Andreu Escrivà: “Hem de parlar de qui s’ha enriquit posant en perill la vida de la gent”

L’ecòleg i ambientòleg Andreu Escrivà està extremadament enfadat amb la gestió de l’emergència de la gota freda. Tant en la preemergència com en tot allò que ha passat després. Aquest enuig el deixa anar tant a les xarxes socials com als articles que escriu, però aquesta és la primera entrevista que fa. Diu que fins ara s’havia negat a fer-ne cap, que necessitava uns dies i un espai per a pair la tragèdia humana que ha patit el País Valencià. De les primeres frases de l’entrevista fins al final, assenyala el president de la Generalitat, Carlos Mazón, com el culpable de tot això. Per incompetència i per incapacitat.

Reconeix que la quantitat d’aigua que va caure el 29 d’octubre hauria causat molts danys materials, però diu que amb més previsió s’haurien salvat moltíssimes vides i, probablement, molts records i molts objectes de la gent que hauria tingut temps de pujar a les primeres plantes.

—Llegint què publiqueu a les xarxes socials, entenem que esteu molt enfadat.
—Molt. Estic molt enfadat perquè hi ha moltes morts que es podrien haver evitat, i perquè crec que és evident que ha sigut un problema d’incompetència. Mazón no ha deixat mai de ser un frívol, una persona que no està capacitada per a ser president de la Generalitat. Però ha estat molt dolorós comprovar, amb una situació com aquesta, la seua incapacitat i la del Consell que l’acompanya. No té ni la capacitat ni la dignitat de ser el govern dels valencians. El Consell és un òrgan col·legiat i són tots responsables, però l’actuació del president de la Generalitat i tot allò que ha vingut després em sembla que no tan sols demana responsabilitats polítiques –que és una vergonya que no les haja assumides–, sinó que també hauríem d’avaluar si hi ha responsabilitats penals.

—La sensació dolorosa que tenim és que les vides s’haurien pogut salvar amb una previsió i uns avisos adequats.
—Tenim les xarxes socials, tots tenim una càmera en la mà i hi ha incomptables vídeos de la barrancada abans de l’alarma. I, per tant, és més que evident que, si la gent s’estava ofegant a les sis de la vesprada, enviar l’avís a les vuit era tard. S’hauria d’haver enviat molt abans, perquè ja es tenien totes les dades el mateix dia 29 per a saber que això podia passar. De seguretat absoluta, no n’hi ha mai en aquesta vida, però se sabia que això era una possibilitat molt real. A mi em fascina profundament, per no dir una paraula més forta, com alguns s’excusen dient que això era una alerta meteorològica que parlava de pluja però que no parlava de l’aigua dels rius i barrancs. Hòstia! Ara cal tornar a repassar el cicle hidrològic? El cicle de l’aigua, que quan plou això acaba en els rius, que en el Mediterrani ho tenim clar de fa molt de temps. Tots hem viscut episodis d’aquests, i se sap que, si plou a les capçaleres, això acaba arribant d’una manera o una altra. A banda, que ací tenim, per fortuna, el departament de Geografia de la Universitat, amb especialistes boníssims en dinàmica fluvial, en dinàmica de rius efímers. També hi ha informació en temps real de cabals, de pluges, de perillositat. Tens els avisos que arriben al centre d’emergències… No té cap sentit que amb una tecnologia i amb un desplegament de sensors al territori infinitament superior a la riuada del 1957, tinguem un resultat de més de 200 morts. Jo crec que sí que hem de dir clarament que la tragèdia material hauria sigut difícilment evitable. S’haurien pogut salvar coses. Gent que hauria pogut dur coses al pis de dalt, records, roba, alguna cosa molt important… però el que més s’hauria pogut salvar són vides humanes, sense cap mena de dubte.

—Fins i tot Gan Pampols, el tinent general, ho va dir en la primera conferència de premsa.
—Va dir que s’haurien pogut evitar moltes morts amb un pla. Potser no sap –perquè acaba d’arribar i no se li veu gaire interès a entendre la situació, ni gaire coneixement per la situació valenciana– que hi havia un pla i un protocol. Van fallar les persones, i no el sistema.

—També va dir que les persones grans de les plantes baixes no s’haurien pogut salvar.
—La gent major que no coneixia ningú, va dir. És una persona que no només demostra la seua incapacitat i la seua cobdícia per la qüestió del sou, sinó, a més, la seua falta absoluta d’empatia amb una situació terrible. També, el seu desconeixement de com funcionen els pobles valencians. La gent major que viu en les plantes baixes són la gent que més coneix tot el poble. Sí que s’haurien pogut salvar. La gent es preocupa dels seus veïns, i si saben que hi ha una persona major o que té un problema de mobilitat, se’n preocupen. I s’ha vist en moltes actuacions, que posen la pell de gallina i que són heroiques i molt valentes, de gent arriscant la seua vida per salvar persones atrapades, per ajudar gent a pujar al pis de dalt. I també, lamentablement, hem de llegir relats de gent amb persones dependents a càrrec seu que no va tenir temps de pujar-les perquè era difícil i potser, amb mitja hora més, haurien pogut.

