03.12.2019 - 21:50
L’ambientòleg Andreu Escrivà (València, 1983) va escriure el 2017 Encara no és tard, un llibre on explicava les claus per a entendre l’escalfament global amb to esperançador. Dos anys més tard, el seu discurs és un grau més alarmista: alerta que ens acostem molt ràpidament a un punt de no-retorn, quan els canvis naturals ja no seran a l’abast de l’ésser humà.
No li falten motius per a dir-ho. Els nivells d’emissió de CO2 han continuat pujant i l’ONU fa un crit d’atenció per dir que el món s’encamina a un augment de més de 3 graus aquest segle. Per redreçar la situació, representants de dos-cents països, d’organitzacions no governamentals, de la comunitat científica i del món empresarial es reuneixen de dilluns ençà a la Cimera del Clima (COP25) a Madrid. Tanmateix, Escrivà critica: ‘Fins ara, els fets evidencien que aquestes reunions no serveixen gaire i que se n’ha perdut de vista l’objectiu.’
—Serveixen de res, aquestes cimeres?
—Fins ara, l’evidència ens diu que no. Les cimeres haurien de limitar l’escalfament global i proveir-nos de les eines per a limitar-lo, però no ho veiem, això. Anem augmentant les emissions any rere any. Només s’ha observat una certa davallada en les emissions els anys de crisi econòmica, cosa que no ens serveix, perquè ara mateix tornen a pujar les emissions i tots els instruments que s’han intentat d’aplicar de la cimera de Kyoto ençà no han donat resultat a escala mundial. Sí que hi ha països o comunitats de països, com Europa, que han complert els objectius climàtics. Fins i tot, alguns amb escreix. Però a escala global –per això són cimeres globals– crec que no aconsegueixen el que volen. I també hi ha el perill, com ja ha dit més gent, de confondre objectiu i instrument.
—Què voleu dir?
—Les cimeres pel clima són un instrument per a assolir un objectiu, que és la reducció d’emissions. Ara mateix, sembla que la cimera siga un objectiu en si mateix; que fer-la siga un objectiu; que obtenir el paper de compromisos siga l’objectiu. No. L’objectiu sempre és reduir les emissions. El full està bé, però jo no vull el full, sinó allò que implica. I al final sempre acabem veient les presses terribles perquè l’últim dia s’aconseguisca un acord, amb els compromissaris de bòlit, sense haver dormit, quaranta-vuit hores negociant per aconseguir un text… Carai, això no es podria fer el primer dia? De què serveixen tants dies de cimera? Per què no es pot fer en dos dies o tres, intensius, amb la gent que acaba prenent les decisions finals? I, a banda, hi ha una part de la cimera que és inevitable de qüestionar, que és el desplaçament de desenes de milers de persones amb trens, avions, vaixells i cotxes. Tot això és una enorme despesa energètica, contradictòria amb l’objectiu i l’esperit que hauria de tenir una cimera del clima.
—Heu dit que hi ha més emissions ara que abans de la crisi?
—Sí. Durant la crisi econòmica, els anys 2008, 2009 i 2010, vàrem reduir lleugerament les emissions derivades de les fonts d’energia, bàsicament, les lligades al desenvolupament econòmic, i els anys 2014, 2015 i 2016, van estabilitzar-se després d’haver crescut una mica. De fet, semblava que podien ser aquell pic a partir del qual començarien a baixar. En totes les gràfiques sobre possibilitats climàtiques hi ha un punt a partir del qual baixen les emissions. I nosaltres pensàvem que es podia haver arribat a aquest punt el 2015-2016. A més, coincidia amb la cimera del 2015 i amb un moment relativament optimista quant a l’acció climàtica. Però què ha passat? Que a partir del 2015-2016 les emissions han pujat, i a més a més, a un ritme accelerat. Sobretot, per augments de la Xina i més països emergents, i això no implica solament el creixement de les emissions, que són enormes, sinó també de la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera.
—I què vol dir això?
—És el principal indicador de l’escalfament global en un futur. Això té una inèrcia brutal. Voler aturar les emissions és com començar a prémer el fre d’un cotxe en una baixada. Tu prems el fre, les rodes s’escalfen i el cotxe va frenant. Però des que prems el fre –i a sobre, ho fas a fons–, tardes uns quants metres a aturar el cotxe. Ara ni tan sols premem el fre fluixet, sinó que premem l’accelerador, i com més ràpid anem, més temps tardarem a frenar quan decidim que cal prémer el fre. Anem endarrerint aquesta aturada. I el problema és que al final d’aquesta costera hi ha un precipici.
