Andreu Escrivà: “Amb un escalfament de 2,7 graus, desapareixeran platges, marjals i receptes de cuina”

Contra la sostenibilitat (Sembra, 2023) és el títol del darrer llibre de l’ambientòleg i divulgador Andreu Escrivà. En el text, hi posa en solfa algunes de les creences i afirmacions més assentades en matèria de canvi climàtic i transició ecològica. És una mena de provocació construïda a còpia de capítols breus, directes, farcits d’exemples recents, molts dels quals comencen amb el mot “contra”, com el títol del llibre.

Aquest és el tercer treball que Escrivà publica sobre qüestions climàtiques i ambientals i és, potser el que deixa un regust més pessimista. L’autor ho nega en part i explica que, com els anteriors, cerca una reacció del lector. Li demana sobretot que s’interrogue i que participe en els debats més que necessaris sobre el futur.

—El llibre, començant pel títol, és una provocació o una actualització de certs conceptes que podrien semblar sabuts?
—Crec que és una provocació, i una pregunta que vull que ens fem tots. Ens serveix de res, la sostenibilitat? És una brúixola útil per a dirigir les nostres passes? O no ho és? Sobre el títol, hi ha hagut gent que m’ha dit: “Un llicenciat en Ciències Ambientals parlant malament de la sostenibilitat?” Al final, els llibres han de captar l’atenció, però, a més, jo vull donar-li contingut amb un seguit de reflexions.

—Una de les afirmacions que feu en el llibre és que la transició ecològica és incompatible amb la sostenibilitat, però, tradicionalment, aquests dos conceptes ens els han venuts junts.
—Són incompatibles perquè la sostenibilitat té la missió de mantenir, sostenir el sistema, i la transició ecològica hauria de tractar de passar d’un punt A a punt unt B. La transició ecològica no ens indica quin és el punt B, però sí que ens indica que ens hem de moure. En canvi, la sostenibilitat és estàtica, és gatopardiana. És tractar de canviar cosmèticament. El desenvolupament sostenible no qüestiona el desenvolupament, no qüestiona el marc capitalista. És un manteniment, fer una bastida per a poder suportar encara més temps el pes d’aquest sistema que és insostenible per se.

—Bona part de les polítiques ambientals que s’apliquen es fonamenten en els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), i al llibre dieu que els ODS són insostenibles. Per tant, on som ara?
—[Riu.] Vaig valorar d’incloure un capítol titulat contra els ODS, però pense que no calia abordar-ho tot. Crec que amb les eines de qüestionament de la sostenibilitat, la gent ja pot fer una lectura crítica dels ODS. Els ODS incorporen el creixement. Creixement que podem dir que és verd, però creixement, al cap i a la fi. Els ODS són un bon paraigua per a parlar d’alguns temes, per a no parlar de medi i prou en el sentit clàssic, sinó d’economia de justícia, de llibertat, de desigualtats. Els ODS són un paraigua però no una finalitat en si mateixos. I se n’ha de fer una lectura crítica. No han de servir només per a posar-nos la insígnia en la solapa, sinó per a qüestionar-nos alguns dogmes.

—Escriviu contra la sostenibilitat, però aneu desmitificant més paraules d’ús comú. Ens quedarem abans sense lèxic o sense planeta?
—El sistema capitalista és capaç d’absorbir, amb moltíssima facilitat, qualsevol concepte que siga capaç de qüestionar-lo. Des de grups de música a guerrillers llatinoamericans i, és clar, conceptes com el de sostenibilitat. Hem de tenir en compte que aquelles paraules que utilitzem per a denominar aquest futur compartit, just, humà i planificat han de ser paraules que no puguen ser cooptades pel sistema capitalista. En eixe sentit, “decreixement” és una bona paraula perquè és impossible que el sistema capitalista, que tendeix al creixement infinit, puga assimilar-la. Però té un problema i és que potser és un mal marc per a parlar de qüestions socials. Es tracta de no banalitzar les paraules. Ha passat amb l’emergència climàtica. Tothom l’ha declarada: ajuntaments, governs, el congrés… i cada volta l’escalfament és més gran i hi ha més emissions de diòxid de carboni. S’ha banalitzat.

