Andreu Escrivà: ‘Al Pacte del Botànic se li fa tard per a parlar de canvi climàtic’

Ho va anunciar al seu bloc i de seguida es va escampar la notícia: el 27 d’octubre, l’ambientòleg Andreu Escrivà (València, 1983) dimitia de membre del Comitè d’Experts en Canvi Climàtic vinculat a la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. I n’enumerava les raons: bàsicament, perquè l’esmentat comitè no feia… ‘res’: cap reunió en tot un any, cap informe, cap res.

—Heu dit que dimitíeu perquè us sentíeu ‘com un impostor amb un títol de cartó pedra’.
—Bé, en el meu cas, que em sembla que no és traslladable a la resta de membres del comitè, he estat durant els últims mesos presentant el llibre [Encara no es tard: vegeu l’entrevista que li férem quan el va publicar], i sempre deien que era membre del Comitè d’Experts. Sobre el paper queda molt bé, però si saps que no té un fonament real, et sents impostor. Involuntari, però impostor. La gota que va fer vessar el got va ser a Alzira: un xic, investigador, em va preguntar què fèiem, com ens organitzàvem, quin tipus de documents produíem… I vaig dir: què faig? Sincerament, res. Mai no he volgut perjudicar el treball de la conselleria ni les línies que marca, que crec que en alguns casos estan molt bé. Però arriba un punt que has de ser honest i dir que la parcel·la de responsabilitat que et correspon és buida: no hi ha cap treball ni res per a mostrar.

—Cap reunió des de l’any passat.
—Si ens haguérem reunit tres vegades però no haguérem arribat a cap acord, bé, et podries plantejar quines formes hi pot haver de revitalitzar-ho, per exemple. Però és que no ens han convocat, no ens han passat informació, res. De fet, i és una cosa que no he comentat gaire, no sé ni si el comitè és legalment constituït. Em pareix que no. Vull dir que potser he dimitit del no-res.

—El vostre gest ha tingut molt de ressò.
—És un toc d’atenció. Intern, pensava. Però ha tingut prou de repercussió. I encara que jo ja no hi siga, que no m’hi puga presentar i que probablement m’haja significat alguna enemistat, estic content que es parle de canvi climàtic. Encara que siga per un tema diguem que espinós.

—La funció d’aquest comitè és…?
—Ha de ser bàsicament un comitè consultiu no vinculant que ha d’informar, amb l’amplitud que té aquesta paraula, de les línies estratègiques per al canvi climàtic. Hi ha un Consell Assessor i de Participació en Medi Ambient (CAPMA), que revisa l’estratègia valenciana de canvi climàtic que elabora la conselleria amb molt de retard. I nosaltres se suposa que havíem de revisar eixa revisió, donar-hi la validació tècnica i científica. Però durant un any ningú no ens ha enviat cap document ni ens ha comunicat res. És que, el mateix dia que vàrem fer eixa primera reunió del comitè, el 16 de novembre de l’any passat…

—Primera i única.
—Sí. Eixe dia, el secretari autonòmic i la consellera signaven la Càtedra de Canvi Climàtic amb la Universitat Politècnica de València. Amb molt de retard també, ho van fer, per cert. En fi, el cas és que ningú no va preguntar si la Universitat d’Alacant o la de València o la Jaume I de Castelló volien fer una càtedra interuniversitària o volien acollir-la ells també. Ara, en octubre, han fet una jornada d’investigació universitària, i al comitè no li n’ha arribat cap informació. Penseu que parlem d’un comitè on hi ha experts en plagues i canvi climàtic, en vegetació i canvi climàtic, en sòls, en agricultura, en precipitacions… I vull dir una altra qüestió, que em sembla que és clau.

—Endavant.
—Dimitesc amb la consciència tranquil·la perquè personalment tinc moltes vies per a comunicar eixa preocupació pel canvi climàtic i de proposar possibles accions, també. Però hi ha gent del comitè que és investigadora pura i dura, i que una de les poques parcel·les que té per a influir en l’esfera pública, o per a transmetre coneixements molt importants que crec que haurien d’afectar les polítiques públiques és eixe comitè. De fet, el comitè hauria de servir, entre altres coses, per a canalitzar aquesta informació de l’acadèmia cap a l’administració. I no es fa servir.

—Per què?
—No ho sé. I tampoc no entenc, i pense que no s’ha dit prou, com és que la conselleria, tenint un dèficit tan gran de personal com té, perquè no li deixen traure les places per eixes coses de la taxa de reposició, tenint un dèficit tan gran de finançament (i ja no només per Montoro, sinó perquè dins l’administració valenciana és sempre una conselleria ‘pobra’), es pot permetre el luxe de no utilitzar al màxim un comitè de gent informada, preparada i entusiasta, amb ganes de participar.

