Andreu Claret: “He desmitificat el meu pare”

Néixer a l’exili després de la Segona Guerra Mundial i, a més, en una família travessada per la política ha marcat la trajectòria d’Andreu Claret i Serra (Acs, Occitània, 1946). Implicat en la lluita antifranquista, la seva militància al PSUC el va portar a unes quantes responsabilitats dins el partit, del qual va arribar a ser membre del Comitè Central, director de Treball i de Nous Horitzons. També ha ocupat diversos càrrecs institucionals, com ara director de l’Institut Europeu de la Mediterrània o director de la Fundació Euromediterrània Anna Lindh, i ha exercit el periodisme com a delegat de l’agència EFE a l’Àfrica subsahariana i a l’Amèrica central i director a Catalunya.

Col·laborador de La Vanguardia, l’Avui, El Periódico i El matí de Catalunya Ràdio, amb El secret del brigadista, l’any 2008, va debutar en la literatura de ficció amb una novel·la ambientada a la guerra, temàtica que ha volgut cloure enfrontant-se narrativament a la figura del seu pare, Andreu Claret i Casadesús, fundador d’ERC, delegat del president Lluís Companys a la Fatarella, amic i col·laborador de Pau Casals i conegut a Barcelona com “L’home de les neus”, el salvador providencial de la ciutat durant la nevada del 1962. París érem nosaltres (Columna), guanyador del premi Ramon Llull, és l’epopeia d’un home que no es va deixar vèncer per l’adversitat, la història d’amor dels seus pares i, especialment, una necessitat familiar de tancar ferides.

—Dieu al final del llibre que “escriure sobre el pare és fer-ho sobre un mateix”.
—Escriure sobre el pare et porta a tu mateix. A mesura que vas descobrint aspectes del pare que no coneixies, aquesta descoberta t’interpel·la sobre tu mateix. Amb el procés d’escriure la novel·la m’hi he trobat. Ha estat un exercici apassionant, tant del punt de vista literari com personal.

—Comenceu el llibre parlant en primera persona del vostre naixement.
—Això és ficció, com et pots imaginar! [Riu.] Però vaig néixer amb un part amb fòrceps que va deixar la mare molt malament. A mi no sé si em va deixar malament, però n’havia sentit tant a parlar que me’l vaig arribar a imaginar.

—Andreu Claret Casadesús era un mite, però us aproximeu a l’home que va ser.
—Diria que el desmitifico. Una de les temences era fer una hagiografia, relatant només les gestes que havia protagonitzat. Volia anar més enllà del personatge conegut, i aprofundir en la personalitat d’aquells que van resistir una dècada ominosa, des de l’esclat de la guerra del 36 fins al final de la Segona Guerra Mundial.

—Escriure el llibre us ha ajudat a conèixer-lo millor?
—Tinc gairebé vint-i-cinc hores d’enregistrament del pare, que dipositaré a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i coneixia la seva interpretació dels fets, a vegades fantasiosa. Però escrivint he pogut conèixer-lo millor a ell i a la família.

—Vau rumiar d’escriure’n una biografia?
—Quan enregistràvem l’entrevista, el pare em preguntava si en faria una biografia i si m’afanyava a escriure-la abans no es morís. No em semblava el gènere apropiat per a explicar el que ell havia representat, perquè hauria estat massa deutora dels fets. Volia escriure sobre l’home amb les seves contradiccions, gens menors, i vaig veure que havia d’escriure’n una novel·la a partir de les opinions sobre ell d’altres. Entre les quals, la del seu amic Eugeni Xammar.

—Que deia que el vostre pare “no era un català de sèrie”. És a dir, que era un fora de sèrie.
—Amb aquesta rotunditat, pots fer una hagiografia o pots mirar d’entendre els factors que van fer que no fos, com deia en Xammar, de sèrie. La seva vida havia estat una vida de superació, fins i tot dels seus propis orígens. Si vas a casa seva, a Súria, davant el castell, te’n fas el càrrec.