—També poseu en dubte el concepte de neutralitat climàtica. Això també és una cosa que ens venen. Vós mateix expliqueu que vàreu comprar arbres per a compensar les emissions dels viatges per a promocionar el vostre primer llibre.
—Vaig compensar els quilòmetres de cotxe amb una plantació a la península ibèrica. I fins i tot el meu casament està compensat. Vaig fer un càlcul, vaig doblar-ne les emissions i està compensat. Jo ho faig per a aprendre quins són els mecanismes i per a poder-ho criticar en primera persona. Però no em faig il·lusions que, de sobte, això faça que els meus viatges amb cotxe hagen sigut neutrals. No ho han estat. El problema no és que nosaltres fem o deixem de fer compensacions xicotetes, sinó que ens venen tota una estratègia de neutralitat climàtica basada en dues coses. O bé en tecnologies que no existeixen ni existiran a temps per a evitar la catàstrofe climàtica, o bé amb la plantació d’arbres. I això és molt controvertit. Moltes d’aquestes reforestacions es fan pensant únicament en el carboni. No es fan pensant ni en l’ecosistema, ni en la resta de biodiversitat ni en la gent. De fet, hi ha hagut desplaçaments de comunitats perquè una empresa global de reforestació havia de plantar arbres per a vendre crèdits de carboni. Segons un estudi molt recent, el 90% dels crèdits de carboni que han venut les grans empreses no han tingut cap efecte. Fins i tot, algunes han empitjorat les emissions. Ho hem vist en l’incendi d’Ateca, de l’estiu del 2022, a l’Aragó. Havien de reforestar 200 hectàrees i en van cremar més de 14.000. En definitiva, la neutralitat climàtica és una trampa. Una petroliera diu: “En 2050 seré neutral en carboni, però no ho és en 2023, quan augmenten les emissions.” En el llibre pose l’exemple d’una persona que diu: “Jo no sóc negacionista del càncer i deixaré de fumar d’ací a vint anys.” Què dius? Continuaràs fumant durant vint anys? Et faràs mal al cos vint anys més?

—Això dels terminis fa pensar en les cimeres del clima. Vam dir que els resultats de París eren tan i tan bons. Fa l’efecte que són una mena d’autoengany.
—Els objectius de la cimera de París són els correctes. És a dir, no sobrepassar un grau i mig, i a tot estirar no sobrepassar dos graus, però, sobretot, anar cap a la descarbonització completa de l’economia. El problema és que els terminis són insuficients i ara és una qüestió de ritmes. Jo vull reconèixer la faena de molta gent que treballa de manera silenciosa en les cimeres i arriben als acords. És de veres que moltes vegades tenim la temptació de dir que tot està fatal i que no valen per a res. O que 30.000 persones són massa gent per a una cimera del clima, que van i vénen amb cotxes o amb avions privats o que fan viatges d’un dia entre Xarm el-Xeikh i el Caire per a veure les piràmides. Això sí que és un problema de pèrdua de legitimitat. El problema que tenim ara és que cada vegada tenim menys temps. Ens anem acostant a eixe grau i mig que és la primera gran barrera de l’acord de París, i els acords continuen essent insuficients.

