Andreu Escrivà: “S’ha de saber: no hi ha prou bateries per a fer cotxes elèctrics per a tothom!”

L’ambientòleg Andreu Escrivà ha escrit un llibre que diu que és per a crear una mena de xoc de consciència, un sacsejador de les idees preconcebudes sobre el canvi climàtic. En alguns moments provoca un cert desassossec encara que l’autor diu que no és la seua intenció. I ara jo què faig? Com véncer la culpa climàtica i passar a l’acció és un text que es va publicar en castellà just quan va començar la pandèmia i va fer una mena de quarantena fins que la situació va millorar. Ara el publica Sembra Llibres en català dins la col·lecció Bàsics. Escrivà hi ha incorporat un capítol nou ben al principi. Està escrit amb una certa perspectiva i desmunta algun mite que es va forjar durant el confinament.

L’autor parla de tu al lector, s’hi dirigeix i fins i tot li mana que faça algun exercici. “És el llibre d’una persona preocupada que s’asseu a un bar amb un amic per a explicar-li què li preocupa i per què. I per què hi ha tanta urgència.” I és que el món és ple d’excuses que, tot i la plena consciència de l’emergència, fan que no fem res.

Al llibre hi ha eines per a passar a l’acció, perquè diu que els seus amics li les demanen per WhatsApp. “Cal un missatge molt més humà, molt més proper i molt més esperançat”, diu.

—Cinc anys després, encara no és tard?
—Es fa tard. I ja és més tard que fa quatre o cinc anys. Aquest llibre que mencioneu el vaig escriure l’estiu del 2016, en plena ressaca dels acords de París. Trump encara no era a la Casa Blanca, ni hi havia Bolsonaro ni Boris Johnson. Vivíem un noment de multilateralisme més o menys optimista. I, sobretot, teníem l’impuls del primer gran acord climàtic des de Kyoto. Ara parlem de l’horitzó temporal del 2030. S’ha fet tard, però la cosa bona és que fins ara jo assimilava la situació amb una alarma que sonava, però volíem continuar més temps al llit. Ara hi ha gent que s’ha despertat. Les emissions d’efecte hivernacle i la concentració de gasos a l’atmosfera han continuat augmentant, però hi ha hagut un despertar social. Encara no s’ha aconseguit de traslladar les demandes a l’acció política o institucional, però per exemple a les manifestacions pel clima de Madrid hi anaren mil persones l’any 2016 i a l’última que es va poder fer ja eren cent mil.

—El 2030 que dieu, és el demà d’Orwell que citeu al llibre?
—El demà d’Orwell el gaste per a parlar del retard en aplicar els canvis. Allò que no ens abelleix fer, ja ho farem demà. El mecanisme del 2030 és un mecanisme de procrastinació, d’excusa, de posar una data prou llunyana per no aclaparar-nos. El problema és que molta gent no entén encara quin és el procés planetari de les inèrcies de les emissions humanes. Pensen que l’horitzó 2030 vol dir que fins al 2029 podem fer el que ens done la gana i el 2029 plantarem molts arbres i inventarem una màquina que xuple tot el diòxid de carboni. No és així. Hem d’arribar al 2030 treballant cada un dels dies de la dècada. Aquesta és la idea que hem de transmetre i l’hem de transmetre més bé.

—A la traducció al valencià li heu afegit un capítol per davant que heu escrit a la llum, o a la foscor, de la pandèmia.
—Durant el confinament i l’estiu jo estava en xoc i incapacitat per a escriure i per a llegir, fins i tot, per a consumir cultura i processar res. No estava per a escriure un pròleg al llibre. A més, era arriscat de tocar un manuscrit que funcionava. Amb la perspectiva dels mesos que han passat es poden traure algunes lliçons. Tot allò que es diu al llibre és més necessari ara que fa un any, justament perquè hem perdut eixe any.

—Què ha passat entre abril del 2020 i febrer del 2021?
—Han canviat menys coses de les que ens pensem. Sempre hi ha gent que vol extraure aprenentatges de tot el que passa, per roí que siga, i entenc que és a la llum d’això que alguns han volgut veure què ha passat amb el medi i la natura. Es deia que la natura s’anava refent.

—Va ser una decepció, comprovar que no ha estat així.
—[Riu] És cert que va coincidir amb una primavera excepcionalment humida i plujosa, i com que no hi havia ningú a la muntanya ni als carrers, la vida floria a gust. Però la natura no es guaria. Sí que tenim, malgrat tot, un coneixement claríssim i és que les accions individuals no són suficients per a afrontar el canvi climàtic.