—Anem arribant a un punt de no-retorn, doncs?
—Els informes de la millor ciència disponible diuen que avui encara no hem arribat al punt de no-retorn, però que ens hi acostem molt, i molt de pressa. I a més a més, cada dia tenim més limitada la nostra capacitat d’evitar aquests punts de no-retorn. Mireu, la setmana passada, la revista Nature publicava un article sobre aquesta qüestió, i era realment alarmant. En definitiva, assenyalava que tenim la necessitat imperiosa de reduir moltíssim, però moltíssim, les emissions perquè d’ací a dos anys, cinc, deu, ja serem al punt de no-retorn. I a partir de llavors, ja no podem fer res dins el nostre radi d’acció. Jo faig el símil amb el descens futbolístic. Si un equip és en un lloc de descens matemàtic, és igual que els últims cinc partits de lliga els guanye per 10-0. És igual, ja és a la segona divisió.
—Què pot implicar, en termes pràctics?
—Que els humans perdem el control sobre el grau d’escalfament. Ara mateix, nosaltres som els qui determinem el clima futur, segons els gasos d’efecte hivernacle que aboquem a l’atmosfera. Una vegada passem el punt de no-retorn, la importància que tenen les nostres emissions baixen molt perquè es desencadenen processos a escala enorme a la biosfera, la criosfera i l’atmosfera; són processos a escala fins i tot geològica, fora del nostre abast i que ja no podem controlar. Imaginem que es desencadena el desgel en massa de Grenlàndia. Nosaltres no podem refredar Grenlàndia per a tornar-la a congelar; els boscos humits tropicals que canvien l’estat a un bosc sec. Una volta el sistema canvia d’equilibri, retornar-lo a l’equilibri anterior és molt difícil. Un exemple molt gràfic del punt de no-retorn: si posem l’aigua a bullir, dels 60º als 99º, l’aigua s’escalfa molt, però no passa res. Però dels 99 als 101º, l’aigua passa de líquida a vapor. Una vegada passem aquest punt de no-retorn, ja no tenim capacitat per a tornar l’aigua convertida en vapor al perol. En canvi, quan som a 73º, per exemple, podem apagar el foc i l’aigua continua líquida; és sota control tornar a tenir aigua a temperatura ambient.
—Fa uns quants dies, l’ONU publicava un informe en què advertia que els estats del G-20, responsables del 75% d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, no prenen les mesures necessàries per a complir el compromís de l’Acord de París de mantenir l’escalfament climàtic inferior als dos graus. Amb aquest panorama, a quins acords de mínims s’ha d’arribar?
—Jo crec que un acord important seria l’eliminació directíssima, ràpida i efectiva de qualsevol mena de subsidi a les energies fòssils. És a dir, zero euros públics al carbó, al petroli i al gas natural. El tancament immediat de centrals de carbó i no construir-ne en països desenvolupats ni en països en via de desenvolupament; un fons verd dotat amb moltíssims diners i moltíssima transferència de tecnologia, per a fer efectiva la descarbonització en països en via de desenvolupament; i després, un compromís de recerca pública a l’hora de potenciar noves formes de capturar carboni, noves formes de generar electricitat i energia. I posaria èmfasi a crear un pla que no se centre en l’eficiència energètica, perquè necessitem, sobretot, estalviar; utilitzar menys energia.
—Però totes aquestes propostes que dieu no seran útils si la Xina o els EUA, que són els països més contaminants, no compleixen els acords a què arriba la resta del món?
—Els Estats Units sí que han reduït una mica les emissions, tot i el senyor Trump. Per una pura qüestió d’inèrcia, perquè en molts llocs l’energia solar i eòlica comença a ser més barata. També es van descentralitzant fàbriques i això implica un estalvi irreal d’emissions. Evidentment, hem de fer un esforç global. No val de res acordar una cosa fantàstica si els emissors del 40% o 50% no s’ho prenen seriosament. Però que ara, el desembre del 2019, els EUA no vulguen participar en cap pacte no és cap excusa perquè la resta no fem els nostres deures i no bastim un acord capaç d’incorporar-hi els EUA un cop hi canvie la presidència. Ara parlem molt de Trump, però si l’any que ve guanya Bernie Sanders i els EUA s’hi tornen a incorporar, d’ací a un any i mig el país pot passar de ser un obstacle a ser capdavanter en canvi climàtic. Per això s’haurà de bastir un acord ambiciós, que faça avergonyir els qui no vulguen signar-lo, però que també done cabuda a aquells que ara no puguen signar-lo, o no vulguen, i que en un futur pròxim hi estiguen disposats.