—Fins a quin punt el va marcar aquell ambient, rural, però amb unes mines que van canviar la vida del poble?
—Ell és fill de la revolució que va significar el descobriment de la potassa. Sense ser un home de la mina ni un miner, va veure un canvi al poble, va descobrir un altre món, i una altra possibilitat de viure. El billar li va ser molt útil. Va fer els primers duros i va guanyar-se una fama com a jugador de billar.

—El billar és una bona metàfora de les caramboles d’una vida llarga i marcada pels grans moments del segle XX?
—Quan s’estava morint ell mateix va comparar la vida amb el billar. Va tenir la sort de fer moltes caramboles i que les boles li sortissin bé.

—D’on neix la seva politització?
—El republicanisme ja era molt viu arreu de Catalunya i, particularment, al Bages a principi del segle XX. Ell beu del republicanisme catalanista de l’entorn familiar i del món de les mines de Súria i, especialment, Sallent. Això fa que tingui un fort component social i obrerista. Tot i rebutjar les accions de la FAI, el pare va tenir sempre un gran respecte per la CNT.

—El fet de ser fill de rabassaires és clau en el seu vincle amb Lluís Companys?
—Dels rabassaires se n’ha parlat poc, i això que és un món que ens ajuda a entendre la Catalunya de llavors i, fins i tot, la d’avui. Són gent que la passa molt magra amb la crisi de la fil·loxera i que es proletaritza. La cultura dels rabassaires era molt anticlerical, perquè veien en l’Església un aliat dels seus enemics tradicionals, els grans propietaris i la monarquia. Eren radicals, sense ser revolucionaris. S’entusiasmen amb el 6 d’octubre, però també porten a terme una política realista de canvi del camp català.

—Com definiríeu el seu pensament?
—Ell és principalment un humanista, que creu més en els homes que no ens les idees. Va participar en la fundació d’ERC i en va ser tota la vida. No s’entenia amb Tarradellas, i l’indignava com es va tractar Companys a l’exili. Amb aquelles pintades de Montpeller on posava “C o Catalunya”. També tenia una devoció molt gran per Pau Casals i va arribar a proposar-lo com a president de la Generalitat a l’exili.

—La seva actuació durant la guerra és d’assegurar l’ordre republicà. Era una quimera en un moment com aquell?
—Quan hi havia discussions en què els republicans es llençaven els plats pel cap sobre de qui havia estat la culpa de la derrota, el pare donava un cop a la taula i deia: “La guerra no l’ha guanyada en Franco, l’hem perduda nosaltres”. La divisió entre catalanistes i en l’àmbit de l’esquerra el posaven negre. N’era un partidari aferrissat fins quan la guerra freda ho feia impossible.

—El seu valor va quedar demostrat quan va saber resoldre el drama de la Fatarella?
—La Fatarella és essencial en la seva biografia i en la història de la guerra a Catalunya. És un drama terrible, on els de la FAI volien col·lectivitzar les terres d’uns pagesos pobres. Ell, com a fill de rabassaire, no ho podia aprovar. La manera com resol la situació no té una explicació política, només es pot descriure en una novel·la…

—Sense armes, amb alguna catxa i fent ús de la paraula.
—Amb la convicció que la paraula podia canviar les coses.

—Com aconseguia sortir-se’n? En algun moment parleu d’intuïció, tossuderia i instint de supervivència.
—A banda de tenir sort, que ell sempre la va buscar, em sembla que no va defallir perquè va saber envoltar-se d’amics. L’amistat i, posteriorment, la història d’amor fantàstica que va viure amb la meva mare, el van ajudar a sortir-se’n. M’ha impressionat aquest instint de supervivència. Hi ha qui no va poder resistir, com el germà de Companys.