—…
—Durant el confinament es va fer una mena d’experiment involuntari. Molt tràgic i dolorós, però en podem llegir els resultats. El dia que més van baixar les emissions va ser el 7 d’abril de 2020. I van baixar un 17%. Un disset! I era un dia en què el món estava aturat del tot. La gent era a casa, no volaven avions, no circulaven cotxes. Un disset pot semblar molt, però ens hem adonat que fins i tot quedant-nos a casa i aturant l’economia continuem vessant el 80% de les emissions habituals. Ens hem llevat el tel dels ulls: canviant un poquet no ho solucionarem. Hem d’anar més lluny i de manera més ràpida i hem de ser més ambiciosos.

—Al llibre distingiu entre estils de vida i condicions de vida.
—Em fixe en els productes que porten l’etiqueta “eco”, que són més cars que els altres. I si mirem on són les botigues “eco” a les ciutats, veurem que són als barris més rics. A més, es ven l’etiqueta com un estil de vida. És a dir, jo porte un estil de vida saludable perquè consumisc “eco”, vaig en un cotxe híbrid, etc. Això té alguns problemes i el primer és que ofereixen la neteja de la consciència només a la part de la població que pot pagar-ho. Qualsevol solució basada en el consum va aparellada a la desigualtat i no és efectiva. Jo vull que canvien les condicions. Per exemple, si una persona ha d’anar a treballar al polígon a les set del matí, tindrà transport públic? Si vol usar la bicicleta no ha de ser una qüestió de gustos, ha de tenir un carril bici segur, etcètera. Tothom ha de poder accedir a productes de proximitat i de temporada, per exemple. Això no és un estil de vida, són condicions.

—És correcta l’expressió “transició ecològica”?
—Sí, si volem dir que el nostre sistema és insostenible i hem de transitar cap a un mirament especial a l’ús dels recursos naturals, a la gestió energètica, etcètera. Però la gent s’oblida que “transició” vol dir anar d’un lloc a un altre i moltes vegades es parla de transició ecològica com una destinació. I no ho és. Hem de pensar com la fem i cap a on volem anar.

—Fer-se preguntes fonamentals.
—Volem un sistema com l’actual, però amb plaques solars? Volem estar en un sistema com l’actual, però sense l’oligopoli energètic i que l’energia siga més democràtica? Volem una mena d’utopia ecosocialista? O podem decréixer? Em fa l’efecte que es fa una sinonímia entre transició ecològica i transició energètica, i això no és una vertadera transició, perquè això ens du al mateix lloc, però amb energies renovables.

—I això no és el que se cerca.
—Imagineu que continuem construint carreteres i rebentant l’horta amb excavadores que s’alimenten amb energies renovables, o que desforestem l’Amazones amb motoserres endollables a energies renovables. Cal fer una reflexió sobre quina és la destinació d’aquesta transició ecològica.

—Tenim un problema amb el llenguatge a l’hora de referir-nos a aquestes coses? I dic “aquestes coses” perquè no sé com referir-m’hi.
—No és tan sols un problema dels periodistes. És complicat. A la societat hi ha una confusió des del principi. Per exemple, l’arrel “eco” no m’agrada, perquè ecologia és una ciència que estudia el comportament dins els ecosistemes, les interaccions tròfiques… Quan dius “ecològic”, no vols dir res. Tampoc quan dius que consumeixes orgànic o biològic. És clar! No menjaràs silici! Ací falta parlar clar. En els anys setanta o vuitanta es parlava d’escalfament global, després de canvi climàtic, més tard de crisi climàtica i després d’emergència climàtica. S’ha buidat de contingut la paraula “sostenibilitat”. Et diuen: “Aquest bric és sostenible”, i tu dius: “Però com pot ser sostenible un bric que no es pot reciclar al 100% i a tot l’estat no hi ha cap planta que ho puga fer?” Aquest cotxe és sostenible. Com pot ser sostenible un cotxe si no hi ha prou liti per a fer-ne les bateries?

—Hi ha un altre terme que ara s’ha posat de moda, el Green New Deal. Què hi hem d’entendre?
—Això és una disfressa de la transició ecològica. La transició ecològica és el procés i el Green New Deal és la manera com l’embolcallen. Al remat, és un nou pacte social. És una ferramenta. El problema és que es ven com una mena de solució i d’eixida fantàstica que tot ho arregla.