—Una frase del llibre: “Les finestres del futur que mostren els models climàtics són, sens dubte, terrorífiques.” Gràcies…
—[Riu.] Aquesta frase la dic quan parlem dels catastrofistes, i jo crec que cal separar. Una persona, i a mi em passa, pot, humanament, guaitar a les finestres del futur que et mostren els models climàtics. Et preguntes com serà el món el 2100 o el 2120. Hi ha gent que llegirà aquesta entrevista que ja viurà més enllà del 2100. Fa uns anys, aquesta frontera màgica era llunyana. Quan t’enfrontes a aquests escenaris, és fàcil i és humà caure en la desesperança. Si anem a un escalfament de 2,7 graus, per exemple, això significa que les platges que coneixem desapareixen, i les marjals, també. Canvia tota l’agricultura, canvien les receptes de cuina, canvien les ciutats. Vol dir que al País Valencià hi ha ciutats en les quals ja és complicat de viure. Però moltes altres zones del món veuran compromesa l’habitabilitat nua i crua de les persones. Veurem els oceans bullint com cassola en forn. I veurem un desgel important. Aquests punts d’inflexió són una mena de llindars planetaris a partir dels quals perdem la capacitat d’actuar. I un 2100 en què les projeccions climàtiques encerten i sobrepassem els 2,5 graus és un dels moments en què la vida en el planeta serà més dura, més difícil, més desagradable. I molt menys humana. És molt fàcil caure en una certa desesperança quan un guaita per aquestes finestres, però també hem de tenir claríssim que això no és una certesa, que no és un destí, que no és escrit enlloc, i que tenim la capacitat i la possibilitat de canviar-ho ara. Hem de resistir-nos a la temptació de dir que tot està perdut i que no hi ha res a fer. No ens hem d’abandonar ni plegar de braços.

—Us declareu en contra de l’expressió “salvar el planeta”. Confonem salvar el planeta amb salvar la nostra manera de viure ara?
—Sí. Hi ha una confusió molt gran que ve de lluny. Es parla de l’energia que salvarà el planeta, de la dieta que salvarà el planeta, o la roba que salvarà el planeta… Crec que ho hem confós, i parlem de salvar o bé la humanitat o bé la nostra manera de viure. Fa 4.500 milions d’anys que el planeta és ací i continuarà ací 4.000 milions d’anys més. Fins que el sol se l’engolisca. Crec que ara ja és prou assumit que no és una qüestió de salvar el planeta, sinó de ser capaços de viure en harmonia amb el planeta. Una harmonia no mitificada, ni mistificada. Si tu dius a algú: fes això per salvar el planeta, et pot dir: què és salvar el planeta? Quan? Per a qui?… Però si dius: fes això per a viure millor, per a preservar aquest paisatge, aquesta vida, perquè et beneficiarà a tu, llavors això enganxarà.

—Dieu també que la sostenibilitat és incompatible amb la sostenibilitat empresarial.
—Hem de distingir. Hi ha moltes empreses que milloren la seua petjada ambiental. Disminuint-la. El llibre no vol impugnar tots aquells qui fan servir la paraula “sostenibilitat”, ni de bon tros. Vol impugnar el sentit que li ha donat l’actual sistema capitalista. El problema que tenim és que pensem que la sostenibilitat pot incorporar-se a l’àmbit empresarial sense qüestionar el model de negoci de gran part de les empreses. Una empresa de cotxes no podrà ser mai sostenible. Podrà produir cotxes amb menor petjada ecològica, o que siguen més eficients, o que usen menys materials i menys energia, però mai de la vida no serà sostenible. Ara, també hem d’assumir que hi haurà coses que farem com a societat que no seran mai sostenibles. Per això dic que la sostenibilitat és una brúixola avariada. Si no diem que un cotxe és sostenible, podem valorar millor què implica fabricar un cotxe. No és sostenible, d’acord, però necessitem ambulàncies, tractors, vehicles privats, trens, avions. Un altre exemple és la fabricació de les plaques per a les energies renovables. No és sostenible, però és necessària. Podem ser insostenibles puntualment. Hem d’anar més enllà de la sostenibilitat. A mi m’és igual que l’aigua em vinga en un plàstic sostenible o reciclat. El que vull és que cada vegada hi haja menys aigua envasada en plàstic. Crec que hem de fer-nos eixa mena de plantejaments. La sostenibilitat impedeix que ens fem eixes preguntes perquè quan veiem que l’ampolleta de plàstic és sostenible, o que la posem dins una màquina que ens torna els diners, diem, au, ja hom hem fet tot! I no, no, no ho hem fet to.