—Paral·lelament al que decideixen els estats, sou partidari de mesures sancionadores a escala local? Per exemple, l’entrada a Barcelona, a partir del 2020 serà limitada als cotxes que més contaminen.
—Sí, en sóc partidari, però sempre que es donen alternatives al ciutadà per a continuar fent la seua vida. Tu no pots limitar l’accés a la ciutat, especialment als cotxes més antics i més contaminants, però que són els que la gent amb un poder adquisitiu més baix ha pogut comprar-se, siga perquè no se l’ha pogut canviar o no ha pogut comprar-se un cotxe millor. Tu pots limitar, per una qüestió de salut pública i escalfament globals, però en canvi d’açò has d’oferir més transport públic i millor a aquestes persones perquè puguen accedir al centre de la ciutat. Em sembla, des de la distància, que es fa això.
—Creieu que la gent està conscienciada amb el canvi climàtic?
—No. Crec que queda molt bé dir que et preocupa i queda molt malament dir que no t’importa; però hi ha una consciència molt light sobre el canvi climàtic. Això no vol dir que tenir una consciència forta implique anar a viure a una cova i renunciar a tot. Jo mateix convisc amb moltes incoherències personals i vitals de tota mena, però crec que ja és el moment d’entendre què ens hi juguem. Quan parlem de descarbonització, de limitar l’escalfament planetari als dos graus o de l’Acord de París, hem de començar a entendre què significa. Per això cal que es traduïsca en informació ambiental per a tots els usuaris. Cal una percepció més clara, més informada, també científicament –perquè hi ha una mancança de coneixement científic–, sobre què significa el canvi climàtic, els temps que té, les oportunitats tecnològiques que se’ns presenten i sobretot, els desafiaments socials que tenim davant.
—Educació ambiental.
—També hauria de ser un compromís, potser poc realista i innocent, però cal potenciar l’educació ambiental. Parlem d’aquestes grans cimeres en un ambient aïllat, però cal educació ambiental, comunicació, conscienciació, un esforç coordinat de periodistes, divulgadors, científics i professors, per a traslladar aquestes polítiques a la gent. Perquè si no sempre s’acabaran veient com una qüestió que decideixen quatre senyors tancats en un pavelló als afores d’una gran ciutat.
—Vist amb perspectiva, com valoreu el paper de Greta Thunberg en aquesta conscienciació?
—És una bona pregunta… El paper de la Greta és positiu, això és clar. Qualsevol element que mobilitze, que sume, que esperone la ciutadania i especialment la gent més jove, que no tots són tan conscienciats com ens pensem, crec que és positiu.
—Però…
—Ara ve el però. Em sembla que en el cas de Greta Thunberg hi ha hagut moltes vegades un desviament de l’atenció. Per exemple, a la cimera del clima de Nova York, de fa unes setmanes, ens vam fixar més en què deia Greta, com mirava Trump o si era a punt de plorar, que no pas què passava a la cimera. Ningú no recorda de què tractava la cimera de nova York. Ara, tothom sap com anava vestida, quines paraules va gastar, com es va enfadar amb els polítics… Confonem una vegada més un element interessant i potent amb l’objectiu real de la cimera. L’objectiu no és que hi vaja Greta, sinó que s’acorden mesures per a combatre el canvi climàtic. I d’aquestes mesures, de di foren reeixides o no, ningú no en va parlar. Fou un fracàs. Aquesta personalització de la lluita contra el canvi climàtic en Greta Thunberg és preocupant i delicat. Em trobe incòmode expressant-ne una crítica, ni que siga molt suau, a una adolescent, perquè té una exposició pública molt forta i és una persona molt valenta. Pense que som nosaltres que hauríem de donar-li el paper que es mereix, però no més enllà del que també es mereix allò per què lluita, que és per les mesures.
—Què us van semblar les portades d’Endesa en la gran majoria de diaris de l’estat?
—Havia volgut pensar que eren una fake. Pensava que qui m’ho havia enviat per WhatsApp ho feia per fotre… Em sembla lamentable. Un exercici de manual de greenwashing. Quan ho expliquen a la universitat o en una conferència, podran posar aquestes portades. És un paper lamentable de la premsa. És molt hipòcrita i crec que Endesa té formes interessants amb què podria fer valer la transició energètica. Però presentar-se com una gran aliada en la lluita contra el canvi climàtic em sembla d’un cinisme difícil de pair.