—Des de l’administració han explicat que es va enllestint l’Estratègia Valenciana de Canvi Climàtic i que, un cop elaborada, es consultarà els experts. Costa d’entendre aquesta periodització.
—Com que tampoc no ens han explicat exactament què hem de fer, som una mena de donadors del vist-i-plau. A molts de nosaltres ens hauria agradat haver participat activament en la redacció d’eixa estratègia. Hi ha una cosa mot preocupant: quan entres a la conselleria a veure documents del Comitè d’Experts o d’encontres valencians en canvi climàtic, t’adones que els últims informes i actes que apareixen són del 2014! Si ets un ciutadà valencià que vol veure què fa el teu Consell en matèria de canvi climàtic, és possible que acabes tenint la sensació que es feien coses… fins al canvi de govern! I això és paradoxal, tenint en compte d’on venim i on se suposa que hauríem de ser. I el problema està en què no ens sobra temps.

—No…
—La gent ja ha assumit que el canvi climàtic és real. El president Puig ha explicat que un dels cinc eixos que s’han de bastir per a parlar de futur al País Valencià és la lluita contra el canvi climàtic. És difícil, no ho negue. Però és una incoherència dir que és un dels eixos clau per a garantir el futur i el benestar de la gent d’aquest país, i a la vegada, no fer res fins al punt de no escoltar la gent que té coses a dir-hi. Sobta que hi haja eixa deixadesa institucional. I l’afer del comitè és un símptoma: eixa estratègia valenciana de què parlàvem… és estratègia 2013-2020! Si es presenta enguany, ja serà cap al final: què hi haurà, dos anys de vigència? D’acord, venia del PP, i s’ha hagut de reformar. Però des del maig del 2015 sabien que s’havia de fer. I són dos anys i mig! Per molt complicada que siga, us puc assegurar que en aquest temps es pot fer. I abans també. Ara ens podem veure en la tessitura d’haver d’impulsar una estratègia en l’últim any de legislatura. I si, damunt, encara l’ha de validar el Comitè d’Experts i s’ha d’aprovar i dotar… En aquest pressupost, ja no hi entra. En cap cas s’aplicarà, per tant, en el Govern del Botànic. Tens poc de temps? Tens una ferramenta parcial, incompleta i amb un abast limitat, sí, però ferramenta, que és el Comitè d’Experts? Gasta-la, home, gasta-la!

—No us han donat cap explicació sobre aquesta inacció?
—No. Ni a mi ni a ningú. El 5 de juny vàrem publicar un article, conjuntament amb Maria Josep Picó, Jorge Olcina, Maria José Estrela i Xelo Miralles. Si us sóc sincer, jo sí que esperava una resposta. Érem gent del comitè, a més, amb una certa sensibilitat propera al govern actual, i volíem ajudar. Però ningú no es va posar en contacte amb nosaltres ni res. I al final et preguntes: sóc útil en aquest lloc? I pense que s’ha d’evitar creure que pel mer fet de constituir comitès ja s’apanya tot. No és bo per se tenir un comitè de canvi climàtic, sinó tenir una ferramenta que funcione i t’ajude a fer política. I dic política en el sentit que algú et diga: això que proposes no té trellat, o bé per què et centres en aquest ecosistema si aquest altre és molt més vulnerable o aquest et pot ajudar molt més a mitigar el canvi climàtic? I al final et crea impotència. I dius, per a estar així, esperant que m’escriguen un correu que no m’escriuen mai i, damunt, passant vergonya, doncs me’n vaig. Per coherència i per donar un petit toc d’atenció i que es posen en marxa determinats engranatges.

—Encara no és tard, com dèieu en el vostre llibre?
—La veritat és que al Pacte del Botànic se li fa tard per a parlar del canvi climàtic. Ara acaba d’eixir la notícia que Podem havia reclamat una oficina de canvi climàtic, que li varen dir que sí però que farien una comissió per a estudiar-ho, que l’informe havia d’estar el 30 de setembre, i que no l’han rebut. L’han reclamat. Doncs ningú no ha fet l’informe. Al Botànic se li fa molt tard. I és molt greu. Una de les potes que tothom identificava amb el Botànic, la de la sostenibilitat, el medi, la natura. Fa tard per a mostrar que té eixe compromís, i fa tard pel que respecta a les polítiques públiques, també. Perquè no solament s’ha de mitigar el canvi climàtic, cosa que no fem, sinó que ens hi hem d’adaptar. Veiem com tenim les temperatures, com tenim els boscos, que la costa a poc a poc anirà pujant (et garantesc que ho veurem en aquests anys vinents, això), i sabem que ens hem d’anar adaptant a la realitat que vindrà, ho vulguem o no. Però no veig cap esforç per a adaptar-se a eixa realitat, per a fer coses, coses concretes: en els boscos, en les costes, en impostos, normatives, en eficiència de l’administració pública… Pel que fa al canvi climàtic, tenim molt poc on agafar-nos, en aquests moments, mirant les actuacions de la conselleria. Encara no és tard, però, sincerament, es va fent tard.