ara trigo més, sóc més mandrós. De totes maneres, sempre he tingut una gran capacitat per a concentrar-me perquè treballo amb la història prèvia molt apamada, i com que escric a mà, puc improvisar molt i escriure a qualsevol lloc. Això no vol dir que tot serveixi, de cap manera. Del que escric en precari, moltes coses les hauré de corregir molt o fins i tot llençar.

—Tornem a Allò que només els passa als altres. És una novel·la en què constantment es parla sobre l’honestedat i l’honradesa.
—Sí, això hi queda reflectit, però és que avui al centre cívic hem acabat parlant d’ètica i moral, i això no és rar, perquè parlar del bé i del mal és parlar de novel·la negra, un gènere en què sempre hi ha bons i dolents i que persegueix, en un ventall immens, explicar què vol dir la bondat i la maldat i la transgressió de les lleis, per això elegeixo un advocat, per parlar de la corruptibilitat de jutges i policies.

—Si mirem una mica la vostra extensa bibliografia, hi ha un tema que hi apareix sovint i que ací torna a sortir: la droga.
—No és que m’obsessioni molt, però quan parles del gran món de la delinqüència, una de les fonts de finançament recurrents és la droga i, per tant, és més lògic que a les meves novel·les aparegui la droga que no pas els assassins a sou, que segur que existeixen, però que no tenim tant a flor de pell. Als diaris, quan es parla de crims, en el 80% dels casos es parla de traficants. Les presons són plenes de traficants de tota mena i quan investigues el món de la delinqüència, la primera cosa que hi apareix ara és la droga. Va haver-hi un temps en què eren els atracaments de bancs, que eren una plaga, però ara no n’hi ha tants. La gran xacra dels nostres dies és la violència de gènere, però en una novel·la et funciona més bé la droga.

—Heu defensat que una de les vostres millors novel·les és Cabaret Pompeya, del 2011, una obra que em sembla que ha passat desapercebuda i a què no s’ha fet justícia.
—En català, naturalment que no, i aquest és el motiu d’una de les meves enrabiades amb les grans editorials. Edicions 62 no la va tractar gens bé, però, per exemple, ara Siruela n’acaba de fer una reedició que he agraït molt. Edicions 62 no en va fer cap mena de promoció perquè el llibre va rebre un premi. Em va sortir a compte econòmicament, però el premi el pagava un banc i l’editorial no va invertir ni un cèntim en la promoció, i això em va fotre molt. No s’hi va fer justícia en català i, de fet, la gent que el vol llegir va a les biblioteques, perquè no es pot comprar. Però estic content perquè estic convençut que des de Cabaret Pompeya escric molt millor, es va desllorigar alguna cosa que va fer que tot el que he escrit després sigui més bo que no el que havia fet abans.

—Teniu el respecte dels companys d’ofici i dels lectors fidels del gènere.
—El que he viscut sempre des de final dels anys setanta fins ara en el món de la novel·la negra és un bon rotllo molt important, molt millor que en qualsevol altre àmbit literari, tot i que ara ja hi ha coses que comencen a canviar. He fet grans amics als festivals i a les trobades, i sempre he tingut bones sensacions, però és clar que falten més lectors, però no de novel·la negra, sinó de poesia, de ciència-ficció, de tot plegat. En perdem a marxes forçades en favor de l’audiovisual perquè llegir és un esforç i la gent no vol esforçar-se a ser millor.

—Tot i això, sembla clar que vós no deixareu d’escriure.
—No puc.