—I no és així.
—Hi ha problemes que no s’han debatut. No hi ha debat sobre l’arrel dels problemes ambientals, sobre la qüestió sistèmica de les emissions. La Comissió Europea, amb el fons de cooperació verd que són molts diners, té un seguit de temes, que en diuen, una llista de possibilitats d’inversió. Un d’ells és el dels aeroports. Aeroports verds i ports verds. Jo el que vull és que hi haja menys aeroports, no aeroports que siguen més bonics o que estiguen construïts amb fusta o que oferisquen begudes sense plàstic. Hem d’anar cap a la disminució d’algunes parts de la nostra economia perquè estiga dins els límits planetaris. El Green New Deal no pot incidir en l’errada de primer de primària de voler obtenir recursos infinits d’un planeta finit. Això no passarà mai!

—El deute ecològic i els dos cercles concèntrics que feu dibuixar al lector del llibre.
—Clar! Al final és això. És un exercici per a demostrar l’absurditat del que fem. El cercle de fora és l’economia i el de dins és el planeta. L’economista Kenneth Boulding parlava de la nau espacial Terra. Comparava el planeta amb una nau espacial que té els recursos limitats i els astronautes saben que els han de mesurar, que no poden consumir més que allò que tenen. La terra és una nau espacial enorme, enorme, amb moltes coses, però també tenim els recursos limitats. Tenim el liti que tenim, l’aigua que tenim, l’oxigen que tenim. No n’hi ha més. El Green New Deal no ho pot perpetuar.

—…
—No hi ha bateries per a fer cotxes elèctrics per a tothom! S’ha de dir més. No tindrem tots un cotxe elèctric. De fet, tindrem molts menys cotxes dels que tenim ara, i molts seran elèctrics, però uns altres no. I usarem menys energia perquè ens mourem menys. Això, s’ha de començar a dir a la gent. I no és fatalisme. Moure’s menys és millor perquè tenim temps per a fer més coses que ens agraden. Hem de dir a la gent: “No tindrem cotxes elèctrics, però tindrem més temps! No tindrem la quantitat d’energia que tenim ara, però tindrem els aliments més a prop.” Sense caure en bucolismes ni utopies ridiculitzables.

—I si tot això és així de dramàtic i d’urgent, per què no fem res?
—Perquè tenim molts mecanismes per a no fer res, tant des del punt de vista social com humà.

—Continuem procrastinant, per tant.
—Els fumadors saben que el tabac mata, però continuen fumant. La gent a qui ens sobren uns quilos, com a mi, ens continuen sobrant quilos. Dius: “Ja m’hi posaré.” Tu saps que és roí. Avui dia no és una qüestió d’estar més informat o menys. Abans sí que tenia sentit, però ara ja ho sap tothom. Aquest era l’enfocament de Greta Thunberg, que ara ha canviat una mica, que demanava als polítics que escoltaren la ciència. Ara no té sentit, és un raonament obsolet, perquè encara que ho expliques, encara que la gent ho sàpiga, hi ha mecanismes i defenses mentals. La gent pensa: “No serà tan greu, a mi no em pillarà, alguna cosa inventaran…”

—Hi ha el tema econòmic.
—Es guanyen molts diners amb l’economia fòssil. I a l’àmbit polític qualsevol cosa que es faça per a revertir el canvi climàtic té un cost polític, econòmic, humà i social enorme a curt termini. Si de cas, els beneficis es veuran a llarg termini. Alerta! Els veuràs si la resta de països també prenen decisions. I al final, estem com estem. Falta lideratge. Falta una figura que inspire, algú que connecte i a qui la gent vulga imitar.

—Reprenc una qüestió que heu esmentat fa un moment i en la qual insistiu al llibre. Dieu que la suma de les accions individuals no serveixen per a frenar el canvi?
—Sempre dic aquesta frase: l’acció individual sí que suma, però només la col·lectiva transforma. Qualsevol acció individual és valuosa, és clar, perquè les coses bones tenen un valor intrínsec. Però això no vol dir que amb gestos xicotets aconseguim els canvis que volem.