—Tornant al comportament dels rius i barrancs i dels avisos en temps real, el president s’escuda acusant els tècnics que no el van avisar, dient que no arribava la informació, que va haver-hi una hora de buit…
—És mentida. El president no ha parat de mentir des del primer minut. Jo recorde perfectament, abans del dia 29, haver vist el tweet de González Alemán, que és un meteoròleg de l’AEMET, dient, aquesta dana té tots els números per a ser recordada durant molt de temps. Ell no es mulla, perquè mira uns models a quatre dies vista, o cinc o sis, però veu coses molt preocupants i està amb la mosca darrere l’orella. L’AEMET ho va dir, i À Punt, la televisió pública valenciana, que ha fet el seu servei públic, això i s’ha de deixar clar. Si el president haguera posat À Punt al matí, no se n’hauria anat a dinar. I, si se n’haguera anat, hauria demostrat encara més irresponsabilitat. Les dades, les teníem. Aquests episodis no són nous. No parlem que de sobte un grup de geòlegs, per exemple, comença a avisar que potser hi ha un volcà a Algemesí… Jo entendria una miqueta d’escepticisme, però parlem d’una riuada. Parlem d’un fenomen extrem que els valencians hem viscut desenes de vegades, centenars, al llarg de la nostra història i de tot el territori valencià. Qualsevol amb una mínima capacitat, una mínima preocupació pel benestar de les persones que habitem aquest país, hauria dit, això té molt mala pinta. Posem-nos tots en alerta, com es va fer en 2019, i estiguem preparats per si passa el pitjor. Perquè eixe “si passa el pitjor” es podia preveure el 29 al matí, amb un avís roig d’AEMET que deia que les pluges podien ser excepcionalment torrencials en algunes zones que, justament, són en les capçaleres del Magre, del barranc de Poio… i que va cap avall a una zona que està plena de construccions inundables, i el Partit Popular ho sap millor que ningú.

—Aquesta gota freda, habitual al nostre país, s’ha agreujat pel context de canvi climàtic, o hem de separar les dues coses?
—Segons els estudis d’atribució preliminars, l’escalfament global sí que explica la intensitat del que hem viscut. El canvi climàtic no ha inventat la gota freda, però la intensitat excepcional que hem viscut té les arrels en l’escalfament global i, en particular, en la temperatura del Mediterrani, que fa uns anys que bull fins ben entrada la tardor i, fins i tot, a l’hivern. Podem parlar d’una intensificació? Sí. Podria haver passat això sense canvi climàtic? És menys probable, però sí. Quina és la qüestió, per a mi, i per què jo no vaig dir res de canvi climàtic? Crec que, en un primer moment, no calia. Si el canvi climàtic és el responsable, Carlos Mazón i el seu Consell no tenen cap mena de responsabilitat. Ni la construcció en zones inundables tampoc no té cap mena de responsabilitat. Jo crec que hem de parlar d’una tragèdia, primer, per la incompetència manifesta d’uns governants incapaços que han posat en perill i han causat una tragèdia humana de proporcions enormes. Després, hem de parlar d’urbanisme, hem de parlar de risc. Hem de parlar de qui s’ha beneficiat i qui s’ha enriquit posant en perill la vida de la gent construint en zones inundables. Hem de parlar de normativa, hem de parlar de privatització dels serveis públics com el 112, i de la legislació que ha deixat sempre molt de marge al constructor. Hem de parlar de com ens preparem com a societat. No sabíem què fer, i tot això no té a veure amb el canvi climàtic. Amb un govern competent, que quan rep els avisos dies abans es posa a treballar, amb els mateixos litres de pluja, no hauria passat el mateix, quant a pèrdues humanes. El cabal hauria arrasat negocis, cotxes i alguna vida, segur. I jo crec que això és el que s’ha de dir ara. Tinc una convicció personal, política i sociològica, que tenim espai limitat per a preocupar-nos, per a enfadar-nos i per a exigir responsabilitats. Crec que s’ha d’apuntar bé i, en aquest moment, la prioritat absoluta és exigir responsabilitats i que les assumisca el Consell, que ha demostrat que no està capacitat per a tenir a les seues mans la vida de milers de ciutadans.