—Ha perdut valor el sintagma “canvi climàtic”?
—Jo diria que no, que el problema és que hem normalitzat el canvi climàtic, però no ha perdut valor. Sí que ha perdut valor el concepte d’emergència climàtica. S’ha banalitzat. I s’ha d’anar amb molt de compte. Com que canvi climàtic no fa por, emprem el terme “emergència”. Jo no en sóc partidari. Lamentablement, amb l’emergència sanitària, la gent va percebre com s’actua davant una emergència. Les coses es fan molt ràpidament, s’acceleren els canals de contractació, es tanca tot, s’altera la quotidianitat… Amb l’emergència climàtica, la gent no ha percebut això. I ara pensen: “Mira, no n’hi ha per a tant.” Del meu punt de vista, cal parlar del canvi climàtic, perquè és el procés, però s’hi ha de donar més profunditat i explicar millor el terme. Quina és la translació al nostre dia a dia, quines altres derivacions té i, sobretot, que la transició ecològica, va molt més enllà de l’energètica, i que la crisi ambiental global va molt més enllà de la crisi climàtica.

—“Mitigació” és una de les paraules clau?
—Jo crec que sí. Crec que cal parlar de mitigació i d’adaptació. Cada any que passe sense les polítiques adequades de mitigació, serà més temptador apostar-ho tot a l’adaptació. Dir, mira, ja no hi ha res a fer, ens adaptem. Protegim la costa, fem refugis, desplacem ciutats… L’escalfament és una realitat. La temperatura ja ha pujat d’1,1 o d’1,3 graus. A la península ibèrica ha pujat d’1,7 graus. Tenim l’escalfament present i el que no podem evitar del grau i mig. És matemàticament impossible d’evitar-lo. Però no serà mai tard per a un esforç de mitigació. Cada grau compta, cada gram de diòxid de carboni que no s’emeta compta. No tindrem mai ni la legitimitat, ni la raó ètica o moral d’abandonar les estratègies de mitigació.

—En aquest moment el debat sobre les plaques fotovoltaiques és molt polaritzat. Aquells que només volen emprar les teulades i aquells que diuen que el territori s’ha de sembrar de plaques. Quina és la vostra posició?
—Som en una cruïlla molt complicada de la transició ecològica. Tenim davant la constatació evident que la transició ecològica va molt més enllà que la transició energètica. El problema que hem tingut és que des dels departaments de transició ecològica s’havia assimilat la transició ecològica, senzillament, a una transició energètica. I la transició energètica en un canvi d’energia, és a dir, passar de les fòssils a les renovables. La transició energètica va molt més enllà d’un canvi d’endoll. Hi ha molta gent que no va contra les plaques, però sí que és contrària que se’n beneficien els de sempre. S’ha de parlar de justícia, de redistribució, de pobresa energètica… S’ha de parlar qui n’ix beneficiat i qui no, i qui pot participar en aquestes decisions.

—Heu parlat d’una cruïlla.
—És més que canviar l’endoll, perquè també s’ha de parlar de sòl, de fertilitat, d’agricultura, de ramaderia, de paisatge, de pobles, de cultura, de biodiversitat, d’ecosistemes… Hem de parlar de moltes coses que van molt més enllà de la pròpia energia. I trobe que hi ha dues posicions tancades. S’han fet acusacions absolutament absurdes. En alguns casos, em fa vergonya llegir segons quins retrets. Crec que cal també desterrar l’assumpció que hi ha gent que fa això perquè darrere té un lobby. Tant si és de les energies fòssils com si és de les renovables. Crec que el debat s’ha de produir en les institucions i en la ciutadania. És el gran debat que hem de tenir com a país. El problema és sobre quines bases es fa i com s’articula. Ara llisc informes contradictoris. En uns les plaques són l’arcàdia feliç per a les cabres i les papallones. En uns altres són Mordor. És normal que la gent estiga confosa. Falta informació de qualitat i independent. A més, hi ha una qüestió que no podem oblidar.