—No és el que ens han dit.
—El concepte “petjada de carboni” el va introduir fa vint-i-cinc anys o trenta la petroliera BP. I és un concepte culpabilitzador. És a dir, tu organitza’t com vulgues, retalla d’ací, apaga la llum, però continua consumint petroli. És a dir, sense fer canvis estructurals. Ens fa responsables, com si la nostra petjada depenguera únicament de les nostres decisions. Anar o no en cotxe a la feina no depèn de mi. Depèn de si tinc un bon transport públic, de si tinc carril bici, de si tinc un carrer de vianants… O si tinc un horari en què el transport públic em vaja bé. Si compre una cosa o una altra, no depèn tant de mi, sinó de què m’ofereixen. Jo puc apagar la llum, però per a mi el més interessant és si ve d’una energia renovable o no. Culpabilitzen la ciutadania per a fer-nos sentir malament. Si tots canviem un poquet i consumim menys, clar que suma, però no canviem l’arrel del problema. Hem d’exigir canvis col·lectius que van més enllà de què podem fer des de la parcel·la individual.

—Així i tot, al final del llibre sí que hi ha unes instruccions.
—Eixa part la vaig escriure molt al final. Me la vaig pensar molt. En veritat, jo volia escriure un altre llibre. La gent em transmetia dubtes i els que estaven més sensibilitzats em preguntaven: “I jo què faig?” Al principi volia escriure un receptari, volia fer un llibre útil, però no m’hi trobava a gust perquè no podia criticar l’enfocament individualista i fer un llibre de receptes. Cal incentivar. Durant la pandèmia, molta gent expressava uns desitjos molt alts en humanitat i molt baixos en carboni. Tocar-se, abraçar-se, xerrar, jugar… Hi havia molt poca gent que corria el risc d’anar a fer cua a un centre comercial. I així em vaig decidir per fer aquestes recomanacions.

—Una a l’atzar: “Allarga la vida de tot allò que pugues, tot el temps que pugues.”
—Els amics em pregunten quin és el mòbil més sostenible. I jo els responc: “El que dus a la butxaca.” La camisa que ara duc posada és de cotó orgànic. No sé si és més sostenible que una altra. La fa sostenible el fet que la duc des de fa dotze anys o tretze. I els pantalons els duc apedaçats perquè camine molt i es desgasten a l’entrecuix.

—També recomaneu de parlar sobre el canvi climàtic.
—Parlar-ne és important. Em fascina que molta gent diu que li interessa, però no en parla amb els amics o al bar, quan s’hi podia anar. Parlem de l’últim gol de Messi o de la independència de Catalunya, però no parlem del canvi climàtic. Com podem exigir als poders públics que ho tracten com una cosa prioritària si nosaltres no ho fem?

—Heu citat Greta Thunberg i per un moment he imaginat una trobada entre tots dos. De què parlaríeu, si poguéreu?
—[Riu] La primera pregunta que li faria és com va poder creuar l’Atlàntic en un vaixell tan menut. A banda, li preguntaria quan va ser que va tenir el clic, si hi va haver un moment o una dada o una conversa que l’activara definitivament, perquè això seria interessant i es podria utilitzar. I l’altra cosa que li demanaria és com s’imagina ella el món de l’any 2030, quan ella ja serà adulta. Ella ha contribuït a activar molts ressorts. Crec que un dels problemes del Green New Deal és que no imaginem un futur diferent. Imaginem el mateix, però amb energies renovables. Jo vull imaginar-me un futur diferent.

—Mentre parlàvem s’ha anunciat la publicació a trenta països d’un llibre de Bill Gates titulat Com evitar un desastre climàtic. Us ha eixit competència. Que Bill Gates publique un llibre sobre canvi climàtic, és una bona notícia?
—És una bona notícia. Qualsevol element que contribuïsca a augmentar el debat i a posar certs assumptes damunt la taula, és bo. Jo no discutisc mai amb negacionistes del canvi climàtic, perquè és un fet irrebatible. No hi ha discussió possible. Ara bé, sí que es pot establir un debat sobre les solucions. Eixe debat l’hem de tenir perquè tots assumim solucions, com ara plaques solars i cotxes elèctrics, i no és així, I no dic que no calguen… Però a veure, què volem? Més cotxes elèctrics o menys mobilitat? Més plaques solars i eòlica, o parlem de disminuir el consum d’energia? Roba sostenible amb processos de reciclatge o, senzillament, comprem menys roba?

—És la segona volta al llarg de l’entrevista que llanceu preguntes quasi diabòliques a l’aire.
—És que crec que és el moment de començar a parlar de solucions. Personalitats com ara Bill Gates, Cristina Figueres, Ségolène Royal, contribueixen a posicionar el debat. Les posicions de Gates tenen errades importants, crec, o un excés de tecno-optimisme i no voldria que es convertiren en paraula de Déu. Necessitem debat, però compte amb els profetes del canvi climàtic que diguen veritat immutable.