—Ara comença la reconstrucció. Reconstruir significa deixar-ho tal com estava? És a dir, no corregir, que la reconstrucció siga com després de la pandèmia, tornar a la normalitat?
—Entenc la necessitat i el desig de tornar a la normalitat, perquè jo, que visc a Campanar, no em puc ni imaginar el trasbals de la vida que suposa estar en una de les zones afectades. No em puc ni imaginar com es troba la gent de Benetússer, Paiporta, Picanya o tants llocs. Puc entendre eixa ànsia de tornar a com era abans, perquè és molt humà i molt necessari fugir de la devastació. Primer són les persones. Però, com a societat, i una vegada estiga restablerta l’arquitectura bàsica de la normalitat, sí que cal una reflexió, i crec que cal una cosa que jo he proposat diverses vegades, més en relació amb el canvi climàtic, però que té tot el sentit en aquest moment, que és pensar en un pla de retirada. No significa deixar pobles ni abandonar zones, però s’ha d’entendre que ens hem de retirar d’aquells espais que ens posen en perill a nosaltres mateixos. Cal que retirem, i no parle només de cases. Cal que retirem algunes infrastructures, alguns cultius, alguns edificis, alguns usos d’algunes zones, perquè és molt millor per a nosaltres deixar-les com a zones tampó, zones d’esmorteïment d’impactes, zones en què la natura ens ajude a fer-hi front. Tenim un problema perquè hem envaït espais inundables que tenen un risc natural molt alt, i això ens posa a nosaltres mateixos en perill. S’ha comentat molt el cas del centre comercial Bonaire. Allí no hi hauria d’haver res, i hi ha un centre comercial enorme que jo lligaria amb la voluntat capitalista de traure benefici de tot. Hem d’entendre que hem d’ordenar la nostra societat d’una manera que siga més amable per a la vida. Que no ens pose en risc. I per a això, no hi ha més remei que retirar-nos de certs espais. A ningú li passaria pel cap tornar a construir just al costat del cràter d’un volcà actiu fa poc. Te n’has d’anar. És dur, és dolorós, però hem d’entendre que hem construït en llocs en què no s’hauria d’haver construït mai, perquè posa en risc les persones que hi viuen. Aquesta reconstrucció hauria de tenir un pla de protocols, d’avisos, de conscienciació… Necessitem educació ambiental. Necessitem educació per al desastre, necessitem saber què fer, com al Japó, que saben on anar si hi ha un terratrèmol. Necessitem protocols clars, serveis públics, i necessitem ocupar l’espai d’una manera que no ens pose en risc. No podem tornar a construir allà on sabem que ens posarà en risc. Que hi haurà cases en zones inundables que ara es reconstruiran? Sí, perquè no sé quina solució hi ha per a la gent que ho ha perdut quasi tot i només li queda la casa, i si a sobre li dius que se n’ha d’anar… On? Qui li paga la casa nova? Això és molt difícil, però ens hem de retirar de tots els llocs que puguem. Hem d’estar preparats perquè s’intensifiquen aquests fenòmens.

—Hi ha una altra polèmica que té a veure amb la canalització de barrancs com el de la Saleta a Aldaia, o el de Torrent, que fa anys que es demana. Què s’ha de fer amb els barrancs?
—A l’institut, el professor de ciències de la terra ja ens va dir que canalitzar els barrancs no fa sinó accelerar el flux d’aigua i que tot es trasllade aigües avall. Anys després, en la carrera de ciències ambientals, aquesta idea es va repetir moltes vegades en moltes assignatures. En hidrologia, en limnologia, en ecologia… Des de moltes òptiques distintes, molts professors van constatar allò que m’havia dit el professor de l’institut. No té cap sentit netejar els barrancs i canalitzar-los, perquè en disminuïm la fricció i n’augmentem la velocitat i el poder destructiu. Jo he anat a tallar canyes, he ficat tela negra perquè no cresquen les canyes… La gent ho posa tot en el mateix paquet. Diuen que els ecologistes no deixen netejar els rius. No! De fet, els ecologistes són els qui més s’enfanguen per poder llevar les canyes, que són una espècie invasora i destrossa l’hàbitat, perquè impedeix el flux correcte de l’aigua i per moltes coses més. Però una altra cosa és el bosc de ribera, que és un bosc amb uns tipus d’arrels d’arbres i de vegetació que afavoreix la funció com a esponja d’eixes parts que són a la vora del riu, alenteix el flux de l’aigua, a banda del seu valor ecosistèmic, paisatgístic, etcètera. Els boscos de ribera són bons. Per tant, no hem de canalitzar. Sobretot, perquè hi ha llocs on els rius estan supercanalitzats i continuen tenint riuades. La canalització no evita res. Canalitzar no és la solució. Si canalitzes el riu, i quan se n’isca se n’eixirà a tota llet, però si tens un bosc de ribera, amb una zona inundable, que pot eixamplar-se un poc i no està constret, eixe eixamplament serà més lleu. Hem d’anar més enllà del caixer del riu, hem d’anar a les ciutats, als pobles, i hem de parlar de ciutats esponja. Necessitem que el nostre sòl urbà torne a absorbir aigua, perquè una altra cosa que passa és que aquests rius són a la vora de ciutats amb molt d’asfalt, amb molt de ciment, eixa aigua se’n va directament al riu. Si tinguera més zones verdes, un paviment capaç de xuclar l’aigua alentiria l’entrada d’aigua al riu. A Europa es parla de les ciutats esponja. Hem de pensar com laminem eixa entrada d’aigua, i després, les zones on el riu es puga eixamplar. Una altra cosa són canalitzacions secundàries per a desviar part del riu a uns altres caixers o algunes obres dures de laminació. Es poden fer, es poden valorar… però aquest clam per canalitzar els rius és absurd, va contra tota la demostració científica, no té cap sentit i no hauria salvat els pobles inundats.