—El vincle amb la maçoneria el va ajudar, també?
—I això que no es va fer francmaçó fins als noranta anys! Era tan amant de la llibertat que veia la maçoneria sotmesa a unes regles que l’emprenyaven. I se’n va acabar fent per aquella devoció que havia tingut amb francmaçons de tota mena: comunistes, socialistes, republicans…

—No amagueu que podia ser dèspota i histriònic, i que no va ser ni bon pare amb el seu fill Joan, ni bon marit amb la seva primera dona.
—Era un home que estimava molt les dones, però es va casar perquè s’havia de casar. I ell ho va gestionar especialment malament. Va tenir un fill a qui no feia gaire cas i una nena de qui n’estava molt, però que es va morir indirectament per culpa seva, perquè va agafar les febres de Malta a la Fatarella. Això el va afectar molt i el va amargar fins que no va conèixer la meva mare. A partir de la mort de la Rosa Maria va abocar-se a ajudar els altres, per oblidar.

—Justament, dediqueu el llibre al vostre germà Joan, que havia estat el vostre heroi i que us va influir en la llunyania.
—A disset anys vaig venir a Barcelona influït per ell, perquè estava buscadíssim. Vinc amb tota aquesta càrrega política familiar –del pare, dels avis i del meu germà. Com dic a la dedicatòria del llibre, malgrat tot, no el vam saber estimar prou. Va patir molt, perquè no va tenir un pare present, sinó un personatge inassequible que de tant en tant se l’enduia a fer una volta amb moto.

—Com ja fèieu al llibre anterior, no idealitzeu ni la guerra ni l’exili.
—És un moment transcendental de la història europea i se n’ha parlat més fora que aquí. La referència sobre els Fets de Maig continua essent George Orwell. I encara sort de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i Incerta glòria, de Joan Sales, que és extraordinària. Falta narrativa catalana sobre aquell moment transcendental, que a Catalunya va ser més complexa que a la resta de l’estat, amb la guerra dins la guerra.

—Sou fill d’aquell moment.
—Vaig néixer a l’exili, amb uns avis comunistes, vaig ser del PSUC… Però encara ara quan passo per la Rambla m’estremeixo quan recordo on van agafar l’Andreu Nin, assassinat d’aquella manera! Em sembla que era la Teresa Pàmies que deia que era més fàcil parlar sobre les victòries que sobre les derrotes. I a Catalunya la derrota va ser doble.

—El dia de Sant Esteve de 1962, vau agafar el telèfon a Porcioles?
—I tant! “Papa, és el batlle de Barcelona”.

—Aquest és el moment més mític de la vida d’Andreu Claret Casadesús?
—Sens dubte. Per al meu pare va ser una venjança poètica poder arribar a la Diagonal i baixar-hi com havien baixat les tropes de Franco, però per alliberar-la!

—Atureu la narració el 1962, però l’èxit de la seva missió durant la nevada a Barcelona va ser motiu d’enveges i enraonaries a Andorra, on vivíeu.
—Andorra és un cau de murmuracions, encara avui. Aquell Hotel Mirador té una novel·la en si mateix, amb andorrans que començaven a fer-se rics, franquistes que espiaven i els intel·lectuals catalans exiliats, com en Josep Fontbernat. La història de la cacera és rigorosament certa.

—Li van parar un parany per matar-lo.
—I va ser un exiliat que s’havia readaptat a la situació. El més cruel és que, com que estaven segurs que l’havien pelat, van anar a casa de la mare a dir-li que estava detingut. Pelar algú no era només posar una creu en una llista, sinó provocar el terror.

—Parlant de terror, la història del seu germà Florenci i la seva dona i la filla és terrible. Us ha servit per a tancar una de les grans ferides familiars?
—Ha estat extraordinàriament emocionant. Quan vaig trucar a la néta del Florenci va ser emotiu. Hi havia coses que no s’havien resolt bé a la família i quan vam parlar vam quedar de seguida. Abraçades, plors, records… La literatura pot servir per a moltes coses, però si serveix per a refer els llaços d’una família, benvinguda sigui.

—Us sentiu en pau?
—Absolutament.