—Digueu.
—L’hipercentralisme del govern central, que alleugereix els condicionants ambientals per a les grans plantes solars. Els tràmits de les declaracions d’impacte ambiental són menys estrictes. I, com que a partir d’una determinada potència és l’estat qui les autoritza, la gent se sent molt desprotegida. Algú m’ha dit: “Com puc al·legar davant un ministeri? Tenim un problema de competències, de legitimitat. El debat sobre un tema tan important, s’ha de poder fer en el País Valencià, a les Illes o a Catalunya, i no en un despatx de Madrid, com passa ara.

—Qualifiqueu l’economia circular de pseudo-ciència i de quimera. Fa de mal llegir això, ara.
—L’economia circular és una quimera, no es pot assolir mai. Acaba de fer-se públic allò que es coneix com a escletxa de circularitat d’enguany que diu que només recircula el 10% de materials a tot el món. Com diu Martínez Alier, extraiem el 90% de les fronteres de l’extracció, materials frescos, verges, materials que necessitem nous cada any. El gran problema de l’economia circular és que no qüestiona l’economia capitalista. Tracta de mantenir-lo. No qüestiona ni la dimensió de l’economia ni el consum de recursos, ni el model econòmic. No necessitem una economia idèntica, però circular. Necessitem una economia diferent. Una economia social i solidària. També hi ha una qüestió que apunte en el llibre i que crec que és fonamental, que és de legitimitat del concepte. L’economia circular és promoguda per una entitat, l’Ellen MacArthur Foundation, que porta darrere fons d’inversió com BlackRock, o empreses molt contaminants. I ha introduït una agenda que li ha comprat la Unió Europea, i per això al País Valencià hem acabat parlant d’una llei d’economia circular. I aquesta és una fundació que prova de soscavar la legitimitat de molts governs per a gestionar els residus, o per a limitar-los. A Kenya, per exemple, es parla d’un colonialisme plàstic.

—Aquest llibre és contra el cunyat climàtic que ho sap tot sobre reciclatge, per exemple?
—Diria que no. Crec que és més aviat contra l’afabilitat climàtica. Més que contra el cunyat que s’ho sap tot, o que és agressiu, crec que seria més aviat contra la ingenuïtat climàtica, contra els dogmes climàtics, contra els mantres climàtics, o contra aquesta bonhomia de la gent que intenta fer les coses ben fetes. No vull soscavar els fonaments de les persones que fan accions en el seu dia a dia o pretenen millorar. Les accions individuals i les col·lectives no són excloents. Crec que cal reflexionar sobre aquests mites afables sobre el canvi climàtic i ser curiosos, obrir portes i fer reflexions incòmodes. De dir: “Jo pensava que ho tenia tot fet… I resulta que no…”

—Crec que aquest llibre és el més pessimista dels tres que heu dedicat a les qüestions climàtiques.
—Potser no és el més pessimista, però sí que és el més seriós. Es pot percebre un punt de tristor en alguns moments, de ràbia, d’enuig, i a la vegada, crec que potser és el llibre amb una tesi més clara i més concentrada. Per a avançar en la transició ecològica hem de trencar el marc sostenibilitsta. I quan escric sé que això és molt difícil. No el qualificaria de pessimista. Crec que és un llibre més conscient del moment en què estem i amb un punt de ràbia, i que és una reflexió interna. Però espere i desitge que anime la gent a rebel·lar-se, a enrabiar-se, a actuar, a pensar, a qüestionar. Sempre escric per a l’acció, perquè hi haja un canvi, una transformació. No escriuria mai un llibre per a alimentar la por perquè tot està molt malament.