—El Consell diu que desblocarà la llei de l’horta per canalitzar els barrancs. Què n’espereu?
—Espere que el Consell modifique la llei de l’horta per a pegar pelotazos urbanístics, perquè per a la resta no li cal. La llei de l’horta, igual que en altres casos, exigeix un informe de coherència paisatgística. La llei de l’horta els molesta perquè els impedeix de construir en molts llocs. Aquest és un Consell que ha agafat les pitjors coses del zaplanisme i reprèn una agenda destructora del territori. En particular, el conseller de Territori, Martínez Mus, que té una agenda negacionista climàtica de manual i té l’agenda de la destrucció. I, sobretot, de fer negoci per als seus amics, posant-nos en perill als valencians. Vol deixar construir a 200 metres de la costa. Compte! Perquè Vox li parà els peus, perquè ell volia a 100. Parlem de territoris inundables, de canvi climàtic, de temporals, de pujada del nivell del mar i de no construir a la costa, i hi ha països del nostre entorn, com França o Anglaterra que ja pensen a traslladar centenars de milers de cases de la costa cap endins perquè són conscients que no podran mantenir-les gaires més anys a la vora del mar. Que no ens enganyen, si volen modificar la llei de l’horta serà per a fer algun tipus de pelotazo, amb l’excusa de fer alguna obra amb menys tràmits… Ja que la llei està modificada, mira, construirem més a l’Horta. La idea sempre és la mateixa. Obrir la porta de darrere perquè entren els seus amics constructors i fer-hi negoci. Ara, amb l’excusa d’una tragèdia i per a buscar algun boc expiatori, en aquest cas, la llei de l’horta, que és del Botànic, diuen que és molt roín i que no li havia deixat fer el que s’havia d’haver fet. És una fugida endavant, no té cap trellat, no té justificació legal, no té justificació hidràulica, no té justificació política i únicament busca culpables allà on no n’hi ha, i de pas, ja que hi són, toquen una llei que els molestava, i ja decidiran per a què l’aprofiten.

—Voleu afegir res?
—Aquests dies, m’ha molestat molt la gent que, de Madrid estant, ens ha dit als pobres valencians que havíem votat malament, i ens explicava que això era per culpa del canvi climàtic, i perquè el nostre president havia pactat amb Vox, i que el canvi climàtic mata. Aquesta gent no ens ajuda, perquè els valencians ara mateix necessitem ajuda per a la reconstrucció. Molta gent sí que n’ha donada, i molta gent ha vingut de fora i ha sigut molt emocionant, i molt important. Però necessitem enfocar les mirades en el responsable principal d’aquesta tragèdia, que és Carlos Mazón, i que se’n vaja. Que vinguen ara a explicar-nos què és el canvi climàtic… Molts d’ells, perquè únicament busquen publicitat per al seu discurs, i a mi m’ha fotut particularment. Em van arribar trenta o quaranta cridades de programes de televisió, de ràdio, diaris d’Itàlia, el 30 minuts dues vegades, i jo vaig dir que no a totes. Aquesta és la primera entrevista que faig, perquè crec que ens mereixem un poquet de respecte i ens mereixíem uns dies, o unes setmanes, en què ningú vinguera a explicar-nos que hem fet les coses malament perquè tenim un govern negacionista. I que ningú vinguera a col·locar el seu missatge. Crec que era un moment de respecte, d’exigir responsabilitats polítiques, des del primer moment. M’ha decebut molt que algunes persones no hagen esperat i hagen volgut de posicionar-se com a veus de la tragèdia només per a col·locar el seu missatge, tot i que molts valencians no ho hem fet i hem estat per unes altres coses.